Aquesta és la rèplica d'Alfons López Tena al President del Parlament. Cal recordar que el Sr. López Tena és llicenciat en Dret per la Universitat de València (1979) i ex-vocal del Consell General del Poder Judicial espanyol, càrrec que exercí entre els anys 2001 i el 2008. Per seguir la rèplica, us recomano llegir abans les raons del president del Parlament.
"En un gest insòlit i lloable, Ernest Benach ha explicat les raons del seu vot en contra a la Mesa del Parlament, junt als representants de tots els altres partits, a la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) de convocatòria i regulació de consulta popular no referendària per copsar l’opinió sobre la independència de la Nació catalana. És lloable perquè per ací els polítics no acostumen explicar les raons de les seves decisions, llàstima que el sr. Benach, de raons, poques, i de desqualificacions als promotors, moltes. No m’arrossegaré per la mateixa ignominiosa estultícia de criticar el dit que assenyala la lluna, vejam els fets, i les raons del sr. Benach:
Primer fet: el Tribunal Constitucional espanyol ha anul·lat la competència de la Generalitat sobre referèndums, malgrat no estar recorreguda, i el Govern espanyol ha requerit la Generalitat d’incompetència. Té sis mesos per recórrer la Llei de Consultes Populars per via de Referèndum aprovada pel Parlament, abans o després de les eleccions ho farà, a la seva conveniència, i llavors el TC suspendrà la llei i l’anul.larà. Via morta. Nosaltres, com a Comissió Promotora del Referèndum, no enganyarem el poble mobilitzant-lo per recollir centenars de milers de signatures en un procés que el Govern espanyol i el TC al seu servei estroncaran quan els hi plagui. Si el partit del sr. Benach vol fer-ho com a tàctica electoral, que ho faci i en respongui.
Segon fet: el TC accepta la plena competència de la Generalitat sobre consultes populars no referendàries. Via viva. És per això que vam presentar la ILP votada en contra pel sr. Benach, seguint el model de la convocada i organitzada per l’Ajuntament de Barcelona sobre la Diagonal, aprovada pel partit del sr. Benach, que es va celebrar sense permís del Govern espanyol sense que ningú la recorregués ni anul·lés.
Tercer fet: Segons la llei, la Mesa del Parlament només pot denegar una ILP per incompliment de requisits, el més important “Que tingui per objecte alguna matèria sobre la qual la Generalitat no té atribuïda la competència.” No caben valoracions polítiques ni de conveniència, votar en contra per aquests motius és prevaricar. Per aquesta raó tots els representants dels partits admeteren a la Mesa ILP per prohibir les curses de braus, i per establir doble xarxa escolar en català i en espanyol, quan com és notori no tots estan d’acord en aquestes mesures.
Quart fet: Entén la Mesa per unanimitat, és a dir ERC, CiU, IC, PSC i PP, sr. Benach inclòs, que la Generalitat no té competència, front al TC espanyol que ha dit que sí que en té.
Aquesta setmana, el Parlament de Catalunya va votar "unitàriament" en contra de fer una consulta popular sobre la Independència de Catalunya. Arrel de l'expectació generada per aquesta decisió parlamentària, el president del Parlament, el Molt Hble Sr. Ernest Benach va voler donar les raons del perquè del vot en contra, que us adjunto a continuació i que podeu trobar al seu bloc http://blocs.mesvilaweb.cat/ebenach sota el lema: "Parlem clar", raons que varen ser replicades l'endemà pel Sr. Alfons López Tena. Us deixo doncs amb els "raonaments" del Molt Hble. Sr. Ernest Benach:
"La Mesa del Parlament va prendre ahir dues decisions relatives a la possible convocatòria d’un referèndum d’independència del nostre país. La primera era atendre una petició del grup socialista i una altra del grup popular en què demanaven que es revoqués un acord pres anteriorment i pel qual es donava curs a una petició d’Iniciativa Popular, basada en la llei de consultes popular per via de referèndum. Aquests grups demanaven la revocació basant-se en el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries que de manera unànime declara inconstitucional aquesta iniciativa. La llei, tanmateix, diu que el dictamen del CGE no és vinculant, i precisament per això el meu vot va ser contrari a la revocació. Creia, i encara crec, que la via iniciada a partir de la llei de consultes era i és l’única possible que ens pot dur en aquesta direcció.
Amb moltes dificultats i fent una cursa d’obstacles, però al capdavall, havíem començat a bastir l’estructura. Em vaig quedar sol a la Mesa i l’acord al què es va arribar, insisteixo, amb el meu vot en contra, va ser el de revocar la petició d’IP. Cadascú s’ha de fer responsable del seu vot.
