Estem en el punt més àlgid de la crisi. Aquest divendres, per sorpresa, Cemex va anunciar que tancava la seva planta de Vilanova, la que fabrica ciment blanc des de principis del segle XIX, el conegut ciment Griffi (nom que va portar l'empresa durant molts anys abans de ser comprada per Valenciana de Cementos, primer, i per Cementos de México, Cemex, després). Les multinacionals continuen prenent grans decisions sense immutar-se, com correspon al gran capital. A Cemex Vilanova treballen una cinquantena de treballadors, no serà dels tancaments més sonats de l'any, però sí que té un rerefons que pot originar polèmica: la lluita de veïns i ecologistes per evitar la contaminació provocada per les emissions de la fàbrica, que afecten sobretot al barri del Tacó. Cemex havia iniciat ja costoses inversions per donar satisfacció als requeriments de la Generalitat en matèria ambiental. Ara aquestes millores ja han deixat de tenir sentit.
Segur que ara hi haurà qui culparà les administracions d'aquest tancament. Si no haguessin posat tants impediments a la producció, tants requeriments mediambientals, l'empresa no s'hauria vist obligada a tancar... Segur que ho sentirem. I aquest és un discurs erroni, a banda de fals. L'empresa hauria tancat igual si la rendibilitat d'una planta petita com la de Vilanova hagués baixat com ho ha fet.
Aquestes opinions tenen a veure amb l'omnipresent debat dels últims mesos sobre les mesures contra la contaminació, un debat clarament manipulat des de determinats partits polítics, mitjans de comunicació i líders d'opinió que han vist un filó per desgastar políticament el govern català a través del seu soci més feble. La cacera de bruixes ha estat similar a aquelles que tant criticàvem a Madrid. La campanya persistent contra Joan Saura recorda aquelles creuades de la caverna espanyola més recalcitrant. Tot això amb el "ja m'està bé" de determinats polítics socialistes, entre ells algun alcalde metropolità o quasi.
El més trist de tot és que s'aprofita aquesta manca de cultura cívica (no cal que les fàbriques evitin la contaminació, la limitació de velocitat dels vehicles és una tonteria, etc.) de manera demagògica i interessada. Els polítics, i també els mitjans, haurien d'intentar conscienciar i educar, no servir-se dels ciutadans fent aflorar l'egoisme, l'incivisme i les baixes passions. Però això potser seria demanar massa.
S'acaba novembre com començava, però pitjor: les perspectives més pessimistes es compleixen. Si en el meu últim post del dijous de Fira comentava el paperet del Vegara en el pregó de la mostra vilanovina, intentant dir-nos que Vilanova té moltes possibilitats però matxacant-nos amb la crisi, avui ens trobem a les portes de la primera manifestació unitària dels treballadors de la indústria local gairebé des de la transició (salvant els Primers de Maig). Els treballadors de Mahle, Prysmian, Componentes i Megarubber (és a dir, la Fisa, la Pirelli, la Imsa i la Pirelli de la Plana) s'han citat aquest dissabte per manifestar-se conjuntament davant els ERO previstos a tres de les quatre empreses. Això sembla els anys 70. Algun nostàlgic de la Redacció (n'hi havia un que signava Edmundo de la Hoz durant la Transició) semblen haver-se tret anys de sobre. Se'ls veu rejovenits.
Durant el novembre han passat moltes coses, a Vilanova. CiU i el PSC han pactat les taxes municipals i estan a punt de pactar el pressupost (arriba la sociovergència?). Tenim un vilanoví nou secretari general de la JNC. S'han aconseguit 140.000 euros per al Museu del Ferrocarril gràcies a una esmena del Carles Campuzano als pressupostos de l'Estat. I es confirma que la crisi serà llarga. Els que puguin subsistir sortiran reforçats, ens diuen. Però res serà el mateix. Per la Fira, l'Ajuntament va organitzar una jornada de debat sobre l'Eix Diagonal que va comptar amb la participació de gent interessant. A mi el que més em va frepar va ser el Rafael Argullol. Aquest savi ho va dir ben clar: aquesta crisi fa temps que s'està gestant i no és econòmica, només, sinó moral i espiritual. No es pot sustentar una societat sana sobre la base del no res, del consumisme, el diner fàcil i la manca d'esforç. No pot ser que l'educació del nostre país falli com ho està fent. La crisi és als fonaments, el que ara estem veient no és més que la punta de l'iceberg. Si no hi ha canvis estructurals de veritat, amb algú que els lideri, tornarem a un cicle expansiu però no ens haurem preparat per a la propera crisi, que encara serà més forta. Realment lúcid.
