Veritablement, per a qualsevol jurista mínimament informat, atent i perspicaç - és a dir, qualsevol jurista mitjà - li és fàcil comprendre perquè l'Estat espanyol es troba inclòs dins de la categoria dels estats PIGS. I no només per la seva ineficència en l'àmbit econòmic sinó també en l'àmbit jurídic... Resulta que es tracta d'un Estat en el qual és possible realitzar tots els tràmits per modificar el seu text constitucional durant un mes - i, a sobre, a l'agost - però on no és possible transposar una directiva comunitària dins de termini.
La Directiva 2009/48/CE, de 18 de juny, sobre seguretat de les joguines fou publicada al Diari Oficial de la Unió Europea el 30 de juny de 2009. La Directiva establia expressament els estats membres de la Unió havien de transposar-la als seus ordenaments jurídics interns, com a màxim, el 20 de gener de 2011. Doncs bé, l'Estat espanyol - com no podia ser d'altra manera en el marc de la seva irrefutable ineficència històrica - l'ha transposat mitjançant el Reial decret 1205/2011, de 26 d'agost, que ha publicat el 31 d'agost d'enguany (que se'ls hi havia quedat a dins de l'armari durant les vacances...?). És a dir, ha tardat uns sis mesos més per transposar una Directiva comunitària que pràcticament només s'havia de copiar. Això demostra que: D'entrada, a l'Estat espanyol tan li rota el tema de la seguretat de les joguines (gràcies Estat espanyol per vetllar pels nostres infants...); en segon lloc, que tan li rota dotar de seguretat jurídica a les empreses fabricants a l'Estat atès que durant sis mesos han estat mancades de norma estatal de referència amb una Directiva en vigor no transposada a l'ordenament jurídic intern (gràcies Estat espanyol per ajudar al teixit empresarial del vostre Estat...); en tercer lloc, denota que a sobre de fer les coses tard les fan malament: qualifiquen infraccions mitjançant norma reglamentària i li diuen a les comunitats autònomes amb quin límit han de sancionar i que ho han de fer-ho amb la norma estatal... senyors de Madrit... que els hi ha tocat massa el sol?... no s'enrecorden que les competències en matèria de consum corresponen a les comunitats autònomes i que la tipificació de les infraccions i sancions les fan les normes amb rang de llei dictades per cada comunitat autònoma (en el cas de Catalunya mitjnçant la Llei 22/2010, de 20 de juliol, del Codi de consum)? Tampon s'enrecorden que l'Institut Nacional de Consum no té competència en matèria sancionadora i que li correspon a les autoritats de consum de les comunitats autònomes ? Ai, em sembla que han begut massa "tinto de verano nacional" i se'ls hi han espatllat les poques neurones que els quedaven...; en quart lloc, també és molt curiós que els "senyoritus de Madrit" obliguin a etiquetar les joguines i a dur les instruccions corresponents, almenys en castellà... cony... si és el mateix que diu el Codi de consum de Catalunya quan manifesta que les instruccions d'ús, consum i maneig dels béns i serveis a Catalunya han de constar, almenys, en català... i segon cony... com és que aquest precepte del Codi de consum ha estat impugnat pel grup parlamentari del PP al Congrés de Diputats si diu exactament el mateix, per a les dues llengües oficials? Tercer cony... no havíem quedat que jurídicament havia d'haver-hi una igualtat efectiva entre ambdues llengües? Quart cony... catalans i catalanes... quan aparegui la sentència del TC sobre l'assumpte ja veureu com serà perfectament lícit escriure les instruccions en castellà però no pas en català...
Això sí, etiquetar en maltès, eslovè, luxemburguès, húngar, danès, suec, txec, eslovac, finlandès i búlgar és lícit... en català, segons els "senyoritus de Madrit", no.
Gràcies per fer-nos comprendre als catalans i catalanes de quin Estat ja NO formem part... si és que n'hem format part alguna vegada...
Mentre que l'Estat espanyol encara no sap ben bé què carai va transposar a la Llei 29/2009, de 30 de desembre, per la qual es modifica el règim legal de la competència deslleial i de la publicitat per a la millorar de la protecció dels consumidors i usuaris i després de fer-ho de la manera més matussera, caòtica, desordenada possible amb la finalitat, com no podria ser d'altra manera, "d'ajudar" als operadors jurídics i al mateix temps "assegurar" el compliment del principi de seguretat jurídica, a d'altres estats europeus, en l'àmbit de les pràctiques comercials deslleials, es troben no a anys llum, sinó a segles llum. Aquest és el cas de l'Estat italià que ja fa anys - a l'agost del 2007 - que va transposar la Directiva de pràctiques comercials deslleials al seu ordenament jurídic intern mitjançant un seguit de modificacions al seu Codi de consum (articles 18 a 27) http://www.veroconsumo.it/docs/Codice_Consumo.pdf
En aquest sentit, l'Estat italià disposa d'un òrgan de caràcter col·legiat que s'encarrega de vetllar per garantir, entre d'altres, el compliment de les previsions incloses a la seva normativa interna relatives a les pràctiques comercials deslleials dels empresaris envers les persones consumidores: l'Autoritat Garant de la Competència i del Mercat.
Aquesta entitat tramita expedients administratius sancionadors en relació amb l'incompliment de la normativa de consum i, concretament, en relació amb les presumptes pràctiques comercials deslleials que qualsevol empresari italià pugui cometre envers les persones consumidores. Les sancions que imposa són molt altes (semblants a les que pot imposar l'Estat espanyol l'Agència de Protecció de Dades) o sigui que, una sanció de l'Autoritat Garant de la Concurrència i del Mercat pot ben bé trencar l'equilibri econòmic de qualsevol empresa, és a dir, en termes col·loquials, asfixiar-la econòmicamet fins a fer-la desaparèixer...
En aquest sentit, l'Autoritat no s'arronsa pas a l'hora de tramitar expedients sancionadors a empreses que tenen un poder econòmic impressionant.
