Accés de l'autor

Categories

• Cosas....................
  Un plaer....., una paraula. Un silenci...., una mirada. Un murmuri...., una promesa. Un bes...., una carícia. Un segon...., una vida. Un amor...., un home, TU.
• El pensament va per davant de tot
  Va vindre a la consulta una xica de uns trenta cinc anys, un poquet deixada de la mà de Dèu. Quan vaig obrir la porta i com tinc ulls a la cara, vaig vore un xic enfront, en el seu seient, llegin un llibre. Va alçarse como dien qualsevol cosa i el vaig mirar en deteniment mentres arrivaba la malalta. la malalta va contar que des de feia més de cinc mesos patia desmays, fent gimnasia, fent ioga inclòs, però notava sobretot quan tenia un orgasme, el desmai era més fort li passaba cada vegada més sovint. Vaig tindre que posar-me cara a la paret per a no riure-me i vore la preocupació de la xicona. El metge, va pedir-le un TAC, i jo no vaig entendre per què lo havia demanat. Li vaig fer un comentari al metge ii en va dir que el mareig desprès del orgasme, l'havia fet pensar si tendría qualsevol cosa al cap. Mentres li feient les proves, el xic que llegia el llibre, va levantar-se del seient i vaig vore un cos d'atleta, molt de múscul, ulls verds, pestanyes largues i negres i un sonriure "profident". A ningú l'amarga un pastís! La xicona va vindre amb la prova a les mans i efectivament el metge li va dir que no tenia res al cap, que tot era normal i s'en va anar. Quan s'en anava, vaig vore que s'agafa del braç del xic i vaig pensar que jo també m'auria marejat amb un home com eixe.
• El verdader sentit de la vida
  INTRODUCCIÓ Moltes vegades ens hem preguntat sobre el verdader sentit de la nostra pròpia vida, ja que en multitud d'ocasions, ens sentim buits interiorment i intentem amb la millor de les intencions, omplir-ho a qualsevol preu, ocupant el nostre preciós temps en quefers inútils i amb això ens interlocutòria convencem que són importants per a nosaltres, evitant d'esta manera, pensar en eixe buit que de vegades ens fa patir. D'aquesta manera, ens deixem portar per la vida; reim, plorem, anem de vacacens, al teatre, al cine, ens enamorem, tenim fills, busquem un treball que ens realitze, viatgem, lluitem pels nostres interessos sense saber quals són realment, però quan arribem a certa edat, veiem com se'ns acaba el temps i comencem de nou a bombardejar la nostra ment amb l'eterna pregunta: -Què faig ací?, ¿Per a què he nascut?, etc..., per que al reflexionar sobre la nostra vida passada, comencem a donar-nos compte que no hem cobert l'expedient, que no hem aconseguit omplir eixe buit intern, sinó que només hem ofegat eixa veu interior que ens vol parlar i guiar per a trobar la verdadera VIDA, d'ací vénen infinitat de problemes, depressions, et trobes amb multitud de persones frustrades, afonades, tristos..., en una paraula: “buides”. Amb la història que relat en aqueste llibre, pretenc fer reflexionar a la gent sobre el verdader sentit de la vida, comptant les vivències d'una persona normal i corrent que troba el seu camí, com li pot ocórrer a qualsevol de nosaltres, realitat?, ficció?, això depén de tu, del teu mode de veure la vida i de sentir-la en tota l'extensió de la paraula. PRIMERA PART Comença a aparéixer el sol en l'horitzó del barri de Salamanca, en ple cor de Madrid, és llavors quan em done compte que he passat tota la nit totalment absort per la lectura d'un llibre que em va cridar l'atenció ahir de vesprada quan el vaig vore a la llibreria que hi ha prop de casa. Em va impactar el rostre de la portada i sense més preàmbuls vaig decidir comprar-ho. Vaig arribar a casa, vaig deixar el llibre damunt del moble del saló i em vaig posar a sopar i veure la televisió com de costum, però no deixava de mirar de tant en tant l'esmentat llibre que seguia allí, esperant-me, com si volguera que ho agafara d'un moment a un altre, però allí estava, quiet, en el lloc on ho havia deixat. De sobte, quelcom en el meu interior va fer que prenguera la decisió d'apagar la televisió, para d'aquesta manera, començar a llegir eixe llibre que tant m'atreia, com si en això se me n'anara la vida! Així que vaig preparar un deliciós te morú per a aclarir-me, em vaig posar còmode en el sofà, vaig connectar l'equip de música amb un suau volum, doní diverses voltes al meu voltant, deixant-me embolicar per aquella agradable melodia que és la favorita per als meus moments de relax i soledat. Sense més, vaig obrir l'obra per la primera pàgina, vaig mirar el rellotge, serien més o menys les dotze de la nit, l'endemà no havia de treballar, el llibre contenia una lletra molt clara i llegible, no era massa extens i vaig pensar que tal vegada ho llegiria en un parell de dies, ja que sóc un lector habitual i sòl “devorar” els llibres com vulgarment es diu. Al començar les primeres frases d'aquella obra, em vaig sentir atrapat per la mateixa, no vaig ser conscient de res, no em doní compte de com transcorria el temps, ja que el llibre m'absorbia per complet i, clar!, es preguntaren vostés, com era eixe llibre i de què tractava?, doncs, bé, això és el que relataré a continuació, per a saciar la seua curiositat i tal vegada, perquè també qualsevol de vostés, es quede atrapat per la seua lectura. Pareixia estar escrit per algú que ho estava veient des d'un altre pla i això, em va cridar l'atenció. El llibre començava de la manera següent: EL VERDADER SENTIT DE LA VIDA “Està clarejant, entrem a casa de Caridad, una dona d'uns cinquanta anys, de mitjana estatura que acaba de despertar-se i com qualsevol dia, s'esforça a ordenar un poc el seu llar, però hui precisament el que intenta és ordenar els seus pobres pensaments i emocions. La primera cosa que em crida l'atenció, sobretot perquè és dona, és el veure la seua malparada aparença, el seu cap esta adornat amb abundants canes, encara que la pobra, (perquè fa llàstima mirar-la), ho dissimula amb un tint del color primitiu del seu cabell, però ja per deixadesa, quasi va perdre el to, així que això, unit a un pentinat poc afavoridor, una simple bata i un davantal per vestimenta, li tira uns quants anys més al seu aspecte, prou anys més! diria jo. És una de tantes ames de casa frustrades, que després de tant de lluitar en la vida, veu que ningú li reconeix la seua labor. Acaba d'alçar-se, encara que més aïna és com si no s'haguera gitat, a penes ha dormit i presenta unes impressionants ulleres, el seu rostre alacaigut denota una gran preocupació; hui ha d'acudir a l'hospital on li han de donar el resultat d'unes proves, tal vegada la terrible notícia de tindre quelcom greu, ja que a causa dels símptomes que presentava, li van fer una biòpsia fa un parell de setmanes i hui li donaran el resultat. Assentada en la cuina, es queda amb la mirada fixa i perduda en l'horitzó, pensant que va ser millor acabar d'una vegada per sempre amb la seua vida, perquè se sent morir a causa del buit de la seua existència, damunt, no ha comentat res a casa, per a què?, simplement per que sent en el seu cor que ningú és conscient de la seua presència, ningú dels seus pensa que existix, és com un moble més de la vivenda. La seua família, viu fora, ja que ella és de Ciudad Real, concretament d'un bellíssim poble cridat Emmangre, on va passar uns anys molt feliços abans de traslladar-se a Madrid. No vol fer patir ni a sa mare ni a la seua germana, perquè pensa que prou problemes tenen ja, coses de la vida!, ella, que sempre patix pels altres no vol donar quefer a ningú, per això tampoc ho ha comentat amb les seues amigues perquè sent que són amigues per a passar l'estona, no per a coses transcendentals, a més té en el seu cap la idea de no voler molestar a ningú, quan a ella tot el món no dubte a molestar-la amb les seues favades, i qualsevol hora és bona per a cridar-la per telèfon o presentar-se en sa casa perquè els prepare un café, així no gasten i a més no embruten la seua cuina, només la de Caridad, que pareix que va nàixer per a servir als altres. Té tres fills, el major, Jacinto, té trenta-dos anys, es va casar cinc anys arrere, encara que a causa del seu treball, viu a Vilanova de la Canal, un poc allunyat d'ella, encara que no perden el contacte i es veuen sovint. Sol acudir amb la seua dona i fills els diumenges a casa dels seus pares, d'aquesta manera, es reunix la família i ella s'alegra un poc sobretot perquè disfruta de tindre un quefer especial i perquè vénen els seus fills, els seus néts i se sent un poquet més útil. El segon fill, s'anomena Felip, té vint-i-sis anys, està estudiant, encara que la veritat no ha eixit molt bon estudiant, està tardant més del normal a acabar la carrera de Dret, quan suspén, diu que és molt dur memoritzar tantes lleis, quan ell a casa, és qui mes lleis té per a tot. Estudia a Salamanca, ve quasi tots els caps de setmana, però apareix només a portar la roba bruta, a donar-li treball a sa mare i a traure-li tots els diners que pot. Falta el tercer fill, i què podria dir ella del seu tercer fill?, es cridava Alberto, dic es cridava perquè amb només divuit anys va deixar este món quan començava a viure la vida. Va morir fa quatre anys quan la seua motocicleta va ser enrotllada per un camió al tornar de l'institut. Eixe dia Caridad ho recorda com un malson fet realitat i hui precisament els records acudixen a la seua memòria amb més intensitat. Estava acabant de fer el menjar, esperant com sempre la volta d'Alberto i del seu marit, quan de sobte, va sentir com si un punyal li travessara el cor, va començar a sentir-se malament, sense saber de ciència certa perquè li passava allò. Va arribar el seu marit però el seu fill no. Passades les dos de la vesprada i sense poder aguantar més, va començar a cridar els amics del seu fill, no trobant a cap a casa, la qual cosa va fer-la preocupar-se inclús més. A penes havien passat quinze minuts quan el so del telèfon va trencar el silenci de la llar i va rebre la fatídica notícia de que el seu fill estava molt greu en l'hospital. Sense mediar paraula, ella i el seu marit, es van dirigir al centre hospitalari sent comunicats de la defunció feia uns minuts del seu fill en el Servici d'Urgències, a causa de les múltiples ferides i contusions rebudes en l'accident. Caridad va quedar consternada, no podia creure el que li estava ocorrent en eixe moment. Fins passats uns dies, no va poder fer front a la terrible realitat: que el seu fill xicotet, ja no estava amb ella, açò la va afonar i la va marcar per a la resta de la seua vida, qui sap si esta situació, va ajudar a l'aparició de la seua terrible malaltia. Finalment, hem de parlar de Paco, el seu marit i parella des dels quinze anys, tota una vida!, ell mai va saber comprendre-la, crec que mai va arribar a apreciar la meravellosa persona que tenia al seu costat, damunt, arran de la mort d'Alberto, Paco es va tancar més en si mateix, ignorant a la seua espòsa, apartant-la de la seua vida més si és possible i deixant-la quasi abandonada amb el seu dolor i la seua soledat, que cada vegada se li feia més costa dalt i ell sense adonar-se de res. Tots estos records s'amuntonaven en la seua ment, mentres tènia la mirada perduda en un punt sense límit........ L'entrada del seu marit en la cuina la va fer reaccionar, després de desdejunar-se junts, encara que sense mediar paraules, a penes un escàs bon dia, Caridad es va arreglar, per a dirigir-se cap a l'hospital, on tenia cita a les deu del matí amb l'especialista. El seu marit li va insinuar que tenia treball, com evitant que ella li demanara que la traslladara a algun lloc en concret, per això ella va callar i no va dir res, per a què?, ja no li importava molt la seua vida, i va prendre la decisió de silenciar el que faria. Com aniria sola, no volia que se li fera tard, així que es va arreglar com va poder, es va posar un poc de color als llavis, rubor als pòmuls i va eixir al carrer camí de la parada de l'autobús que la deixaria en la mateixa porta de l’hospital. De camí a la consulta, en el moment en què va arrancar l'autobús, es va veure rodejada de multitud de gent, a eixa hora quasi tots els usuaris eren estudiants. No va poder evitar recordar-se del seu fill Alberto, eixe pensament va fer que unes llàgrimes afloraren a les seues pupil•les, va mirar al seu voltant, era l'única persona major que viatjava en el vehicle, se va mirar a si mateixa adonant-se del temps que no podria recuperar, se sentia vella i ho donava tot per perdut, encara que de sobte quelcom la va fer reaccionar : En una de les parades, un dels jóvens disposat a baixar-se, la va mirar fixament, amb una dolçor impossible de descriure i amb un lleu somriure, la va saludar i li va dir, fins després!, li va transmetre una gran pau, aquell lleu però intens somriure, li va recordar al seu fill quan anava a l'institut i es despedia d'ella amb un bes i li gastava alguna que una altra broma que la feia riure, per això aquella situació la va deixar pensativa, sentia com si l'Univers l'estiguera recolzant i se'l volguera transmetre a través d'eixe jove que no coneixia de res i per més que insistia, no recordava haver-ho vist mai. Ja en l'hospital, en la sala d'espera, no parava de moure els peus i les mans, la qual cosa delatava el seu estat de nervis, a més, tota la gent que es trobava en la sala, parlaven sense parar de malalties, que la veritat, l'acabaven d'afonar. De sobte, una veu la va fer tornar en si, era la infermera que la reclamava per segona vegada, estava tan abstreta en el seu món, que no havia escoltat quan l'anomenaven per a entrar a la consulta, quasi no podia alçar-se, li tremolaven les cames, però amb gran força de voluntat va fer l'esforç i amb un pas ferm i amb tota la dignitat que va poder, va entrar en la consulta. Una vegada dins, els seus pitjors pressentiments es van confirmar, tot era més greu del que haguera imaginat, havia de ser intervinguda immediatament, però sense a penes garanties, el metge va ser sincer quan li va dir que es podria quedar en la taula d'operacions i que sentia que no l'haguera acompanyat cap familiar per a compartir eixe patiment, una gran amargor es va dibuixar en el seu rostre, llavors el facultatiu, (que també n'hi ha amb profunds sentiments), es va alçar del seu seient i la va abraçar, com volent-li transmetre tota la seua tendresa en un moment tan delicat per a ella, i per a ell, que havia sigut la persona que l'havia de posar en antecedents. El seu rostre va empal•lidir, encara que per a si mateixa, va pensar que tal vegada estaven exagerant, ja que els metges ho posen tot més negre que el que és en realitat i de vegades ho fan només per cobrir-se les esquenes. Una vegada arreplegats els resultats i realitzat tot el paperam per a passar pel quiròfan quan més prompte millor, va prendre l'autobús que la portava de volta al seu llar, fent el recorregut més abstreta que mai meditant els seus propis pensaments, era com un autòmat, totalment tancada en el seu món, però al mateix temps, se sentia més reflexiva que mai. Va arribar a casa, tot pur silenci, en eixos moments en què necessitava parlar amb algú, aquella calma no li feia cap bé, se li queia la casa damunt perquè no tenia a ningú amb qui desfogar-se, ningú amb qui parlar, però hauria d'estar acostumada a això, perquè eixe silenci, era normal en la seua vida quotidiana, així que com altres vegades, va arribar i es va assentar en la cuina, va soltar les claus i va traure la carta del bossa de mà depositant-la damunt de la taula per a tornar a llegir-la de nou. La cuina, eixe lloc on ella era feliç entre els seus trastos i que abans considerava el seu refugi, ara li pareixia un lloc estrany, se sentia com si no pertanguera a eixe lloc. No va preparar menjar perquè Paco no menjava a casa eixe dia, i el seu fill, eixe que algun dia seria advocat, només venia a dormir i per a res es preocupava de l'altres, així que per a ella sola no valia la pena posar-se a cuinar, a més no se sentia amb ànim de preparar res i menys, fer quelcom de menjar. Va cridar Matilde, la seua millor amiga, o això creia ella, i a l'intentar dir-li quelcom, va notar que només li interessaven els seus propis problemes i no els dels altres, açò la va entristir encara més. En eixe moment, mentres l'escoltava sense posar atenció a tota la cascada de paraules que li estava soltant pel fil telefònic, es va quedar mirant fixament una botella de Martini, pensant a prendre un assentada en el sofà del saló en quant penjara el telèfon, aprofitant per a veure com el sol s'anava posant en l'horitzó , per a estar tranquil•la, ja que la ment li funcionava a tota marxa, perquè multitud d'idees i pensaments afloraven al seu cap i necessitava descansar. Va prendre la decisió d'oblidar el que li havien dit en la consulta, tirant-se en el sofà a reflexionar sobre la seua vida, començant a anotar en un bloc la seua experiència a manera de diari, on volia deixar escrit per als seus el que li succeïa, ja que no valia la pena explicar-se'l amb paraules, ja estava farta de desaires i humiliacions, així que conforme li van vindre els pensaments a la seua ment, va ser escrivint una miqueta més o menys així, a més va voler posar-li fins un títol a aquelles paraules que desgranaria d'un moment a un altre, així que este seria el missatge per als seus quan no estiguera amb ells: EL VERDADER SENTIT DE LA VIDA, QUAN TENS ELS DIES COMPTATS Hui és una plàcida vesprada de primavera, com cada jornada, després de l'esmorzar deixe caure en el sofà mentres escolte eixa típica música de fons que m'ajuda a traspassar el llindar cap a un món de noves sensacions. Des de l'àtic on viu, tinc una meravellosa vista, hui observe una majestuosa posta de sol i sense saber perquè, m'emocione, perquè en cada un dels rajos que van travessant els núvols percep la mà de Déu. Sense pensar-ho, m'alce del seient i isc a la terrassa, volta l'entorn, sent la fragància que desprén el gesmiler que enfila per la paret, experiment com el seu aroma em transporta a la infància i a un altre lloc, tanque els ulls i em deixe portar per la situació, quelcom totalment nou per a mi i que mai m'havia plantejat, em sent part de l'Univers i disfrute una pau que mai he sentit; no sé quan de temps ha passat, no sabria definir-ho, òbric els ulls i torne a la realitat, estic ací, sola, trist, amb l'única companyia dels meus gats que neguitegen al voltant dels meus peus. Comence a recapitular sobre la meua vida, em quede pensativa i dic que encara que les coses em van bé, no em sent feliç. Tinc uns fills que han crescut, que gradualment s'han independitzat i ja no em necessiten, també tinc un marit, encara que ara ho pense i sent que he compartit la meua vida amb un estrany, ja que només hem fet el camí junts però a penes hem compartit les vivències del dia a dia. El sentiment que tinc és de buit general, quelcom crida des del meu interior dient-me que he de despertar, que he de començar de nou, que no em puc quedar quieta, que no puc morir en vida i és això el que he estat fent fins ara, estic morint-me per dins!. Reflexione un segon, pareix que en el meu món s'ha fet la llum, així que recapacitaré, posaré en ordre les meues idees i els meus ideals. No sé si seran els records o que està fosquejant, però sent un eriçó en tot el meu cos, arreplegue un xal que tinc quasi abandonat en la gandula, m'ho tire pels muscles, abraçant-me a mi mateixa, d'esta manera, sent el que és un abraç d'afecte, de tendresa, m'estic donant amor i això és el que importa, quant de temps sense que ningú m'abraçara!....., així que disfrutaré este impuls meravellós per a sentir-me de nou viva. Torne a l'interior de la casa i com hipnotitzada, furgue en l’armari buscant no sé què, de sobte trobe una caixa repleta de records que em confirmen un passat feliç. Observe algunes fotografies, en elles em veig jove, disposada i plena de vida. De reüll mire el reflex de la meua cara en l'espill, em veig vella, cansada i esperant la mort d'un moment a un altre. En la taula que tinc junt amb el sofà, encara roman un llibre que mai vaig arribar a llegir, però que sempre em va agradar per la seua portada i allí està, esperant-me per si algun dia em decidisc a tindre-ho entre les meues mans i començar per la primera pàgina, perquè els llibres són reflexions, pensaments, emocions, etc..., i crec que tenen vida pròpia, no ja pels propis escrits en si, sinó pels sentiments que pot fer reflectir en uns folis la persona que ho escriu. Em deixe caure vençuda, com esperant el meu destí, un destí que potser no meresc, o sí?, i sense donar-me temps a contestar em dic a mi mateixa: has de fer quelcom!. Tots estos anys, he estat sola en companyia, és molt trist per a una dona com jo, alegre, vital, apassionada i que sempre ha disfrutat de les xicotetes coses que la vida et proporciona, adonar-te d'eixa realitat i arribar a aquesta conclusió, em confon. Torne a mirar-me a l'espill, però ara amb un sentit més crític, la veritat és que no estic malament, un tant deixada tal vegada, però uns retocs ací i allà, crec que podrien fer que em sentira més a gust amb mi mateixa. Ja és vesprada, sent com obrin la porta, és el meu marit, en un segon, tire les fotos al calaix perquè trobe el lloc tal com estava. Em saluda, i sense mediar més diàleg sopem, després ens assentem a veure un estona la televisió, però tot per pura rutina. Estan projectant una pel•lícula de violència i no li estic mostrant la menor atenció, mentrestant el meu cap està maquinant quelcom que no podria explicar amb paraules, mentalment és com si m'estiguera reprogramant, estic a punt de prendre una decisió, que rar!, quina situació!. Mire de reüll al meu marit i pense que ell si que és un moble, un complement del sofà i l'amo del comandament a distància del televisor, no és mala persona, però veiem les coses d'una manera diferent. En la seua ignorància no ha aconseguit fer-me feliç, sempre vaig buscar la felicitat a qualsevol preu, però per descomptat, ell no em l'ha proporcionat. A la volta del seu treball, sempre li he preparat l'aperitiu mentres jo acabava de preparar en la cuina els seus plats preferits, les postres que sé que li agraden, però el mai s'ha esforçat a complaure'm gens ni miqueta, al contrari, les seues paraules solen ser feridores i de crítica cap a les coses que faig. Així que veient el panorama que se m'ha presentat, he pres una determinació, demà aniré a la perruqueria, a l'estètica, a la boutique del cantó i vaig a convertir-me en una altra persona, en una nova dona. Quan vaig nàixer, els meus pares em van batejar amb el nom de Caridad (quina pena!), perquè mai vaig tindre caritat amb mi mateixa, així que a