Joan Alcaraz |
dimecres, 30 de juny de 2010 | 14:17h
Ja em perdonareu, però jo, en tot aquest merder que s'ha creat a partir de començar-se a conèixer la ditxosa sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya, hi veig força comèdia. Alguns dels principals actors en fan, d'una manera poc o molt interessada. I qui hi perd, òbviament, és el conjunt d'un poble a qui no es deixa decidir, d'una manera veritablement democràtica, el seu lloc dins Europa.
M'agradaria saber com ens en sortirem, de tot aquest embolic. Perquè no és tan fàcil. La nostra unitat, sovint, no va molt més enllà de la retòrica, i encara més quan els interessos partidistes l'esmicolen. I encara més abans d'unes eleccions. I tanmateix...
Joan Alcaraz |
dijous, 24 de juny de 2010 | 21:06h
Fins a finals d'octubre teniu temps de veure, al Museu d'Història de Catalunya, La Nova Cançó. La veu d'un poble. Una exposició que serà de les de referència d'aquesta temporada, perquè és musical, poètica, artística, social, sentimental, política... És tot això, i més.
La mostra conté un gran nombre de fotografies, portades de discos, cartells, manifestos, il·lustracions, pòsters, vídeos d'actuacions, audicions musicals i altres elements de referència a l'entorn dels nostres cantautors. El conjunt permet fer-se una idea molt precisa -definitiva, doncs, més enllà de com vagi evolucionant la música en català- del que ha estat un dels símbols més importants de la cultura i la societat dels Països Catalans durant el darrer mig segle.
Ah!, i, en aquest marc resplendent, atenció als ben triats recitals de les nits d'estiu a la terrassa del Museu. A partir de l'1 de juliol i fins al 10 de setembre.
Joan Alcaraz |
dijous, 17 de juny de 2010 | 01:09h
El futbol, ja fa dècades, és una història d'èxits, malgrat la molta gent -del tot respectable- a qui aquest esport no diu res. El futbol és una màquina de fer diners, amb crisi o sense. El futbol genera passions, crea identitats, fabrica -sovint- fanàtics, altera consciències.
Ja sé que la Història és molt llarga i complexa, però ara mateix no em sé imaginar un món sense el joc de la pilota. Això podria canviar, algun dia? Segur, però no serà ni en cinc anys ni, probablement, en cinquanta. Cada nova temporada, les inversions multimilionàries en nous fitxatges -de jugadors i de tècnics- escalfen l'ambient. I sant tornem-hi...
Mentrestant, el Barça ja té nou president electe -entre tots m'han fet bo Rosell- i el Mundial de Sud-àfrica és en joc. Com cada quatre anys, ho tinc ben clar: mentre no pugui jugar Catalunya, sempre vaig a favor del Brasil.
Joan Alcaraz |
dimarts, 8 de juny de 2010 | 12:39h
A Sagàs, a la banda oriental del baix Berguedà, l'Hotel Rural Els Casals fa una proposta -sobretot gastronòmica- d'alta qualitat. Però dir això és massa genèric, ja que, sortosament, el nostre país té unes quantes ofertes culinàries de molt nivell. La diferència, en aquest cas, radica en el concepte. I és que l'establiment portat per Oriol Rovirai el seu equip s'ha apuntat a la tendència coneguda internacionalment com slow food, literalment menjar lent o, amb més precisió, menjar de proximitat.
Els Casals, doncs, és el resultat d'un procés de producció i transformació d'aliments que la família propietària -l'esmentat cuiner, la seva esposa i els seus germans- controlen ben de prop. Així, molts dels ingredients provenen de l'entorn més immediat. És el que l'Oriol en diu, en un dels lemes de la casa, "tancant cercles": delícies vegetals i/o animals que es dipositen, des de les hectàrees veïnes, al vostre plat. I que han assolit, gràcies a la creativitat i també a l'eficàcia del boca-orella, un dels èxits gastronòmics més reconeguts dels darrers anys a Catalunya.
Joan Alcaraz |
dilluns, 31 de maig de 2010 | 00:53h
L'eurodiputat Oriol Junqueras, independent per ERC, ha estat el darrer dels convidats a sopar pel Club d'Opinió Arnau de Vilanova. Em sembla un home preparat, treballador i coratjós, però no il·lús ni encara menys il·luminat, com a voltes n'hi ha en el món sobiranista.
L'Oriol, que també és un pou de coneixements històrics, sap perfectament que Espanya no ha posat ni posarà gens fàcil el nostre alliberament. I que el moment econòmic no és gens bo. I que la corrupció -la real i la suposada- no ajuda gens, perquè pot desinflar la gent. Però també té en compte la doble legitimitat europea que contempla el Tractat de Lisboa: la dels Estats i la dels ciutadans. I en la segona hi veu una escletxa que Catalunya pot -i hauria d'estar en condicions- d'aprofitar.
