Joan Alcaraz |
dimarts, 16 d'agost de 2011 | 00:39h
S'esqueia, a Venècia, trobar-hi un gondoler de luxe. Les sensibles Cartes d'Itàlia de Josep Pla podien ser una de les millors opcions en aquest sentit. Com que havíem fet per llegir-les a propòsit de la Toscana -decisió sàvia-, per a la continuació del viatge també ens servirien d'allò més.
En les estones que el senyor Pla ens deixava lliures, vam admirar alguns dels més famosos palaus distribuïts pel Canal Grande: Ca' d'Oro, Ca' Foscari, Ca' Rezzonico, Palazzo Grassi... En un intent d'anar més enllà del clàssic l'entorn de la Piazza San Marco, vam recórrer -a l'oest de l'illa central, Castello-, l'interessant sector del Dorsoduro. Vam admirar -des de l'exterior- el mític teatre de La Fenice. I vam visitar Murano, Burano -l'illa, d'entre les petites de la llacuna veneciana, que més ens va agradar- i Torcello. La Giudecca, SanGiorgio Maggiore i el Lido quedaran per a una altra ocasió...
Joan Alcaraz |
diumenge, 7 d'agost de 2011 | 02:23h
Poques vegades com a aquest territori -una de les regions històriques i més emblemàtiques d'Itàlia- hi he vist tant la mà de la nostra espècie fent una natura més a mida. És un paisatge que sembla clarament domesticat, fet per a gaudir-lo en plenitud. I això que la natura, a la Toscana, no ho ha posat del tot fàcil, amb els pujols continuats, de desnivells constants. Però el sòl ha estat tractat amb la vinya -en pendent, sense feixes-, amb els camins flanquejats pels xiprers, amb els conreus de blat i d'olivera, amb els camps de gira-sols...
I entremig, habitualment aturonades -Florència i Arezzo podrien ser-ne, en part, dues excepcions-, ciutats i viles construïdes amb el mestratge de la història. Des d'una evolució plenament autònoma que confluiria, de la mà del Risorgimento, amb la unificació italiana, ara fa exactament només 150 anys. Però de la parla toscana en sorgiria l'italià modern, la qual cosa vol dir que aquesta regió conforma un món ben propi -certament seductor- i és, alhora, moltItàlia.
Joan Alcaraz |
dimecres, 13 de juliol de 2011 | 00:53h
La notícia, aquí, s'ha difós, però més aviat discretament: el reconegut cantautor argentí Facundo Cabral moria metrallat a Guatemala -Guatepeor més que mai, doncs-quan es dirigia a l'aeroport de la capital després d'una tanda de concerts. Sembla que les ràfegues no anaven adreçades a ell directament, sinó a un empresari nicaragüenc amic i promotor seu que només resultà ferit.
Això era dissabte passat. Tres dies abans, jo començava a satisfer un desig de feia alguns mesos: aconseguir en préstec el seu CD antològic Grandeséxitos (2006), sembla que l'únic de l'artista a disposició pública dins la xarxa bibliotecària barcelonina. El cas és que la biblioteca contenidora em queia una mica lluny i ho anava deixant estar. Per tant, i més que mai: "Que bèstia, Facundo...". Que bèstia que és, massa sovint, el nostre globus terraqui i, sobretot, alguna gent que s'hi passeja o, més aviat, s'hi arrossega...
Joan Alcaraz |
divendres, 1 de juliol de 2011 | 02:04h
És una capçalera plural -Vallesos- quant a la seva denominació. I és nova, i per a mi tan inesperada com oportuna. Vol contribuir a crear, des del periodisme, major presència i consciència d'una de les comarques centrals de Catalunya -ras i curt, el meu espai de naixença. Per situació geogràfica -poc o molt- i per vocació de centralitat.
Posats a fer, agafa el Vallès(os) tot complet(s), sense divisions administratives -ni Oriental, ni Occidental. Ni Terrassa -la meva polis d'origen-, ni Granollers, ni Sabadell. Ni Viladecavalls, La Garriga, Vacarisses, Barberà del Vallès o Santa Eulàlia de Ronçana. Ni el Montseny ni Sant Llorenç del Munt. Ni el riu Tenes, ni el Ripoll, ni la riera de les Arenes. Ni Sant Miquel del Fai, Matadepera, Gallifa, Rellinars, Granera, Caldes de Montbui, el Farell, el Marquet de les Roques, Jazz Terrassa, La Floresta, el Castanyer Gros d'en Cuc, els cingles de Bertí, la Mola, Sant Sebastià de Montmajor, el Tagamanent, el pla de la Calma, Castellar del Vallès, la Fonda Europa, el Racó de Can Fabes, Santa Fe del Montseny, el Matagalls, Castellterçol, Llinars del Vallès o Samalús...
...sense oblidar -per què no?- la gràcia ambiental i comercial de La Roca Village, per exemple.
Joan Alcaraz |
dissabte, 11 de juny de 2011 | 01:16h
El grup de moda en català, Manel, no decep. En el seu segon disc -de títol encara més complex que el primer- hi trobem temes molt ben elaborats -la gran majoria- des del punt de vista musical. I també cal destacar-hi les lletres, enginyoses, complexes i creatives.