partir d'ara, el meu nom serà Esperanza, perquè tinc la “esperança” que eixe canvi que vull començar ha d'obrir-me altres horitzons que encara estan per descobrir, i no dubte que s'acostaran a la meua vida si m'ho propose. Esta nit a penes puc dormir, res més pense en tot el que vull fer demà i no sé si tindré temps, tot serà qüestió d'organitzar-me, encara que la veritat en aquestos moments em sent jovial, com si no fóra jo mateixa, quelcom en el meu interior diu que ocorrerà quelcom meravellós en la meua vida, i si m'enamorara de nou?, perquè a vegades pense que el desencant del meu matrimoni, va deixar que a poc a poc m'anara desenamorant de tot, quan abans m'enamorava d'una flor, d'un alba, i perquè no?, d'un home, encara que mai li seria infidel a mon Paco, però tot seria qüestió de buscar i trobar i, qui sap?, potser en qualsevol lloc del món em puga entropessar amb eixa ànima bessona que m'està esperant i que segur existix. Bueno, no vull divagar, sóc una dona madura, així que els contes se'ls deixarem els germans Grimm, i vaig a posar-me a dormir el que queda de nit per a demà estar disposada a tot i anar a per totes. DIA PRIMER Hui m'he alçat amb una nova il•lusió, com sempre he pres el café habitual, el que m'ajuda a despertar-me, després m'he endreçat tranquil•lament, em prenc un altre café i unes pastes i isc al carrer a mamprendre la meua aventura. Quan m'ha vist la perruquera, no donava crèdit a la seua visió i menys, quan li he dit que em tall el pèl i tape les meues canes amb un color diferent del meu, tots sabem el que els perruquers disfruten pentinant, així que em quede en les seues mans i ella obrarà el miracle, perquè els miracles existixen i pressent que hui ocorrerà el primer de la meua vida. Per última vegada en la meua vida, deixaré que altres prenguen decisions per mi, però en este moment no tinc més remei que posar-me en les seues mans i veure després els resultats. La perruquera obra meravelles amb el meu cabell, després de provar diversos tons acaba per tenyir-me amb un castany clar, fent-me unes metxes rosses, deixant un tall de pèl molt jovial i desenfadat, però adequat a la meua edat, perquè la veritat, amb este pentinat, sí que aparence els anys que tinc, o menys!, diria jo al veure el resultat. L'esteticista, després d'una intensa neteja de cutis, m'ha efectuat un tractament antiedat, en el que per descomptat, s'aprecien els resultats immediatament, açò, unit al canvi de look en el cabell, ha fet que somriga quan m'he mirat en l'espill, he descobert una identitat diferent que no coneixia i que la tenia oculta, així que em sent satisfeta, des d'este moment, no sóc Caridad, sóc Esperanza. Isc d'aquell lloc i em dirigisc a la boutique on he disfrutat entre tants i tants draps, Déu meu!, Quant de temps feia que no anava a la moda!. El canvi s'ha executat a la perfecció, i quan m'he tornat a mirar en l'espill, no em reconeixia, encara que he començat a disfrutar de mi mateixa, del meu aspecte i de la determinació presa el dia anterior. Ja de tornada a la llar, totalment decidida a canviar el rumb de la meua existència, he volgut posar-me una altra prova, entraré sola al bar, he de dir que no ho he fet mai, però en este moment, em trobe totalment segura de mi mateixa, carregada d'il•lusions i sent com el meu cor batega amb força, com quan tenia vint anys, així que entre en la cafeteria que està en els baixos de l'edifici de casa de la meua amiga Matilde, disposada a prendre'm quelcom, pas dins i una cervesa fresca ha sigut la meua decisió perquè fa calor i quines nassos!, m'abellix. Esta cafeteria està a tres illes de casa, és el meu lloc preferit per a les tertúlies amb les meues amigues, ja que és acollidora i la música és molt suau, a més, Fede, l'amo del local, és molt simpàtic, sense oblidar a Rogelio, el cambrer, que conec des que era un xiquet, ja que era un amic del meu volgut fill Alberto, del que preferisc no parlar perquè no vull posar-me trist i melancòlica, ja que ell no permetia que estiguera així. Al veure'm entrar, Rogelio ha somrist dient-me: però xica, t'has llevat vint anys de damunt!. Sí, li he contestat, vint anys i un dia..., ens tirem a riure... Era estrany, no m'he sentit ferida pel seu comentari, perquè entre línies m'ha cridat vella, al contrari del que podria sentir en una altra situació, m'ha agradat la seua observació, m'he sentit pletòrica, feliç, segura i millor que mai. Mentres prenia la consumició, no he pogut deixar d'observar a un xic que es trobava en la taula del fons, no ha cessat de mirar-me durant tot el temps que he estat en el local, la seua cara m'era familiar però no sabia de què, jo m'he situat en la barra per a xarrar amb el cambrer i pel meu fur intern he pensat: quina manera de mirar-me!, això és perquè resulte atractiva, Habré lligat als meus anys?, però tot ha quedat ací, no donant-li la menor importància a eixa situació. Quan he arribat a casa, tot continuava igual, ningú s'ha adonat del meu canvi, i menys de la meua revolució interior, així que m'he desenganyat a mi mateixa, he tornat a estar com al principi, però clar, això no és el que la meua ment tenia disposat, tot el meu ser està inquiet, hi ha quelcom dins de mi que em crida, seguix, no t'acovardisques!, i enmig de tot eixe amagatall de pensaments, he recordat la cara d'eixe xic, el de la cafeteria, no se'n va de la meua ment, n’he aconseguit recordar on ho he vist abans; de sobte, preparant el sopar ho he recordat tot, la seua cara, els seus ulls, la seua expressió, clar!, en l'autobús d'hair de matí quan anava a l'hospital!, però el que m'ha sorprés, és que eixes mateixes faccions estan dins de la meua ment i em diu:seguix, no t'acovardisques!, just el que una estona abans jo mateixa m'havia dit, en eixe moment vaig pensar que era una jugada de la meua imaginació, però després quelcom en el meu interior m'ha fet prendre la determinació de buscar eixe jove sense saber el perquè. Havia estat tot el dia fora de casa, vaig arribar i ja era l'hora de sopar, vaig disposar la taula i d'esta manera sopem i a l'acabar com a costum periòdic, calia assentar-se en el sofà a veure la televisió. Com relativament no era tard, li vaig dir a Paco que havia quedat amb les amigues a prendre una copa en la cafeteria de sempre ja que era l'aniversari d'una d'elles, a la qual cosa ell em va dir que m'anara, no posant-me cap objecció, d'esta manera em vaig sentir alliberada. Així ho vaig fer, i com una xiqueta amb sabates noves, em vaig disposar a anar sense més. En aquell moment vaig sentir que no em necessitava, que no m'anava a trobar a faltar quan no estiguera al seu costat, d'esta manera no em vaig sentir culpable. Quan vaig entrar per la porta de la cafeteria, que per cert s'anomena "Trobades”, (com si d'una premonició es tractara), Fede, el propietari es va quedar estupefacte, perquè en cap moment m'hauria imaginat entrant en el local, i menys a aquelles hores. Per descomptat no era molt tard, aproximadament les onze de la nit, però clar, jo que mai eixia sola, excepte a fer la compra i si acudia al seu local, era amb les meues amigues algunes vesprades a berenar, se li va antullar totalment estrany. Rogelio es va alegrar de tornar a veure'm, em va preguntar si prendria el mateix, i amb un assentiment de cap, va comprendre que sí, que seria una cervesa com la vegada anterior. Sense fer-ho a propòsit vaig mirar la taula del fons, allí estava ell, el mateix xicot de la vegada anterior, en eixe moment vaig sentir vergonya de mirar de nou. Mentres xarrava amb Rogelio, el jove es va alçar del seu assentisc i jo que ho havia estat observant des de lluny, em vaig enrogir al veure que s'acostava fins on jo estava assentada, sense més, es va aproximar a la barra dient: -Bona nit senyora!. Em vaig quedar obnubilada al mirar-ho, era guapíssim o m'ho pareixia a mi. Al veure-ho allí tan prop, em vaig espantar, i més a l'adonar-me que inclús el cambrer ens havia deixat sols, quina contrarietat!, era una situació enutjosa, però em vaig sentir tranquil•la amb aquell jove, i més quan em va preguntar: -Què és el que va vosté buscant?. La meua ment i els meus pensaments em van delatar, el rubor va cobrir la meua cara per complet i vaig pensar que potser era un gigoló la persona que estava enfront de mi. -Res, no busque res, - vaig respondre quan estava desitjant comptar-li els meus pensaments a algú. -Perquè jo diria que vosté va buscant quelcom, o a algú... Allò em va torbar encara més, eixes paraules me les repetia a mi mateixa sovint, realment vaig pensar que sí, que havia anat a aquell lloc pensant trobar eixa persona i no a prendre'm una cervesa i en esta ocasió he de ser sincera perquè qualsevol amb una existència tan buida i avorrida com la meua, allò podia representar una aventura diferent, perquè encara que no ho volia veure d'esta manera, sabia que el que més necessitava era tindre a algú al meu costat, algú amb qui compartir, amb qui parlar, que m'admirara, que em volguera, que em protegira, i que es preocupara per mi, encara que només fora un únic dia de la meua vida, una vida que s'estava acabant per moments. Dita açò, confessaré que he conegut l'amor i ho he viscut intensament, quan ames és fàcil donar sense esperar rebre res a canvi, però quan l'amor es mor, encara que pot quedar el respecte, l'amistat, i perquè no!, l'afecte, l'amor, això que cridem AMOR, mort està, no queda res més i l'afecte pot ser semblant a què li tinc els meus gats. Quan comences a veure-ho tot des d'un altre prisma, et dónes compte de la quantitat de coses que deixes en el camí i que t'arrosseguen a una vida buida i avorrida totalment. La presència d'aquell xicot, m'agradava, pareixia diferent de la resta de què es trobaven en aquell moment en el lloc, a més de ser amable, demostrava una educació exquisida a tots els nivells, mostrant-se atent en extrem. Físicament era alt, més aïna prim, però amb una musculatura formada que es deixava veure al portar les mànegues de la camisa arromangades i un parell de botons de la mateixa, descordats, amb els cabells arreplegats en una cua i amb una barba perfectament arreglada, els seus ulls eren molt expressius i molt dolços i em transmetien una pau increïble fent-me sentir important, fixar-vos!, sense voler estava pensant en ell com si ja ens uniren llaços d'amistat o qualsevol cosa més significatiu. Mentres estàvem allí, em va parlar d'eixe buit intern que tots tenim i que intentem omplir amb coses materials veient amb el pas dels anys que eixe buit seguix buit, fent-me veure que només es pot omplir mirant cap a l'altre costat i començant a buscar eixa riquesa interior que tots anhelem i que és el que ens dóna la pau, era la primera vegada que parlava d'aquelles coses amb algú i ho veia tan normal, quan qualsevol altra persona m'hauria pres quasi per boja. El que també pensava davant d'eixa situació, és que allò no podia estar relacionat amb mi, potser perquè no sabia en eixe moment el que m'havia preparat el destí a través d'eixe jove, que no parava de donar-me conversació. Aqueste xic en qüestió tindria uns trenta anys més o menys, no em feia sentir temor cap a la seua persona perquè podria ser quasi com un fill o un nebot pròxim, d'aquesta manera es van dissipar els meus dubtes, no tornant a recelar del seu comportament ni del