Paral·lelament els mateixos promotors havien dissenyat el que ells anomenen un pla B que era la presentació d’una ILP per fer una consulta. Un greu error. La llei que regula les ILP deixa molt clar quins són els casos que es poden admetre i quins no. I aquest cas, per motius diversos, no es podia admetre. Permetin-me que ho il·lustri amb un exemple: Segur que si fem una enquesta a la població, majoritàriament ens diran que no els agrada pagar impostos. Per tant si algú promou una ILP per suprimir un impost, per exemple l’IBI, l’impost de béns immobles, trobaria moltes simpaties. És possible fer aquesta ILP? Per descomptat que no. De fet, ni tan sols es pot admetre perquè no està previst en la llei. I és aquí on rau la trampa de la ILP de la consulta.
Primer, per utilitzar una eina que no és vàlida i que no té cap mena de recorregut, perquè si el Parlament l’aprova, automàticament l’advocat de l’Estat, en nom del govern de l’Estat la suspèn d’ofici. I aquí s’ha acabat el referèndum!. No dura ni 30 segons. I segon, perquè la llei també deixa clar que no es poden presentar ILP sobre la mateixa qüestió en la mateixa legislatura. Per desgràcia, seria paper mullat. No dóna ni tan sols per a fer gestos, que sembla que és el que alguns esperaven. I de la mateixa manera que cadascú s’ha de fer responsable dels seus vots, cadascú també s’ha de fer responsable de la frustració generada amb les seves accions."
Celebro participar en aquest acte d’homenatge al president Macià. Juntament amb el president de la Generalitat, el president del Parlament i el president Maragall.
Té tot el sentit que recordem les grans figures de la nostra historia. Van ser bons servidors de Catalunya, la van defensar, es van sacrificar per ella. Sense ells, Catalunya, que de sempre ha tingut una historia difícil, no hauria pogut mantenir la seva identitat ni hauria pogut ser útil a la seva gent ni ser un país de progrés obert al món. Ni capaç de mantenir viva la il·lusió i l’ambició.
Quan l'independentisme va creixent, fa un pas endavant i es projecta a tota
la societat, rep, com a resposta, rierades d'arguments que busquen
desacreditar-lo. Allunyar-lo de la realitat. Situar-lo entre el conjunt de pors
que ens afecten com a persones
"Alfredo Pérez Rubacalba –com el també ministre Fran
Caamaño– és un dels altres pares, els pares espanyols, de l’Estatut
d’Autonomia de Catalunya del 2006. L’altre dia, fuetejat per la premsa
neofalangista i més dretana de la capital, va haver de matisar unes
declaracions que són les més contundents que s’han sentit dir a un ministre de
l’actual govern espanyol en defensa de la criatura estatutària. “Crec en la
constitucionalitat d’aquest Estatut i el que Espanya no pot fer és negar la
decisió d’un Parlament democràtic elegit pels catalans”. No he sentit mai ni
tan sols el president José Montilla dir Espanya en lloc de Tribunal
Constitucional. Però, esclar, el ministre de l’Interior –potser traït pel seu
subconscient abans demòcrata que jacobí–, la va clavar tant que es va
traspassar la mà. És més: fregant l’anatema més absolut, Rubalcaba va explicar
que la menció al terme nació inclosa al preàmbul de l’Estatut encara vigent,
sense cap valor juridicopolític, simplement relata “un fet”: que el Parlament
s’ha referit a Catalunya amb aquest terme. L’endemà, la lectura d’alguns
titulars de premsa de la capital era per sucar-hi pa: “Rubalcaba: la nación
catalana es un hecho”.."
Un article d'opinió del periodista Vicent Sanchis, senzillament molt bo. Si el voleu recuperar, tot i que està transcrit íntegre aquí, podeu llegir-lo a l'hemeroteca del diari AVUI del diumenge 22 de març.
