Joan Alcaraz |
dissabte, 5 de març de 2011 | 00:19h
Feia goig, dimecres passat, la sala d'actes de la seu nacional d'Òmnium Culturalen la presentació de les meves 15 entrevistes cuinades A FOC LENT. Potser us dóno massa la tabarra amb el llibre, però comprendreu que l'actual és, per a mi, un cert moment de plenitud -personal i professional- després de 17 anys de no publicar cap volum. I cal dir que els comentaris que me n'arriben són ben favorables, la qual cosa només té dos secrets: el primer, que les entrevistes van ser, en el seu moment, prou treballades, i el segon, que els personatges triats són molt sòlids, creatius, consistents.
Qualitat de l'objecte a banda, és clar, que això és mèrit de l'editorial i de l'estudi de disseny...
Joan Alcaraz |
diumenge, 20 de febrer de 2011 | 17:32h
Seguint els rituals establerts, un llibre no es del tot públic si no es presenta en societat. A Barcelona, la presentació de les meves 15 entrevistes cuinades A FOC LENT la farem el dia 2 de març a la seu d'Òmnium Cultural, a una hora raonable d'un dimecres en què -ai!- també juga el Barça, però força més tard...
El mestre de cerimònies serà el reconegut periodista i escriptor Agustí Pons. Si voleu i podeu ser-hi -l'entrada és ben lliure- m'agradarà!
Joan Alcaraz |
diumenge, 13 de febrer de 2011 | 09:48h
El que passa darrerament al món àrab -primer a Tunísia, després a Egipte i ja veiem que continuarà...- és el signe d'un segle XXI que va començar fa 11 anys i no para -ni pararà- de donar-nos sorpreses. Wikileaks, si no el fan petar abans del compte, és lògic que continuï trobant molta merda sota l'estora per anar-la escampant.
Potser sí que a alguns dels països sota el signe de la Mitja Lluna s'hi està gestant algun tipus de revolució política, i ja m'està bé. Però jo la voldria, a més a més, social, com suposo que també vosaltres. I és que, si heu vist les impactants imatges televisives, us heu fixat que les dones no formen gairebé -o ben poc- part del paisatge?
No cal parlar només del burka, doncs, ni viatjar a l'Afganistan. N'hi ha prou de sentir la brisa, una mica o molt enrarida, d'alguns racons de la Mediterrània...
Joan Alcaraz |
dissabte, 5 de febrer de 2011 | 00:21h
Certament, ja fa uns quants anys que no publicava cap volum. Si cliqueu la meva biografia, veureu que la darrera vegada va ser l'any 1994, i encara conjuntament amb un bon amic. De manera que fa il·lusió, amb aquest d'ara, ser ja l'autor de 4 llibres i mig, a banda d'alguns textos esparsos que figuren en obres col·lectives.
15 entrevistes cuinades A FOC LENT és el títol complet de la nova criatura. Sembla que té alguna cosa a veure amb el nom d'aquest bloc -que ara arriba, per ser precisos, al seu post 250. O sigui que el foc ha esdevingut, del tot, el meu element: el de la passió que cal posar en la vida i les persones perquè el món sigui més bell.
Són converses publicades inicialment entre els anys 2001 i 2009 amb un seguit de catalans i catalanes de referència: Maria Barbal (escriptora), Manel Camp (músic), Joaquim Capdevila (joier), Roser Capdevila (il·lustradora), Josefina Castellví (oceanògrafa), AndreuClaret (promotor d’obres públiques), Josep Faulí (periodista), MontserratGuibernau (politòloga), Josep Guinovart (pintor), Joan Isaac (cantautor), JordiPàmias (poeta), Josep Pla-Narbona (pintor i dissenyador gràfic), Lídia Pujol (cantant), Carme Sansa (actriu) i Marc Taxonera (monjo de Montserrat i arxiver)són els triats i les triades.
De la mà d'El Cep i la Nansa Edicions ja podeu llegir, si us ve de gust, els seus testimonis "a foc lent".
Joan Alcaraz |
dissabte, 29 de gener de 2011 | 01:23h
La sèrie de TV3 Infidels és una de les millors que jo li he vist a la nostra des de no recordo quant de temps. Procuro ser-li fidel tant com puc, que és gairebé sempre. Els dimarts a la nit i, si s'escau -repeteixen l'episodi-, els diumenges.
Infidels, per a la gent de la meva generació, constitueix una mena de mirall per tal de comprendre millor els reptes, els sentiments i les dèries de les lleves que vénen al darrere. La Paula (Sílvia Bel), la Lídia (Montse Guallar), la Joana (Montse Germán), la Cruz (Íngrid Rubio) i l'Arlet (Aina Clotet) són models d'algunes dones d'avui. Infidels a moltes convencions, però, sobretot, extraordinàriament fidels a la seva pell.
Dones que ja no necessiten alliberar-se -o molt menys que abans- però que, sobretot, lluiten per viure en plenitud. Per transmetre'ns -amb totes les contradiccions, ben poc evitables- l'impuls d'una existència digna per tal que el món sigui més bell...