meu. L'única cosa que sí que veia clar és que volia acostar-se a mi, no sabia ni el com ni el perquè, però hi havia quelcom en l'ambient que ens atreia a ambdós a estar junts. Es va situar relativament prop de mi, em sentia a gust en aquella situació que ens havia embolicat com per art de màgia i al parlar podia sentir el seu alé fregar la meua galta, ja que s'acostava a mi perquè li entenguera, ja que parlava baix perquè ningú s'adonara del que conversàvem, estava tan relaxada que no vaig fer gest d'apartar-me com haguera ocorregut en circumstàncies semblants; va començar a comptar-me coses que en un principi no comprenia, però que a poc a poc vaig ser entenent, perquè va ser hàbil a guiar les seues paraules fins a donar en la diana. Acabava de sorgir una amistat intensa, així que després de portar un estona conversant i de compartir un parell de cerveses, ens presentem i em va dir: -Com t’anomenes? En aquell moment vaig mentir, li volia ocultar la meua identitat, perquè en principi encara no li coneixia prou i li vaig contestar: -M’anomene Esperanza. -Un nom molt bonic, em va contestar, eixe nom parla de tindre Fe i creure en quelcom, a més diuen que l'Esperanza és l'últim que es perd i si així t’anomenes, faré l'impossible per no perdre't de nou. La resposta em va fer pensar durant llarga estona, quedant abstreta amb els meus pensaments. Havia quedat mirant a un punt perdut en el local donant-li voltes al cap, llavors, ell acostant la seua mà a l'altura dels meus ulls, va fer un lleu moviment d'esquerra a dreta, fent-me tornar en si i ràpidament li vaig preguntar: -Ara dis-me, com t’anomenes tu? -Ángel -Ángel, què? -No li dónes voltes dona, Ángel i res més, el mateix que tu, eres Esperanza i no t'he preguntat res més. Per descomptat que no havia preguntat res més, però conforme em mirava, donava a entendre que sabia molt de la meua vida, no sé perquè, però intuïa que era d'aquesta manera. Vaig mirar el rellotge, eren més de les dotze, així que com una qualsevol cendrel•la em vaig despedir d’ Ángel que va insistir a acompanyar-me a casa, perquè segons ell no estava bé que anara sola de nit. Pensat i fet eixim del local i mentres anàvem pel camí, em va preguntar si m'agradava el teatre, ja que tenia dos entrades per a l'endemà i no tenia acompanyant, així que d'alguna manera m'invitava directament a compartir eixa representació. No ho vaig pensar dos vegades i li vaig dir que sí, ni per un moment recordava que era casada, que tenia responsabilitats i unes normes de vida molt diferents de la situació que estava vivint i de sobte paré en sec i li vaig preguntar:  Amb qué fi m'invites a mi i no a una xica de la teua edat? Va ser molt clar quan va contestar: - Perquè tu ho necessites més. I què necessitava jo?, perquè eixa pregunta, crec que mai em l'havia fet, per la qual cosa d'aquesta manera, ja tenia més coses en què pensar. Va tornar a ser inquisidor amb les seues paraules i em va preguntar de nou: -Tu que sempre vas donant, mai t’has fet un regal?. Vaig quedar callada i li vaig dir que era feliç fent feliços als altres, encara que quasi mai m'ho agraïen com m'haguera agradat en tantes i tantes ocasions. Continuem caminant i arribem al portal de casa, em va tendir la mà afectuosament i em va dir: -Què et pareix a les nou de la nit?.  És molt enjorn- li vaig contestar. -Ja ho sé- va contestar- però així tindrem temps d'anar a sopar a un lloc que conec i que et va a agradar, així farem temps fins a les dotze que és quan comença la sessió, parlarem i ens coneixerem més, què em dius?. -D’acord- li vaig contestar- demà a les nou estaré esperant-te en “Trobades”. Sense a penes deixar-me acabar la frase, va dir: -No per favor, seré jo qui t'espere a tu. D'aquesta manera ens despedim fins a l'endemà. Mentres pujava a casa, en l'ascensor em vaig mirar a l'espill, observant com el meu rostre resplendia de felicitat i alegria, ja no era Caridad la que es reflectia en ell, sinó Esperanza, em sentia una nova persona i una nova dona. Quan vaig entrar, vaig poder escoltar que la televisió encara estava en funcionament, en el sofà el meu marit dormia plàcidament i em vaig acostar a ell dient-li: -Paco, desperta que ja estic ací, ja he tornat.  Què?, Com t'ho has passat?, em va preguntar. Com sempre, bé- li vaig contestar sense que sospitara per un moment el canvi que havia començat en mi, sabia de ciència certa que en part no li havia mentit, havia anat a la cafeteria encara que no amb les meues amigues, però inclús aquella mentida piadosa, era millor que estar a casa avorrida o fent les labors pròpies de la llar que mai agraïa ningú. Mentres em canviava de roba, sentia com el meu cor s'accelerava, sabia que no estava fent gens roí, però el meu interior ho manifestava d'una altra manera, era com si estiguera enganyant al meu marit o quelcom paregut, llavors vaig pensar que no estaria bé anar al teatre amb un home que al cap i a la fi acabava de conéixer i que no sabia el que pretenia, però per un altre costat hi havia una veu que em cridava, No estàs fent ni faràs gens roí!, has d’anar al teatre que no et penediràs!. Ja al llit no sabia com afrontar la situació i li vaig comentar: -Mira Paco, demà voldria anar a sopar i després al teatre, tu què dius?. -No cal que contes amb mi, ja saps que jo estic millor a casa amb el pijama i les sabatilles, això d'anar arreglat i a eixes hores, no, no m'abellix -Llavors me n'aniré sola. -Tu mateixa, si al cap i a la fi, sempre faces el que vols, a més, pareix que em demanes permís. Em va sorprendre com havia segut de fàcil això de l'eixida de l'endemà i li vaig contestar: -No home, t'ho dic simplement perquè ho sàpies, de totes maneres ja els he dit a les meues amigues que sí aniré. Vaig tornar a mentir de nou, perquè, què podria pensar si li deia que anava al teatre amb un home a qui havia conegut la nit anterior?, així que vaig callar, li vaig donar les bones nits de rigor i vaig prendre la postura acostumada per a dormir. Vaig voler fer-li una prova Paco, vaig encendre la llum i li vaig dir: - No em notes quelcom distint?. -T'has tintat el pèl?, és això?. -Sí, m'ho he tallat, m'ho he tintat i m'he maquillat,- vaig dir amb un poc de mal humor. -Però si jo sempre et veig igual i sempre et vaig a voler igual!, - va ser la seua contestació. Per descomptat si sempre m'anava a voler igual, era com per a desmoralitzar-se, perquè crec ara més que mai, que mai m'havia volgut, almenys de la manera que considere que cal voler una persona amb què compartixes la teua vida. Davant de tal desil•lusió, vaig tornar a apagar la llum i vaig agafar la postura anterior per a dormir plàcidament tota la nit. DIA SEGON Quan hui m'he alçat, estava plena d'una nova energia, després d'endreçar-me i desdejunar he eixit a la terrassa, he estat regant les plantes, m'he assentat una estona a llegir una revista, perquè volia distraure la meua ment, que la tinc plena de sensacions sense saber definir el que sent. Em trobe com una xiqueta de quinze anys a què han invitat al seu primer ball, d’alguna manera és paregut, ja que tinc una cita i no és a cegues. Mentres mirava la premsa, vaig posar música de fons, d'eixa que se't van els peus darrere marcant el ritme, no me n'havia adonat que des de feia un estona Paco m'estava observant, va entrar i amb una veu molt cansada em va insinuar: -Eh! que ja no tens vint anys. -Ja ho sé, però em sent igual que si els tinguera encara; encara no sé el que va ocórrer per la meua ment, però en eixe moment ho hauria galtejat al no comprendre el meu mode d'actuar i ho vaig mirar d'una manera inusual en mi, crec que amb ràbia i impotència pensar que tenia un marit caracollons. -No t'he dit res perquè t'enfades. -Per si de cas. No volia enfadar-me, hui precisament havia d'estar tranquil•la i relaxada, així que em vaig alçar de la gandula i li vaig preguntar: -T’has desdejunat? -No, esperava que ho férem junts -Quin mentider!, vaig pensar, està esperant que siga jo qui li pose el desdejuni en la taula, així ho vaig fer, de totes maneres ja estava acostumada a fer-ho. Ja a la vesprada, vaig començar a preparar-me per al que se suposava era el gran dia, vaig fer una xicoteta sesta, per a després prendre'm un bany, a què li vaig incorporar un oli perfumat i unes sals per a estar més relaxada, ja que la nit es presentava llarga i no volia tindre son després. Per un costat em sentia recelosa de la situació i a estones pensava: -I si no acudix a la cita?. -I si s'ha burlat de mi?. -I si tot açò és una broma?. Lògicament era la meua part humana que dubtava d'esta anormal situació. Vaig decidir no pensar més i concentrar-me només en una cosa: que aquella nit eixiria, i si quan arribara al lloc, ell no acudia, sempre podia anar a sopar a un restaurant per a després tornar a casa quelcom mas aclarida. Quan se'm va passar el recel vaig començar a arreglar-me amb la coqueteria pròpia d'una dona, ja que volia estar a l'altura de les circumstàncies. Quan vaig acabar em va agradar el resultat, em vaig assentar un estona per a fer temps perquè encara faltava mitja hora, quan Paco va reparar en mi, la primera cosa que va fer va ser sorprendre's preguntant: -On vas? -Ja t'ho vaig dir, a sopar i al teatre. -Pareix que vas de boda...... -És que nosaltres mai eixim, de totes maneres, tu cap vegada em mires quan em componc i la veritat és que quan isc m'arregle un poc, ho veig en la gent que m'encreue dia a dia, a més normalment m'agrada anar bé i potser fins hui no t'havies fixat en el resultat que queda quan estic disposada a eixir, perquè com a casa sempre em veus en xandall i amb sabatilles d'estar per casa......, però per a eixir necessite sobretot sentir-me bé per fora i per dins i així és com em sent i em vull sentir a partir d'ara i segur que el que notes és que estic millor que mai a tots els nivells. Em va notar alterada, la ràbia pareixia que volia exterioritzar-se, no volia eixir d'allí amb mal cos, al contrari, volia eixir tranquil•la i amb ganes de passar-ho bé, que ja era hora, per això, al veure'm en guàrdia, em va dir: -Xicona, que jo no he dit res perquè et poses d'eixa manera. Es que eren els meus pensaments i el gran temps perdut en la seua companyia el que m'alterava, perquè a cada moment recordava coses i més coses del passat compartit junts, els seus menyspreus, les seues humiliacions,...., en fi, no volia pensar més. Em vaig alçar perquè ja era l'hora i m'agrada ser puntual, em vaig despedir amb un fins després i ell ni es va immutar, ni tan sols es va alçar de la butaca per a dir-me adéu, ni jo tampoc li doní el bes de despedida que ens donàvem per costum. Ell em va contestar: -Que et divertisques, i no vingues tard.. -Així ho faré!,- li vaig contestar; però vaig pensar, ací et quedes amb la teua butaca i amb el teu comandament a distancia per a tu només. Vaig eixir al carrer i vaig respirar amb més tranquilitat, amb pas decidit, em vaig encaminar cap al lloc on havíem quedat, a penes havia donat uns passos, algú em va cridar pel meu nom imaginari: -Esperanza!, espera. Vaig tornar el cap i era ell, al veure-ho se'm va tallar la respiració, estava impressionant. -Esperanza portes tanta energia, que has passat davant de mi i ni tan sols m'has vist. - Però no havíem quedat en “Trobades”? -Sí!, però he pensat que no era el lloc idoni per a