L'èxit i el reconeixement, doncs, són justos. Habitualment, no estàvem avesats a fenòmens així, tot i que tenim prou al cap grups i cantautors -joves i grans- en la nostra llengua no solament bons, sinó molt remarcables. Perquè la música popular catalana, ben cert, torna a trobar-se en un moment engrescador.
En poques paraules: amb aquesta armadura -que refulgeix- anem molt ben armats -per no dir que servits. Hi va el grup i també el seu -i ben ampli- públic.
Joan Alcaraz |
dilluns, 30 de maig de 2011 | 01:20h
Metereologia per d'Internet? Això, avui dia, pot ser ben habitual. L'Oriol, estudiant de Física de la UB, i una part de la seva gent tenen aquesta científica i valuosa dedicació. Analitzen i preveuen tota mena de tempestes, variables de la temperatura, règim de vents, estat de la mar, xàfecs possibles, nevades quan toca, anticiclons pacífics, pedregades destructores, calamarsades rurals...
I és que és un món, el metereològic, on no compten només les dones u homes del temps televisius...
Joan Alcaraz |
dimarts, 24 de maig de 2011 | 01:06h
Benvolgudes i benvolguts: esteu indignats? Jo també, però a la meva manera. Teniu el dret -suposo que fins i tot el deure- d'expressar-vos, però encara millor si sabeu identificar correctament l'adversari o, si voleu, l'enemic. Que no són únicament els polítics, perquè la crisi -econòmica, política, cultural, ecològica... moral- és de fons, i molts pressumptes culpables no sempre passen per la garjola.
A la vista dels resultats de les darreres eleccions -alguns, prou lamentables-, no sembla que hagueu influït molt en les intencions -o no intencions- de vot. Hi ha qui diu que, en tot cas, hauríeu afavorit les opcions més conservadores i també les espanyolistes. No ho sé, perquè vull creure que el vostre combat -pacífic- se situa en un altre pla. I tanmateix...
La classe política té moltes mancances, d'acord, però no pot tenir la culpa de tot, perquè els polítics només són els gerents del sistema, no pas els seus amos...
Joan Alcaraz |
dimarts, 17 de maig de 2011 | 14:22h
Innocent o culpable, monsieurDominique Strauss-Kahn? Només la justícia -ni que sigui l'americana- pot determinar-ho. Però l'opinió pública internacional -potser no tant la francesa- ja t'ha jutjat, i més aviat condemnat. No se t'acusa de ser un seductor -que ho ets, sembla clar-, sinó de delictes molt greus. Presumpció d'innocència? La tens tota, i per això cal aclarir el teu cas.
Delinqüent o no, és obvi -no només pel teu càrrec de director gerent del Fons Monetari Internacional- que eres un home poderós, amb un tren de vida molt alt. Això, ¿és incompatible amb el fet ser un líder socialista, a França o arreu? Jo crec que, si més no moralment, hauria de ser-ho. A menys que les paraules -socialisme, esquerra...- ja no vulguin dir res, i només expressin vagues aparences...
Joan Alcaraz |
dimecres, 4 de maig de 2011 | 17:55h
La mort d'Ossama Bin Laden torna a col·locar-nos enmig del foc creuat d'una guerra de grans interessos que, òbviament, no controlem. I amb el perill de rebre'n alguna maligna fuetada sense tenir-ne art ni part. Però no vull ser neutral, en aquesta qüestió: el poder moral de les democràcies serà sempre superior al dels fonamentalismes. Tot i que el paper històric dels Estats Units -i no ho dic només per Guantánamo- no ha estat sempre la pràctica de la democràcia més escrupolosa.
Ara: malgrat que l'operació pugui qüestionar-se des del punt de vista del dret internacional, crec que Barack Obama havia de prendre l'arriscada decisió que ha pres. I si amb el seu resultat s'assegura la reelecció -matèria opinable-, segur que el món, pitjor, no anirà. Talment com pot anar una mica millor sense icones de l'estil Bin Laden, tot i que això encara és, òbviament, massa d'hora per dir-ho...
Joan Alcaraz |
divendres, 29 d'abril de 2011 | 02:08h
El partit de Champions de dimecres passat a l'estadi Santiago Bernabéu ens aporta algunes reflexions no estrictament futboleres. Així, si el Madrid -simplificant- és Espanya i el Barça -esquematitzant- és Catalunya, la qualitat de la democràcia espanyola -o a l'espanyola- no és la desitjable. Molt haurien de canviar les coses, per tal que ho pogués ser...
Això es dedueix, per exemple, de la lectura de la crònica ambiental de l'Avui sobre el partit. Llengua catalana menystinguda, banderes estelades que duien els seguidos blaugrana requisades... Talment, una lliçó de democràcia de la qualitat a què ens tenen avesats.