Joan Alcaraz |
dissabte, 22 de maig de 2010 | 01:33h
Fa ja uns quants dies que s'ha inaugurat a la capital catalana la nova Biblioteca Gòtic - Andreu Nin. El Gòtic, sincerament, m'hi sobra, per molt que m'agradi el barri -només segons com- i aquest estil. En canvi, trobo molt bé que el nou equipament es dediqui a la memòria d'un dels referents mítics de la política catalana, tristament fet desaparèixer a la Rambla l'any 1937 per agents estalinistes -amb la complicitat del PSUC d'aleshores- i després assassinat a les rodalies de Madrid.
Nin i jo, doncs, ja tenim, finalment, la nostra biblioteca. Ell, pel nom -ni que sigui en part. I jo, perquè em cau molt a prop de la feina i també perquè aquest marxista heterodox és el protagonista del post més llegit de tots els que he anat publicant en aquest bloc fins ara. I ja fa molts mesos que encapçala el rànquing...
Joan Alcaraz |
dilluns, 17 de maig de 2010 | 17:42h
La presumpta reforma de l'avinguda Diagonal de Barcelona ha estat un dels temes estrella d'aquests dies, embotida entre la crisi rampant i la victòria del Barça. També era un dels principals cavalls de batalla de l'alcalde Hereu, que l'havia convertit en un plebiscit i ara, com un bumerang, se li gira en contra. Com que no té present, aquest home i el seu equip -sacrificat, in extremis, Carles Martí- s'han intentat aferrar al futur com a un clau que crema. Ho feien, fins ahir diumenge, amb un entusiasme irreflexiu digne de millor causa.
Pífies patètiques a banda, a començaments de setmana ja tenia clar que passava d'anar a votar. I això que, paradoxalment, sóc dels qui pensen que potser sí que convindria reformar la part central d'una de les artèries bàsiques de la ciutat. Però no sóc urbanista -encara que m'agradin l'arquitectura i l'urbanisme- i, sobretot, vaig anar veient que el projecte tenia massa problemes i generava més d'un interrogant. I també que al seu darrere hi mancava lideratge, la qual cosa, en casos així, sempre és decisiva.
Joan Alcaraz |
diumenge, 9 de maig de 2010 | 18:10h
El grup Domini Màgic és la darrera proposta que he gaudit en directe en el món de la música moderna i la sonoritat catalana. Una proposta instrumental -perquè la veu, quan hi té paper, és el d'un altre instrument- encara no prou coneguda, però de qualitat contrastada. I que es desplega enmig d'un panorama cada cop més ric i divers des del punt de vista creatiu, malgrat la crisi de la indústria i l'eclosió de les noves fórmules de què avui disposa l'art musical per a fer-se escoltar.
Aquests xicots màgics fan fusió, i de la bona. El seu nou i segon disc, Visions i cants (2010),representa, a parer meu, una notòria progressió respecte del primer, publicat fa tres anys sota el propi nom del grup. Com diu el programa de mà del cicle Contemporànius, del CAT, "el grau de compenetració és resultat d'una tremenda empatia entre els components i d'una rotunda voluntat decomunicació amb el públic".
Joan Alcaraz |
divendres, 30 d'abril de 2010 | 17:13h
Tenia una llarga trajectòria, però jo me n'havia fet fan els últims anys en bona part gràcies a la meva dona, assídua, a COM Ràdio, del programa L'aperitiu de boca enboca.Jordi Estadella, apassionat de la gastronomia, en sabia molt, de cuina, però sobretot ha estat un gran comunicador. Un animalde ràdio, un bon presentador televisiu, un mestre de l'art del doblatge...
En definitiva, un bon vivant, en el millor sentit de l'expressió, perquè viure, malgrat tot, també pot ser un plaer -i si no que li diguin a Tito B. Diagonal, per exemple. Ara, als 61 anys, se'ns l'ha endut un càncer, aquesta "llarga malaltia", com s'acostuma a dir, molt mal dit. Jordi, allà on siguis, tal com he sentit a les 8 d'aquest matí a la COM, tens taula reservada.
Joan Alcaraz |
dijous, 29 d'abril de 2010 | 18:38h
Un egodocument és un document històric que parla, en primer lloc, del propi jo i de la seva experiència. De manera que aquest blocaire, com tanta altra gent, se'ls havia anat trobant, però no era capaç d'identificar-los perquè no me'ls havien presentat com a tals. Ara ja no puc dir-ho gràcies a la lectura de l'Obra triadadel professor FrancescEspinet, alguns capítols de la qual em posem al dia sobre la tasca dels egodocumentalistes i la seva importància en la formació del coneixement.
¿Voleu saber, per exemple, quina era la recepció de la ràdio a Catalunya en els seus primers anys? Serviu-vos dels egodocuments per a aprofundir-hi, sobretot gràcies al ressò d'aquest tema en les novel·les de l'època, els volums de biografies i memòries, els dietaris, els testimonis d'entrevistes publicades a la premsa o en llibres...
En definitiva, les fonts egodocumentals poden ser inesgotables en la mesura que el món ho és.