Aquesta tarda el secretari d'Estat d'Hisenda, David Vegara, ha fet el pregó de la Fira de Novembre de Vilanova i la Geltrú. Ha lloat l'esperit emprenedor de la ciutat, recordat la seva besàvia vilanovina, ha dit que es troba en un emplaçament estratègic i ha afirmat que té molt de futur. Ha vingut a regalar les orelles dels vilanovins que l'escoltaven al saló de plens.
Però Vegara ha parlat també de la crisi. I ha estat contundent, malgrat que ha dit que les mesures aprovades pel Govern i per la Unió Europea alleujaran la situació de les famílies i de les empreses. Vegara és un "coco", una ment preclara a l'estil del Piqué i altres economistes brillants. Però en la situació actual, fins i tot les paraules d'un home intel·ligent com ell sonen banals, vagues, buides... El seu discurs m'ha sonat a retòrica repetida, a guió escrit i interpretat una i altra vegada.
Els periodistes li hem preguntat per la baixada de tipus del BCE, per les previsions de recessió del FMI, l'actualitat mana. Jo li he demanat si la davallada tan bèstia de la inflació (un punt en un mes) no era si no una demostració del com és de profunda la crisi. No m'ha contestat directament la pregunta, s'ha limitat a constatar que l'increment de la inflació fa un any va ser igual de ràpida per les fluctuacions del preu del cru. M'ha semblat que amagava molt més del que explicava. Que això és més greu del que sembla.
Malgrat tot, la Fira s'ha inaugurat. La Rambla vilanovina és plena de cotxes i hi ha una certa aparença de normalitat. Però demà al matí, a primera hora, quan la Fira encara no hagi obert, continuarà la llarga cua de l'oficina de l'atur, que ens demostra tossudament la realitat. També demà l'Ajuntament vilanoví organitza una jornada de debat sobre l'Eix Diagonal i la nova centralitat que pot suposar aquesta connexió Vilanova-Vilafranca-Igualada-Manresa. La costa amb el país central sense haver de passar per Barcelona, una connexio radial que veurem tambe en la linia de tren orbital entre Vilanova i Mataro.
Veurem si la jornada de dema, que inaugura el president Montilla, te el mateix to apocaliptic dels ultims mesos. Seguirem informant
La crisi és un estat d'ànim. Milions de persones que patiran els efectes de la crisi sobre les seves economies ho faran també sobre la seva salut psíquica. Ja ho estem començant a veure. L'índex de suïcidis (aquestes notícies que els periodistes no publiquen per evitar l'efecte mimètic) s'ha incrementat notablement. Tres especialistes en la matèria (el consultor d'empreses Francesc Güell, l'interiorista Cristina Mestre i el psicòleg Rafa Segòvia) ho certificaven en una xerrada de l'Associació d'Empresaris del Garraf: s'han incrementat el nombre de depressions dels empresaris i ha crescut el nombre de suïcidis. L'afectació de la crisi en la vida personal és innegable. Jo mateix he passat una malaltia fa pocs dies, quan no vaig poder retenir a la meva empresa un jove professional prometedor. A risc de semblar cursi, haig de confessar que vaig quedar tocat i em va costar molt desconnectar.
La disminució del consum també provoca efectes psicològics, especialment en aquelles persones de nivell cultural més baix, per a les quals comprar és una de les distraccions principals. Aquesta disminució del consum és, en alguns barris, exagerada. Es parla de caiguda de vendes als comerços minoristes de fins al 50% en barriades o nuclis de població en què la construcció és -o millor dit, era- una de les ocupacions principals.
Tot apunta al pessimisme. En una ràdio musical, Kiss FM, que avui tenien posada al quiosc, passen un anunci d'un promotor que intenta treure's de sobre pisos a Miami Platja: "Aprovéchese usted antes de que lo hagan los bancos". El més fort és que de fons, molt tènue però perceptible si tens la ràdio a un volum considerable, sona la Marxa Fúnebre de Chopin. El colmo de la publicitat subliminal depressiva.