José Luis Rodríguez Zapatero ha decidit complicar-se la vida a la curta en un intent desesperat de salvar-se-la a la llarga. El president del govern espanyol ha acceptat que Patxi López sigui investit lehendakari amb el suport explícit del Partit Popular. Podia haver triar l’opció més lògica i més fàcil. És a dir, podia haver acceptat que fos el PNB qui presidís el govern basc formant un govern de coalició amb el PSE – PSOE, recuperant la fórmula del lehendakari Juan Antonio Ardanza abans del pacte de Lizarra. Això li hauria garantit a Madrid un suport parlamentari mínim però fidel durant tota la legislatura. Envescat en l’estratègia que ell mateix va començar a segregar amb José María Aznar, Zapatero no pot aparèixer ara davant l’opinió pública espanyola com el responsable de mantenir els nacionalistes bascos al poder. Socialistes i populars s’han passat anys proclamant davant l’opinió pública espanyola que el PNB formava part “del problema”.Els han acusat a cor de tots els crims possibles per la gosadia d’haver format un front basquista que es va fer i desfer fa molt de temps. Permetre que el PNB continués al capdavant del govern basc hauria estat una contradicció que Mariano Rajoy hauria aprofitat fins al moll de l’os d’aquí a les pròximes eleccions generals.
El cap d'ERC a l'Ajuntament, Jordi Portabella, considera que l'acord és "la proposta política més important que s'ha aprovat a la ciutat en els últims anys"
Primer punt: Reconeguem-ho, deu mil euros no és un preu precisament ajustadet per instal·lar un reposapeus, una taula i una tele en un cotxe. Esperem que Ernest Benach ho aclareixi en seu parlamentària i no al seu blog. Un altre tema és si el cotxe del president del Parlament ha de tenir reposapeus, taula i tele, tenint en compte que cada dia fa el viatge Reus-BCN i viceversa, que són unes dues hores i mitja de trajecte aprofitables per pencar.
Els he convocat perquè els vull explicar de primera mà uns fets que m’han situat al centre d’una polèmica.
Abans de res, vull subratllar que em dol especialment que això hagi pogut molestar molts ciutadans i famílies que tenen dificultats econòmiques, agreujades pel moment actual de crisi, i que hagi pogut afectar la imatge d’esforç d’austeritat i contenció en la gestió dels pressupostos del Parlament, que enguany comporten un estalvi de més de 4 milions d’euros, una reducció del 5,5 per cent i la congelació del sou dels diputats i els grups parlamentaris, entre altres mesures d’austeritat.
Una de les meves prioritats com a president del Parlament sempre ha estat justament treballar per acostar els ciutadans a la institució. I personalment em sap greu que una cosa així hagi pogut contribuir a aprofundir el distanciament entre la ciutadania i els seus representants.
Primer de tot els vull dir que aquesta polèmica neix a partir d’una informació falsejada que publica el diari ABC.
Segon. Deixin-me fer el relat dels fets tal com han succeït. A partir de l’any 2000 el Parlament adopta el sistema de rènting per al manteniment, la gestió i la renovació del parc mòbil. Aquesta decisió, presa amb l’assessorament dels serveis tècnics de la cambra, permet estalvis molt importants de diner públic en les renovacions de la flota dels cotxes que usen el president, els vicepresidents i els secretaris de la Mesa, i també els presidents o portaveus dels grups parlamentaris.
L’última renovació de la flota, que s’inicia el desembre passat i la Mesa aprova per unanimitat el 12 de març de 2008, comporta un estalvi de 81.000 euros. Val a dir que fins i tot en un moment en què encara no es podia preveure l’agreujament de la situació econòmica tots els membres de la Mesa vam prendre aquesta decisió d’estalvi.
Tercer. El cotxe del president no és el cotxe de l’Ernest Benach. És el cotxe oficial del president del Parlament.
Parlem del cotxe. El model adscrit a la Presidència és el mateix des de l’any 2000. Han passat vuit anys i s’hi han anat incorporant noves eines que em permeten treballar millor en els meus desplaçaments institucionals per tot el territori. No s’hi ha incorporat cap luxe innecessari, sinó instruments que faciliten la meva feina durant les moltes hores que passo al cotxe en l’exercici del meu càrrec com a segona autoritat del país. La idea era fer del cotxe una oficina mòbil.
Quart. Per tot plegat, considero que la gestió econòmica dels serveis de la cambra en aquest tema ha estat correcta i coherent amb els esforços d’austeritat, i que, en un aspecte puntual, potser no hem sabut explicar-nos prou bé, motiu pel qual els he convocat avui. Amb tot, com he dit al principi, entenc que aquesta decisió s’hagi pogut malinterpretar i que algunes persones estiguin dolgudes o decebudes. Em sap molt de greu. Sé que vivim un moment molt complicat i que en una situació així els gestos són importants i que la política ha de donar respostes i, en certa manera, exemple.
