Més tele

I ja que parlem de tele i d'història, no em puc resistir a esmentar el cas d'Eduard Rifà, pioner de la petita pantalla a Catalunya. Per gentilesa dels seus néts Molàs-Rifà, aquesta setmana he rebut a casa un exemplar dels seus articles aplegats el 1938 en una edició de bibliòfil amb pròleg de Tomàs Roig i Llop, el pare de Montserrat Roig (per cert, no us perdeu, al Brossa Espai Escènic, l'escenificació dels articles que l'autora va publicar a l'AVUI). Tornem a Rifà, que segons Roig i Llop era un "poeta de l'acció", un d'aquells "éssers dinàmics, sencers, cavallers de l'ideal sense quixotismes balders". I quin era l'ideal? Fer una televisió de Catalunya. Francesc Canosa ho narra amb empatia al llibre República TV (Ed. Duxelm). I atenció, estem parlant dels anys 30 del segle passat! Primer els recels del govern de Madrid i després la guerra i el franquisme van frustrar l'empenta d'aquella televisió naixent. L'èpica televisiva de Rifà va ser reemplaçada per l'èpica militar de la División Azul. I així ens ha anat.

Ignasi Aragay

La mort d’en Josep Forga, més conegut com a Joe, l’ 1 de juny proppassat em va deixar glaçat. Actor i director de teatre així com de televisió i cinema. Es va morir de sobte mentre es banyava a la piscina de casa dels seus sogres, al bonic poble de Galliners a tocar de Bàscara (Baix Empordà). A l’edat de 49 anys, casat i amb un fill d’un any. Va néixer el 16 de gener de 1960 a Sant Andreu de Palomar.

Format a l’Institut del Teatre d ela Diputació de Barcelona. En Joe havia fet les seves primeres passes interpretatives a L’Ou Nou, grup de teatre del Casal Cataòlic, als Nous Locals de Sant Pacià  i als Carajillos de Teatre del Centre Cívic. Després vingueren la televisió i finalment el cinema. A la televisió actuà en diverses sèries i programes infantils, entre elles “Des del Balcó” – basada en l’obra literària de la malaguanyada Montserrat Roig-, “Secrets de Família”, “Nissaga de Poder”, “El Cor de la Ciutat”, “Plats Bruts”, “Barri Sèssam”  i darrerament com l’ex-alcalde de “Ventdelplà”. En teatre destaquen les obres “Les aventures de Massagran” de Folch i Torres, “L’Hostal de la Glòria” de Segarra, “Sí és així, si us sembla” de Pirandello....I en cinema les pel·lícules “Encerrados”, “Demens Dementis” , “ Tardes con Gaudí” i “ Una casa de locos”. Era membre de l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya des del 1991.

També havia estat capficat en milers de mogudes artístiques i associatives del seu poble natal. Pregoner de la Festa Major . Durant els actes de commemoració del centenari de l’Annexió de Sant Andreu de Palomar a la ciutat de Barcelona el 1997, fou qui anuncià, trompeta en mà, dels actes commemoratius pels carrers i places de l’ex-vila. Essent uns dels artífexs de la Comissió Sant Andreu Poble, coordinadora d’entitats organitzadora del centenari. Darrerament havia dut la gestió del Sant Andreu Teatre i actualment estava capficat en l’obra de teatre infantil “Peter Pan”. Amb “Peter Pan “ havia fet les espanyes  i tot just l’estava representant al Casal Catòlic de Sant Andreu.

Fa cosa de pocs anys fou en Joe Forga qui em donà la trista notícia de la mort de la Imma Planas, també actriu com ell i vinculada al Casal catòlic i als Carajillos de Teatre. En commemorar-se la mort el 2008 de la Planas, en Joe organitzà un excel·lent acte d’homenatge al Casal Catòlic i en fou un dels promotors per tal que la sala de teatre del Centre Cívic portés el nom de la carismàtica actriu. La dissort ha volgut que el darrer paper de la seva vida hagi estat el mateix que el de la Imma en tan poc temps.