Joan Alcaraz |
divendres, 21 de gener de 2011 | 19:15h
L'Ara, el nou diari que tenim amb nosaltres des del dia de les darreres eleccions, és un producte ben fet, còmode de llegir, fàcil d'abastar. És un rotatiu modern, que ha esdevingut una bona alenada d'aire fresc per a la premsa en llengua catalana, que mai no n'ha anat -si més no, en temps contemporanis- sobrada del tot.
L'Ara no pretén explicar-nos cada dia Catalunya i el món d'una manera exhaustiva, perquè sap que avui hi ha moltes maneres -i ben complementàries- d'informar-se. Fixa el seu criteri i la seva mirada en els temes de més interès i en aquells rastres de vida que creu que són referents, d'alguna manera, de la nostra època. Ho fa d'una manera molt visual, amb un disseny agosarat, i compta amb un bon estol de col·laboradors. Dels que configuren l'opinió i contribueixen a crear-ne.
Joan Alcaraz |
dijous, 13 de gener de 2011 | 18:30h
Una proposta de qualitat, la de les Nits cosides del grup Artaica. Uns temes que donen molt gust d'escoltar, per exemple, a la nit, quan estàs treballant a l'ordinador i vols companyia plaent. Uns músics de nivell, provinents de l'escena valenciana. En primer terme, la veu -plena de força i subtilesa- de la gran Mara Aranda, a qui veníem admirant amb L'Ham de Foc. Des d'una base de piano -el que toca Sergi Rajadell- molt elegant, i amb el violí i el clarinet d'Agustí Vidal i el contrabaix de Xavi Folch.
En definitiva, unes músiques populars que, interpretades d'una forma tan singular, gairebé no ho semblen... Una sonoritat a base de tradició contemporània, com amb tant d'encert es defineix el grup.
Joan Alcaraz |
divendres, 7 de gener de 2011 | 18:26h
Bé, no exactament a dins, però, quan la piloteta s'escapa, l'has d'anar a arreplegar sota les darreres files de bancs. Pot semblar insòlit, però en el marc d'una escola que comparteix espai amb una parròquia, tots els racons deuen ser aprofitables...
Aquest és, des de fa pocs mesos -a part de caminar, per la ciutat o a l'aire lliure-, el meu exercici físic més habitual. Cada setmana, faig unes quantes partides -dobles i senzilles- amb un bons companys. Vaig acceptar la seva amable invitació perquè el ping-pong -o tennisde taula- és l'únic esport en què havia destacat una mica de jove (el tennis tout court també m'agrada molt, però confesso que sóc, més aviat, un paquet).
Joan Alcaraz |
dissabte, 1 de gener de 2011 | 03:11h
Sí, ja són quatre anys de donar-vos la llauna d'una manera, crec, mínimament interessant. Ho prova el bon nombre de visites rebudes, més de 27.000a la portada i prop de 83.000a les entrades. No està gens malament per a una experiència d'escriptura -i d'imatges, i vídeos, i àudios...- que es complau molt de ser compartida.
En tot aquest temps, he de dir que em sento molt ben acompanyat pels 10 posts més visitats des de l'inici. Us els confio de nou amb l'esquer d'unes descripcions breus. I acumulo forces per a continuar un any més, pel cap baix. Sabent que no cal escriure més del necessari -si pot ser, menys i millor- i que la durada d'un bloc no és eterna tot i que, per les característiques de la xarxa, la seva vida potser sí que ho és...
Joan Alcaraz |
dimarts, 21 de desembre de 2010 | 09:43h
El manresà Manel Camp és un dels referents del jazz i la música creativa a Catalunya. Reconegut pianista i compositor, figura a la nostra vida musical i cultural des que, fa quatre dècades, va ser uns dels creadors -un altre era Santi Arisa- del grup Fusioon. Seduït per la llibertat del llenguatge jazzístic, la seva trajectòria s'ha orientat per camins musicals polièdrics, inclosa la dedicació pedagògica.
Conseller del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, Camp ha donat a conèixer recentment, amb el seu quartet de jazz, Tangram, un treball que esdevé una nova mostra de la seva versatilitat i també una contribució reeixida a la sonoritat mediterrània.
Joan Alcaraz |
dilluns, 13 de desembre de 2010 | 18:59h
Tot arriba, i també ho havia de fer el dia que anés a veure en directe Luis Eduardo Aute. M'hagués agradat aconseguir-ho abans més d'un cop, però sempre fallava alguna cosa en l'últim moment. Divendres passat actuava a la Sala Pau Casals de L'Auditori a manera de preludi del Barnasants 2011, i vaig dir-me: "Aquesta vegada, sí!"
El cantant i autor espanyol d'origen filipí -que de jove va viure un temps a l'exvila de Gràcia- hi presentava, entre d'altres, els temes del seu nou disc Intemperie. Un d'aquests temes és "Somnis de la plaça Rovira", que podeu escoltar al vídeo adjunt i que ens demostra que Aute és capaç de cantar en català des de la proximitat i el gran respecte que sent per la nostra cultura.