Hi ha maneres de passar-ho bé sense gastar diners, o com a mínim sense gastar-ne gaires. Una d'elles és gaudir de la natura i dels nostres parcs urbans, que també en tenim. Fa poc hem passat el dia al Parc del Laberint d'Horta. Una excursió a pocs minuts de casa, per poc preu (l'entrada és gratuïta diumenge), per relaxar-se amb un bon llibre o, si teniu canalla, per entrar i sortir una i altra vegada del laberint. No el de la crisi, en aquest cas, sinó un de vegetal molt maco.
El periodisme de proximitat és una feina realment apassionant. Donar veu als qui habitualment no tenen altaveus on expressar-se hauria de ser l'objectiu principal dels mitjans de comunicació local. Molts cops aquesta missió queda en un segon pla davant el que anomenem, de vegades amb massa lleugeresa, actualitat. Qui decideix el que és o no és actualitat? És evident que els mitjans locals tenen l'obligació d'explicar les actuacions i els projectes de les institucions més properes als ciutadans, les corporacions municipals, i també les polèmiques i les picabaralles entre els representants ciutadans. Però això no ha de centrar el contingut dels mitjans més pròxims. Si no, estem perduts. Una de les obsessions que han de tenir els que es dediquen a la premsa local és deslliurar-se al màxim d'aquesta voràgine d'activitat municipal, de qüestions a vegades importants, a vegades no tant, a vegades francament inútils, que els ajuntaments projecten de manera desaforada. La lluita constant dels mitjans locals ha de ser no deixar-se influir pel tempo que marquen els poders públics, buscar i aixecar temes que afectin la societat, fer tabula rasa de l'agenda informativa que ens intenten imposar, conscient o inconscientment, des dels cenacles del poder. Pot semblar molt tòpic, però és així.
Estic segur que qui això llegeix podrà endevinar amb facilitat quins temes portaran a la seva portada la majoria de diaris nacionals i estatals demà mateix. En canvi, des dels mitjans de proximitat segur que alguns cops podem sorprendre el lector amb informacions que no podrà llegir enlloc més. Una altra de les prioritats dels mitjans locals i comarcals ha de ser trobar veus alternatives al discurs oficial, opinions ben fonamentades i argumentades que posin en entredit, que qüestionin, que ens facin dubtar, de tot allò que ens donen per cert i per segur. En Miquel Roca, en el seu últim llibre, Sí, advocat, ho té clar: desconfia d'aquell advocat que diu que no té cap dubte, que mostra sempre una seguretat absoluta. El dubte és bo perquè ens fa pensar, raonar i, molt probablement, ens ajuda a trobar la millor solució per als problemes. El mateix passa amb el periodisme. Les veus que ens aporten visions alternatives de la realitat, que dubten d'allò que algú ens intenta presentar com a segur i/o inevitable, són un tresor que cal conservar i mimar amb molta cura.
Tot això només es pot fer des de mitjans que mantinguin la seva independència, econòmica i de pensament, una tasca realment complicada –en dono fe–, i més encara en l''actual situació econòmica. No sé si el brogit diari ens fa ser prou conscients de com és d'important per a una ciutat, per a una comarca, tenir mitjans de comunicació que no s'elaborin des dels gabinets de premsa de les institucions, sinó que cerquin, investiguin, dins les seves possibilitats, i proposin una oferta informativa pròpia, més o menys encertada, però pròpia i diferent. És la nostra lluita constant.
Alguns periodistes semblen tenir una resposta fàcil a aquesta pregunta. La professió de periodista deixarà d'existir? La majoria dels meus col·legues contestarien un no rotund. El paper dels periodistes com a interpretadors de la realitat no morirà mai, afirmen. Algú ha de "digerir" les tones d'informació que escup la xarxa global (Internet no és un mitjà de comunicació més, és el mitjà que engloba a tots els altres, deia no sé qui, ara no ens posarem a citar perquè no acabaríem mai, d'aquestes frases definitives n'hi ha moltes).
La resposta de la majoria dels meus companys no està exempta d'una certa dosi de prepotència i/o paternalisme. La gent, així, en general, no està preparada ni té temps ni vol cercar la seva pròpia informació i necessita que algú li proporcioni. Aquesta afirmació pot ser certa en part en l'actualitat, però no sabem si sempre serà així. No sabem si la premsa i els periodistes com ara els coneixem continuaran existint.
A hores d'ara, encara tenim un paper, és cert. Un petit exemple: aquesta setmana una nota de premsa del Cos Nacional de Policia (reconvertida en notícia d'agència, reconvertida en article digital, reconvertida en Alerta Google, etc, etc.) afirmava que en el marc de l'operació contra la pornografia infantil hi havia hagut detencions a Vilanova i la Geltrú. Immediatament, un portal local d'informació (es diu el pecat, però no el pecador) titulava a tota pantalla: Un vilanoví detingut en l'operació contra la pornografia infantil.