El cas que ens ocupa tracta, específicament, de la sanció de 350.000 euros imposada per l'Autoritat a la societat concessionària d'autopistes Autostrade per l'Italia, SpA, en relació amb la mala i incorrecta informació i atenció proporcionada a les persones consumidores que utilitzaren l'autopista a la Regió de la Toscana durant el 17 i 18 de desembre del proppassat any. En efecte, a Itàlia - com a Catalunya... - de vegades també neva de forma molt abundant a cotes molt baixes i això, en aquest cas, va provocar el col·lapse total de l'autopista a la Regió de la Toscana que va implicar que molts conductors hi quedessin atrapats durant més de 30 hores... sense aigua, aliments ni calefacció... (No us recorda quelcom que va passar a les comarques de Girona l'any passat??? Ai, no vull fer pas comparacions odioses... valga'm Déu!!).
Doncs bé, l'Autoritat no s'arronsa davant de la concessionària que pobreta, plora i implora que no li imposin cap sanció atès que considera que es va tractar d'un supòsit de força major (mentida molt podrida perquè... a la Toscana no és pas impossible que hi nevi) i que va adoptar totes les mesures necessàries per evitar la situació (que els hi ho diguin als conductors que, un cop la concessionària ja sabia que l'autopista estava completament col·lapsada, deixaven entrar-hi als conductors sense informar-los, en cap cas, del caos en el qual es trobaríen.
L'Autoritat considera que cal sancionar l'empresa per haver comès, fonamentalment, dues pràctiques comercials deslleials: la primera, perquè no es va informar convenientment les persones consumidores de les condicions reals de viabilitat (es van continuar deixant entrar cotxes a l'autopista tot i que se sabia que estava completament col·lapsada) i, el segon, per la mancaça d'informació als conductors que van quedar atrapats a les instal·lacions de l'autopista durant hores.
La primera es considera deslleial perquè amb la macança d'informació a les persones consumidores que intentaven entrar a l'autopista els hi han impedit que, amb ple coneixement de causa, poguessin arribar a optar per entrar a l'autopista o per dirigir-se a una altra carretera sense peatge i, la segona, perquè amb la conducta de l'empresari que no va respectar els protocols preestablerts, que no va gestionar correctament el trànsit, que no va actuar preventiament a l'autopista, que no va donar l'assistència adequada, va provocar que centenars d'automobilistes quedessin completament bloquejats (i tal com diu el mateix text de la resolució... - no m'ho invento - abandonats) durant un llargíssim i injustificat període de temps.
I al final de la resolució també és força explícit a l'hora de recordar que no estem davant d'una empresa qualsevulla... sinó que estem davant de l'empresa que gestiona majoritàriament les autopistes de peatge no només italianes... sinó comunitàries i que, per tant, els estàndards de qualitat per la prestació del servei no varen ser adequats tenint en compte la rellavància de la infraestructura, les seves dimensions i l'experiència i reputació de l'empresari.
O sigui que, benvolguts i benvolgudes persones consumidores... esperaré impertèrritament que algun òrgan administratiu sancionador en matèria de consum de l'Estat espanyol tramiti els expedients corresponents a les societats concessionàries d'autopistes espanyoles... perquè jo diria que, a casa nostra, moltes vegades i no només per nevades, ha passat el mateix... i apa! com si no hagués passat res... Ara entenc perquè Itàlia forma part del G-10 i l'Estat espanyol forma part de l'Associació dels "Cantores de Híspalis" i de "Chiquetete"...
Entre els juristes ens és ben conegut d'aparèixer-nos, a tort i a dret, normes antigues vigents - d'aquelles que abans treien pols quan n'obríem el llibre i que ara ens apareixen als buscadors d'Internet com a textos amb lletres i formats estranys i irreconeixibles per a un ordinador del segle XXI - i, al mateix temps, completament ineficaces o d'impossible compliment perquè han perdut la seva contextualització a la realitat social i econòmica actual.
De totes maneres, el jurista queda més perplex quan observa que la impossibilitat de compliment de la norma es dóna en normes aprovades al mateix 2011. Llavors, el jurista, després s'haver llegit la norma, continua en la perplexitat, fins que se n'adona que la norma que està llegint entrarà a formar part del "Club de les normes inútils" i, encara més, depenent del tipus de norma, dins del "Club de les normes no aplicables", és a dir, el súmmum dels subgrups als quals pot aspirar una norma.
Una d'aquestes belleses arquitectòniques de la tècnica jurídica és, sens dubte, el Reial decret 650/2011, de 9 de maig, pel qual s'aprova la Reglamentació tècnica i sanitària en matèria de begudes refrescants que fou publicat al BOE de 19/05/2011 i que entrà en vigor l'endemà de la seva publicació.
Es tracta d'una norma que té per objecte definir què cal entendre per begudes refrescants i regular l'envasatge, etiquetatge i presentació, tant en el cas de les preenvasades com de les no-envasades.
La primera paradoxa que es troba el jurista és que la norma afirma que per begudes refrescants cal entendre les begudes analcòliques..., és a dir, absents de contingut alcohòlic...; ara bé, si el jurista continua amb l'apassionant lectura de la norma se n'adona que la cosa comença a grinjolar quan, posteriorment, a les característiques dels productes acabats s'afirma que les begudes refrescants no poden tenir alcohol en quantitat superior al 0,5 per cent en volum... Llavors, en què quedem... les begudes refrescants poden dur alcohol o no... Bonica pregunta que hom es pot plantejar un dia mentre pren el sol bevent una beguda refrescant amb i sense alcohol a la vegada...
El més sorprenent, emperò, apareix més avall, concretament a l'article 4 quan regula com s'ha de donar informació a les persones consumidores en cas de begudes refrescants no preenvasades (és a dir, les que es serveixen als bars i restaurants). En aquests casos, és a dir, de venda de begudes refrescants preparades al local on s'expenen per al seu consum immediat, els expenedors han de col·locar, de forma obligatòria en un lloc destacat i a vista de la persona consumidora un rètol en el qual, de forma llegible, cal fer-hi constar: la denominació del producte, la llista d'ingredients, i el nom, raó social o denominació del fabricant, envasador o venedor establert a la UE i, en tots els casos, el seu domicili.