Joan Alcaraz |
dimarts, 30 de novembre de 2010 | 12:53h
¿Ha guanyat o ha perdut, l'impuls cap a la independència, en aquestes eleccions? Depèn. Si sumem estrictament els diputats obtinguts per Esquerra i Solidaritat, aniria de baixa. Però si pensem que força sectors de Convergència i alguns d'Unió aposten per una via sobiranista més desacomplexadament que en èpoques anteriors, la cosa canvia.
En tot cas, hi ha un independentisme difús que és notori en termes sociològics, però que políticament té més d'un repte, i el de la fragmentació no és menor. Veurem com es mouen les seves peces parlamentàries en aquesta nova etapa de la vida política nacional.
Joan Alcaraz |
dimecres, 24 de novembre de 2010 | 18:07h
I també de Jordi Trillas i Joan Pujol, aclarim-ho de seguida. Negrefum és una recent i molt plaent excusa per admirar encara més Vilanova i la Geltrú, una de les poblacions més interessants de la xarxa de ciutats mitjanes que vertebra poderosament el país.
En aquest restaurant, dissabte passat, hi vaig dinar tant de gust que era com per repetir d'immediat. La butxaca encara s'ho podria permetre; el cos, segurament, no. Al vostre torn, cerqueu la plaça de la Mediterrània a un cantó del gran espai -el nou Eixample de Mar- on hi havia hagut la fàbrica de la Pirelli, ben a prop del port, i ja m'ho sabreu dir...
Joan Alcaraz |
dijous, 18 de novembre de 2010 | 17:06h
No sóc a la xarxa Twitter, però ara faré una mica com si hi fos. Aneu al museu d'art precolombí Barbier-Mueller (al carrer dels Montcada barceloní, davant del Picasso) a veure l'exposició Rastres del Nord, sobre l'antiga Amèrica septentrional. Extraordinària, senzillament, la qual cosa -tractant-se d'aquest museu- no m'estranya gens.
Joan Alcaraz |
dimecres, 17 de novembre de 2010 | 18:07h
Considero el segle XX com el meu segle. És el període en què totes les constants vitals, socials i emocionals se'm van posar en marxa, i això no vol dir que em desplagui del tot el XXI, perquè el futur està per escriure...
Ara he viatjat al cor d'aquell segle de la mà d'un periodista rellevant, l'enyorat Joaquín Soler Serrano. Quan es va morir, a les acaballes de l'estiu, em vaig proposar d'homenatjar-lo mitjançant una de les millors maneres possibles: llegint el llibre A fondo. De la A a la Z, transcripció de 20 de les seves reconegudes entrevistes televisives que, en el seu moment, van marcar època.
Són personatges de primer nivell que ens donen el pols del seu segle. Abans d'esmentar-los, us adjunto [http://www.youtube.com/v/k24ecC5atfg?fs=1&hl=es_ESun] un breu fragment d'una de les entrevistes que no surten, precisament, en el volum esmentat, la dedicada a Jorge Luis Borges. Amb una intervenció que qualifico, literalment, d'al·lucinant...
Feia goig, dimecres passat, la sala d'actes de la seu nacional d'Òmnium Cultural en la presentació de les meves 15 entrevistes cuinades A FOC LENT. Potser us dóno massa la tabarra amb el llibre, però comprendreu que l'actual és, per a mi, un cert moment de plenitud -personal i professional- després de 17 anys de no publicar cap volum. I cal dir que els comentaris que me n'arriben són ben favorables, la qual cosa només té dos secrets: el primer, que les entrevistes van ser, en el seu moment, prou treballades, i el segon, que els personatges triats són molt sòlids, creatius, consistents. 
El que passa darrerament al món àrab -primer a 
Certament, ja fa uns quants anys que no publicava cap volum. Si cliqueu la meva biografia, veureu que la darrera vegada va ser l'any 1994, i encara conjuntament amb un bon amic. De manera que fa il·lusió, amb aquest d'ara, ser ja l'autor de 4 llibres i mig, a banda d'alguns textos esparsos que figuren en obres col·lectives.
La sèrie de TV3 
Bé, no exactament a dins, però, quan la piloteta s'escapa, l'has d'anar a arreplegar sota les darreres files de bancs. Pot semblar insòlit, però en el marc d'una escola que comparteix espai amb una parròquia, tots els racons deuen ser aprofitables...
Sí, ja són quatre anys de donar-vos la llauna d'una manera, crec, mínimament interessant. Ho prova el bon nombre de visites rebudes, més de 
El manresà 
Tot arriba, i també ho havia de fer el dia que anés a veure en directe 
¿Ha guanyat o ha perdut, l'impuls cap a la independència, en aquestes eleccions? Depèn. Si sumem estrictament els diputats obtinguts per Esquerra i Solidaritat, aniria de baixa. Però si pensem que força sectors de Convergència i alguns d'Unió aposten per una via sobiranista més desacomplexadament que en èpoques anteriors, la cosa canvia.
I també de 
No sóc a la xarxa 
Considero el 