Joan Alcaraz |
dimarts, 19 d'abril de 2011 | 00:48h
Com sabeu, la Diada de Sant Jordi d'enguany és una mica atípica: s'escau en dissabte de Setmana Santa, jornada que cada cop forma menys part del calendari religiós i més del festiu. Ja veurem com anirà, tot plegat: pels llibres i per les roses.
Quant a mi, signaré a Terrassa, de 6 a 7 de la tarda, exemplars de les meves 15 entrevistes cuinades A FOC LENT. Serà a l'ultracèntrica plaça Vella, la de la fotografia. O sigui, al rovell de l'ou de la ciutat que em va veure néixer. Si m'hi voleu saludar...
I a Vilanova i la Geltrú -la ciutat de l'editorial-, l'editor Quico Mestres també m'ha convidat a participar de la parada d'El Cep i la Nansa, que es munta durant tot el dia. Hauré de mirar de multiplicar-me, quin remei!
Joan Alcaraz |
dilluns, 11 d'abril de 2011 | 01:15h
Els resultats del 10A a Barcelona han estat força satisfactoris. No pas òptims -no cal enganyar-se-, però sí interessants i positius. A partir d'ells i, no cal dir, del meu vot afirmatiu a la consulta, m'he fet la pregunta: "Des de quan sóc independentista?"
La resposta és que des de mitjans del 1976, quan vaig acceptar la invitació de militar a l'històric Front Nacional de Catalunya (FNC). Cal dir que el meu independentisme ha tingut més o menys intensitat, segons les èpoques. A dia d'avui, tal com s'esdevé amb tantes persones, m'adono que constitueix un repte, més que necessari, inevitable.
Altra cosa és que assolir la independència, ara i aquí, sigui bufar i fer ampolles...
Joan Alcaraz |
dilluns, 28 de març de 2011 | 18:37h
La inauguració del centre comercial, cultural i lúdic que pren el nom de l'antiga plaça de bous de les Arenes de Barcelona constitueix un esdeveniment d'impacte ciutadà. El nou complex ha quedat atractiu i es troba ben comunicat. I, en plena crisi, no tan sols representa un cert motiu per a l'optimisme, sinó una nova victòria de la civilització -representada ara pel comerç, el lleure i la cultura- sobre la barbàrie -la que s'expressa en la tortura i el sacrifici d'animals.
Joan Alcaraz |
dimarts, 22 de març de 2011 | 18:26h
Si l'editorial del meu llibre, El Cep i la Nansa, és de Vilanova i la Geltrú, presentar-lo a la capital del Garraf no solament era obligat, sinó tot un plaer. És una ciutat en la qual m'hi trobo bé cada vegada que hi vaig, que és relativament sovint. I m'agrada -no necessàriament perquè hi ha el Museu del Ferrocarril- fer-ho habitualment en tren...
A la petita pàtria de Francesc Macià, Eduard Toldrà, Leonora Milà, Oriol Pi de Cabanyes o Sergi López -entre d'altres referents-, el Foment Vilanoví hi és una entitat emblemàtica. Era, doncs, un lloc molt indicat per a presentar-hi, divendres passat, les meves 15 entrevistes cuinades A FOC LENT. Amb l'editor, Quico Mestres, com a mestre de cerimònies, i també amb intervencions de Mireia Sopena i una de les entrevistades a l'obra, la vilanovina Montserrat Guibernau.
Joan Alcaraz |
dissabte, 12 de març de 2011 | 01:24h
Ep!, aquest no és un deliri de megalòman, perquè també us l'han fet a vosaltres -en l'entorn Vilaweb, vull suposar que això és així. L'han fet "als homes i dones patriotescatalans de tots els temps". Un mot, el de patriota, que qui sap si sona antic, però que trobo que continua sent entenedor i efectiu.
I no és que es tracti d'un monument nou de trinca. La construcció sí que és nova, però esdevé la còpia -millorada- d'un original que havia estat dinamitat. Com bé sabeu, ja hi eren, les Quatre Columnes erigides als anys 20 per Josep Puig i Cadafalch com a símbols de les barres de la nostra bandera. Però el primer dictador espanyol del segle XX -Miguel Primo de Rivera, anticatalanista com Franco- se les va carregar.
I ara, només trenta-sis anys després de la mort -patint molt, però al llit- del ferrolà, les tornem a tenir dempeus. En un moment en què això d'exercir de patriotacatalà sembla que torna a complicar-se...
Poques vegades com a aquest territori -una de les regions històriques i més emblemàtiques d'Itàlia- hi he vist tant la mà de la nostra espècie fent una natura més a mida. És un paisatge que sembla clarament domesticat, fet per a gaudir-lo en plenitud. I això que la natura, a la 
La notícia, aquí, s'ha difós, però més aviat discretament: el reconegut cantautor argentí 
És una capçalera plural -
El grup de moda en català, 
Benvolgudes i benvolguts: esteu 
Innocent o culpable, monsieur 
El partit de 
Els resultats del 10
La inauguració del centre comercial, cultural i lúdic que pren el nom de l'antiga plaça de bous de les 
Ep!, aquest no és un deliri de megalòman, perquè també us l'han fet a vosaltres -en l'entorn 