Joan Alcaraz |
dilluns, 19 d'abril de 2010 | 18:41h
No puc dir que l'he tingut sempre, però el cert és que no l'he perdut mai. Luis Eduardo Aute m'ha estat, al llarg dels anys, un company fidel, més que no pas jo. Us he de confessar, per exemple, que no tinc encara la satisfacció d'haver-lo sentit en directe, malgrat que mantinc l'esperança de poder-ho fer, només faltaria!
Aute és, arreu del món, un dels màxims exponents de la cançó d'autor. Pel molt que porto escoltat del gènere i després d'haver-me retrobat amb la seva producció, especialment en els últims anys, d'això no en tinc cap dubte. Us adjunto el vídeo d'una de les seves cançons relativament recents, A día de hoy, perquè jutgeu al vostre gust.
Joan Alcaraz |
divendres, 9 d'abril de 2010 | 00:59h
Mesos després del vintè aniversari de la caiguda del Mur, era el moment d'anar a Berlín, la ciutat de moda a Europa. Que no defrauda en el present i té encara obertes totes les ferides del passat. I que malda per reinventar-se, com n'és una mostra la singular imatge d'aquest increïble Sony Center que adjunto, en l'entorn de la mítica Potsdamer Platz.
Hitler i els seus seqüacos van fer molt de mal, però han passat, com passen totes les persones: les criminals i les moltes que no ho som. Han passat, també, la temible Stasi i el règim comunista de la RDA que li donava sentit. Han passat els somnis bèl·lics de la Prússia imperial, però ens queden el bell palau de Charlottemburg i també els palaus de la veïna Potsdam, que no hem vist.
Ens queda, en definitiva, la memòria -entre d'altres, la de l'Holocaust-, però sobretot les ganes de viure dels habitants de Berlín i de la resta d'humans, en un món que volem just i lliure.
Joan Alcaraz |
dimecres, 24 de març de 2010 | 17:38h
Si jo fos específicament anglès -no escocès, ni gal·lès- i progressista, us confesso que no sabria massa, en les pròximes eleccions del Regne Unit, a qui votar. Per descomptat, a hores d'ara no ho faria pel Labour Party, la formació majoritària del centresesquerra, alguns membres de la qual -començant per Tony Blair- sembla que s'hagin begut l'enteniment. En benefici de la butxaca, és clar.
I el pobre Gordon Brown, mentrestant, amb aquesta cara de sòmines... Entre d'altres aspectes a millorar, li convindria desmarcar-se clarament dels escàndols successius que hi ha a les files laboristes, el darrer dels quals protagonitzat per tres diputats i exministres blairistes, acusats de tràfic d'influències. Un d'ells -referent de corrupció barrut- diu que és com un "taxi lliure", amb una tarifa per prestació de serveis de fins a 5.500 euros diaris.
Un nou desengany, en fi, pels qui encara creiem -innocents!- en el paper de les ideologies. De les idees, si més no.
Joan Alcaraz |
dilluns, 22 de març de 2010 | 14:03h
Sí, ja sé que l'Òmnium no és una Organització no Governamental en el sentit habitual del concepte. Tanmateix, el debat sobre la definició de les ONG continua obert, i jo crec que qualsevol entitat de la societat civil amb vocació de servei públic s'hi pot considerar.
Més enllà d'aquest debat, Òmnium Cultural, de la mà de Jordi Porta i el seu equip, acaba d'enllestir una etapa que cal qualificar de molt reeixida. En els darrers vuit anys, OC s'ha renovat amb eficàcia i ha estat punta de llança d'un país més desacomplexat que abans en els seus afanys sobiranistes. Ras i curt, en l'exercici d'un dret de decidir que és, en darrer terme, qüestió de democràcia.
Joan Alcaraz |
divendres, 12 de març de 2010 | 18:33h
Mentre comprovem, a partir de la nevada del dilluns, que Catalunya no és el país avançat que voldríem, aquests dies es compleix el 25è. aniversari de l'arribada al poder de Mikhaïl Gorbatxov, el darrer president de la Unió de RepúbliquesSocialistes Soviètiques. Per als qui som ja una mica grandets -i grandetes-, Gorby és un dels referents de la història contemporània. La resta potser haureu de consultar bibliografia o, més ràpidament, buscar al Google.
Com a mandatari, l'home no se'n va sortir, però va ser decisiu en la superació de la Guerra Freda i l'adveniment d'un nou escenari internacional que, per no massa temps, semblava digne de ser viscut. Li devem molt, doncs, i, segurament, no l'hi hem agraït prou.
Fins a finals d'octubre teniu temps de veure, al 
Fa ja uns quants dies que s'ha inaugurat a la capital catalana la nova 
La presumpta reforma de l'avinguda 
Mesos després del vintè aniversari de la caiguda del 
Sí, ja sé que l'
Mentre comprovem, a partir de la nevada del dilluns, que Catalunya no és el país avançat que voldríem, aquests dies es compleix el 25è. aniversari de l'arribada al poder de 