La mort d’en Joe l’hem sentida molt – prova d’això és el dia del seu darrer comiat on l’assistència de familiars i amics fou en escreix-. No es mereixia un final així. A voltes els guionistes de la nostra vida s’equivoquen, i molt. Ha estat un cop molt dur i el poble està de dol, donat que era un personatge molt conegut i per a molts força estimat.

Acabo amb uns versos de Miquel Martí i Pol del poema “Sense títol”

Si fossis terra creixeria en tu
i llevaria fruits d'una rara dolcesa,
seria fidel als camins que et solquen la pell
i als rius secrets que et travessen l'entranya.
Si fossis mar manllevaria el vent
per desvetllar-te remotíssims ecos.
Si fossis pluja et rebria tot nu.
Si fossis bosc estimaria l'ombra.

Joe Fins sempre.

Pau Vinyes i Roig

El projecte del proper Museu de la Pau de Montjuïc  ha comportat la desaparició del Museu Militar, inaugurat el 1963. Ens agradi o no la ciutat de Barcelona ha estat protagonista de fets bèl·lics. Des de l’època de l’antiga  Confederació Catalano-aragonesa passant per  la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió, els bombardeigs del General Espartero fins la Guerra Civil Barcelona ha estat escenari de conflictes bel·licistes. Totes les grans ciutats europees, i Barcelona n’és una d’elles,  tenen el seu museu militar. Explicar als ciutadans i nou vinguts la història de la ciutat  és quelcom enriquidor, però si ometem la seva vessant bèl·lica estem oferim un relat històric d’esbiaixat. És com explicar un conte sense donar a conèixer un dels principals protagonistes.

El Museu Militar, del qual vaig tenir l’oportunitat de conèixer en el temps que vaig fer-hi guàrdies del servei militar – servei que vaig haver de fer obligació-, té una de les col·leccions d’armes de foc catalanes dels segles XVI-XVII més importants del món. Aquesta important col·lecció se n’anirà a orris, doncs quedarà mig partida en diversos museus i magatzems.  Sóc conscient que l’actual concepció museística no era la més apropiada, però no per això menys important el material exposat. Personalment crec que el més important era actualitzar el Museu Militar tot posant-lo al dia, però sense perdre el seu sentit expositiu. Un Museu Militar on el fil narratiu sigui la història militar vista des d’una concepció actual i dins dels corrents historicistes de les universitats del present. Amagar la història bèl·lica de la nostra ciutat és deixar als futurs ciutadans orfes del seu passat.

El desig per un món més pacífic on els valors de la pau i solidaritat en siguin el pal de paller no ens ha de fer oblidar que venim d’un passat on la humanitat va cometre errors que en el futur cal corregir.  Fer desaparèixer el Museu Militar de Montjuïc ens duu cap a l’amnèsia col·lectiva.  Com a ciutadà de Barcelona, com a pacifista i com a historiador em sento trist del pas donat en fals. Barcelona no es mereixia una pèrdua d’aquest tipus. La història bèl·lica  de Barcelona és la història que ens ha tocat viure i no la podem pas amagar.

Pau Vinyes i Roig

Historiador

L'actor i director teatral Pepe Rubianes s'ha mort avui a les deu del matí, a seixanta-un any, al seu domicili de Barcelona. A Rubianes, nascut a Vilagarcía de Arousa (Galícia) el 1947, li van diagnosticar un càncer de pulmó l'abril de l'any passat, motiu pel qual va decidir cancel·lar temporalment les actuacions de l'obra 'La sonrisa etíope' al Club Capitol de Barcelona i la ronda que preveia fer a l'estiu. El funeral tindrà lloc dilluns al tanatori Sáncho de Ávila de Barcelona, a dos quarts de dues del migdia.