reunir-nos, així que com havies de passar per ací, ací t'he esperat. Prend, açò és per a tu, fa joc amb el teu vestit. Aquella anava ser una nit de sorpreses, acabava de regalar-me una orquídia, la flor de l'amistat i de l'amor. Me la vaig agarrar en el tibant de la brusa i llavors Ángel em va dir: -Veurem, dona-te la volta!, estàs preciosa Esperanza!. -Quant de temps feia que no em deien gens paregut, ni em tractaven amb tanta exquisitat! -Sent, que tu també t'has preparat per a l'ocasió!, no penses ara que et vaig a dir que estàs molt guapo, perquè ja ho eres, però si que he de dir-te que t'assenta molt bé el tern. Dita açò, ens encaminem cap al seu cotxe, que estava aparcat a dos ílles d'on ens havíem trobat. Gentilment, després d'acostar-nos al vehicle, va obrir la porta del meu seient, i ens dirigim al restaurant de què tant m'havia parlat. Era el moment en què començava l'aventura; vam mamprendre una xarrada dient coses trivials, per a després parlar de les nostres vides, comptant-me que era fadrí, que es dedicava a la pintura, que no era de cap lloc en concret perquè li agradava recórrer el món i que allí estava de pas perquè havia de preparar una exposició, em va comptar que vivia a soles, i també em va dir que si després m'abellia, l'acompanyara a sa casa per a ajudar-li en l'elecció d'uns quadros que no sabia molt bé si presentar o no. Estava atordida, per un moment, em sentia important, algú m'anava a demanar una opinió, així que li vaig preguntar: -Com em dius això a mi?, si jo no sé res de pintura. -De la que jo et vaig a ensenyar, sí que saps, ja m'ho comptaràs després. Així que donava per fet que anava anar a sa casa a veure els quadros, i açò em va fer pensar.... Arribem al restaurant, ja ens estaven esperant en la porta, la taula estava reservada en un racó del lloc, on pràcticament podríem passar desapercebuts. El sopar ja estava encarregat i com si ho sabera tot de mi, van presentar el vi que m'agrada per a ocasions especials, inclús el peix, pareixia que estava fet a consciència, inclosa la guarnició, era el que m'abellia en eixe moment, per descomptat, tot em sorprenia per moments. Entre la situació i el vi, la conversació es va fer més distesa, començant a parlar de la nostra vida privada amb poques paraules, de manera que quan jo vaig començar a comptar-li no sé quina anècdota, em va dir: -Silenci!, això ja està passat, ara has de preparar-te per a mamprendre un viatge molt llarg. -Un viatge?, si jo no conec ni més menys que la contornada i per casualitat. Tin paciència i no penses més, jo estic ací per a alliberar-te d'eixe dolor, parla-li a qui el teu saps i deixa que siga Ell qui guie els teus passos. Això va ressonar en el meu interior, no encertant a comprendre tot el que m'estava dient. Tal vegada es referia a Déu?, però encara em va dir més: -Vull que faces el viatge en pau i sense ressentiments. Li vaig comentar, que sent un recorregut habitual per mi, pel fet que allí prop està la gasolinera del meu amic Fernando, mai m'havia adonat d'este restaurant, a la qual cosa el va contestar que portava poc de temps obert però que era molt conegut per algunes persones que buscaven quelcom diferent. Tot allò, m'estava deixant aclaparada, perquè no sabia molt bé el significat de les seues paraules, encara que al mateix temps estava trobant respostes a les preguntes que sempre m'havia plantejat. Automàticament, en el meu interior es va encendre la llum, encara que no volia pensar per res del mòn aiguar la festa, de sobte, em vaig posar trist i pensativa, recordava el que havia ocorregut uns dies abans, vaig mirar-ho i ell, que tenia els seus ulls clavats en mi per a tornar-me a la realitat va dir: -No és moment de pensar coses tristes, has de viure el dia a dia, procura apartar eixos pensaments de la teua ment, que t'estan fent molt de dany. -Però, tu saps això de la meua malaltia? -Clar!, per això estic ací. -Vinga home, no em venges amb eixes històries. -Sí, Esperanza, encara que et crides Caridad ja et vaig dir que l'esperança és l'últim que es perd. -I tu, com saps el meu nom?. -Sé moltes coses teues. -I, qui eres?. -Un amic que et vol ajudar a mamprendre el viatge de tornada, a més tu eres de les que dius que en algun lloc està la teua ànima bessona, i si fóra jo?. El cap em donava voltes, no encertava a situar-me amb tot el que acabava d'escoltar, perquè, qui era Ángel?, per què sàvia o intuïa que coneixia tantes coses sobre la meua vida?, què volia dir amb allò de viatge de tornada?, estava parlant tal vegada de la meua mort?. Vaig tornar a quedar pensativa i trist de nou, llavors Ángel, em va agafar la mà que tènia recolzada sobre la taula, jo no vaig fer gest d'apartar-la perquè necessitava en eixe moment la calidesa d'una carícia, i directament em va comentar: -Escolta, t'he portat ací perquè et distragues i disfrutes, vull que estigues alegre com fa a penes un estona, no penses més, has de tindre en conte una cosa, no a tot el món se li dóna la mateixa oportunitat, així que anima't, a partir d'ara has de viure més intensament la teua vida, procura disfrutar el moment. -És que no arribe a comprendre qui eres tu i què estic fent ací amb tu. -No intentes comprendre res, deixa fluir al destí, d'esta manera li donaràs un sentit més pràctic a la vida. Viu i disfruta, no penses en res més, i menys en la mort, perquè només cada quin sap quan Déu el crida al seu costat, i a cada un li avisa d'una manera diferent. Vaig fer un sospir molt gran, em vaig tranquil•litzar, al cap i a la fi, la qual cosa haguera de passar, passaria sense més, així que d'aquesta manera, reprenem la xarrada que havíem mantingut fins llavors. Quan vam voler donar-nos compte, el temps se'ns havia tirat damunt, el sopar se'ns havia passat volant, així que hauríem de córrer molt si és que volíem arribar al teatre, encara que potser estaria la funció ja començada. Ángel em va proposar un canvi de plans que em va desconcertar, però que al mateix temps em va agradar, per la qual cosa no li vaig veure cap mala intenció respecte d'això quan va dir: -Com de totes maneres, ja arribem tard, per què no anem a ma casa i m'ajudes en la selecció dels quadros?. -Val, magnífic- li vaig contestar. Eixim del restaurant, i per primera vegada em vaig fixar en el gran rètol que ho anunciava: “SKY”, això em sonava a patins, va ser ell, com si llegira el meu pensament qui em va dir: -El seu significat es “CEL”. Em vaig sentir confortada, per aquell aclariment, i marxamos en direcció cap a sa casa que es trobava relativament prop de la meua. En el seu domicili, la qual cosa que més em va cridar l'atenció, va ser la sobrietat amb què estava decorada tota la vivenda, era un llar que et transmetia equilibri, decorat amb una gran senzillesa però amb molts detalls per tots els racons. Passem a l'interior, on tenia amuntonats però en orde, tots els quadres. Va fer que m'assentara mentres portava quelcom per a beure, va passar a la cuina, que des d'on jo estava situada, s'advertia completament endreçada i organitzada. Va eixir amb una safata on portava unes pastes i uns refrescos, ens relaxem, tirant-nos en el còmode respatler de les butaques, des d'allí es va tornar cap a l'equip de música, va polsar un botó i va començar a sonar una melodia que jo la cridaria celestial, mai havia escoltat una composició que em fera vibrar d'aquella manera. Vam mantindre quasi mitja hora de silenci, perquè cada u estava pensant al seu cap diferents qüestions. De sobte, s'alce de la butaca i prenent-me de la mà, va fer que m'alçara jo també. -Veurem els quadres!. Em quede meravellada al veure, perquè tots m'agradaven, hi havia paisatges, algun bodegó i diversos de flors. Em va cridar l'atenció, veure un que estava tapat amb un llençol. -Este es pot veure?- li vaig preguntar. -Clar que sí!, per a això t'he portat. -Per a veure este quadre?. -Sí, clar. Vaig destapar el llenç amb la màxima atenció, quan ho vaig veure, quasi em desmaie, eixa era la meua cara, amb prou anys menys, però era jo. Els meus ulls no donaven crèdit al que estaven contemplant. No vaig voler fer-li comentaris del paregut, però li vaig preguntar: -Qui és?. -Un àngel. -Però si eixa cara... -Sí, eres tu, he vingut a rescatar-te, perquè ja has complit la teua missió. -I dius que sóc un àngel?. -Sí, la qual cosa va ocórrer és que vas voler vindre per una sèrie de circumstàncies per a viure i sentir com un ser humà, és per això que no estàs contenta amb tu mateixa, perquè no estàs en el teu món, em comprens?. -És possible- vaig respondre, per dir-li quelcom-, però això no pot ser veritat. -Si que ho és, potser deurà fer-te memòria, perquè hem tingut moltes existències junts, hem treballat braç a braç a través dels temps, ajudant a sers infeliços que com tu estan buscant una eixida, la vegada anterior era jo qui ho estava passant malament i vas ser tu qui vas vindre a rescatar-me, ara em toca a mi vindre en el teu socors, és per això que ens hem tornat a trobar de nou i quan ens hem tornat a mirar als ulls ha renascut l'atracció que com dos ànimes bessones que som, vibren a l'uníson. -No comprenc. -Tardaràs encara a comprendre-ho un temps, perquè encara no és el teu moment, dita açò, ens quedem uns minuts pensatius, i abans que passara més temps, em va dir: -Bo, baixem a la terra, què opines dels meus quadres?. -Jo els exposaria tots, són meravellosos, a més, hi ha una inusual mescla de colors que pareix que tinguen vida, m'agraden. -Et faré cas, els portaré en la seua totalitat a l'exposició. Jo seguia amb una idea fixa en el meu cap sobre el que havia dit que era un àngel, així que li vaig preguntar: - Què has volgut dir amb això que sóc un àngel?. -Vine, assenta't!. Vam tornar a assentar-nos, estàvem un enfront d'un altre, la seua mirada era observadora i sense més em va preguntar: -Creus estar enamorada de mi, veritat?. -Sí, sincerament, eixe és el sentiment que fluïx en el meu interior des del mateix moment en què et vaig conéixer, però he de ser-te franca, eres bonic a rabiar, qualsevol dona podria caure en els teus braços si t'ho proposares, però a mi, has arribat en un moment inoportú, ja no sóc una xiqueta i no puc permetre'm certs sons. Des de que t'he vist he sentit cap a tu una atracció molt forta, ha sigut com si et coneguera de tota la vida, i he de dir, sense enrogir-me, que encara que eres físicament molt atractiu, en cap moment he pensat en tu com a home. Això pot paréixer estrany, ja que seria normal tindre eixos pensaments, i més en una persona que com jo, ha d'agafar l'últim tren. -M'alegra que hages pensat així de mi, ara em quede més tranquil. Sé que eres sincera i que estàs dient verdaderament el que sents en el teu cor. Com dos autòmats mirem el rellotge, eren quasi les tres de la matinada, així que decidim acabar la vetlada, no sense que abans em preguntara: -Què t'ha paregut tot?. -Per a mi, serà un dia inoblidable, feia temps, que no em sentia tan a gust, i més, en tan agradable companyia, no és per tirar-te flors, però t'has portat com un cavaller a la vella usança. -És que sóc un cavaller. Em vaig quedar fixament mirant-ho, sentint-me totalment emocionada havent pogut parlar obertament i sense enrogir-me, comptant el que sentia netament mentres unes llàgrimes d'alegria recorrien les meues galtes, volent atrapar aquell moment