És a dir, benvolguts i benvolgudes persones consumidores, si us serveixen un refresc de cola directament sense preenvasar, cal que a l'expenedor hi consti tota aquesta informació, amb la qual cosa podem deduir que la taxa de compliment de la norma s'aproxima al menys 0 amb arrel quadrada al menys infinit.
Però la cosa no acaba aquí i, el segon cas és el de venda de begudes refrescants no preenvasades en màquines dosificadores que utilitizi el mateix consumidor/a o bé siguin accionades pel responsable de l'establiment. En aquest cas, succeeix el mateix que en els supòsits anteriors, és a dir, cal que hi hagi en un lloc destacat i clarament visible un rètol que contingui la mateixa informació que en els casos anteriors... És a dir, si hi ha una màquina automàtica de venda de Fanta (beguda refescant d'extractes) que no sigui preenvasada, amb independència que l'acció de vessament al got la faci la persona consumidora com un empleat de l'establiment, haurà d'haver-hi tota aquesta informació a la vista de la persona consumidora... és a dir, el grau de compliment de la norma tendeix al menys infinit elevat a l'enèsima potència.
Per tant, no us preocupeu que ben aviat veurem tant als bars i cafeteries que ofereixin begudes refrescants sense preenvasar com a les màquines automàtiques que les expedeixin, una multitud formidable de cartells (òbviament amb faltes d'ortografia) que informaran la persona consumidora, molt amablement, de tot el que s'ha dit...
Per cert... ara que hi som... perquè no exigim el mateix amb les cerveses? Ja veig totes les cerveseries plenes de cartellets que, units amb el cap rodo que provocarà la ingesta de la cervesa, es convertiran en bonics posavasos de disseny.
El Govern de l'Estat espanyol acaba de trametre al Congrés de Diputats un Projecte de llei que pretén regular els paràmetres mínims obligatoris de qualitat dels anomenats serveis d'atenció al client que s'ofereixen o que sigui prestats en territori de l'Estat les empreses que es dediquin als sectors d'activitat següents: subministrament d'aigua, de gas i d'electricitat; serveis de transport de viatgers; serveis postals; mitjans audiovisuals d'accés condicionat (és a dir, la televisió de pagament); i els serveis de comunicacions electròniques (és a dir, telefonia fixa i mòbil i Internet).
En essència, aquest Projecte de llei no deixa de ser una còpia del sistema d'atenció a les persones consumidores regulat a Catalunya mitjançant la Llei 22/2010, de 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya. En aquest sentit, l Govern de l'Estat és molt conscient que el sistema creat pel Codi de consum -i que ja es troba en vigor per a les grans empreses des del proppassat gener- ha estat molt ben acollit per les persones consumidores i, en general, per la col·lectivitat, fins i tot, per les petites i mitjanes empreses.
Aquest nou sistema creat pel Codi de consum de Catalunya ha tingut un ressò important al nostre país, sobretot a la premsa i als mitjans de comunicació audiovisuals i, òbviament, el Govern de l'Estat vol aprofitar i atribuir-se el mèrit, sigui com sigui, de l'èxit de regulació continguda al Codi de consum. Així doncs, el Govern de l'Estat, conscient que no es pot desaprofitar aquesta bona acollida social que ha respresentat el Codi de consum a Catalunya, pretén que la inclusió d'aquesta regulació a tot el territori de l'Estat li reporti algun efecte beneficiós, si més no, entre la gran massa de població que, com no podria ser d'altra manera, està cansada de patir uns patètics i deficients serveis d'atenció de les empreses prestadores de serveis bàsics.
El Projecte de llei estatal copia aspectes essencials ja regulats al Codi de consum. En efecte, a trets generals, es copia: l'obligació de disposar de serveis d'atenció al client i de telèfons d'atenció gratuïts; l'obligació de diposar d'un sistema que acrediti, amb caràcter fefaent, la presentació de la queixa o reclamació; l'obligació d'informació precontractual i contractual dels sistemes d'atenció al client; la prohibició d'ús de telèfons de tarifació addicional; i fins i tot, s'apropia del concepte d'incidència en la relació de consum. Sens dubte, en aquest sentit, la tasca realitzada pel Govern de l'Estat no ha estat gens profunda, en el sentit que s'ha limitat a fer una còpia dels preceptes del Codi de consum i, maquillar-ho amb alguns articles més referents a aspectes competencials que l'Administració de la Generalitat, per manca de competència, no pot regular.
Primer de tot, ja podem observar com hi ha determinades empreses que han quedat fora de l'àmbit d'aplicació del Projecte de llei, en concret, el sector dels serveis financers (bancs, caixes d'estalvis i entitats de crèdit en general) i el sector de les assegurances. Òbviament la força dels lobbies d'aquests dos àmbits han aconseguit, com a mínim, que la seva regulació no quedi inclosa dins de l'àmbit d'aplicació d'aquesta llei i que es difereixi 6 mesos més a partir de quan entri en vigor aquest Projecte de llei.
En segon lloc, observem com també s'han fixat determinats límits tant pel que fa al nombre de treballadors de les empreses com al seu volum de negoci o balança general anual. D'aquesta manera, aconsegueixen fugir del sistema de protecció a les persones consumidores que atorga aquest Projecte de llei, tant les empreses que no arriben a 250 treballadors que tinguin un volum de negocis anual no superior a 50 milions d'euros o que tinguin un balança general anual inferior a 43 milions d'eurons. El perquè s'han introduït aquests paràmetres no deixa de demostrar la voluntat del Govern de l'Estat de tenir dues menes de persones consumidores: les de primera (és a dir, les que contracten amb grans empreses) i les de segona (les que contracten amb mitjanes empreses) d'uns sectors que, cada anys, tenen milions d'euros de benefici.
