-Al Fossar de les moreres no si enterra cap traïdor; fins predent nostres banderes serà l'urna de l'honor.- Així mestre Jordi, un dia cavant, deia en el fossar, quan Barcelona sentia que l'anaven a esfondrar. La batien bronze i ferro dels canons de Felip Quint. -Ell els mata i jo els enterro- el fosser deia, enfondint.
Quin vellet el fosser Jordi! Jo l'havia conegut; no hi ha pas qui se'n recordi que no'l plori condolgut. havia passat la vida mirant la Mort de fit a fit, i era una ànima entendrida; no l'havia això endurit.
Era vell: més ningú ho veia veient-lo al fossar, cavant; aquell pit que tot és teia quan és sec no aguanta tant. Son dol no el feia commoure, era un cor dur com un roure que sentia com un nin.
Sempre al fossar anava a cavar amb un nét seu; si ell el seu magall portava, -Jo- el nin deia -porto el meu!- I, cavant ambdós alhora, i fent fosses al fossar, sempre dels morts a la vora se'ls sentia mormolar: -Al Fossar de les moreres
no si enterra cap traïdor;
fins predent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.-
Molts jorns feia que, sitiada la ciutat pels Verwick, amb l'ànima trasbalsada el vell cavava amb fatic. Els fossars de Barcelona s'omplien de gom a gom. Pel tros d'or d'una corona si se'n gastava de plom!
Mestre Jordi, que això veia, cavant deia a na'l nét: -Felip Quint que tan se'n reia vet aquí què n'haurà tret: Rius de sang i un munt de ruïnes per pujar al trono reial. Ni essent d'or i pedres fines val rê un ceptre que tant val?
I així dient, el vell plorava, i ofegava amb el seu plor una pena que el matava i li trossejava el cor. Tenia un fill, que era pare d'aquell nin que li era nét, i li enrogia la cara la vergonya d'un secret.
Que aquell fill...taca afrontosa! no tenint la pàtria en res, va abandonar fill i esposa i va vendre's al francès. Compteu, doncs, si del vell Jordi no fóra amargant el plor; no hi ha pas qui se'n recordi que no el planyi amb tot el cor.
Tan lleial a Catalunya i el seu fill tan criminal...! Qui, si té bon cor allunya aquest pensament mortal? Per ço el pobre vell plorava com si clavés el clot seu, i tot cavant, mormolava: -Si sigués...no voldrà Déu! Al Fossar de les moreres
no si enterra cap traïdor;
fins predent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Cava el pobre vell la terra amb l'ajuda del seu nét. fa ja avui tres jorns que enterra; tants de morts li duu la guerra que són pocs els clots que ha fet. De trenc d'alba a la vesprada, de la nit al dematí, els morts li van com riuada i ell obre pas amb l'aixada a aquell riu que no té fi.
-Bé en tenim, fill meu, de feina! -Oh, mon avi, aqueixa rai! Mentre no torni la veina l'arma del soldat, nostra eina no espereu que pari mai. -Més, al fossar -respon l'avi- no hi hem d'enterrar ningú que a la pàtria faci agravi. Que cap traïdor no s'alabi! Si jo em moro, pensa-hi tu. Conec bé de quina banda són els morts que van venint al fossar a esperar tanda. No en vull cap dels que comanda el botxí de Felip Quint, Ja hi ha un clot per aqueixos fora del marge del fossar; traïdors amb traïdors mateixos. Així els vils tindran esqueixos per plantar i replantar.-
I així dient, el nét i l'avi anaven clots enfondint, mentre obrint just el llavi, com si el dir-ho fos agravi, seguien, baix, repetint; -Al Fossar de les moreres
no si enterra cap traïdor;
fins predent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.-
Ai, pobreta Barcelona, Felip Quint l'assalt et dóna i t'ofega amb sa corona apressant ton fi mortal. Més tots fills per ço no afluixen i combaten sempre forts, i en els murs que, caient cruixen, entre rius de sang que els ruixen s'alcen altres murs de morts.
I a rengleres, a rengleres els van portant a enterrar al fossar de les moreres entre fum i polsegueres i un retrò que fa esglaiar. Barrejats en un munt cauen els d'un i d'altre cantó, i encara quan morts ja jauen sembla que en combatre es plauen el lleial amb el traïdor!