He demanat que en les circumstàncies actuals i mentre no canviï la conjuntura econòmica se suspengui la renovació automàtica de vehicles adscrits als càrrecs representatius del Parlament i que a partir d’ara la renovació dels cotxes oficials sigui analitzada cas per cas, atenent el quilometratge i el seu estat general de conservació. Al mateix temps, he donat instruccions als serveis del Parlament per retirar immediatament els accessoris polèmics.
Es torna a parlar de sociovergència. I no ho fa el PSC, sinó CiU, de la mà de Josep A. Duran i Lleida. Una de les moltes virtuts del líder d'Unió és parlar clar i dir en públic allò que pensen i preveuen fer altres dirigents de CiU, però que ara com ara callen, perquè no convé explicar les autèntiques intencions de futur. Fa poc també apostava públicament per un govern sociovergent l'exconseller Josep Maria Cullell, recentment reincorporat a la direcció de CDC.
Un estrany silenci ressona a Catalunya, l'absència d'arguments favorables a la pertinença a l'Estat espanyol. Hi ha qui diu que a Espanya li convé, o que Catalunya no té res a decidir, o que Catalunya no existeix, però ningú ha dit ni una paraula sobre què guanyen Catalunya i els catalans amb la dependència. La submissió només és sostenible si el dependent rep protecció a canvi, com Catalunya en rebia fins a l'entrada a la Unió Europea i l'euro, perquè la pertinença a l'Estat dels espanyols li permetia un accés lliure al seu mercat, i l'espoli fiscal només s'acarnissava contra els catalans al petit nivell possible amb una pressió fiscal del 10% del PIB (ara és el 40%). Subsumits els mercats espanyol i català en el mercat únic europeu, i perdudes pels governants espanyols la moneda, la fixació dels tipus d'interès i dels tipus de canvi, i els aranzels i permisos d'importació i exportació, els catalans ja no guanyen res comercialment per pertànyer a l'Estat dels espanyols, i el resultat inevitable és la disminució constant de la importància relativa del seu mercat, on ara Catalunya hi ven menys del 40% de la seva producció, menys del que ven fora, i en compra menys del 35% de les seves importacions. La dependència ja no té la contrapartida de l'accés privilegiat al mercat espanyol, que és de risc per ser l'únic on els productes catalans són boicotejats per ser-ho (pràctica confessada pel 21% dels madrilenys, segons Abc).
A proposta d'Esquerra Republicana de Catalunya, el projecte de llei d’Educació incorporarà un títol específic que defininirà la immersió lingüística jurídicament.
A aquesta millora del text hi destaca la competència del departament d'Educació per determinar el currículum de l'ensenyament de les llengües i regular-ne el marc horari, mirant d'impedir la imposició d'una tercera hora en castellà a l'educació primària.
Dos nois de Girona, en Joan i en Francesc han decidit promoure una consulta a través de la plana web http://www.referendum2008.org
Aquest espai pretén simular un referèndum on poder escollir la relació entre el Principat de Catalunya i l’Estat Espanyol. Concretament, la pregunta que s'hi formula és:
Desitgeu que Catalunya esdevingui un estat independent amb legitimitat plena d'acord amb el dret internacional?
En una reunió mantinguda ahir, Jordi Portabella va comunicar al PSC que la decisió d’ERC de no entrar al govern municipal és ferma. En aquesta reunió es va acordar iniciar converses per tal d’explorar la configuració d’un marc estable que permeti arribar a acords positius per a la ciutat i evitar la paràlisi en aspectes imprescindibles per a la qualitat de vida de la ciutadania. Portabella ha destacat que aquestes converses no pressuposen cap escenari final concret sinó que caldrà veure l’evolució de les mateixes per determinar quins podrien ser els acords.
"Del darrer congrés d’ERC n’hem de saber extreure lliçons i llegir el que ha passat, identificar què ha anat bé i què no, perquè hi ha hagut elements positius, però també de negatius o francament millorables. ERC va donar, amb les eleccions internes del dissabte 7 de juny, un exemple de maduresa i vivor democràtica. Esquerra és l’únic partit que realment dóna la paraula al militant. Però, al mateix temps, cal reconèixer que la gestió posterior d’aquesta victòria democràtica no ha estat la més adequada i que alguns mecanismes de participació congressual mostren símptomes de desgast i necessiten una revisió".
Avui, tot llegint el Bloc d'en Carod he de dir que escriu allò que molts i moltes militants sabem bé d'en Rafel.