En tercer lloc, no aporta cap novetat el fet que les queixes i reclamacions que realitzi l'usuari davant del prestador de servei s'hagin de contestar en el termini màxim d'1 mes, atès que aquesta previsió ja apareix regulada, en l'àmbit català, al Codi de consum i a l'àmbit estatal, al Text refós de la Llei general de defensa dels consumidors i usuaris. Per altre costat, el fet que les empreses que estiguin adherides a un sistema extrajudicial de resolució de conflictes -mediació i arbitratge- en el cas de resposta no satisfactòria a la pretensió formulada per l'úsuari hagin de remetre'l al sistema extrajudicial de resolució de conflictes corresponent no deixa de ser una còpia de les previsions que recull el Codi de consum.
En quart lloc, és molt discutible el fet que es deixi a la normativa reglamentària la regulació de les condicions en virtut de les quals les empreses han d'informar als clients sobre les incidències que afectin greument la prestació del servei o la seva continuïtat. Evididentment, d'aquesta manera, s'evita imposar uns mínims qualitatius mitjançant una norma amb rang de llei, a banda que no es diu res del termini que es diposa per dictar la norma reglamentària, de manera que - com ha succeït molts cops - pot ser que no s'arribi a dictar mai.
En cinquè lloc, en relació amb els drets lingüístics dels catalanoparlants tampoc millora absolutament res pel que fa referència a l'atenció oral, atès que enlloc es disposa que l'empresa ha d'atendre oralment en la llengua cooficial escollida pel client. En aquest sentit, només s'indica que la resposta per escrit a les queixes i reclamacions que formuli el client a l'empresa ha de fer-se amb la mateixa llengua en la qual va realitzar el contracte i si tenim en compte els enormes obstacles que estableixen aquestes empreses a l'hora de disposar de contractes en condicions generals en llengua catalana -incomplint sempre les disposicions de l'article 211-5 i 128-1 del Codi de consum de Catalunya - implica que, la persona consumidora catalanoparlant rebrà sempre la resposta en una lengua que no l'és pròpia. Res de novedós en la croada legislativa i jurisdiccional espanyola per anorrear el català i fer-lo desparèixer de la capa de la Terra.
En darrer lloc, el fet que les empreses hagin de contractar una auditoria perquè controli el compliment dels estàndards de qualitat del servei és certament un exemple d'ineficàcia absoluta i fracàs en la regulació. Qui ha d'exercir el control i supervisió directe d'aquestes empreses ha de ser l'Administració i no pas una empresa auditora externa que es limitarà a auditar d'acord amb els criteris fixats per l'empresa prestadora del servei.
En definitiva, ens trobem davant d'una norma jurídica que a banda de no ser gens novedosa atès que es tracta, principament i essencial, d'una còpia de les previsions que recull el Codi de consum de Catalunya, tampoc servirà per solucionar l'autèntic problema que representa l'ineficient sistema de servei al client de les empreses prestadores de serveis bàsics, les quals, conscients que tenir un sistema eficient i eficaç d'antenció a les persones consumidores és molt costós, han optat per traslladar al problema a l'Administració de consum i, d'aquesta manera, col·lapsar-la amb queixes i reclamacions dels usuaris d'aquestes companyies. De fet, han aconseguit el seu objectiu: externalitzar el servei d'atenció al client no pas a una empresa... sinó directament a l'Administració que, malauradament, ha d'atendre amb un personal cada cop més reduït a causa d'allò que els polítics anomenen "crisi" totes les queixes i reclamacions dels clients d'aquestes empresesque es troben, habitualment, amb serveis d'atenció al client completament incompetents i inoperants.
Per veure el "Proyecto de ley por el que se regulan los servicios de atención al cliente destinados a los consumidores y usuarios" que el Govern de l'Estat ha presentat al Congrés podeu clicar el següent enllaç: http://www.congreso.es/public_oficiales/L9/CONG/BOCG/A/A_131-01.PDF
El Butlletí Oficial de l'Estat de 30 de maig de 2011 ha publicat la Resolució de 24 de maig de 2011, de la Direcció General de Política Energètica i Mines, que modifica una altra Resolució de 14 de maig de 2009, per la qual s'estableix el procediment de facturació amb estimació del consum d'energia elèctrica i la seva regularització en lectures reals.
En essència, aquesta disposició determina que les empreses distribuïdores d'energia elèctrica tenen l'obligació de realitzar la facturació real dels consums elèctrics - fins a 10 kw de potència contractada - amb periodicitat bimestral i que només podran fer la facturació real per períodes semestrals en el supòsit que hi hagi acceptació expressa de la persona consumidora que li ha d'haver estat notificada per l'empresa distribuïdora.
Per tant, com que la facturació d'energia elèctrica per a potències contractades fins a 10 kw - la que tenen la majoria de persones consumidores físiques - es fa amb caràcter mensual, un mes podrà facturar-se amb lectura estimada però al mes següent haurà de fer-se amb la real. És a dir, cada dos mesos, ha de facturar-se amb lectures reals.
El Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya núm. 5873, de 6 de maig d'enguany, publica l'Anunci del Departament de Territori i Sostenibilitat en virtut del qual es fan públiques, per al seu coneixement general, les condicions generals d'utilització dels serveis ferroviaris de Rodalies i Regionals de Catalunya.
Aquestes condicions generals s'apliquen a tots els serveis ferroviaris de Rodalies i de Regionals que gestiona l'Administració de la Generalitat de Catalunya.
Aquestes condicions regulen les modalitats dels títols de transport que poden adquirir les persones usuàries i el seu contingut mínim.
Es regula quan cal entendre que una persona viatja sense bitllet vàlid i el procediment que han de fer servir els interventors o interventores a fi de sol·licitar el cobrament de la percepció mínima a les persones que no duen bitllet o no el duen vàlid. Aquesta percepció mínima si se satisfà al mateix moment en la qual és sol·licitada pel personal interventor es redueix un 50 per cent el seu import.