meravellós per a mi soles. Ángel, en eixe moment, es va alçar del seu seient i es va acostar cap a on jo estava, es va assentar al meu costat i em va abraçar dolçament sentint tota la calidesa d'aquell impuls en el meu interior, deixant-me portar per aquell moment tan meravellós. Ens separem d'aquell abraç i vam romandre mirant-nos fixament als ulls durant una llarga estona, llavors ell, em va assecar les llàgrimes amb els seus dits i va passar un braç pels meus muscles, fent que em recolzara en el seu. El meu pit bategava a una velocitat increïble, sentia una gran satisfacció dins de mi, volia parar el temps, perquè morir-me en eixe moment no m'hauria importat, llavors ell, que sabia més de mi que jo mateixa, va recolzar el seu cap sobre el meu muscle mentres s'entretenia acariciant els meus cabells i jo que no estic acostumada a eixes situacions, vaig voler apartar-li la mà, però el me la va prendre amb tendresa i vaig sentir com si ens pertanguérem l'un a l'altre. Sentir aquell contacte em va transmetre emocions oblidades, la suavitat i textura de la seua mà, em va fer acariciar-la sense saber exactament el que feia, com recordant que potser en un temps molt llunyà, aquelles mans també van estar entrellaçades amb les meues vivint moments intensos d'amor. Vam romandre abraçat una llarga estona, sense parlar res, només sentint-nos l'un a l'altre, estàvem tan a prop i ens sentíem tan amos de nosaltres mateixos, que dubte que una nit d'amor poguera ser tan intensa com aquella manifestació de sentiments entre dos persones que a penes es coneixen però que es pertanyen sense saber ni el com ni el perquè. A la meua ment van acudir records d'abraços i carícies d'un temps molt llunyà, potser d'una vida ja passada, però ho sentia com si estiguera ocorrent en eixe mateix moment, a més no sabria discernir qui era la persona que m'estava regalant tant d'amor; per descomptat, puc assegurar que no era el meu marit el personatge d'aquella quimera perquè d'haver sigut el, vivint la realitat d’aquella situació, m'hauria deixat portar per l'emoció i el sentiment del moment. Sentia com l'amor ens embriagava, els nostres cossos no estaven nus, però les nostres ànimes sí, es compenetraven a la perfecció i en aquell silenci, només s'escoltava la música i el rítmic fluir de la nostra respiració. Quasi una hora vam estar en aquella inusitada realitat, només vam saber el temps transcorregut al mirar les busques del rellotge, Despertem d'aquell son i jo, em vaig sentir viva per primera vegada en la meua vida, alegre, contenta i feliç. -Bó, ens n'anem? -Sí, que ja és molt tard. Quan vaig veure que va fer el gest d'agafar les claus del cotxe, li vaig dir que preferia anar fent un passeig, de totes maneres vivia prop d'allí, érem quasi veïns. Em va acompanyar fins al portal de casa, quan es va despedir, em va agafar la mà i la va besar, dient-me: -Com es despedixen els cavallers, a la vella usança... Vaig pujar a casa abstreta i feliç, havia sigut una jornada particular i única en tota la meua vida, totalment infestada de sensacions inoblidables. Quan vaig entrar tot era silenci, sense a penes fer soroll, vaig passar al bany per a donar-me una dutxa ràpida, perquè l'entusiasme que portava el meu cos, sorgia per cada un dels porus de la meua pell, ja que mai m'havien tractat d'esta manera. Em vaig gitar, encara que en la meua ment no parava de pensar i de preguntar-me la quantitat de qüestions que havien quedat sense resposta, però vaig pensar, demà serà un altre dia. Com no podia conciliar el son per tota aquella acumulació d'esdeveniments, va vindre una altra vegada Ángel a la ment. No podia llevar de la meua imaginació aquell rostre que emanava tanta pau i serenitat, aquelles mans tan perfectes, ell no era una persona vulgar i corrent, tenia quelcom que ho apartava del món en què vivim, en aquell moment vaig sentir que mai havia sigut feliç, però al mateix temps, sentia que aquell dia compartit amb Ángel, havia merescut la pena viure-ho, tot el dolor que la meua existència m'havia proporcionat a través d'anys i panys, pareixia que s'hagueren esborrat expeditivament en aquella jornada particular, tots eixos records es diluïen sense més , després de l'experiència viscuda aquella nit. A poc a poc, el son, em va vencer perquè estava cansada i perquè havia sigut una dia infestat d'emocions. DIA TERCER L'endemà, vaig fer el que tenia per costum, així que després de desdejunar i netejar un poc la casa, em vaig arreglar i vaig eixir a fer la compra. A la volta del supermercat, després d'organitzar el rebost, vaig mirar cap a un costat i a un altre i veient que ningú dels allí presents, és a dir, ni el meu marit ni el meu fill, es donaven compte de la meua existència, els vaig dir que em vaig oblidar una cosa i que tornaria a eixir al carrer. Directament, com si m'espentaren, vaig anarr a la cafeteria, em vaig tomar un café, vaig mirar de reüll a la taula del fons, on dies abans, havia descobert a Ángel, però aquella taula es trobava solitària, em va paréixer incorrecte preguntar-li al cambrer en aquell moment per ell, perquè podria donar-li que pensar, podent d'esta manera caure en l'error, així que vaig tornar a casa trista i cansada, perquè m'haguera agradat veure-li de nou. Vaig recórrer el carrer de cap a cap, no trobant en cap de les cases alguna dada que me’l recordara, no vaig reconéixer, per més que ho vaig intentar, la porteria que la nit anterior havia traspassat per a veure els seus quadres. Açò no podia ser real, així que vaig tornar a intentar-ho de nou, em paré en les cinquanta-quatre porteries existents en aquell carrer, però cap era la seua, ni en cap vaig poder llegir un nom o quelcom que ho relacionara amb la seua vivenda. Pareixia com si se l'haguera engolit la terra, vaig pensar que potser no m'havia fixat prou i tal vegada era en una altra direcció, però estava segura que vam estar en el bloc del costat del meu domicili i ara per més que ho intentava no ho trobava. Vaig tornar un tant espantada per la situació, tranquil•lament, em vaig posar el davantal, em vaig disposar a fer el menjar per a eixe dia, perquè els meus fills igual que el meu marit, menjaven a casa, però jo actuava com un titella perquè estava absent de l'entorn, inclús em van preguntar que què m'ocorria, perquè estava rara i pensativa pensant en aquella realitat que pareixia haver-se convertit en son. Mentres l'arròs arribava al seu punt, vaig buscar en la guia de telèfons el restaurant on havíem acudit la nit anterior, pareixia que aquella gent li coneixia molt, així que vaig pensar que trobant la direcció exacta per a arribar fins allí, obtindria alguna dada d’ell. En la guia telefònica, no apareixia cap restaurant, ni bar ni cafeteria amb eixe nom, així que vaig cridar a informació, confirmant-me el mateix, és a dir, que no existia eixe lloc. Vaig pensar que potser el local estaria posat amb el nom de l'amo, i no li doní la menor importància, de totes maneres, sabia que estava abans d'arribar a la gasolinera del meu amic Fernando, així que eixa mateixa vesprada, agafaria el cotxe, i aniria cap eixa direcció perquè no tènia cap dada d'ell, ni tan sols un cognom o un telèfon, tampoc sabia on exposaria els quadres, tot estava complicat, així que pensant que aquella vesprada eixiria de nou, em tomé esta situació amb tranquil•litat, encara que no podia llevar-me del cap tot el que havia passat la nit anterior. A la vesprada vaig agafar el cotxe, dirigint-me cap al restaurant en qüestió, qual no seria la meua sorpresa, al comprovar que a un costat i a l'altre de la carretera no existia cap restaurant, ni bar, ni cafeteria, ni res que se li pareguera, així que vaig caminar un poc més, arribant just a la gasolinera, allí estava Fernando, el meu amic de la infància, no sabia com preguntar-li, així que vaig abaixar del vehicle sostraient-li si hi havia algun restaurant nou per aquella zona, a la qual cosa ell em va contestar que no, que l'únic lloc que existia per a prendre un café o un entrepà fins a arribar al poble mes pròxim, era el xicotet bar de què disposava la seua gasolinera. En eixe moment atordida i prou confusa, però amb ganes de trobar una solució a este enigma, i sense inconvenient li vaig preguntar: -Saps quelcom d'un lloc que s'anomena “SKY”?. -Per esta zona?, no em sona per a res, ja et dic, que el mes pròxim per a repostar o prendre quelcom, és este xicotet bar que complementa la gasolinera, mira a veure si eixe lloc és en una altra carretera o en una altra direcció, perquè per ací no em sona per a res. El meu desànim va créixer a marxes engegantides, no sabia que pensar, així que vaig pujar al cotxe, tomé de nou el volant encaminant-me al meu domicili, però abans de pujar a casa, una vegada que havia aparcat el vehicle en el garatge, no podia amb aquella incertesa, així que em vaig dirigir de nou a la cafeteria, Rogelio, el cambrer, es va sorprendre que en tan pocs dies haguera sigut una clienta tan assídua al seu local. Sense preguntar em va servir una cervesa donant-me peu a què li diguera: -Dis-me, què saps del xic que estava despús-ahir en aquell racó?. -No sé de qui em parles, per ací passa molta gent. Li vaig recordar que havíem estat feia dos nits en la barra prenent una cervesa, però em va insistir en el fet que no es recordava de res, ni recordava haver-me vist amb ningú en el local, no podia donar crèdit al que estava escoltant, així que acabada la consumició vaig pagar i me'n vaig anar a casa, desil•lusionada d'una banda, però preocupada d'un altre, perquè pensava que tot podia haver sigut una al•lucinació o un son, o potser, tot açò podria estar regit pel meu estat un poc alterat per motius de salut, ja que la malaltia que m'havien diagnosticat no donava per a molt de temps d'existència, encara que una operació oportuna, potser podria donar-me almenys, qualitat de vida, però no una quantitat per que la malaltia no tènia remei, era terminal. Quan vaig arribar a casa, el meu marit em va dir que un missatger havia portat un paquet per a mi, que el tènia en el saló perquè era prou gran. No tenia ganes d'entrar allí, però Paco va insistir en el fet que hauria d'obrir-ho per a veure què era, així que vaig passar a l'interior, quasi ho imaginava, li vaig llevar l'embolcall, qual vaig ser la meua sorpresa quan després del paper que ho cobria estava el quadro que la nit anterior havia descobert a casa de Ángel, incloïa una nota que deia: “Recorda contínuament qui eres” En el revers del quadro, en lletres mes ben xicotetes, es podia llegir: “MADE IN HEAVEN”, no vaig poder evitar el començar a plorar d'emoció. Tot el que passava en eixos moments per la meua ment és que no havia sigut una al•lucinació, ni un son, perquè si el quadro existia, Ángel també, i per descomptat el restaurant, que potser havia visitat en una altra dimensió, però no vaig voler pensar més en això, estava feliç i això bastava, era suficient per a mi, i més en eixos moments en què les forces van començar a abandonar-me, em vaig recolzar en la taula, allí estava el llibre que mai havia llegit, però aquella portada, era el viu retrat de Ángel, i mai li havia prestat la menor atenció a aquella lectura. Tomé el llibre entre les meues mans amb ansietat, com si puguera recuperar el temps perdut per no haver-ho llegit encara. Vaig començar a sentir-me cada vegada pitjor, em vaig assentar en el sofà, conservant el llibre entre les meues mans sense adonar-me que començava a sagnar..., una abundant hemorràgia per via vaginal estava fent acte de presència i a partir d'eixe moment, ja no vaig recordar res, perquè quan vaig despertar, em trobava en un hospital, en la sala d'operacions, on diverses persones s'arremolinaven al meu voltant intentant tornar-me a la vida. En la meua semiinconsciencia, vaig poder adonar-me que m'estaven operand, vaig entretancar els ulls perquè l'anestèsia podia més que jo, però quan estava a punt de tancar-los, vaig veure un resplendor acompanyat d'una imatge enfront de mi que em va recordar a algú. Encara que a penes tenia forces, vaig tornar a obrir els ulls, i allí estava ell, era Ángel qui es trobava en el quiròfan, junt amb els metges i infermeres que executaven tan delicada operació. No podia parlar, però sabia que amb el pensament podria respondre'm. -Qué faig-tu ací? -He vingut a per tu. -Tu ho sabies?  