Castell de somnis de Francesc Aguilar

Si Déu existeix o no existeix podem considerar que és un fet independent de si la gent té fe o no en la seva existència (de Déu). Déu existirà o no  independentment de si algú creu o no creu  en ell.

Me interessava  debatre  en aquesta entrada sobre la bondat de la fe, si la fe en Déu és o no és virtuosa. Segons la Viqui, una virtut és una qualitat moral positiva, oposada al defecte (ètica), vici o pecat (religió).

La pregunta és: Fa la fe a l’ésser humà virtuós? És la fe una virtut humana, que millora la persona o la societat?

Per tant, en principi no voldria tractar en aquesta entrada la existència  (o no) de Déu, que no té res a veure amb la fe, són successos independents.

La fe és una virtut per a les religions cristianes, suposo que també per a les altres. En el catolicisme la fe està en el grup de les virtuts teologals, la fe, l’esperança i la caritat. Després en una classificació apart, existeixen les quatre virtuts cardinals, considerades més importants per la tradició del cristianisme, encarregades de guiar la bona conducta: prudència, justícia, templança i fortitud.

Continuem amb la fe religiosa:
“La fe és un do gratuït de Déu”, diu la doctrina de l’Església astutament i així trenca la independència dels fets. Es a dir, com tinc fe això prova l’existència de Déu que me l’ha donada -un cercle viciós (o virtuós) impecable-. Com deia un alumne en un examen arreplegat en “Antologia del disparate”: “Fe és creure en allò que no es veu, com per exemple, en la bondat dels capellans”.

La “fe cega” és redundant, mai veus allò en que creus, si ho veus seria una evidència, no matèria de fe.

La fe religiosa té unes característiques o propietats:

La fe és un element de cohesió social.–    Maquiavel·lo prescrivia que el governat havia de adoptar la religió del seu poble. La fe ha unit imperis i nacions i també les ha enfrontades unes contra les altres fins als nostres dies, per exemple guerres de religions del segle XVI a Europa i en aquest segle XXI l’atac per avions l’11 de setembre i la rèplica de EUA, una veritable creuada contra l’eix del mal que representa un enfrontament entre civilitzacions emparades en diferents fes, la cristiana i la musulmana.

La fe dóna una gran força interior.-    Quan diposites la teva fe en el marc de l’espai-temps de la teva vida quotidiana com per exemple en l’acció d’un partit polític o d’una persona, tens al final la possibilitat de comprovar si els resultats es corresponen a les expectatives, pots avaluar a posteriori aquesta fe inicial en coses terrenals i adaptar-la a la realitat viscuda. Però la fe religiosa en allò que està en el més enllà té difícil refutació i pots creure tota la vida sense perdre la fe en aquella cosa inamovible ultraterrena.

En resum “La fe mou muntanyes” (Lc 17, 5-10).

És la fe religiosa una virtut, però?

Penso que no:
Quan un sistema social (des de els pares i la família passant per l’escola església i la societat en general) té la capacitat per fer que un individuo tinga fe en una cosa que no veu, com Déu o l’altra món, això és d’una potència extraordinària cara al control social: Si t’han inculcat la fe, és un entrenament per acceptar el consens social en ideals celestials però també  delirants o infernals fora de tota mesura. Pots creure en la bondat d’una guerra santa o d’una guerra pel petroli.

La fe en el més enllà pot fer cegues les persones d’això que passa al món terrenal per relativització amb allò “més real” per a elles que la vida mateixa: la fe en Déu i la vida eterna després de la mort.

CONCLUSIÓ :    Pensar i actuar o viure en base a un món imaginat darrere la mort, i en conseqüència el fanatisme i obcecació  que poden generar no són virtuts, pot ser mouen muntanyes en la direcció equivocada o la muntanya equivocada. Que li pregunten sinó a la gent que ho ha patit com Galileu, etc.
http://www.youtube.com/watch?v=uVqoyY3yyM4

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!