José Rubianes Alegret, més conegut per Pepe Rubianes, va néixer a Vilagarcía de Arousa (Galícia) el 2 de setembre del 1947, però de ben petit va anar a viure a Barcelona. La seva carrera artística estava especialitzada en mims, monòleg i comèdia, i sempre va destacar per la seva ironia, el seu àcid sentit de l'humor i la seva incontenible xerrameca, farcida de moltes paraulotes.

L'actor i director de teatre va estudiar dret a la Universitat de Barcelona i des d'allà es va començar a familiaritzar amb els escenaris vinculats a grups de teatre universitari. Més endavant, a partir del 1977, va començar a treballar professionalment en obres de Dagoll Dagom ('No hablaré en clase' i 'Antaviana') i els Joglars ('Operación Ubú').

L'any 1981 va emprendre el seu camí en solitari amb l'estrena de l'espectacle 'Pay-Pay', que va representar durant tres anys. El 1984 va estrenar la seva segona obra, 'Ño'. Tres anys més tard va estrenar 'Sin palabras' i el 1988 'En resumidas cuentas...', antologia dels millors moments dels seus tres primers espectacles. Amb l'estrena de 'Scumm!' (1992) es va consolidar com un dels monologuistes més reconeguts. A més, durant la dècada de 1990 va començar a col·laborar amb mitjans de comunicació, i això li va atorgar una gran popularitat. El 1995 va estrenar a Barcelona l'espectacle 'Rubianes: 15 años', que va aplegar els millors esquetxos dels seus espectacles en solitari des de 1980. El 1997 va estrenar 'Rubianes, solamente', l'espectacle de l'actor que va tenir més èxit i que va representar fins el 2006. Aquell mateix any, aprofitant que se celebrava el 70è aniversari de Federico García Lorca, va presentar l'espectacle 'Lorca eran todos'.

El gener del 2008 va presentar el seu últim espectacle, 'La sonrisa etíope', que va interpretar fins l'abril, quan li van diagnosticar un càncer de pulmó. Va cancel·lar de manera immediata les funcions que tenia previstes per fer al Club Capitol i la ronda que havia de fer l'estiu passat amb més de seixanta actuacions.

Malgrat anul·lar les actuacions de la seva última obra, Rubianes va participar en el muntatge musical de l'obra del Tricicle 'Monty Python's Spamalot' amagat rere la veu en off de Déu. Rubianes va gravar el juliol passat les seves intervencions en l'obra, que encara es representa al Teatre Victòria de Barcelona.

El reconeixement

L'any 1998 Rubianes va ser guardonat amb el Premi Especial de la Crítica pels 15 anys; el 1999 amb el Premi San Miguel del Patronat de la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega i amb el Premi d'Honor FAD Sebastià Gash. El 2006 li van donar el premi Gat Perich per la seva trajectòria.

Polèmiques declaracions sobre la unitat d'Espanya

Al principi del 2006, Rubianes va ser objecte de polèmica per una intervenció seva (vídeo) al programa 'El club' de TV3. Va parlar sobre la unitat d'Espanya amb improperis i un llenguatge groller. Per aquest motiu van posar-li una querella, a banda de l'acusació feta des de la fiscalia de l'estat. Tot i que el maig del 2007 la jutgessa de Sant Feliu de Llobregat va decidir arxivar la causa per considerar que les paraules eren sobre una idea d'Espanya i no del concepte nació, el juny passat l'Audiència de Barcelona va ordenar obrir un judici oral.

Informa: Vilaweb. 1 de març de 2009

Si fossis terra creixeria en tu
i llevaria fruits d'una rara dolcesa,
seria fidel als camins que et solquen la pell
i als rius secrets que et travessen l'entranya.
Si fossis mar manllevaria el vent
per desvetllar-te remotíssims ecos.
Si fossis pluja et rebria tot nu.
Si fossis bosc estimari l'ombra.