Sempre ho he sabut. -Crec que ara et recorde d'altres vegades....... -I com no?. -I jo sense saber-ho... -Què recordes de mi ara? -Eres tu qui em va ajudar a recuperar la pèrdua del meu fill, vas ser tu també qui em va salvar d'aquell accident, qui em va rescatar d'aquell incendi, qui em va traure de l'aigua a punt d'ofegar-me..., també ara em vas a salvar?. -Et vaig a salvar, però d'una manera diferent, ja t'he dit que he vingut a rescatar-te, ací ja has acabat la teua missió, ara els queda a altres continuar-la, només estic esperant que acaben els últims minuts de la teua existència perquè tornes amb mi. En eixe moment, una quantitat de sers angelicals estaven al meu voltant, a continuació em vaig sentir surar en l'aire, comprenent que havia deixat d'existir en la terra. Ángel va acostar les seues mans a les meues, fent que m'unira a aquell grup; des d'allí vaig veure com intentava reanimar-me tot el quadro de facultatius, em vaig alegrar al comprovar que ja no podien fer res per tornar-me a la vida, a la vida de la terra, perquè en eixos moments, ja no pertanyia a ella, encara que em sentia viva, però en una nova VIDA, una vida amb majúscules i valga la redundància, una vida en el cel que no s'assemblava en res a la vida que havia tingut fins llavors en la terra i tot això a causa de la felicitat que sentia en aquells moments. Des d'allí, vaig observar com la meua família, els meus fills, el meu marit, germanes, amics, etc... ploraven, però ja era massa tard, ja no estava amb ells, desgraciadament no havien estat amb mi quan els necessitava, encara que ara, si em buscaven podria estar molt prop d'ells i podrien sentir-me més intensament que abans de partir, si és que volien buscar-me en l'altre pla, però ara, haurien de fer-ho més voluntariosament que ho havien fet en vida. Sempre m'havia sentit ignorada, encara que potser van ser les circumstàncies, perquè des de l'altre pla, vaig poder veure'm a mi mateixa, en el cos que havia estat utilitzant en la meua potser breu existència com a humana, el rostre tenia un lleu somriure, perquè hi havia mort feliç, m'havien vestit amb un dels trages que em vaig comprar i que ja no vaig tindre temps d'utilitzar, les meues mans estaven entrecreuades i en elles, algú dels allí presents, va col•locar el llibre que sempre vaig tindre a mà i que mai vaig llegir i el del qual titule era: “VIURE EN EL CEL”; tota la història de la meua vida, estava en aquell llibre, i mai m'havia posat a llegir-ho, no obstant això el que mai haguera imaginat és que poguera llegir-ho algú alié a mi, després de la meua existència com així va ocórrer. En el meu enterrament, la qual cosa més em va cridar l'atenció, va ser la quantitat de gent que va vindre a donar-me l'últim adéu, sent gratificant observar aquella situació. El grup de sers celestials a què m'havia unit, van fer un gest de crida, calia partir de seguida, comprenent ràpidament que tènia que incorporar-me a eixe altre món, que ara era el meu, perquè encara quedava molt per fer i per a això ens necessitàvem els uns als altres, i jo era part important d'aquella missió. Ja mai més vaig tornar a la terra per a viure en ella, només per a ajudar gents a trobar-se amb si mateixes o perquè traspassaren amb tranquil•litat el llindar d'una vida a una altra. -Esta és la meua història, però també podria ser la teua...” FI……………… CONCLUSIÓ Quan vaig acabar el llibre, eren les set del matí, no podia donar crèdit al que m'havia succeït, havia passat tota la nit llegint i rellegint un llibre senzill, però amb el que des del primer moment, em vaig sentir identificat, com si formara part d'ell, no sentint en cap moment cap cansament, la qual cosa sí que vaig sentir és com si quelcom molt gran començara a despertar en el meu cor, igual que començava a despuntar el sol en l'horitzó. Vaig sentir que igual que comença un nou dia, també començava en el meu interior un nou ser. En eixe moment, tomé la ferma determinació de veure pel que jo lluite i a partir d'ací, començar la meua busca, sabent que no seria una tasca fàcil, vaig començar a sentir-me afortunat a l'haver despertat gràcies a la lectura d'un llibre i no amb una greu malaltia com li havia ocorregut a Caridad, per la qual cosa, vaig començar a veure la meua vida com un llarg camí cap a la trobada amb mi mateix, com espere que ocórrega a tot el que llija este llibre i trobe el verdader sentit de la vida. EPÍLEG Una vegada acabat este volum, espere que t'hages identificat amb el personatge en qüestió, ja siga per la seua malaltia, els seus sentiments, el seu patiment, la seua soledat, el seu buit existencial, el seu despertar a la vida (encara que només fora al final de la seua existència), la seua senzillesa i sobretot, per la seua ferma determinació a trobar-se amb si mateixa, encara que fora relativament tard. Este llibre és una crida a totes les persones, perquè desperten abans que siga massa tard, perquè tots busquem QUELCOM, però pocs ens decidim a anar a la seua trobada. Així que tu, pren nota i decidix-te a agafar prompte, el camí que porta a la VIDA, i que li donarà un verdader sentit a la teua. Alguns lectors es preguntaran sobre com era la portada del llibre que tant va impactar a Caridad, inclús a mi mateix i que després de llegir-ho i despertar en el meu cor tantes emocions oblidades, he volgut que tu també conegues, així que esta és la portada del susdit llibre:
• Inspiracions
  Ningú aconseguix la meta en un sol intent, ni perfecciona la vida amb una sola rectificació, ni aconseguix l'altura amb un sol vol, ni camina en la vida sense haver xafat en fals moltes vegades, ni arreplega collites sense provar abans molts sabors, soterrar moltes llavors i abonar molta terra. Ningú arriba a bon port sense remar moltes vegades, ni sent l'amor sense provar les seues llàgrimes, ni arreplega roses sense sentir les seues espines, ni cultiva l'amistad sese renunciar a si mateix, ni ningú arriba a l'altra vora sense haver anat fent ponts per a passar. Ningó mira la vida sense acovardir-se moltes vegades, ni pot jutjar, sense conéixer primer la seua pròpia debilitat, ni aconseguix un ideal sense haver pensat moltes vegades que perseguia un impossible perquè ningú coneix l'oportunitat fins que esta passa pel seu costat i la deixa anar.
• La dansa del ventre
  Esta vesprada tenim reunió per a prendre un te morú amb herbasana. La intenció de les meues amigues és que les dòne unes classes de balle. Elles no s'esperen el que les tinc preparat. He posat plè d'estores l'atic amb molts de espills i hauran de fer uns pasos. Sesse tenir sentit del ridícul, reirem molt perque ia no som jovenetes, però tenim molta marxa.
• La història del lloro Jaimito
  LA HISTÒRIA DEL LLORO JAIMITO Jo, vaig vindre al món al so dels alegres passes d'un pasdoble, perquè el meu pares, van contractar una orquestra per a rebre'm, ja que m'havien manat a demanar al País de les Meravelles, perquè els models que les cigonyes portaven de París, no els agradaven. Un vint-i-cinc De Juliol, una cigonyeta blanca que em portava en un cistellet de flors, em va deixar en els amorosos braços de ma mare, que dita siga de pas, estava rodejada de metges i infermeres per a comprovar que el viatge ho havia fet sense novetat i ací va començar el meu martiri; res més veure'm, em van agafar, em van assotar i em van donar un bany, clar que açò ho van fer perquè era xicotet i no podia defendre'm, que si no, no haurien abusat de la meua voluntat d'eixa manera. Era ros i roget com un alborç i portava una fam...., que era capaç de menjar-me les pedres, llavors vaig començar a plorar i no vaig callar fins que algú em va oferir una llesca de pa amb Nocilla que era el que tenien a mà. El dia del meu bateig, va ser superior, els meus pares es van encabotar fins a les celles, i jo vaig tindre una festa digna de prínceps, em van batejar amb el nom de Jaime, encara que com era tan xicotet i tan bonic, sempre em van dir Jaimito. Em vaig criar com un princepet, cada setmana visitava al metge, per a veure'm el budell, per a veure'm la boqueta, per a veure quant de pes havia agafat, per a veure quant creixia, ....uf, què pesats es posaven els meus pares!, amb la qual cosa odiava jo als metges. En casa passava quelcom paregut, xiquet, no tocs això!, xiquet, no tocs allò altre!, atenció, no et taques!, així que cosa que tocava, bany que em donaven, ...Una llanda. Com jo volia estudiar i no hi havia escoles que li agradaren als meus pares, van decidir contractar a una legió de mestres. Vaig aprendre les primeres lletres, després, les segones, era un xiquet espavilat i la recompensa va ser que els meus pares m'obligaren a estudiar Dret. Jo no podia amb tanta disciplina, perquè les meues inclinacions eren altres, així que de nit en el meu quart quan em tancava i estava, tot sol, començava a plorar i a pensar en el que podia fer, fins que em vaig preparar una escala feta amb llençols i em vaig escapar de casa pensant en la llibertat només. El món no era el que jo m'imaginava i les vaig passar negres de veritat, jo no m'havia criat com altres xiquets i no estava al tant de la maldat que existix i em vaig quedar en un banc plorant i veient passar a la gent. Uns gitanos em van veure, em van agafar i em van ficar en el seu carro i em van portar a un circ a treballar, (tampoc sabia que calia treballar per a menjar), així que en aquell circ, vaig treballar tot el que vaig poder i de tot el que em van obligar, perquè fins a em van fer un disfressa de goril•la per a eixir a la pista. Jo no podia seguir així, així que una nit sense lluna, vaig aprofitar la foscor per a fugir com a ànima que porta el diable, vaig ser repartidor de periòdics, de pa, xic dels encàrrecs, confiter, perruquer, enllustrador, pescater, sabater, escolà, etc..., és a dir, vaig fer de tot el que vaig poder i em va vindre a la mà per a guanyar-me el suport diari fins que vaig ser cridat a files i em van fer soldat. Quan ja estava en el quarter, tot pelat, vaig escriure als meus pares perquè m'enviaren algun gir que un altre, per a ser un soldat com els altres. Ma mare, com totes les mares, al saber el meu parador, va vindre com una fletxa al quarter on em trobava; va arribar a la porta i després de tindre-la una bona estona esperant, van cridar Al Cap de