FAUST |
Personal |
divendres, 25 de desembre de 2009 | 19:18h
Un home, el seu cavall i el seu gos avançaven per una carretera. Quan
passaven aprop d'un gran arbre, va caure un raig i tots tres van morir
fulminats.
Però l'home no se'n va adonar que havia abandonat aquest món i va
seguir el seu camí amb els seus dos animals (... a vegades, els morts
caminen un cert temps abans de ser conscients de la seva nova
condició...).
La carretera era molt llarga i costa amunt. el Sol era intens i ells estaven suats i assedegats.
En una corba del camí van veure un magnífic portal de màrmol que conduïa a una plaça pavimentada amb adoquins d'or.
El caminant es va dirigir a l'home que custodiava l'entrada i inicià una conversa amb el següent diàleg:
-Bon dia.
-Bon dia li respongué el guardià.
-Com s'anomena aquest lloc tan bonic?
-Això és el Cel!
-Què bé que haguem arribat al Cel, perquè estem assedegats!
-Vostè pot entrar i beure tanta aigua com vulgui. I el guardià li assenyalà la font.
-Però el meu cavall i el meu gos també n'estan d'assedegats!
-Ho sento molt,- digué el guardià - però aquí no es permet l'entrada dels animals.
L'home es va aixecar disgustat, ja que tenia molta set, però no pensava
veure sol. Va donar les gràcies al guardià i seguí caminant endavant.
Després de caminar una bona estona costa amunt, ja exhausts tots tres,
van arribar a un altre lloc que l'entrada estava marcada per una porta
vella que donava a un camí de terra franquejada d'arbres.
A l'ombra d'un dels arbres hi havia un home estirat amb el cap cobert per un barret. Semblava que dormia.
-Bon dia,- va dir el caminant.
L'home respongué amb un bon gest de cap.
-Tenim molta set, el meu cavall, el meu gos i jo.
-Hi ha una font entre aquelles roques - va dir l'home, tot indicant el lloc. Podeu veure tanta aigua com vulgueu!
L'home, el cavall i el gos van anar a la font i calmaren la seva set.
El caminant va tornar sobre les seves passes per donar les gràcies a l'home.
-Podeu tornar sempre que vulgueu, li digué aquest.
-A propòsit, com s'anomena aquest lloc? va preguntar el caminant.
-CEL
-¿El Cel? Però si el guardià del portal de màrmol m'ha dit que aquell era el Cel!!
-Allò no era el Cel. Era l'Infern - va respondre l'home.
El caminant es va quedar perplex...
-Hauríeu de prohibir que facin ús del vostre nom. Aquesta informació
falsa ha de provocar grans confusions!!! - va advertir el caminant...
-DE CAP DE LES MANERES! va increpar l'home...
-En realitat ens fan un gran favor perquè allà es queden tots els que són capaços d'abandonar als seus millors amics....
BON NADAL I FELIÇ ANY 2010. QUE HO PASSEU MOLT BÉ AMB LA FAMÍLIA,
AMICS, CONEGUTS I SALUDATS I QUE TOTS ELS VOSTRES MILLORS DESITJOS
S'ACOMPLEIXIN AQUEST NOU ANY QUE ESTEM A PUNT D'ENCETAR.
FAUST |
Personal |
dimarts, 24 de març de 2009 | 00:49h
Per definició, la decepció s’entén com a desengany i,
segons el diccionari d’Estudis Catalans, s’entén com a “desengany de qui ha estat
decebut”.
La definició d’un concepte no és més que la composició
racional d’uns mots que conjuntats ens duen a la mateixa però, com definim el sentiment
que acompanya el desengany?
FAUST |
Personal |
dijous, 12 de juny de 2008 | 17:08h
Aquest cotxe pertany a un/a funcionari municipal, més concretament a un/a membre de la Guàrdia Urbana de Barcelona.
Com puc demostrar, tot i que per llei no puc mostrar les matrícules d'altres sense autorització, la matrícula que hi consta a la placa d'estacionament reservat pel vehicle d'un/a discapacitat/da no és la mateixa del vehicle que hi ha estacionat físicament.
El fet és que davant d'aquesta vorera, a la zona de l'Estació del Nord de Barcelona, davant d'aquest espai que ocupa ilegalment aquest vehicle hi ha una de les comissaries de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Darrera del vehicle i a tot el llarg de la vorera hi ha una zona reservada només per a vehicles particulars del propi cos.
I jo em pregunto, ¿per què un funcionari municipal té més drets que el ciutadà que li paga el sou amb els nostres impostos i les multes que rebem? ¿Què hauria passat si un ciutadà hagués estacionat en aquesta zona d'igual forma que ho ha fet ell o ella?
Començo a estar cansat de la impunitat amb què actuen els cossos de seguretat i crec que va sent hora que ens queixem d'aquestes miserables actuacions.
FAUST |
Personal |
dilluns, 24 de desembre de 2007 | 21:05h
ITACA Quan surtis per fer el viatge cap a Itaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Ciclops, l’aïrat Poseidó, no te n’esfereeixis: són coses que en el teu camí no trobaràs, no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una emoció escollida et toca l’esperit i el cos alhora. Els Lestrígons i el Ciclops, i el feroç Poseidó, mai no serà que el topis si no els portes amb tu dins de la teva ànima, si no és la teva ànima que els adreça davant teu.
Que siguin moltes les matinades d’estiu que, amb quina delectança, amb quina joia, entraràs en un port que els teus ulls ignoraven; que et puguis aturar als mercats fenicis i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen: corals i nacres, marbres i banussos i delicats perfums de tota mena; tanta abundor como puguis de perfums delicats; que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes, per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tinguis al cor la idea d’Itaca. Has de arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys i que siguis vell quan fondegis a l’illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t’hagi de dar riqueses Itaca.
Itaca t’ha donat el bell viatge. Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo. Res més no té que et pugui ja donar,i si la trobes pobra, no és que Itaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència, ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Itaques. Konstantino Kavafis