Un, que és gat vell, va alertar el redactor de successos del diari. Mira què diuen, aquests! El paio, que fa més anys que jo que s'arrossega per aquest món, va tornar al cap de mitja hora amb una informació: no és cert que hi hagi cap vilanoví detingut, sí que és cert que la Policia Nacional de Vilanova ha intervingut en l'operació (es va fer a molt punts de Catalunya i de tot l'Estat, hi van intervenir moltes comissaries) i hi ha hagut dos detinguts a Sant Pere de Ribes, un dels quals ha quedat en llibertat. Per tant, la informació que donava la nota de premsa - teletip - alerta era la típica informació burocratitzada, administrativa (hi ha hagut detencions a Vilanova i la Gelltrú perquè les ha fet la Policia Nacional de Vilanova, a ells, des de Madrid, què els expliquen de si ha estat a Ribes o a Vilanova).
El nostre redactor va fer el que sempre fa: va trucar al comissari de Vilanova i li ho va preguntar. Així de simple i senzill. Però per poder fer això, l'ha de conèixer, ha d'haver fet més d'un i de dos cafès amb ell, l'ha hagut d'entrevistar no sé quantes vegades, li ha fet algun favor quan a l'home li interessava que es publiqués alguna notícia, ha de tenir el seu número de mòbil (no tothom té el número privat d'un comissari de policia), etc. És a dir, ha de fer de periodista.
Aquesta feina deixarà d'existir? Potser sí, quan les relacions humanes s'hagin deteriorat de tal manera que ja no existeixi la possibilitat de conèixer directament les fonts d'informació. Jo crec que encara passaran molts anys, i espero no ser-hi quan això passi. Perquè segurament serà una societat bastant avorrida i tètrica.
PS: Per cert, el portal digital local va publicar la notícia novament després que el Diari la treiés divendres, convenientment actualitzada. Ara bé, no van rectificar l'anterior. Tothom es diu periodista.
Us deixo un tràiler de quan no hi havia ni Internet ni bases de dades. Allò sí que devia ser dur.
Excel·lència. Parauleta que es va posar de moda ja fa anys com a llum i guia de l'actuació empresarial i / o de l'administració pública. Al regidor d'Hisenda del meu poble li agraden també altres expressions com ara eficàcia, eficiència... totes comencen amb E. L'eficiència, l'eficàcia, l'excel·lència en la gestió haurien de ser el camí a seguir, l'estel que marca l'arribada al bon port. Un servidor ha assistit a desenes de rodes de premsa, conferències i xerrades diverses amb aquesta cançoneta (que ara, amb la crisi, potser tampoc els servirà per sobreviure). Erra que erra.
Però què passa quan l'excel·lència es travesteix d'estultícia, per no dir d'estupidesa? Quin és el motiu perquè molts cops les actuacions públiques siguin erràtiques, encarcarades i evidentment errònies?
Un exemple. A Vilanova i la Geltrú, el desembre passat vam aconseguir que una plaça pública que es feia servir com aparcament a l'aire lliure des de temps gairebé immemorials, la plaça de les Casernes, es recuperés per a al ciutadania, amb espais verds, jocs infantils i petits escenaris per a actes culturals i veïnals. A sota, l'Ajuntament va aprofitar per fer-hi un pàrquing subterrani, també molt necessari. La imatge que us ofereixo és presa avui, nou mesos després de la inauguració. El que era un espai verd s'ha convertit en aquest camp erm i deixat. I no ha passat ni un any. El motiu? L'aigua es filtra per la plaça i provoca goteres al pàrquing? La solució? El sistema de reg no es pot fer servir i l'espai verd de la plaça s'asseca i mor. Per acabar-ho d'adobar, un dels carrers laterals de la plaça no es va compactar bé i s'està ensorrant, cada cop de manera més evident.
S'han pres mesures contra els responsables d'aquest engendre? A qui s'ha de demanar responsabilitats? Excel·lència!
L'Ajuntament vilanoví va fer públiques la setmana passada les xifres de l'estalvi que pensa portar a terme d'aquí a finals d'any. La dada més significativa és la reducció de les hores extraordinàries del personal. Bé, de fet no es tracta d'una reducció, sinó d'un canvi en el sistema de pagament: a partir d'ara les cobraran en dies lliures, no pas en diners. Això complicarà la gestió del personal, ja de per si difícil, però es veu que no es poden fer massa miracles.