Només et tinc a tu. Covardament
t'invoco a plena nit amb les mateixes 
paraules que temps ha. La lluna és groga
i em xucla el moll dels ossos. Tu retornes
com un record de mi mateix i em cauen
dels dits a terra, lentament, les restes 
del temps caduc que he viscut sense viure.

Ara és l'hora vermella delsguerrers.
Marca la cera nova amb dits lentíssims.
Estén-te a terra, acull-me.
Sense el teu foc cap foc no em vivifica.
Retorno a tu i els passos em ressonen
com si inventés camins per dins un claustre.

“Llibre sense títol”

Miquel Martí i Pol

BON NADAL I FELIÇ ANY NOU DOS MIL NOU !!!

Amb estima de Pau Vinyes i Roig

Foto: La serralada de Montserrat des de l'Abadia, de P.V.

Exemple 1. Ahir el món civilitzat commemorava la Nit dels Vidres Trencats, considerat l’inici de l’Holocaust, en complir-se’n el 70è aniversari. La classe política alemanya, encapçalada per la seva cancellera, va estar on havia d’estar, amb els perseguits, i cap historiador (o autoproclamat historiador) sensat va sortir a justificar aquell genocidi dient que els jueus eren culpables. Exemple 2. Fa una setmana, un canal cultural de la televisió belga va renunciar a cuinar davant les càmeres el plat preferit de Hitler perquè, tot i considerar-ho un exercici històric, es va creure que “banalitzava la història i enaltia la figura del dictador”.

Vaja, exactament igual que passa aquí amb Franco, sí. Aquí cada dia hi ha més veus justificant el franquisme; cada dia apareix un nou ciutadà autoproclamat historiador que defensa el cop d’Estat del 36 a base de manipular fets certs; cada dia surt un “intel·lectual” afirmant, per exemple, que Companys va ser afusellat perquè no es mereixia altra cosa; cada dia, en ràdios i diaris que passen per ser democràtics, s’enalteix el colpisme i les dictadures i s’insulta les víctimes. Per no parlar del paper de l’Església oficial i del principal partit de dretes espanyol en aquesta qüestió o de l’estatus que encara avui té la família Franco.

La Guerra Incivil és un cadàver llançat al mar fa 70 anys i que, com passa amb tots els cadàvers llançats al mar, ha acabat surant. Tothom va cometre barbaritats? Sí. Van patir-les des de Carrasco i Formiguera a Andreu Nin. Però les ferides no es tanquen permetent al franquisme sociològic fer-se encara avui la víctima ofesa. Aquí hi ha milers de famílies (sí dels dos bàndols però d’un més que l’altre) que encara no han pogut enterrar els seus morts. ¿No és moment que puguin fer-ho i començar a tancar ferides obertes fa 70 anys? Per què l’any 2008 els assassinats pel franquisme tenen menys dignitat que els assassinats pel nazisme?

Iu Forn

Article publicat a l’Avui del dia 11 de novembre de 2008

Imatge extreta del web del Museu d'Història de Catalunya

No és sorprenent que l'Abc, d'acreditada trajectòria anticatalana, hagi dedicat uns quants titulars a esbombar un fet que, des de la seva òptica, és escandalós. I que sens dubte l'ajuda a vendre. Perquè a Espanya hi ha moltes persones que pensen que és una aberració que a Catalunya s'hi parli una llengua oficial diferent de l'espanyola (i, si no, demaneu-ho al magistrat que ahir es va mofar dels joves acusats d'injuriar la monarquia que s'expressaven en català). O que és un disbarat que tinguem institucions pròpies, com ara la Generalitat, amb govern i Parlament. I que se senten ofeses quan se'ls explica que els polítics electes que presideixen les institucions catalanes es desplacen amb cotxes oficials d'un cert nivell, equipats fins i tot amb una tauleta plegable perquè hi puguin teclejar el portàtil. I ara!, què s'han cregut, aquests catalans malgastadors, que no paren de demanar més diners i més competències.