De sobte l'avi es fa enrera en mirar un mort que han dut, i el nin en veure qui era, tant és el què s'espervera, que, de l'esglai, resta mut; Contemplant-se'l, nét i avi s'estan al mig del fossar sens obrir per res el llavi. A tots dos els sembla agravi el mot que han de pronunciar. I, mentrestant, allà, al lluny, encara la canonada, fent núvols de fum, retruny i el vell veu l'eina mullada de sang de son fill, al puny. -Oh- al fi esclata, amb foc que llança pels ulls la ira del cor seu.- Mira'l, Déu n'ha pres venjança! Duu el vestit de l'host de França... i és el teu pare, fill meu!-
I el vell, que el magall empunya, diu tot d'una al nin que plora: -El seu crim dels bons l'allunya,fou traïdor a Catalunya. -A on l'enetrrem? - A fora. -Al Fossar de les moreres
no si enterra cap traïdor;
fins predent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Avui, La Vanguardia ha publicat un article de Quim Monzó sota el títol de "Mirando el Telenotícies" que presenta una trista realitat a la Catalunya actual i, francament, et duu a una crua reflexió.
Carles Bellsolà és madrileny i defensa la immersió lingüística en català.
El catedràtic de la Univesitat Autònoma de Madrid Juan Carlos Moreno Cabrera ha publicat un llibre, El nacionalismo lingüístico (Península), amb una tesi rofundament provocadora: que l'únic nacionalisme lingüístic que existeix a l'Estat és l'espanyol. I que és molt agressiu, com explica en aquesta entrevista amb eldebat.cat.
Qui digui que una llengua no és res més que una manera de compartir informació i que mentre ens comuniquem ja està bé, s equivoca. Una llengua és molt més que això i la nostra posició davant d ella determina la naturalesa de les nostres relacions, el nostre posicionament en el món, de la mateixa manera que triar una paraula i no una altra diu més de nosaltres que el missatge que fem arribar. La llengua no es pot desvincular mai dels vincles afectius que ens proporciona, del pont que ens ajuda a establir amb els altres. Per això només a través del coneixement i ús de la llengua d un país es pot copsar la seva naturalesa real, es pot produir el reconeixement mutu entre els que pretenen comunicar-se. Et parlo en aquesta llengua perquè et reconec com a proper i no t excloc, jo et parlo en la teva llengua perquè vull formar part d aquest tot.
L'escriptor peruà, firmant del «Manifesto por la lengua común», hauria de saber que els qui l'han signat ens fan por. Por per la seva força, per l'extrem autoritarisme que mostren, per la seva al·lèrgia a la diversitat, per l'esperit colonitzador
Montserrat Caballé ha estat notícia a Catalunya, recentment, no pas pel fet d'haver estat investida doctora honoris causa per la Universitat Menéndez Pelayo de Santander –això només interessa a la seva coneguda vanitat, que és molta-, sinó per les declaracions que ha fet a propòsit d'aquesta condecoració dient que el premi "representa Espanya", definint-se com a espanyola "de soca-rel, tant si es vol com si no es vol" i lloant els seus progenitors per haver-la alliçonat de petita sobre llengües superiors i llengües inferiors. Segons ella, els seus pares, que "eren molt savis", sempre li remarcaven que "a Espanya hi ha moltes llengües, però la llengua d'Espanya és l'espanyola".
Des d'ahir és notícia als nostres mitjans de comunicació de l'editorial d'AIR BERLIN on es mofa de la nostra cultura. Aquesta mofa no és gratuïta i el pitjor del cas és que estan subvencionats pel propi Govern Balear.
El boicot no passarà perquè som com som i la pela és la pela, i tant és així, que per 20 euros d'estalvi, viatjarem amb AIR BERLIN fins a la fi del món. És que 20 euros, són vint euros. I dormirem tranquils.
Però el fet és que el Govern s'hi hauria de plantar seriosament i, per començar, retirar la subvenció econòmica a una empresa que no només no respecta la cultura d'un país, sinò que en fa mofa. Potser els hi hauríem de recordar que el feixisme va morir el 1945 al seu país.....
Si voleu felicitar aquest crack del "fair play" i del ben fer, envieu-li un correu electrònic, en català, és clar:
Diuen que a la Universitat de Hamburg, al Departament de Semiòtica, hi ha dos alumnes d'Erasmus, un de català i un d'espanyol.
Un dia reben l'avís que a la Universitat hi donarà una classe magistral un famós catedràtic de la Universitat de Boston sobre "El significat profund dels colors i de les formes". I tots dos hi acudeixen, cadascú pel seu costat.
A l'hora de les preguntes, tothom es queda callat. L'alumne català, ben eixerit, trenca el silenci tot demanant:
"Professor, quin significat profund hi veu vostè en un quadrat groc amb quatre barres vermelles que el creuen de dalt a baix?"
I el professor s'ho pensa un instant i diu: "Hi veig quatre esplèndides orquídes del Pirineu en un camp de blat ja madur".
L'alumne espanyol, no se sap si més encuriosit o més emprenyat amb aquesta resposta, frisós, també li fa una pregunta:
"Oiga. ¿Y qué significado tiene un cuadrado de fondo rojo con una franja amarilla en el medio, también de arriba a abajo?"