Quant al transport de bicicletes, s'observen dues clàusules abusives: - Que l'empresa operadora no es fa responsable dels desperfectes causats a les bicicletes mentre dura el viatge. Evidentment, es tracta d'una clàusula abusiva atès que nega cap mena de rescabalament als propietaris d'aquests béns quan el dany sobre aquests hagin estat causats per una causa relacionada amb la prestació del servei de l'empresa operadora. - Que la persona usuària de la bicicleta és sempre responsable dels danys causats per aquest bé al tren o a tercers. Aquesta clàusula torna a ser clarament abusiva perquè la determinació, sense l'admissió de cap mena de prova en contrari, de responsabilitat al propietari de la bicicleta, implica trencar les regles essencials de la determinació del sistema de responsabilitats. S'impossibilita la persona titular de la bicicleta d'acreditar que el dany ha estat causat com a conseqüència d'un incorrecte funcionament del servei públic (per exemple, danys causats per la bicicleta a tercers o al tren a causa de frenades brusques, accidents causats per l'operadora, trencament dels habitacles on es dipositen aquests béns, manipulació efectuada per un tercer sense que el titular en tingui coneixement...).
Pel que fa al sistema d'atenció de queixes i reclamacions dels usuaris hi ha també un oblit majúscul, que és l'obligació que té l'empresa operadora de donar resposta a les queixes i reclamacions formulades pels usuaris i usuàries en el termini màxim d'un mes de que són formulades, tal com disposa expressament, la Llei del Codi de consum de Catalunya.
En relació amb les indemnitzacions per manca de prestació adequada del servei s'observa que també no es compleixen les condicions fixades al Reglament comunitari de drets dels viatgers del transport per ferrocaril, atès que no es fixa cap mena de criteri en relació a la determinació de les indemitzacions en cas, per exemple, de retard.
En conclusió, si tenim en compte la presència de clàusules abusives i de la manca de compliment de les obligacions recollides al Codi de consum i al Reglament comunitari de transport de viatgers per ferrocarril, poden dir que, tot i el traspàs d'aquest servei a la Generalitat de Catalunya, continuem malauradament igual que quan prestava el servei el Ministeri de Foment...
Usuàries i usuaris del transport de Rodalies i Regionals de Catalunya... que Déu ens afagi confessats...
El Diari Oficial de la República Italiana ha publicat el proppassat 27 d'abril d'enguany, el Decret legislatiu núm. 54, d'11 d'abril, que transposa a l'ordenament intern italià la Directiva 2009/48/CE, del Parlament Europeu i del Consell, de 18 de juny, de seguretat de les joguines.
Aquesta Directiva modifica substancialment l'anterior Directiva 88/378/CE que, al mateix temps, deroga.
L'objectiu essencial de la nova Directiva és aconseguir un alt nivell de protecció als consumidors precisament d'aquests articles, és a dir, als infants.
Entre d'altres, es tracten els aspectes relatius a l'etiquetatge de les joguines, la incorporació obligatòria del marcatge CE, l'adopció de procediments de control estrictes per avaluar el riscos per part de les empreses que posen al mercat aquests productes i, especialment, tracta de garantir la no utilització de productes químics que puguin arribar a ser perillosos.
Esperem que, properament, el Govern estatal espanyol també publiqui la transposició de la Directiva esmentada a l'ordenament intern estatal, atès que ja ha transcorregut el termini fixat per la Directiva i, en conseqüència, l'Estat espanyol, està incomplint, per enèsima vegada, amb els terminis de transposició de les directives comunitàries... Malauradament, cap novetat...
L'Oficina de Protecció de les Persones Consumidores de la Colúmbia Britànica (British Columbia) té el caràcter d'autoritat administratva independent i sense ànim de lucre. Aquesta entitat va assumir les competències que, en matèria de consum, venien atribuïdes al Ministeri de Salut Pública i a l'Advocat General.
La normativa d'aplicació en matèria de protecció de les persones consumidores es configura mitjançant les normes següents:
- La Llei de protecció a les persones consumidores i de l'activitat empresarial. Aquesta norma prohibeix les pràctiques comercials deslleials i configura un sistema de protecció a les persones consumidores en les seves relacions de consum pel que fa a la regulació contractual i a l'obligació que determinades activitats empresarial tinguin un control administratiu mitjançant el sistema de llicència. S'hi regulen, per exemple, els contractes a distància, els contractes de crèdit, els contractes de serveis funeraris, els contractes de crèdit al consum, entre d'altres (http://www.bclaws.ca/EPLibraries/bclaws_new/document/LOC/freeside/--%20b%20--/business%20practices%20and%20consumer%20protection%20act%20sbc%202004%20c.%202/00_act/04002_00.htm).
En darrer lloc, també gaudeixen de normativa reglamentària específica sobre determinats àmbits materials concrets, com per exemple, en matèria d'empreses que presten serveis de viatges, empreses que presten serveis de crèdit i hipoteques, etc...
Sant Jordi també vetlla pels drets i interessos de les persones consumidores d'arreu del nostre país i us recorda que:
Les parades on es venen llibres i roses són establiments no sedentaris on es duen a terme relacions de consum no sedentàries en un lloc fix i, d'acord amb la Llei 22/2010, de 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya:
- No disposeu de dret de desistiment!! (Només faltaria que els hi torneu la rosa al cap de 2 dies dient que els pètals s'han marcit o que el títol del llibre que heu comprat no us agrada... les roses es marciran... però l'amor perdurarà i el llibre us el llegiu... que el nivell de lectura al nostre país està molt baix... sense excuses!!). - Us han de donar, com a qualsevol mena de relació de consum, un document acreditatiu del pagament efectuat (factura o tiquet de compra)... - i si resulta que quan esteu a punt d'arribar a la trama final... les pàgines us surten en blanc!!... com esmenareu la manca de conformitat davant del venedor si no disposeu del tiquet o de la factura? - Les parades han de disposar del rètol de disposició dels fulls de reclamacions i n'han d'oferir, de forma immediata, a les persones consumidores que els requereixin (Bé, deixem-ho clar... encara no he vist cap parada de Sant Jordi que tingui el rètol esmentat i, encara menys, que disposi de fulls...).
