Joan Alcaraz |
dimecres, 15 d'octubre de 2008 | 12:43h
M'agrada conèixer de prop figures del canti de la músicade les quals havia sentit parlar força però encara no tenia el gust.Avui hi ha molts mitjans per aconseguir-ho, des dels webs i els portals d'àudio i de vídeo de la xarxa o mitjançant el servei de préstec de les biblioteques públiques, esport que ja sabeu que practico sovint. Així, i ja que una de les meves cantants internacionals preferides és la portuguesa Dulce Pontes, volia anar més enrere en el temps i accedir a una altra artista lusitana també veritablement gran, Amália Rodrigues. O sigui, la figura que va projectar, el segle XX, un gènere de cançó tradicional i tan suggestiu com el fado arreu del món. Avui, la Pontes deu ser-ne la principal ambaixadora, tot i que no exerceix només de fadista i Portugal, musicalment, té també altres registres: ¿cal parlar d'una pura meravella com és el grup Madredeus i la seva extraordinària TeresaSalgueiro?
Joan Alcaraz |
dimecres, 8 d'octubre de 2008 | 17:33h
L'exposicióEn trànsit# De l'objecte a l'espai és el resultat d'una proposta artística que ha estat guardonada en la 1ª convocatòria d'Arts Visuals de la Casa Elizalde, el centre cívic del districte barceloní de l'Eixample. El col·lectiu que l'ha realitzat, MOMOMOMA, desenvolupa el tema dels objectes que es troben en desúsdes d'una perspectiva crítica que qüestiona l'actual model de consum. En una societat plena d'objectes banalitzats, i quan hem entrat de ple en una nova crisi econòmica, la reflexió no pot ser més oportuna.
Joan Alcaraz |
dijous, 2 d'octubre de 2008 | 01:22h
Novament,Juan José Ibarretxe tornarà a ser candidat a lehendakari pel PNB. Així ho ha decidit la direcció penebista en ocasió de l'Alderdi Eguna (Dia del Partit) de diumenge passat, a l'espera d'una ratificació de les bases que no crec que trigui a arribar. Ibarretxe, a Euskadi i al conjunt de l'Estat, representa avui la dignificació de la política. Ni que li retreguin -fins i tot des d'algun sector del nacionalisme català- que no té un full de ruta sòlid per al futur.
Joan Alcaraz |
diumenge, 28 de setembre de 2008 | 09:07h
La invitació d'Emigdi Subirats i Sebastià a través del seu bloc -que jo vaig caçar a un altre bitàcola, De res, massa- no podia ser més oportuna. I és que honorar un poeta com Gerard Vergés constitueix un veritable plaer. Des que vaig descobrir-lo a L'ombra rogenca de la lloba (1982, Premi Carles Riba de l'any anterior), Gerard Vergés i Príncep (Tortosa, 1931) és un dels meus poetes preferits en llengua catalana. La seva poesia -culta, elaborada, sàvia- no deixa de ser prou entenedora, en un equilibri que no sempre és fàcil. Apotecari de sòlida formació humanística, us parlo d'un ebrenc universal que el 26 de setembre va ser homenatjat, com s'escau, al tortosí Teatre Auditori Felip Pedrell.
Joan Alcaraz |
divendres, 26 de setembre de 2008 | 14:13h
La professora Guibernau -que té sobre el món una mirada profunda- voldria un planeta ben articulat entre les seves múltiples identitats, no pas globalitzat a precari, o sigui, sense tenir en compte el que és divers. TheIdentity of Nations (2007) és el darrer exponent de la seva reconeguda capacitat d'estudi i anàlisi. L'autora és prou conscientque la convivència i el respecte mutu entre les nacions i els estats, per molt que cada cop visquem més en xarxa, continuen sent esports de risc.
Joan Alcaraz |
divendres, 26 de setembre de 2008 | 14:00h
En l'àmbit de les ciències socials, Catalunya no té, a l'exterior, massa referents de prestigi. Des del Regne Unit, la politòloga Montserrat Guibernau és una reconeguda estudiosa dels nacionalismes i el seu paper en el marc de la globalització. L'activitat d'aquesta vilanovina -professora investigadora visitant a diverses universitats europees, americanes i asiàtiques- és incessant, i tots els seus llibres són escrits originalment en anglès. Alguns tenen versió catalana i castellana, i també hi ha traduccions en altres llengües, fins i tot al xinès.
Joan Alcaraz |
divendres, 19 de setembre de 2008 | 18:08h
El pintor Rafael Duran Camps (Sabadell, 1891 - Barcelona, 1979) va ser un gran creador figuratiu que, en homenatge a la seva mare, va soldar els seus cognoms per fer-ne el nom artístic. Ara, l'historiadora de l'art Pia Subias n'ha fet una documentada biografia breu a la col·lecció "Gent Nostra". És una llàstima que l'artista vallesà s'oposés excessivament, en públic, als corrents estètics que no eren de la seva corda, però això no treu que, en aquesta, fos un mestre absolut.
Joan Alcaraz |
dijous, 11 de setembre de 2008 | 09:50h
Aquesta Diada de l'11 de Setembre es commemora el centenari de l'aparició de la bandera estelada. És un motiu d'orgull, però també la constatació que continuem reivindicant la llibertat com a poble... perquè no la tenim. I, tal com van les coses, dubto, sincerament, que ens posem en camí d'aconseguir-la cap a l'any 2014. L'uniformisme espanyol, tal com denuncien historiadors de Galícia, Euskadi i Catalunya, continua sent una realitat massa aclaparadora, contra la qual reaccionem, però poc. I sort, encara, de TV3, que acaba de fer 25 anys... però que tampoc no pot adormir-se.