Guàrdia, este al Sergent, el Sergent a l'Oficial, l'Oficial va manar que em buscaren, llavors van cridar a l'Ordenança de Guàrdia, este va anar a la companyia a la recerca del Casernari, llavors van poder donar amb mi que estava en la cuina pelant creïlles. A l'avisar-me que una senyora em buscava, em vaig llavar les mans, vaig eixir ràpid i veloç i allí estava ma mare més guapa que mai, perquè les mares quan tenen els fills criats, es posen molt guapes, es va tirar a mi com una pantera i em va omplir de sonors besos la cara al mateix temps que plorava tota sencera i em prodigava les més tendres paraules, després es va separar per a mirar-me i rient em va dir: però si t'ha eixit bigot! I amb passió de mare repetia l'una i l'altra vegada: però que bé et queda el trage!, bo, tot cal dir-ho, des de llavors em vaig tirar una mili de por, no havia d'envejar ni al més alt cap, però un dia que estava de guàrdia, vaig veure passar davant dels meus ulls a la dona dels meus sons, una morena amb un cos impressionant, un caminar cinbreante amb uns ulls negres enormes, de mirar profund amb unes pestanyes com a palmitos i em va fer perdre fins a l'últim dels meus sentits, eixa morena es cridava Claudia. Quan vaig eixir de la guàrdia, la vaig buscar com un boig fins que doní amb ella, llavors li vaig confessar el meu amor volcànic i abrasador, però ella que era una dona sensata, em va dir que fins que no estiguera llicenciat no em podia acceptar i mentres arribava eixe moment el meu amor per ella creixia cada dia més. Quan em van donar la llicència, me'n vaig anar a la recerca d'un ram de roses roges com els seus llavis i una gran caixa de bombons que els seus familiars van devorar abans de dir de qui eren, llavors va eixir Claudia de la seua habitació i li vaig tornar a repetir que estava disposat a sacrificar la meua llibertat per ella, em va acceptar, però em va exigir un anell de brillants que vaig tardar cinc anys a pagar-ho a terminis. Ja ho teníem tot preparat per a la boda, però no teníem pis; jo no vaig pensar que interessara tant això de la vivenda i ací és quan vi el gros; hi havia una iaia que s'estava morint, tenia un pis magnífic i quan em vaig entrevistar amb ella per a comprar-se'l, em va oferir regalar-m'ho, però a canvi m'havia de casar amb ella perquè a la seua mort ho poguera heretar. Vaig arribar corrent a casa de la meua nóvia a consultar-li el que m'havia succeït, però al•lucinant com un panoli, em va dir que em casara amb ella, perquè anava a morir-se prompte, i jo em quedaria amb el pis en qualitat de viudo. La iaia, encara que s'estava morint a dolls, em va demanar que li donara algun caldo, llavors li vaig preparar un olla i eixa va anar ma ruïna, ella va començar a demanar caldet i jo a donar-li per a veure si rebentava, però per a la meua sorpresa, cada dia estava millor, jo li Deia què com era possible i ella em va contestar que la culpa era del caldet que li preparava que aconseguia ressuscitar als morts, llavors, cec d'ira, li vaig arriar un carxot per a teminar amb ella, però es va escórrer com una anguila i la vaig veure surar en l'espai com un espectre, mare meua, que esglai vaig passar!, era una bruixa, llavors em va assenyalar amb un dit llarg com una canya d'Índies i em va dir: per la teua traïció, em serviràs d'esclau durant tota la teua vida. Al descobrir aquella mentida, li vaig confessar que jo de qui estava enamorat era de Claudia, llavors ella em va dir: o meu o de ningú! I em Dió a beure un beuratge i em va convertir en lloro, ficant-me de seguida en una gàbia i si mal ho vaig passar d'home, pitjor ho vaig passar de lloro. Vaig aconseguir escapar d'aquella maleïda bruixa i un dia que la gàbia estava entreoberta vaig eixir volant sense mirar el meu destí, fins que vaig aterrar en un barco de recreació on molta gent rica estiuejava i cap a un creuer. Allí em van mimar cada dia, fins que una matinada, el barco va anar assaltat per uns pirates, el capità al veure'm va voler que feren amb mi una paella, i, clar!, la primera cosa que calia fer, era pelar-me. Aconseguir llevar-me les plomes es va convertir en una odissea per a tots ells que no ho aconseguien de cap de les manera, fins al capità es va llevar la pota de pal per a donar-me garrotades sense adonar-se que amb això, perdia el timó i d'eixa manera, el barco va començar a anar a la deriva i Dió contra unes roques, es va omplir d'aigua i es va afonar, jo menge vaig poder em vaig agarrar a un pal que lotaba i em va portar a no sé on, però el que era segur és que ja xafava terra ferma i era el que importava. Vaig arribar a una platja on molta gent prenia el sol i un àrab venia rellotges, este em va arreplegar i em va portar a la seua botiga i em va posar en venda. Portava diversos dies allí quan vaig veure passar a una dona no molt jove i li va preguntar què volia per mi, l'àrab li va dir que li'l regalava, que allí no em podia tindre, de sobte, al mirar aquella dona, el meu cor va botar d'alegria, esta en els braços de Claudia. Claudia em besava el pic, m'acariciava les plomes, em donava de menjar el que volia, etc..., però em doní compte que tenia un retrat meu en la taula de nit i abans de gitar-se a dormir, sempre ho mirava i l'insultava i això a mon em feia mal. Com a lloro que sóc, es parlar, però com abans havia sigut home i havia estudiat, tenia molt de vocabulari, així que li vaig demanar a Claudia que em comptara les seues penes. Feta un mar de llàgrimes, em va comptar les seues penes i com jo també plorava, quan ella va anar a consolar-me, li vaig comptar la veritat, li vaig dir que jo era el seu Jaime i ella, amb eixos ulls tan grans i que quasi se li eixien de les òrbites, em va agafar del bescoll i quasi m'ofega, mentres em Deia: pocavergonya, com se t'ha ocorregut estar vint mesos en el meu quart sabent que sóc fadrina!. La seua venjança, va ser pelar-me i tirar-me al carrer a esperar que un ànima caritativa m'arreplegara, encara que d'eixa Guisa, era impossible que ningú se sentira atret per mi. Vaig passar uns mesos deambulant d'un costat a un altre, com coneixia el meu barri, prompte vaig saber on amagar-me, on trobar menjar i on dormir sense passar fred. Claudia, a pesar de tot no podia dormir, la consciència no la deixava tranquil•la i va ser a veure ma mare per a comptar-li el que m'havia ocorregut, llavors ma mare, com totes les mares, es va posar a treballar per a la bruixa, fins que Dió amb la recepta del beuratge que va preparar aquella anciana per a venjar-se de mon, la qual cosa ocorria és que calia fer-ho al revés i això era impossible. Claudia, que només havia viscut per mi i a pesar de tot seguia enamorada del seu Jaime, va parlar amb ma mare i va decidir provar ella la poció, convertint-se en una bonica lorita a la que vaig reconéixer en el moment que la vaig tindre davant de mi. A pesar de totes les vicissituds, va triomfar l'amor i des d'eixe dia som feliços; ma mare ens ha deixat una habitació perquè tinguem una vida plena, amb molt d'espai i més ara amb la "prole", ja que tenim quatre llorets que són el millor que podíem esperar i encara que no mengem perdius, som molt feliços.
• Pensaments
  Si et vas calfar, que siga al sol. Si enganyes, que siga al teu estòmac. Si plores, que siga d'alegria. Si mentix, que siga la teua edat. si robes, que siga un bes. Si perds, que siga la por. Si tens fam, que siga d'amor.
• servici d'urgències
  Pense que la gent fa coses rares. A un servici d'urgencies pot vindre qualsevol de lo que siga. Els últims esdeveniments, tenen molt a vore amb la lluna plena. La gent està a soles i te ganes de disfrutar dels plaers de la vida. Però no s'adonen que en la vida, tot no es tindre els "forats" ocupatas, crec que m'entendeu..... Com poden gaudir d'un momentet de plaer amb una bola de vidre al cull, un spray desodorant amb un 33% gratis, un mòbil 3G, una albargina, tres cartxofes, etc..... En la vida hi ha molt més, hi ha homes i dones esperant que qualsevol l'estime. Mai en la vida qualsevol aparatet, podrà dir TE VULL.

Els meus enllaços

• El lloc de l'estrela
  Vull contar el que va passar el dia de San Valentín, clar! en un servici d'urgencies, hi ha de tot. Un xic molt agradable va vindre am la seua nòvia plorant com un descosit. Volia donar-le a la seua parella una sorpresa i no va tindre més llums que posarse una clavellina al penis per a donar-le una sorpresa, però la sorpresa es la va llevar el, perque la novia va donarle un tiró massa fort i quasi el deixa sense sentit. Pense que la gent a vegades està boja.

Últims 40 canvis

• Poc-moderna
  L'alè. Que no ens manqui l'alè
• CRÒNIQUES PORTUGUESES
  TABÚ
• L'Altra Ràdio
  Programes musicals de l'FM barcelonina
• Raül Romeva i Rueda
  Coscub¡ela diu al Congrés allò que molta gent pensa al carrer
• Adam Majó
  Desenganyeu-vos, l'independentisme és d'esquerres
• Des de l'Exili
  Els Estats Units d'Europa
• El Cop d'Ull
  SOROLL MEDIÀTIC
• Club 7 Cinema
  Canes 2012: programa del divendres 18 de maig
• Secundària Memòria
  II Poesíada a Vilafranca del Penedès
• Literatura catalana moderna - Illes
  Narrativa juvenil i utopia - Espàrtac i les Germanies (I)
• Iniciativa per Llíria
  Baldoví: "Estem davant d'una punyalada a la Sanitat Universal"
• llegir-escriure
  'Confesiones de una vieja dama indigna', d'Esther Tusquets
• Coc Ràpid
  La píndola de la setmana ... breu i discordant
• El Cau de l'Ós Bru
  Aquests que parlen d’un passat massa present
• BONA VIDA
  COMPORTAR-SE A TAULA
• BALANCES OKTOBERFEST
  Avui, (quasi) 24 anys després: The Boss
• ROCKVIU
  Ferralla metàl·lica
• Compromís per l'Alcúdia
  L'ENORME FRACÀS DE LES POLÍTIQUES D'AUSTERITAT: EL CAS DE GRÈCIA
• Pere Meroño
  El río Llobregat devasta Cornellà
• El bloc d'en Pere
  L'Artur i l'Alícia s'estimen
• Emigdi Subirats i Sebastià
  Poema Flama encesa
• Coca de recapte
  Intervenció
• Totxanes, totxos i maons
  Tito Vilanova.
• Feliu Ventura
  Dia 17 (l’art i la revolució)
• Per a tots els gustos
  “L’EXÒTIC HOTEL Marigold” de John Madden
• GRÀCIA 1850
  AVIAT TORNARÉ...
• L'Hereu Riera
  ... Y a mí qué me cuens? (Cuento de solidaridá interterritorial perrofl�...
• ARCHILETTERS
  Comparativa: prova en procés fallida / Final reeïxit
• Des de la perifèria
  L'autonomia que ens cal és la de Portugal
• Pols d'estels
  Tots a Búger, recordant la Xesca (III)
• David Minoves
  Marató per la pobresa? Cercant el punt de sortida.
• L'arbre de Darwin
  A. Vivaldi: RV 243 / Concerto con violino senza cantin, strings & b.c. in D...
• La pissarra digital
  Mentalment faig les maletes...
• Wu Ming.cat
  Grecia y un gobierno SYRIZA
• Jaume Renyer
  Cap de setmana alguerès a Tarragona
• Joan Pinyol
  Si retallem l'educació pública de soca-rel
• QueQuiCom Economia
  Fòrum Social Català: Primers projectes de confluència
• De res, massa
  Els murs dels meus ancestres.

Notícies VilaWeb

• La Generalitat es planteja demandar el govern espanyol
  18/05/2012 11:05h
• Les accions de Bankia es disparen després d'una setmana negra
  18/05/2012 11:18h
• Catalunya, el País Valencià i les Illes passen l'examen pressupostari de l'estat
  18/05/2012 06:00h
• Bruce Springsteen dedica una cançó 'als qui lluiten a Catalunya'
  18/05/2012 09:26h
• L'iniciador del #novullpagar acaba la marxa a peu contra les multes
  18/05/2012 06:00h

Arxiu