El professor també s'ho pensa una estona, i, tot fent una ganyota, li respon:
L’any .... El Comissariat de Propaganda va adoptar com a icona de la seva activitat la figura creada per l’escultor barceloní Miquel Paredes: un nen milicià que crida a (eliminaria: anar al front a) lluitar contra els facciosos: Se li posà el nom d'"El més petit de tots" en record de la cançó popular “Els tres tambors”.Amb posterioritat es va encarregar una lletra a Pere Quart que va ser cantada amb la tonada de la cançó popular per Emili Vendrell i a Lola Anglada se li va encarregar un conte inspirat en aquella figura. D'aquella figura se'n van fer milers d'exemplars que eren presents a moltes llars catalanes. Amb la bandera catalana, se’n van vendre uns 60.000 per recaptar fons per seguir la lluita. Amb el franquisme la majoria es van destruir per por a represàlies.
Ramon Chao (Villalba (Lugo) 1935); és músic, escriptor i periodista que va emigrar a França l'any 1956 on és redactor en cap del servei per Amèrica Llatina de Ràdio França Internacional. Col·laborador dels diaris Le Monde i de Le Monde Diplomatique és pare d'Antoine Chao i del cantant Manu Chao sobre qui va escriure un llibre titulat El tren de foc i de gel.
També és autor de vàries obres com Guia secreta de París (1975), El llac de Como (1982), Paraules en el temps, Converses amb Alejo Carpentier (1984), Un possible Onetti (1992), Mà Negra a Colòmbia (1994), entre d'altres, i ha escrit en gallec O Camiño de Prisciliano.
Aquest polifacètic personatge i Cavaller de les Arts i les Lletres pel Govern francès, ha escrit el següent article, transcrit literalment en castellà:
Ahir vespre a l'acte d'inauguració de la Fira de Frankfurt, Quim Monzó va fer un discurs inauguaral en format de conte que es pot qualificar de senzillament genial.
D'aquí a dues setmanes i en el marc de la Universitat Catalana d'Estiu, es presentarà el Correllengua d'enguany a càrrec de la Coordinadora d'Assciacions per la Llengua (CAL). El Correllengua començarà el proper 11 de setembre a Barcelona i finalitzarà el 3 de novembre a Perpinyà.
Aquest any, el Correllengua es planteja 4 grans objectius:
“Evidenciar la fal.làcia que suposen les polítiques secessionistes, l’objectiu final de les quals és arraconar el català”. “Cal insistir en els fonaments històrics, científics i jurídics que avalen la unitat de la llengua” i mostren una especial preocupació pel que pot succeir amb les emissions de TVC o amb l’equivalència de titulacions de català i valencià al sud del país.
CAL constata que l’aprovació dels darrers estatuts d’autonomia “ha implicat pocs canvis en matèria lingüística”. Després de repassar el panorama que queda a cada part del territori, més complicat allà on ja ho era, cal “exigir a les administracions competents que reconeguin l’oficialitat del català a tot el territori i també a la UE i que desenvolupin un marc legal i unes polítiques concretes que garanteixin la plena normalització de la llengua catalana”. Així mateix, s’apel.la al paper clau dels parlants per tal de fomentar “hàbits de fidelitat lingüística” i “superar la baixa autoestima i la submissió”.
La necessitat de fer del català la llengua comuna de totes i tots els catalans, nascuts aquí o vinguts de fora, sobretot en un moment en què “el marc del bilingüisme ja està superat i que ens trobem en una situació de multilingüisme, amb més de 300 comunitats lingüístiques arreu dels Països Catalans”.
Commemorar els 300 anys de la batalla d’Almansa i reivindicar la literatura escrita en català com la protagonista a la Fira de Frankfurt, així com treballar en el sentit de les plataformes en què participa la CAL: la Plataforma pel Català a l’Escola i la Plataforma pel Dret de Decidir.
L'Institut Ramon Llull (IRL) en motiu de la Fira de Frankfurt ha creat un web que presenta un cercador que facilita la consulta de les més de 160 activitats que inclou el programa en una cerca avançada per temàtiques, per dates o localitzacions. L'objectiu del web és anar ampliant de manera progressiva els seus continguts fins a l'octubre, quan es celebraran la majoria de les activitats vinculades a la Fira del Llibre de Frankfurt. El contingut del web es divideix en set entrades: Fira (amb la descripció del que és la Fira de Frankfurt), la Cultura Catalana (amb onze subnivells), Programa (amb l'accés al cercador), Premsa (amb les notes de premsa i dossiers quan sigui el cas), Enllaços (amb les institucions, organismes i empreses col·laboradores), Publicacions (amb PDF dels materials i conferències publicades per a l'ocasió) i Llull TV (l'apartat audiovisual on es podran consultar vídeos sobre la cultura catalana o sobre aspectes del programa, enregistraments d'activitats del programa, videoclips dels protagonistes i les càmeres web que hi haurà instal·lades a l'estand institucional a l'octubre).