Joan Alcaraz |
diumenge, 7 de setembre de 2008 | 14:24h
Fins al diumenge 5 d'octubre podeu visitar a Sant Cugat del Vallès una mostra antològica de l'artista Josep Pla-Narbona. Jo ho he fet durant el mes d'agost i ja sabia que no en sortiria defraudat, perquè no només jugava sobre segur sinó, goso dir, a camp propi. I és que, a partir de l'entrevista que vaig fer-li l'any 2001 per a El Temps, es va crear entre nosaltres una atmosfera d'amistat, admiració i complicitat a l'entorn d'un esperit sensible -d'aquells que, certament, es fan estimar- i una obra que s'ho val.
Joan Alcaraz |
dijous, 28 d'agost de 2008 | 17:54h
Tothom s'adona que, en aquests moments, Pep Guardiola constitueix la gran esperança del Barça. Òbviament, més que Jan Laporta, que s'hi agafarà com un clau roent de salvació. Amb el Pep només poden passar, bàsicament, dues coses: si se'n surt -com ho espero i desitjo-, serà considerat un heroi nacional. Si no... sempre quedarà el recurs de recordar que, per molt que porti sang blaugrana a les venes, no era fins fa ben poc -a banda d'un grandíssim jugador- més que un entrenador amb èxit d'un equip que va aconseguir pujar de Tercera Divisió a la Segona B.
Joan Alcaraz |
diumenge, 24 d'agost de 2008 | 11:53h
Com el Maig francès del 68, enguanys'acompleixen quatre dècades de la Primavera de Praga, la revolta que va demostrar definitivament que el comunisme de matriu soviètica -ho sento, Gorbatxov- era irreformable. Les imatges, que aquests dies hem tornat a veure, són impressionants: la d'un poble que surt en massa al carrer tot intentant aturar la brutalitat. Tanmateix, els tancs russos -que ara hem vist novament passejant-se per Geòrgia- eren garants d'un ordre que es volia impertorbable...
Joan Alcaraz |
dimecres, 13 d'agost de 2008 | 18:10h
La imponent imatge del Cervino, a la frontera amb Itàlia, és una de les belleses helvètiques més perennes. M'agrada molt haver-la conegut de prop, però ara es tracta de baixar una mica a les valls i de fer unes quantes consideracions -senzills apunts, en definitiva- sobre un dels països més genuïnament europeus. La seva singular estructura confederal no l'ha decidit fins ara, com és prou sabut, a confederar-se amb molts altres estats del continent.
Joan Alcaraz |
dimarts, 12 d'agost de 2008 | 23:56h
Entre finals de juliol i començaments d'agost he passat una setmana a Suïssa, en un viatge l'objectiu del qual eren algunes de les seves grans muntanyes de la mà dels trens que hi porten. Cims mítics com la Jungfrau -i el supercomplex del Jungfraujoch, que, només en la seva part no soterrada, veieu a la foto, com a cim civilitzat més alt del continent- o el Cervino, juntament amb d'altres no tan coneguts, han estat al meu abast sense tenir fusta d'alpinista. I ciutats com Lucerna i Interlaken o una població alpina de l'encant i la fama de Zermatt m'han permès conèixer una mica més de prop una societat que participa, en uns quants aspectes, del millor d'Europa, però sense integrar-se en la seva superestructura plenament.
Joan Alcaraz |
divendres, 25 de juliol de 2008 | 13:41h
Encara estic paint Incerta glòria, l'emblemàtica novel·la de Joan Sales que m'ha costat tant d'empassar; no perquè sigui indigesta, sinó perquè dilato massa la lectura de llibres literaris. Però és un monument -literari també- en el qual alguns personatges -Soleràs i Lamoneda, sobretot- li donen un to inquietant.
I no és, en absolut, la típica novel·la una mica plasta sobre la Guerra Civil. Per no tenir tendència a llegir-ne, no ho he fet ni amb Soldados deSalamina de Javier Cercas, títol que em fascina, d'altra banda. Però Incertaglòria -que us recomano vivament- va molt més enllà, i ens interpel·la sobre la condició humana.
Joan Alcaraz |
dimecres, 23 de juliol de 2008 | 11:15h
Ara mateix,Salon des Refusés, de Perico Pastor, és una de les millors exposicions que es podenveure a Barcelona, però només fins al dia 6 d'agost. La pulsió vitalista i la destresa tècnica del pintor, dibuixant i il·lustrador de la Seu d'Urgell -resident a BCN i format aquí i a Nova York- es fan paleses en l'espai emblemàtic de la Sala Parés. És una obra de la qual jo havia sentit parlar en termes elogiosos, però que encara no coneixia prou directament. I n'he quedat -i em plau transmetre-us-ho- molt gratament sorprès.
M'agrada conèixer de prop figures del cant i de la música de les quals havia sentit parlar força però encara no tenia el gust. Avui hi ha molts mitjans per aconseguir-ho, des dels webs i els portals d'àudio i de vídeo de la xarxa o mitjançant el servei de préstec de les biblioteques públiques, esport que ja sabeu que practico sovint. Així, i ja que una de les meves cantants internacionals preferides és la portuguesa Dulce Pontes, volia anar més enrere en el temps i accedir a una altra artista lusitana també veritablement gran, Amália Rodrigues. O sigui, la figura que va projectar, el segle XX, un gènere de cançó tradicional i tan suggestiu com el fado arreu del món. Avui, la Pontes deu ser-ne la principal ambaixadora, tot i que no exerceix només de fadista i Portugal, musicalment, té també altres registres: ¿cal parlar d'una pura meravella com és el grup Madredeus i la seva extraordinària Teresa Salgueiro? 
La professora 
Com el Maig francès del 68, enguany s'acompleixen quatre dècades de la 
La imponent imatge del 
Encara estic paint 
