L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Perles carpetovetòniques (8): Jordi Marimon & Jordi Colomer

Deixa un comentari

Sí, sí, no m’he pas equivocat: dos catalans més a la galeria de perles carpetovetòniques, i aquests protagonistes, a més, d’una historieta delirant.
La gent d’aquest país estem més que acostumats -que no vol pas dir resignats- a veure com la gent, certa gent, del país del costat fan anar amunt i avall la goma d’esborrar frenèticament: sobre els nostres llibres d’història, sobre la nostra literatura, sobre els currículums dels nostres professionals i homes de ciència, sobre els nostres calendaris de laborables i festius, sobre els fulls de servei dels nostres polítics i soldats, sobre el palmarès dels nostres esportistes…, sobre els èxits i conquestes dels homes i dones d’aquesta terra que un dia li van pendre la identitat i que no volen de cap manera que la recuperi, o que ho faci només com a simple apèndix de la seva.
Un hi posa pell morta, i a tirar milles, com més millor, i a passar d’ells tant com sigui possible. Però allò que costa més d’entendre és que una comunitat pugui engendrar aquesta mena tan estranya d’individus que treballen des de dins per perjudicar la seva pròpia comunitat, beneficiant-ne alhora una altra d’aliena (o a la inversa, tant se val: l’efecte perjudicial és el mateix). Aquest fenomen es dóna a les millors famílies (la literatura de l’espionatge i el contraespionatge n’està plena d’exemples meravellosos), però Catalunya, probablement per la seva idiosincràsia tan complexa i (forçadament) acomplexada, ha criat i cria un espècimen d’aquests particularment rar, d’una mena especialment trista, perquè en aquest país nostre, que necessita reforços per recuperar-se dels esforços extres que es veu obligat a fer per sobreviure, totes les desercions es noten, i totes fan mal, i també mal d’ulls.
Acaba de passar (encara no ha passat del tot, però tot fa pensar que el mal ja està fet): El 9 Esportiu informava la setmana passada de la batalla entre la veterana Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) i una entelèquia que acaba de néixer per matar-la, la ISF, International Skyrunning Federation. Lluís Aloy, directiu de la Federació catalana i alhora seleccionador nacional d’aquesta especialitat de curses de muntanya, ho explicava així al diari esportiu: “En la constitució de la federació [la ISF] al juliol es va acordar que l’assemblea decidiria totes les qüestions, però la junta està publicant calendaris i fent reglaments sense cap legitimitat; imagino que es pendran accions legals contra tot plegat”, i denunciava tot seguit el “contuberni” que va propiciar la creació d’aquest esperpèntic organisme: “El secretari general, Jordi Marimon, assessorat per un altre català, Jordi Colomer -membre de la Federació Internacional de Muntanyisme-, van preparar el terreny perquè en els estatuts quedés ben clar que només s’admetia una federació per país [per Estat]; i tots dos van ficar la federació espanyola en una associació d’un esport que fins llavors no existia, ja que l’skyrunning (‘cursa d’altitud’) es disputa oficialment sobre 2.000 m d’altitud, i a Espanya gairebé no es fan competicions en aquestes condicions; només se’n fan a Catalunya i al País Basc”.
Segons Aloy, la insistència dels representants de Catalunya perquè fossin admesos com a membres amb dret a vot, com en l’antiga Federació Internacional d’Esports d’Altitud, “va topar amb el rebuig dels representants de la federació espanyola, que, paradoxalment, eren tots catalans”. Una lamentable paradoxa, sí. “El més sospitós de tot plegat”, continuava el directiu de la FEEC, “és que si la federació espanyola tenia la intenció de fer aquest pas endavant en les curses de muntanya no es reunís abans amb la catalana i la basca per explicar-los la nova situació; no en tenim proves, però sembla com si els èxits dels nostres esportistes i també dels bascos hagués preocupat tant a Madrid, que el Consejo Superior de Deportes hagués donat instruccions perquè la federació espanyola ho resolgués d’una manera o una altra”.
El problema, a hores d’ara, si no està resolt es troba en vies de solució. De quina manera? Doncs amb l’elegància de costum, però això què més dóna? Allò que importa és que el tàndem Jordi & Jordi puguin dir, a duo i mirant de fer-ho sense accent, “misión cumplida, jefe!”.

La ISF s’ha afanyat a crear un campionat d’Europa de l’especialitat ja pel 2009, a Canazei, Itàlia, en el qual farà la seva aparició, com si fos un holograma, la selecció espanyola de curses de muntanya, que ha d’estar formada, naturalment, per bascos i catalans, per variar: deu dels millors especialistes del nostre país ja han rebut la invitacio (que suposadament no es podrà rebutjar, també per variar, seguint el seu costum) per ser a la primera convocatòria… Això sí: que quedi clar, va dir Marimon, que “a les World Series la selecció catalana podrà continuar competint com a equip privat”. S’ha de reconèixer que el noi n’aprèn: aquesta generositat és del més pur estil carpetovetònic… El més bo de tot és que el nostre home explicava que, després de l’aprovació dels estatuts d’aquesta cosa espúria que ell va ajudar a néixer de manera tan irregular, “ells [bascos i catalans] van demanar de mala manera que s’havia de canviar aquell punt dels estatuts, i van quedar-ne fora”. Fantàstic!: primer se’ls impedeix que entrin, i si s’emprenyen, la rebotada serveix d’excusa per deixar-los fora. “Si els membres de l’assemblea veuen que des del primer dia algú, com els catalans, ve a la federació internacional amb ganes de brega, se’l carreguen i ja està”.
I ja està. Ja tenim dos subjectes més que fan pagar a tot un país el deliri dels seus fantasmes
personals. I que donen a Espanya l’oportunitat de continuar donant
sentit a aquella dita que aquesta senyora coneix tan bé: “Uns carden la llana, i els
altres crien la fama”

Aquest parell d’exemplars dissecats aquí no arriben, tanmateix -encara que hi estan
en la línia-, a l’altura del gran Juan Antonio Samaranch, que quan
presidia el COI (o el CIO, com li agradava a ell de dir-ne, vés a saber
per què), va tallar les ales per sempre al COC decretant que només
poguessin aspirar a tenir comitè olímpic els estats. Com resava una
pintada que vaig llegir aleshores no sé on, “amb gent com en Samaranch,
Catalunya avança com els crancs”
. On deia “Samaranch”, podem posar-hi
des d’ara també el duo Jordi & Jordi, skyrunners de la Federación
Nacional Española No Hagan Política con el Deporte.

[Imatge de l’entradeta: passant el Coll d’Artiga, durant la cursa Porta del Cel. Fins aquí dalt arriba l’avidesa centrípeta hispanocastellana (http://ropits.com/)]

Aquesta entrada s'ha publicat en Perles carpetovetòniques el 25 de novembre de 2008 per mininu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.