Aquest web permet accedir a la informació i ajuda a desmentir els ingents esforços del diari de La Vanguardia per imposar què és, segons ells, la Cultura Catalana.
Això ho dic perquè ara fa unes setmanes vaig poder llegir en un raconet de les cartes al director una nota on el mateix Cònsol Generald’Alemanya, Wolf Daerr, es queixava de l’error en què incorria aquest rotatiu en l’article del passat 13 de juny sobre la Fira del Llibre de Frankfurt sota el títol“Los autores en castellano llamados por Bargalló rechazan su invitación a ir a Frankfurt”. Segons el senyor Cònsol, La Vanguardia incorre en un “error greu”, que consisteix a no deixar clar que la convidada d'honor a la fira és la cultura catalana i no Catalunya, motiu que explica per què hi ha escriptors de la resta de l'àmbit lingüístic convidats, d'on s'infereix, a més que la cultura catalana és la cultura en català. El cònsol ho remata encara dient: “Esta pequeña diferencia me parece muy importante.”
En tot cas, hem de suposar que els amos de La Vanguardia deuen saber què fan al mantenir la seva manipulació sobre la Fira de Frankfurt.
Tots sabem que La Vanguardia no ha fet mai el més mínim gest per la nostra llengua, però també és cert que des de l'època de Franco no s’havia expressat amb tanta hostilitat contra el català i contra les expressions civils i culturals del catalanisme.
Fa unes setmanes vaig rebre un correu electrònic amb la fotografia que he penjat al bloc. Al peu de pàgina de la fotografia es pot llegir:
"un grupo de jugadores de la segunda división española portando una pancarta en Caracas en honor a Chávez i De Juana Chaos. Lo que dice la pancarta, sinceramente, no lo hemos comprendido porque hay muchas faltas de ortografía".
Avuí, un bon amic, me l'ha reenviada i he pensat, perquè no penjar-la. Aquesta fotografia podria ser perfectament la fotografia amb els nostres jugadors reenvicant el que els jugadors de la Selecció Basca reivindiquen a la pancarta: "VOLEM LA OFICIALITAT".
Sento molta llàstima i un enorme despreci pels redactors i mal anomenats periodistes de "la razón", davant del menyspreu que expressen davant d'una llengua milenària i oficial a la península ibèrica. La "coletilla" final de les faltes d'ortografia és una mofa a la llengua i cultura del País Basc i, també, de la nostra.
Si els españols que secunden aquest tipus de pamflet proper a la dreta feixista PePera són tan pallussos i ignorants que no saben veure ni llegir més enllà del prisma i filtre de la seva llengua i cultura, doncs m'ho posen fàcil:
(...)
On ets Espanya? - no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?
La capital xinesa ha obert les portes al món de Gaudí. Amb una exposició gegantina, Cosmos Gaudí està atraient milers de visitants al dia. Fins ara, l'arquitecte i artista català era desconegut a la Xina. Les atrevides formes de les seves obres, els colors, les estructures, el moviment de les seves peces, els mosaics i les innovadores formes de decoració estan conquistant els ciutadans del país asiàtic.
El jurat del 39è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que atorga Òmnium Cultural ha decidit guardonar a l'escriptor Baltasar Porcel per la seva contribució a la vida cultural dels països catalans a través de la seva obra i trajectòria com a autor, periodista i crític d'art. El mallorquí ha rebut el premi, dotat amb 30.000 euros, durant un acte festiu que s'ha celebrat al Palau de la Música Catalana amb la presència de personalitats del món de la política i la cultura.
El primer Grec dirigit per Swarcer, amb un pressupost de 4,4 milions d'euros, incorpora nous escenaris i reequilibra els gèneres amb 70 propostes artístiques des del 26 de juny al 5 d'agost.
Ahir, a la Casa d’Amèrica de Madrid, Joan Manuel Serrat i Joaquín Sabina van presentar la seva gira 'Dos pájaros de un tiro', un projecte, tal i com el recorden, que finalment es compleix després de 6 o 7 anys madurant i que tindrà com a principal al·licient veure els dos cantautors intercanviant les seves pròpies cançons.
Ja fa uns dies, Joan Manuel Serrat i Joaquín Sabina van anunciar que es faria un segon concert al Palau Sant Jordi pel 05 d'octubre, que s'unirà al ja programat del dia 04 d'octubre.
L'Escola Oficial d'Idiomes de Màlaga sap que el català és una llengua que té demanda a Andalusia. Per això, des de fa deu anys intenta donar classes de la nostra lengua per als més dels 60 alumnes interessats actualment, que en serien molts més, segons la directora de l'escola, perquè no hi ha un curs formalment anunciat.
