LA PELL DE BRAU

Taller personal de J. Soler i Àlvarez

16 de setembre de 2009
1 comentari

HOMENATGE A MACIÀ per Jordi Pujol i Soley (Editorial del Centre d’Estudis Jordi Pujol)

Celebro participar en aquest acte d’homenatge al president Macià. Juntament amb el president de la Generalitat, el president del Parlament i el president Maragall.

Té tot el sentit que recordem les grans figures de la nostra historia. Van ser bons servidors de Catalunya, la van defensar, es van sacrificar per ella. Sense ells, Catalunya, que de sempre ha tingut una historia difícil, no hauria pogut mantenir la seva identitat ni hauria pogut ser útil a la seva gent ni ser un país de progrés obert al món. Ni capaç de mantenir viva la il·lusió i l’ambició.

Totes les figures positives de la nostra història han contribuït a fer possible aquests objectius d’una manera o altra. Del president Macià, se n’ha ressaltat sempre el patriotisme, el coratge moral i físic, la capacitat d’arribar a la gent, el seu idealisme compatible amb un pragmatisme no claudicant, la seva rectitud… I tantes coses. De totes, se n’ha parlat molts i molts cops. Jo, avui, vull parlar-vos de dos aspectes de la seva personalitat. De dos que crec que, en el moment actual, són especialment necessaris a Catalunya.

Primer, el sentit de la dignitat. De la dignitat de Catalunya. I dels catalans. De la dignitat, que vol dir l’exigència de respecte. Exigència inútil si qui reclama no actua de manera adequada. Si no actua de manera que es faci respectar. A hores d’ara Catalunya té molts reptes. I viu un moment difícil. En més d’un sentit. I això requereix una resposta política del Govern i de l’oposició. I del Parlament. I de la societat. Una resposta de país. I aquesta resposta haurà de fer-se tenint en compte el nostre dret a l’autogovern i a un finançament just. I el nostre dret a conservar la nostra identitat, i també tot allò que ens cal per mantenir la nostra cohesió social. Però no només això. Aquesta resposta també s’haurà de donar de manera que la nostra dignitat sigui respectada. És més, això –aquest respecte– és previ a tot, és essencial. Si no ens respecten la dignitat, no ens respectaran res.

Com ja he dit, i repeteixo, i contra la imatge que de vegades se n’ha donat, el president Macià era un home pragmàtic, que feia tractes quan calia, però que no transigia en canvi en qüestions de dignitat. I de respecte. Era respectuós, i exigia ser respectat. I així hem de ser nosaltres. Hi ha gent que creu que als catalans se’ls pot maltractar i que amb quatre copets a l’esquena i amb apel·lacions al seny, a la responsabilitat i a la solidaritat, i pensant que al capdavall som mercaders de poc tremp, ens poden neutralitzar. El record del president Macià ens ha d’ajudar a evitar aquest parany. Justament ara que vivim un moment perillós, però que no ens ha de fer por si al capital humà, cultural i social que tenim –i que cap llei ni cap tribunal ens poden prendre– hi afegim seriositat. Ho repeteixo, seriositat. I un sentiment fort, un orgull, una autoexigència. Una autoexigència que ha de reforçar la nostra reclamació de respecte i de dignitat.

Un segon tret del president Macià que cal subratllar –no us sorprengueu– era la seva elegància. Em refereixo a la seva elegància de conducta i d’esperit. Una elegància interior però que transcendia. Una elegància d’arrel ètica. I el catalanisme no serà res si perd l’arrel ètica, si oblida les seves pròpies normes, si sacrifica la seriositat a l’espectacle i a la barrila, si deixa de ser exigent amb ell mateix, i si això no ho sap transmetre d’una manera atractiva i senyorívola, que ho faci desitjable a la gent. Això també ha de formar part de la nostra identitat. I ara no és ben bé així.

Que ningú no s’enganyi. Ho repeteixo: el nostre país viu un moment difícil. Com a nació i com a identitat, com a cos social cohesionat, com a economia vigorosa i moderna, com a entitat cultural i moral capaç de projectar-se, com a col·lectivitat capaç de fer-se respectar, com a tot això vivim un moment difícil. I en el nostre entorn hi ha gent que pensa que ara potser sí que es podrà liquidar el que en diuen l’anomalia catalana.

No us en parlaria si cregués que això no té remei. Si ho cregués no hauria ni vingut a parlar-vos del president Macià. Per què? Si he vingut és per correspondre a l’honor que em fa el Parlament, però sobretot perquè crec que, d’aquest perill, ens en podem salvar i podem ser un país digne, sòlid i ambiciós. Perquè segueixo tenint una visió positiva, esperançada i joiosa de Catalunya. Si he vingut ha estat per parlar-vos d’orgull i no d’estovament, de dignitat i no d’acomodament claudicant, de senyoriu i no de barroeria. I de conreu i ús intel·ligent de la nostra fortalesa moral i no de malbaratament.

No hauria vingut si no seguís tenint confiança en el nostre poble. Seria intel·lectualment i moralment molt criticable que us parlés així, i invoqués el record del president Macià, si hagués perdut la fe en el nostre poble i en el nostre futur. Que no és només un tema polític –que també–, ni econòmic –que també–, sinó sobretot una qüestió de qualitat i d’autoexigència. D’una manera de fer i de ser amb un doble efecte: que per una banda ens provoqui un equilibrat respecte envers nosaltres mateixos, és a dir, autoestima, i per l’altra, ens permeti exigir respecte dels altres, respecte a la nostra dignitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!