La reducció de la despesa corrent d'un ajuntament, i especialment quan ja han transcorregut més de vuit mesos d'un total de dotze, no és una cosa massa fàcil. La majoria de la despesa ja està compromesa i fins i tot gastada. On pensen estalviar diners? En publicacions, sempre el recurs més fàcil, en projectes que ja no es redactaran fins més endavant, i no contractant ningú més. L'any que ve, però, es trobaran que la ciutat continua necessitant serveis i que tothom reclamarà més i millor qualitat de vida. I això, lògicament, costa diners.
Per a mi, el problema dels ajuntaments és doble: d'una banda, la gestió és millorable en molts ajuntaments (no sé si atrevir-me a dir la majoria) on el nepotisme, l'amiguisme, l'enxufisme, el ja m'està bé així, millor no tocar tal cosa, sempre s'ha fet d'aquesta manera, etc. fa que la gestió s'encalli i que les millores en l'administració dels afers públics no avancin. D'això en tenim palpables exemples a Vilanova i a tot arreu.
I l'altre problema és la insuficiència de recursos externs, d'altres administracions, per fer front ja no als serveis que són propis als ajuntaments, sinó també als que no competen els municipis, però que les ciutats i les viles han hagut de donar per exigència dels seus ciutadans, que tenen dret a gaudir-ne. Un exemple: l'Escola Municipal de Música de Vilanova, com moltes altres que hi ha a tot Catalunya. Depenen dels ajuntaments i reben pocs diners de la Generalitat, que és qui se n'hauria de fer càrrec. Però qui és el ‘guapo’ que diu que s'ha de tancar l'Escola de Música?
El Marc, el meu fill, és un dels beneficiaris de l'Escola de Música Mestre Montserrat de Vilanova. Aquí el teniu demostrant les seves habilitats amb la trompa.
L'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú ha aprovat aquest dilluns en ple municipal, amb el vot en contra del PP, que el retrat del president Francesc Macià presidexi la sala de plens a partir de l'1 de gener del 2009. L'Ajuntament nomenarà Macià fill predilecte de la ciutat i ha declarat l'any que ve, en què es commemora el 150è aniversari del naixement de l'Avi, com a Any Macià. Una comissió formada per polítics i ciutadans organitzarà un seguit d'actes per commemorar la figura del President Macià.
La proposta va ser presentada per ERC i la resta de grups (PSC, CiU, ICV-EUiA i la CUP) van donar el seu suport. El PP va votar a favor de celebrar l'efemèride però no de penjar el retrat del President en lloc preferent. Tot això està molt bé, però ja ningú no se'n recorda de la vergonya que vam haver de passar no fa encara un any, quan ningú de l'equip de govern va assistir al passi de la pel·lícula "El Coronel Macià" a Vilanova?
Arxius:Diari de Vilanova 4-1-2008- Josep Maria Forns, director d'El Coronel Macià, es queixa del tracte rebut per l'Ajuntament vilanoví
L'Onze de Setembre del meu poble, on va néixer Francesc Macià, consisteix bàsicament en una ofrena floral al monument a l'Avi, amb molta solemnitat, les cançons patriòtiques a càrrrec dels casals d'avis i un petit discurs de l'alcalde, que és l'única cosa noticiable. Quan l'alcalde era en Sixte Moral, hi havia una mica més de ‘morbo’ per allò del Visquin els Països Catalans que cridava al final de la seva intervenció, i que no tothom del seu partit ni de la resta compartia. Ara, amb en Joan Ignasi Elena, un home políticament correcte (i ben ubicat, no endebades és membre de l'executiva del PSC) no tenim tantes sorpreses: s'ha tornat al Visca Catalunya, sense cap adjectiu.
Aquest cap de setmana no me n'he pogut estar d'anar a veure la pel·lícula “Che, el argentino”. La veritat és que em vaig acostar al cinema amb una mica de recança (vés, a aquestes alçades haver de rememorar velles històries d'ideologies ja caducades). Però la pel·lícula em va enganxar, haig de confessar-ho. I a la meva dona, que també era una mica comunata com jo quan érem joves, també. La pel·lícula està bé perquè no dóna lliçons de res, sinó que suposo que intenta descriure la realitat. Per fer-la el guionista i els productors s'han passat anys fent entrevistes i documentant-se. Potser és això el que lio dóna aquesta pàtina de “veritat” que emana. Genial l'escena en què Guevara li diu a un guerriller que tregui el quadern de matemàtiques després d'una jornada de marxa per la Sierra Maestra. O l'altra en què fa retornar a un altre guerriller, ja de camí cap a l'Havana, un luxós cotxe que acabava de “requisar”.