Però no us preocupeu! Sant Jordi vetlla pels interessos de les persones consumidores de Catalunya i, si passa quelcom, sempre teniu els serveis públics de consum que us poden ajudar!
El Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, d'avui, 21 d'abril de 2011, ha publicat el Decret 321/2011, de 19 d'abril, pel qual es deroguen diverses disposicions reglamentàries referides a les matèries de competència del Departament d'Empresa i Ocupació. Aquest Decret ha entrat en vigor avui mateix.
Aquesta norma ha d'enquadrar-se dins del procés de simplificació normativa que ha iniciat el nou Govern de la Generalitat. En aquest sentit, s'han revisat, als diferents departaments les normes que, en funció del seu àmbit material de regulació, o bé havien quedat obsoletes o bé no era necessari mantenir atès que ja hi ha normes posteriors que en regulen l'essència d'allò que preveien.
Aquest és el cas de les normes de consum, turisme i comerç que es deroguen al Decret esmentat. En aquest sentit, pel que fa referència a les normes de consum, es tracta de normes que, de fet, havien perdut la seva virtualitat reguladora des del moment de l'entrada en vigor de la Llei 22/2010, de 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya. En efecte, allò que preveien, amb caràcter general, les normes específiques derogades, es troba actualment regulat, des d'una perspectiva general, és a dir, referida a qualsevol mena de relació de consum, en el Codi de consum.
En conseqüència, es tracta d'una millora de la seguretat jurídica per als operadors jurídics que no hauran de tractar amb una diversitat de normes reglamentàries i podran accedir directament a la norma legal.
Les normes que es deroguen en aquests tres àmbits són:
- De consum:
Decret 389/1983, de 15 de setembre, sobre etiquetatge dels productes que es comercialitzen a Catalunya.
Decret 166/1990, de 20 de juny, pel qual es regula la prestació del servei de transport de vehicles automòbils avariats.
Decret 290/1995, de 28 de setembre, pel qual es regulen determinades activitats de prestació de serveis a domicili.
Decret 213/2001, de 24 de juliol, de protecció dels drets del consumidor i usuari en la prestació de serveis sobre els béns de naturalesa duradora.
Ordre de 7 de maig de 1997, per la qual es regula la garantia dels vehicles automòbils usats.
Ordre TRI/487/2006, de 18 d'octubre, per garantir la informació i la protecció dels drets dels consumidors i usuaris en el procés d'implantació de la televisió digital terrestre (TDT).
- De comerç:
Decret 39/1984, de 31 de gener, pel qual es desplega la Llei 1/1983, de 18 de febrer, pel que fa als requisits per a l'exercici de la venda domiciliària.
Decret 286/1999, de 26 d'octubre, pel qual es regula l'autorització de les empreses de venda a distància i la inscripció en el registre corresponent.
Decret 287/1999, de 26 d'octubre, pel qual es regula la inscripció en el Registre de franquiciadors.
- De turisme:
Decret 317/1994, de 4 de novembre, pel qual s'estableixen normes sobre l'ordenació i la classificació dels establiments de restauració.
Aquesta Resolució de la Direcció General d'Energia i Mines de l'Administració General de l'Estat s'ha publicat al BOE núm. 94 de 20 d'abril d'enguany.
Aquesta Resolució determina quin procediment han de seguir les empreses comercialitzadores de gas natural quan ofereixin la possibilitat que els seus clients o clientes puguin contractar la prestació del servei mitjançant la contractació via telefònica i electrònica i/o telemàtica, és a dir, per exemple, mitjançant Internet.
Per garantir l'existència d'una prova de la voluntat del client o clienta de contractar, de cambiar de subministrador o de donar-se de baixa del servei, en cas que es faci la contractació via telefònica, s'ha d'efectuar una gravació i informar-ne al client o clienta. A més, cal fer tot un seguit de preguntes mínimes que s'indiquen a la mateixa Resolució.
En el cas de contractació telemàtica s'estableix la possibilitat d'utilitzar un sistema amb o sense firma digital avançada.
De totes maneres, d'aquesta Resolució queda molt clar que la Direcció General d'Energia i Mines de l'Estat no s'ha llegit el Text refós de la Llei general de defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries, aprovat pel Reial decret legislatiu 1/2007, de 16 de novembre (TRLGDCU), fonamentalment, per dos aspectes:
- El primer és que enlloc de la Resolució es fa cap mena d'esment a aquesta norma i es limita a citar la Llei de condicions generals de la contractació. De veritat, és força sorprenent i alhora preocupant que no s'en faci cap mena d'esment al contingut de la Resolució tenint en compte que és la norma que regula la contractació a distància entre empresaris i persones consumidores.
- El segon - potser encara pitjor que l'anterior - és que confon el dret de resolució del contracte amb el dret de desistiment que disposa qualsevol consumidor que contracta a distància.
Com deia... no s'han llegit el TRLGDCU... i estem parlant de la Direcció General d'Energia i Mines estatal... una mica preocupant...
A partir d'ara, cada setmana, anirem coneixent, poc a poc, les diverses administracions de consum de diferents llocs del món. Aquesta setmana comencem amb l'Oficina de protecció del consumidors del Govern del Quebec.
En veurem les funcions i després la normativa aplicable en matèria de protecció a les persones consumidores.
El Diari Oficial de la Comunitat Valenciana va publicar, el 25 de març d'enguany, la Llei 3/2011, de 25 de març, de comerç. L'article 82 de la Llei esmentada defineix què cal entendre per venda en règim d'outlet o factory.