Home tímid de paraules però ferm d'objectius, acostuma a fer senzill allò que sembla complex. Home d'empresa, sap treballar sobre objectius concrets i clars, tant a curt, mig com llarg termini. Quan es proposa una cosa, la fa, i molt bé ho saben els companys i companyes de la Federació de Barcelona amb el concert econòmic pels 11 casals. Com també ho saben a la Secretaria General de l'esport, les Seleccions Catalanes, i el departament de Vicepresidència.
En Rafel no és un home que s'ompli de paraules sense contingut ni amb afany de discursar. Quan en diu alguna, la FA, no com d'altres.
En Rafel és la nostra garantia de fer créixer ERC i, sobretot, d'obrir-la a la ciutadania, oxigenar-la en la seva estructura i acabar amb els sectarismes interns que no beneficien a ningú.
Josep - Lluís Carod - Rovira, el nostre president, diu allò que sabem i exposa allò que heu de saber. N'estic plenament d'acord amb ell. Us adjunto còpia de l'escrit del seu bloc personal, http://www.carod.cat/seccions/bloc/bloc.asp que diu així:
"En Rafel Niubò és home de poques paraules, però de molts fets. Parla poc, pausadament, amb un to convincent, sense alçar mai la veu, de forma reposada i tranquil•la. Va per feina. És dels que resol problemes, enlloc de plantejar-ne, perquè pertany a la categoria de polítics especialitzats a trobar solucions, per difícils i complicats que siguin els obstacles. Defensa la seva posició amb vehemència, però també sap transigir quan cal. He treballat amb ell colze a colze, tant al govern com al partit, i ho haig de dir amb tota rotunditat: Rafel Niubò és un polític sòlid, rigorós, solvent, d’aquells que mai no et fa quedar malament i de qui no t’has d’avergonyir perquè et representi, ans tot el contrari."
Des de fa uns altres dies, altres partits i mitjans de comunicació tracten d'interferir en el nostre congrés. Segons els resultats que tinguem dissabte, ja es veu qui seran els que ho celebraran.
N'hi ha que pretenen que ERC sigui la resurrecció de la Crida. N'hi ha d'altres que volen un partit de capitans on sigui fàcil fer pactes a la cúpula. No som ni volem ser la resurrecció de la Crida. No som ni volem ser, -ni tampoc ens volem inspirar-, en altres partits basats en el poder dels capitans i l'exercici del control com a sistema de relació. Som i volem ser el que sempre hem estat, Esquerra Republicana de Catalunya.
Però ERC és un partit polític, fundat fa 77 anys, amb un projecte per Catalunya basat en la inseparable fusió dels valors de la justícia social i de la llibertat nacional. És el partit de Macià i Companys. Tots dos alhora, tots dos socials, tots dos nacionals.
Perquè tots dos sabien que l'independentisme sense rostre social, que l'independentisme sense obres, esdevenia un independentisme innocu. És aquest projecte, és quan s'han articulat aquests dos principis alhora, quan ERC ha avançat més, quan Catalunya ha avançat més.
La nostra candidatura, la candidatura ERC-Futur 2014, vol encarnar i adaptar els nostres valors de sempre a la Catalunya del segle XXI. Una Catalunya a la que li ha arribat l'hora d'abandonar l'autonomisme anestesiant i ha d'optar, com altres nacions d'Europa, com Euskadi, Flandes i Escòcia, per l'autodeterminació.
L'Onze de setembre de 2014, és la data idònia per a que Catalunya exerceixi el seu dret a decidir, tal com clarament ho ha fixat la nostra Conferència Nacional celebrada el passat més d'octubre. Així doncs, el procés 2014 és un mandat de la militància, i no cap mirallet, ni cap fugida endavant, ni cap cortina de fum.
ERC no pot restar de braços plegats comptant els segons que falten per a la independència. Catalunya ha de pujar al tren del dret a decidir que ja han agafat Euskadi, Flandes i Escòcia. ERC ha de liderar el procés amb força per a que el 2014 sigui, de debò, la Casa Gran del catalanisme.
La nostra és la candidatura que s'ha compromès intensament en aquest projecte, i si ens dones la teva confiança, hi comprometre'm totalment el conjunt del partit.
La nostra és una candidatura del partit, amb el partit i per al partit. No és una candidatura ni contra ningú ni contra res. No tenim cap suport de cap altre partit o de cap mitjà de comunicació.
La nostra és una candidatura que es compromet quatre anys per a portar el partit sota els principis de la unitat i de la renovació del seu funcionament. Volem una ERC responsable, creïble, útil, innovadora i en creixement.
Per a que guanyi ERC i Catalunya, i no altres partits o altres propòsits.