No és estrany, doncs, que els mitjans espanyols tirin llenya al foc. El que és preocupant és que alguns d'aquí s'esforcin a afegir-n'hi. La quantitat de tinta que han fet vessar els extres del cotxe oficial del President del Parlament és un índex de la magnitud del problema que ha posat de manifest: la profunditat de la nostra dependència d'Espanya. Una dependència que no és sols fàctica, sinó també mental. I és que són massa els que aquí veuen la realitat amb els mateixos ulls que la veu la majoria dels espanyols. Com els lectors assidus de l'Abc, troben ofensiu i intolerable que les institucions catalanes realitzin certes despeses sumptuàries que, per bé o per mal, són corrents en tots els Estats del món. Alguns dels quals, per cert, fins i tot es permeten el luxe de mantenir monarquies.

Francesc Codina

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 7. Dijous, 30 d'octubre del2008

Les emocions van estar  a flor de pell  tot escoltant a la historiadora Assumpta Montellà desfilant la recerca històrica del llibre “ La Maternitat d’Elna”. La fermesa d’una valenta jove infermera va fer possible un petit miracle. Elisabeth Eidenbenz , actualment resident en un poblet a tocar de Viena i amb 95 anys ben duts, va aconseguir aixoplugar en una casa-torre a centenars de dones per tal que poguessin donar a llum en condicions humanes. Resseguint els camps de concentració de la Catalunya Nord  a la recerca de dones republicanes embarassades. Eren exiliades que fugien del terror del franquisme, la majoria catalanes, que en aquelles dates anava sembrant la península ibèrica de sang i repressió. Els camps de concentració d’Argelers, Sant Ciprià, Rivesaltes...no oferien ni les mínimes condicions higenicosanitàries per atendre als vells, infants i les dones embarassades. Molts acabarien morint de gana, fred o bé suïcidant-se mar enllà.

Més de cinc-centes dones van poder ser ateses per l’equip sanitari de la infermera d’origen suís Elisabeth Eidenbenz, a la Maternitat d’Elna. Avui aquells infants donats a llum a la població nord-catalana d’Elna, esdevenen els protagonistes d’una tendre i cruixidora història d’amor i coratge. Una història silenciada pel pas del temps per la historiografia oficial però recordada de tot cor per les mares i infants que van conèixer de prop la força d’una jove i valenta Elisabeth Eidenbenz. Ha calgut el pas de més de seixanta anys per tal que aquesta petita història de passes gegants hagi sortit a la llum pública. I aquesta realitat s’ha fet possible gràcies al relat seriós i amè de la tossuda – dit amb tota la bona expressió del món aquest darrer mot- historiadora Assumpta Montellà. Montellà ha narrat fil per randa aquestes vivències en el llibre èxit de vendes “ La Maternitat d’Elna”. 15.000 exemplars venuts en són la veritable mostra. Tot això i molt més ens explicà l’Assumpta Montellà en la conferència organitzada pel Centre  d’Estudis Ignasi Iglésias el proppassat  22 d’octubre a l’Auditori de Can Fabra.

 L’Assumpta Montellà és una dona valenta i decidida. És historiadora per la Universitat Autònoma de Barcelona. Tingué com a tutor de la seva tesis en Josep Maria Solé i Sabater, excels historiador català que ha resseguit  la Guerra Civil Espanyola i el Franquisme com ningú des de l’àmbit de la historiografia catalana. Actualment es dedica a la recerca històrica. Està enllestint un nou llibre sobre els passadors clandestins dels Pirineus en l’època del primer franquisme.  Per Assumpta Montellà la seva dèria per la història  la reflecteix de la següent manera: “ Treballo en la recerca històrica, és la meva feina. Trio un tema, l’investigo i visc del que publico. Sembla mentida, però la recerca històrica dóna prou, si s’administra bé, com per viure’n. Però hi ha un truc, es tracta d’intentar viure amb el que tens i no d’intentar viure amb el que no tens “