El règim jurídic aplicable a les vendes en règim d'outlet o factory no es troba, malauradament, gens clar a l'ordenament jurídic estatal i català. Fins abans de la modificació de la Llei estatal 7/1996, de 15 de gener, d'ordenació del comerç minorista mitjançant la Llei estatal 1/2010, d'1 de març, la venda en règim d'outlet o factory, només podia enquadrar-se dins de la definició de la venda de saldos que recollia tant la Llei estatal d'ordenació del comerç minorista com el Text refós de comerç interior, aprovat pel Decret legislatiu 1/1993, de 9 de març. Emperò, el concepte de venda de saldos com aquell relatiu als productes el valor de mercat dels quals apareix manifestament disminuït a causa del deteriorament, desperfectes, desús o obsolescència, tampoc s'adequava estrictament a allò que cal entendre com a venda en règim d'outlet o factory, en la qual, els productes no presenten cap mena de deteriorament o desperfecte i tampoc es pot entendre que es troben obsolets perquè, habitualment es tracta de béns de la temporada immediatament anterior a aquella en la qual es venen. Per això, per solucionar aquesta problemàtica, la Llei estatal 1/2010, d'1 de març, que va modificar, precisament, l'article 28.1 de la Llei estatal d'ordenació del comerç minorista, en allò que fa referència al concepte de venda de saldos, va deixar clar que no tenien aquesta consideració les vendes d'excedents de producció o de temporada.
Segons la disposició final única de la Llei estatal d'ordenació del comerç minorista, l'article 28.1 abans esmentat, té la consideració de competència exclusiva de l'Estat per regular el dret mercantil de la competència. Amb independència dels raonables dubtes que podem arribar a tenir en el sentit que la definició del concepte de saldo pugui arribar a ésser considerar com a competència exclusiva de l'Estat, la nova Llei de comerç del País Valencià, recull la voluntat del legislador estatal de diferenciar clarament que una cosa són les vendes de saldos i una altra cosa són les vendes d'excedents de fabricació o de temporada.
En efecte, l'article 82 de la Llei de comerç del País Valencià deixar clar que quan es tracti de vendes d'excedents de producció o de temporada, que no tinguin la condició de saldos pel fet no de trobar-se en situació d'ésser béns que tinguin un valor de mercat manifestament disminuït, es poden anunciar amb la denominació d'outlet, factory o en establiments o centres del mateix fabricant. Es permet, fins i tot, que en un mateix establiment hi hagi productes en règims diferents: productes en règim d'outlet o factory, productes en règim de saldo, i productes en règim normal, sempre que constin clarament separats a dins de l'establiment.
Sens dubte, la inclusió d'aquest concepte a la Llei valenciana i la seva clarificació jurídica ajudarà a què les persones consumidores d'aquest territori no els hi donin gat per llebre, sobretot pel que fa a l'oferiment de béns en règim de saldo afirmant que es tracten d'outlets o factories. La picaresca del comerciant, en aquest àmbit, és enorme i jugar al joc dels embolics amb denominacions diverses que generen error a les persones consumidores és malauradament un fet que es produeix cada dia.
Per això, benvinguda sia aquesta clarificació... que, malauradament, encara no recull la normativa catalana. Tot i que després d'això, ens podem arribar a fer més preguntes... quants preus han de mostar-se a un bé que es vengui en règim d'outlet o factory? I si es fan rebaixes de béns que es venen en règim d'outlet o factory, durant els períodes admesos per a la realització d'aquests descomptes? No queda gens clar... però per això hi som els juristes... per intentar fer caminar el gat amb tres peus!
Tots i totes n'estem farts de rebre constantment propostes comercials no desitjades a qualsevol hora del dia de qualsevol mena d'empresa de serveis (sobretot d'empreses de telefonia mòbil i d'Internet...). Aquest fenòmen, òbviament, es dóna arreu dels països del nostre entorn, però a diferència de l'Estat espanyol en el qual mitjançant tímides reformes introduïdes a la Llei 29/2009, de 30 de desembre, va intentar, sense èxit, regular el tema, alguns Estats ho tenen molt clar a l'hora de legislar per evitar aquesta constant agressió no destijada per part de les grans empreses prestadores de serveis. Aquest és el cas d'Itàlia.
Mitjançant Decret del president de la República Italiana de 7 de setembre de 2010, núm. 178, s'aprovà el Reglament relatiu a la creació i la gestió del Registre públic dels abonats que s'oposen a la utilització del seu número telefònic per a realitzar vendes o promocions comercials.
Gràcies a les previsions incloses en aquest Decret, a partir de l'1 de febrer de 2011, tots els abonats inclosos a les guies telefòniques que no destigin rebre cap mena de trucada amb finalitats publicitàries o de venda directa, així com activitats de prospecció comercial, es poden inscriure gratuïtament a un Registre públic que gestiona el Ministeri italià de Desenvolupament Econòmic.
És interessant observar com la tutela que la normativa italiana ha volgut donar als abonats va més enllà de les persones consumidores considerades com a persones físiques i hi inclou, fins i tot, les persones jurídiques, entitats o associacions que disposin d'un contracte amb un prestador de serveis telefònic accessible al públic, sense oblidar aquells que disposen de targetes prepagament.
La impossibilitat d'ús per part dels operadors telefònics es refereix a les numeracions incloses a les guies telefòniques d'abonats ja siguin en forma escrita o bé en forma telefònica que es trobin a disposició del públic.
Així doncs, els abonats que no desitgin que se'ls perturbi més amb publicitat i propostes comercials per part dels operadors telefònics només s'han d'inscriure gratuïtament al Registre estatal i, a partir d'aquest moment, no podran rebre més trucades dels operadors telefònics amb finalitats comercials.
Un aspecte interessant que presenta el Decret és que les empreses de telemàrqueting que vulguin realitzar una campanya amb finalitats comercials, abans d'iniciar-la, hauran de sol·licitar al Registre - previ pagament de les taxes corresponents - i hauran de destriar, entre les persones que han sol·licitat expressament no ésser contactades d'aquelles que no s'han inscrit i, per tant, permeten que se'ls enviïn propostes comercials via telefònica.
Les sancions a les operadores pel fet d'incomplir les previons establertes al Decret i, en conseqüència, realitzar trucades a abonats que s'hagin inscrit al Registre són severes i van des dels 30.000 euros fins als 180.000 euros. Es tracta, sens dubte, d'un bon sistema per evitar que les operadores incompleixin amb llurs obligacions.