Aquesta setmana publico una entrevista amb en Carles Campuzano al Diari de Vilanova. Us comento algunes reflexions que no apareixen a l'entrevista (crec que no trenco cap off the record, ell em corregirà).
S'acaba novembre com començava, però pitjor: les perspectives més pessimistes es compleixen. Si en el meu últim post del dijous de Fira comentava el paperet del Vegara en el pregó de la mostra vilanovina, intentant dir-nos que Vilanova té moltes possibilitats però matxacant-nos amb la crisi, avui ens trobem a les portes de la primera manifestació unitària dels treballadors de la indústria local gairebé des de la transició (salvant els Primers de Maig). Els treballadors de Mahle, Prysmian, Componentes i Megarubber (és a dir, la Fisa, la Pirelli, la Imsa i la Pirelli de la Plana) s'han citat aquest dissabte per manifestar-se conjuntament davant els ERO previstos a tres de les quatre empreses. Això sembla els anys 70. Algun nostàlgic de la Redacció (n'hi havia un que signava Edmundo de la Hoz durant la Transició) semblen haver-se tret anys de sobre. Se'ls veu rejovenits. 
Aquesta tarda el secretari d'Estat d'Hisenda, David Vegara, ha fet el pregó de la Fira de Novembre de Vilanova i la Geltrú. Ha lloat l'esperit emprenedor de la ciutat, recordat la seva besàvia vilanovina, ha dit que es troba en un emplaçament estratègic i ha afirmat que té molt de futur. Ha vingut a regalar les orelles dels vilanovins que l'escoltaven al saló de plens.
La crisi és un estat d'ànim. Milions de persones que patiran els efectes de la crisi sobre les seves economies ho faran també sobre la seva salut psíquica. Ja ho estem començant a veure. L'índex de suïcidis (aquestes notícies que els periodistes no publiquen per evitar l'efecte mimètic) s'ha incrementat notablement. Tres especialistes en la matèria (el consultor d'empreses Francesc Güell, l'interiorista Cristina Mestre i el psicòleg Rafa Segòvia) ho certificaven en una xerrada de l'Associació d'Empresaris del Garraf: s'han incrementat el nombre de depressions dels empresaris i ha crescut el nombre de suïcidis. L'afectació de la crisi en la vida personal és innegable. Jo mateix he passat una malaltia fa pocs dies, quan no vaig poder retenir a la meva empresa un jove professional prometedor. A risc de semblar cursi, haig de confessar que vaig quedar tocat i em va costar molt desconnectar.
Excel·lència. Parauleta que es va posar de moda ja fa anys com a llum i guia de l'actuació empresarial i / o de l'administració pública. Al regidor d'Hisenda del meu poble li agraden també altres expressions com ara eficàcia, eficiència... totes comencen amb E. L'eficiència, l'eficàcia, l'excel·lència en la gestió haurien de ser el camí a seguir, l'estel que marca l'arribada al bon port. Un servidor ha assistit a desenes de rodes de premsa, conferències i xerrades diverses amb aquesta cançoneta (que ara, amb la crisi, potser tampoc els servirà per sobreviure). Erra que erra.
L'Onze de Setembre del meu poble, on va néixer Francesc Macià, consisteix bàsicament en una ofrena floral al monument a l'Avi, amb molta solemnitat, les cançons patriòtiques a càrrrec dels casals d'avis i un petit discurs de l'alcalde, que és l'única cosa noticiable. Quan l'alcalde era en Sixte Moral, hi havia una mica més de ‘morbo’ per allò del Visquin els Països Catalans que cridava al final de la seva intervenció, i que no tothom del seu partit ni de la resta compartia. Ara, amb en Joan Ignasi Elena, un home políticament correcte (i ben ubicat, no endebades és membre de l'executiva del PSC) no tenim tantes sorpreses: s'ha tornat al Visca Catalunya, sense cap adjectiu.
Aquesta setmana publico una entrevista amb en Carles Campuzano al Diari de Vilanova. Us comento algunes reflexions que no apareixen a l'entrevista (crec que no trenco cap off the record, ell em corregirà).