Dels llibres publicats fins ara per l’Assumpta Montellà , “ El setè camió. El tresor amagat de la República “ se n’ha fet una sèrie documental per al 33 – és veu què per emetre’l per TV3 era massa agosarat i perillós, ja que podia fer créixer l’interès per la nostra història de forma sobtada i preocupant per l’esdevenidor del nostre país-. De “La Maternitat d’Elna”, el primer de l’Assumpta, se n’està fent una pel·lícula que anirà a càrrec del director català Manuel Huerga i durà per títol “Las madres de Elna”. No sabem pas sí a qui a casa nostra se’n farà la projecció en català? Seria de sentit comú.

Un cop acabada la conferència, l’Assumpta ens oferí un petit tast d’una entrevista a Elisabeth Eidenbenz  en format DVD. Imatges de la Maternitat amb la seva veu tot explicant aquella aventura humana s’ entrellaçaven tot oferint-nos un relat punyent i viu al mateix temps.

La fortalesa de l’Elisabeth Eidenbenz  ha estat una lliçó històrica per a molts, però el relat de l’Assumpta ha esdevingut un camí esperançador per tal de donar a conèixer a les noves generacions una gesta heroica humil i senzilla, sense grans rebomboris forassenyats. Totes dues dones han fet possible que la dignitat tingui escalfor humana.

Pau Vinyes i Roig

El que opinava en Benet del conseller Saura prou ho va reflectir en el pròleg de les seves memòries, i encara, a darrera hora -en puc donar fe, perquè vaig transcriure el text-, va suavitzar-ho. Si ara fos a fer, de ben segur fóra molt més dur i contundent.

Malgrat haver-li fet arribar el seu llibre El president Companys, afusellat, sembla que el conseller d'Interior no se l'hagi llegit, o pitjor encara, no ha entès res. M'ho fa suposar tot aquest enrenou que ha muntat amb l'exhibició de la néta del president assassinat -feta venir des de Mèxic-, i la seva anada a Madrid a demanar clemència al govern espanyol.

No repetiré tot allò que historiadors i polítics més autoritzats han opinat sobre la proposta forassenyada del conseller Saura, sobretot des d'Esquerra Republicana. Argumentar, per part seva, que Companys no pot ser patrimoni de cap partit, em sembla del tot raonable, però això implica ser conseqüent. I ell no ho ha estat gens ni mica.

En el cas de Companys, no es tracta d'un afer casolà, d'una reivindicació d'un avi que els franquistes van assassinar, al qual els familiars volen tornar-li l'honor i la dignitat. Res de tot això -això potser també-. Companys fou perseguit, empresonat, maltractat i assassinat per una única raó -raó d'Estat-, per haver estat president de la Generalitat, escollit en eleccions lliures pels homes i dones de Catalunya. Amb el seu afusellament, volia que quedés clar que la Guerra Civil no havia tingut altra finalitat que la destrucció, l'anorreament del nostre poble, l'arrabassament de tots els nostres drets i llibertats.

Lamento el paper que el conseller ha fet fer a la néta de Lluís Companys, que ha sofert una lamentable i descarada manipulació per part de Saura, però sembla que, en això, hi té la mà trencada. I, ara, torno a Josep Benet, a qui -fa pocs dies- Saura -valent-se d'Iniciativa- va pretendre manipular també. Suposo que el judici que li féu Benet en les seves memòries li va doldre tant que no ha trobat altre mitjà de fer-li front que editar el text de la seva moció de censura al president Pujol, com si aquest text desmentís res del que aquell, al llarg de la seva vida, havia reivindicat. A en Benet, no cal que el reivindiqui ningú. Fou la seva actuació i la seva obra les que el reivindiquen. Tot altre intent d'usar el seu nom en va no és altra cosa que una trista i barroera manipulació, que ell, en cap moment, hauria permès. Deixeu, doncs, que descansi en pau, tant ell com el president Companys. Només el poble de Catalunya pot reivindicar-los.