Malauradament, aquest excel·lent sistema de protecció i tutela dels abonats telefònics previst a la normativa italiana no el trobem pas a l'Estat espanyol que, en aquest sentit, es troba a la cua en aquesta matèria.
El legislador estatal va intentar posar fre a la indiscriminada i constant caça i cerca als abonats per part de les operadores a través de la Llei 29/2009, de 30 de desembre, que va modificar, entre d'altres, la Llei 3/1991, de 10 de gener, de competència deslleial. A banda que la tècnica legislativa utilitzada pel legislador estatal ha estat nefasta, en el sentit que la Llei 29/2009, de 30 de desembre, és un garbuix de modificacions de 5 lleis diferents: la Llei de competència deslleial, la Llei general de publicitat, el Text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries, la Llei d'ordenació del comerç minorista i, fins i tot, la Llei d'enjudiciament civil, cosa que provoquen als operadors jurídics un desconcert absolut en l'apliació de fins a 5 normes diferents... no s'ha solucionat el problema de fons: evitar les trucades indiscriminades a qualsevol hora del dia (i fins i tot del vespre-nit) als abonats.
Primer, perquè la norma estatal estableix que les operadores no han de fer servir numeracions ocultes, és a dir, han de fer servir telèfons identificables, a fi que les persones consumidores puguin manifestar expressament a l'operador que els truca que no destija rebre més comunicacions comercials de l'operador. I aquí ve la bona nova per als operadors... i si ho fan amb números no indenticables com pot provar la persona consumidora que l'han trucat? No tindrà cap mena de prova possible.
Segon, carrega a les persones consumidores amb l'obligació d'anar comunicant a cadascun dels operadors que truquen de les diverses companyies que no vol seguir rebent trucades d'aquest tipus. Tenint en compte el nombre d'operadores de telecomunicacions que hi ha al mercat... el consumidor pot rebre trucades de fins a 20 operadors diferents. Ha de ser el consumidor - al qual ja se li ha acabat la paciència - d'informar, a cada operador que truca, que no vol rebre més trucades d'aquell operador?
Tercer, com pot el consumidor deixar constància fefaent que ha manifestat la seva oposició a rebre més trucades dels operadors que l'han trucat? De cap manera, el consumidor no tindrà cap mena de prova que acrediti que ha manifestat - telefònicament - a l'operador que el truca que no vol rebre més trucades amb finalitats comercials. D'aquesta manera, com que no hi ha cap mena de prova - ni tan sols l'Estat obliga a l'operador a gravar la voluntat del consumidor de no seguir rebent més trucades - de res serveix aquesta previsió legal.
Tot això, ens porta a entendre que, malauradament, la normativa estatal en aquest àmbit no està a l'alçada de les circumstàncies d'un Estat modern de l'Europa Occidental i, per tant, si no s'hi posa remei normatiu, - i tot sembla indicar que no es vol pas fer - els consumidors haurem de seguir rebent indiscriminadament trucades a tort i a dret... això sí... sempre tenim la possibilitat de penjar!
L'Ajuntament de Girona, en la seva particular croada contra la mobilitat amb cotxe per la ciutat, ha decidit instaurar la zona blava a tot el reguitzell d'aparcaments de l'avinguda de Sant Narcís que van des de la Rodona fins a la sortida de Girona a la carretera de Santa Coloma.
Les pensades d'aquest ajuntament són sempre espectaculars, fenomenals i dignes d'un estudi antropològic profund... Després de fer desaparèixer milers i milers de places d'aparcament a causa de les obres del TGV - tot i que els socialistes en diuen AVE perquè no s'enfadin els seus amos de Madrit - i, empitjorar, de manera exponencial, la mobilitat en aquesta zona de la ciutat i, òbviament, la dels veïns i veïnes de la zona que han de passar per diversos "escalèxtrics" abans de poder arribar a casa, l'Ajuntament ens promociona encara més el col·lapse en la seva immillorable tasca d'empitjorar la qualitat de vida de tots els gironins i gironines i d'aquells i aquelles que ens visiten.
Amb la col·locació de tota la filera d'aparcaments de zona blava, a banda d'impedir als veïns i veïnes aparcar en una de les poques zones que s'han salvat de la netejada provocada per les obres del TGV, l'Ajuntament ens ha garantit, encara més, que un barri en el qual es pretenia que l'afluència de cotxes fos escassa i hi hagués menys circulació, s'hagi convertit, precisament, amb tot el contrari, infestat de conductors i conductores que busquen desesperats un aparcament gratuït que el seu Ajuntament els nega.
I és que les pensades de l'Ajuntament de Girona són de l'alçada d'un campanar i les seves polítiques de mobilitat són ridícules en una ciutat on l'única opció viable per circular-hi a partir de les 9 del vespre o el cap de setmana és el cotxe privat, tenint en compte que les freqüències del transport públic durant el dia són ridícules si pensem que a l'àrea urbana de Girona hi viuen uns 150.000 habitants.
Però el problema de fons d'aquest Ajuntament és el mateix que li passa a la fruita que no es menja... és a dir, que es podreix. I, efectivament, la manca de salut democràtica de l'Ajuntament, després de 30 anys de Govern dels mateixos, ha provocat que els canals de comunicació amb la ciutadania es podreixin, simplement, perquè ja no existeixen o si existeixen perquè són simplement testimonials per fer veure que s'escolta la ciutadania quan, des de fa temps, s'actua amb despotisme i supèrbia.
I les coses no canviaran fins que no es desenganxin de les poltrones aquells i aquelles que les ocupen de forma pràcticament vitalícia.
Aires nous i escoltar la ciutadania és el que manca perquè llencem les fruites podridres i plantem bones soques que tornin a il·lusionar a aquesta Girona adormida.
Si teniu qualsevol problema informàtic, l'as de la informàtica anomenat Esteve de la bonica població aeroportuària de Vilobí d'Onyar us ho solucionarà en un tres i no res!.
Questo è il sito web della cricca di italiano! Esteve ha fatto questo bellissimo sito web dove possiamo cercare tutto quello che abbiamo fatto o facciamo a lezione.
