L’internauta que somiava el passat

Bloc personal d'Esteve Canet

20 de novembre de 2019
0 comentaris

Maó, sa ciutat retrobada

Com un peix a l’aire

Maó s’ofereix, espargida, per carrers empedrats i polits, i per multitud de places de diferents formes i aparences. El dia és ennuvolat però ve de gust passejar-s’hi, mentre l’aigua m’obsequia – de tant en tant–, amb esquitxos esmorteïts que només remullen les idees més antigues.

He vingut per retrobar-la, per copsar la seva ànima més profunda i esbrinar fins a quin punt els seus secrets poden ser compartits. I començo a intuir que serà ella la que acabarà conquerint la meva, d’ànima. Sé que em deixaré seduir. Perquè, com un peix a l’aire, ella s’aparta de lo comú. Desprèn una energia que, més enllà de la seva llum, joguineja amb els raigs de sol per totes les seves escames, i provoca mil colors i reflexos que, encara que sigui per un instant, fan de la seva visió un moment únic.

Després, quan es capbussa altra pic a l’aigua, has de tornar a reconduir les teves emocions. I tot i així, aconsegueix mantenir la teva atenció. Maó encara guareix mil i una botigues d’abans i mercats com els des Claustre o des Peix. I mentre els recorro, una idea em ve fix a la meva ment: aquesta multitud de colors, aquest perfum de flordenit que es deixa sentir, aquesta ànima salvatge només pot ser corresposta amb un ram que imiti –mai iguali– la seva singularitat. I em demano que el vesteixin de diferents colors i formes, sense gaire sincronització deixant que sigui la causalitat allò que faci composar el conjunt.

M’endinso pel carrer de Sa Rovellada de Baix i albiro una llargària de cases baixes i blanques, que custodien el passat anglòfil de l’illa. Mesuro que podria ser l’escenari precís per un film on ella –amb el ram subjectat fortament per sota el braç–, s’acomiadés per sempre del seu amant. Arribo a la Plaça Reial i accepto que s’hora baixa iniciï el seu regne. Abans però, repasso els itineraris recorreguts – la visió del seu port natural des de la costa de Ses Voltes i del final del carrer de Santa Caterina, l’església de Santa Maria, el carrer de Ses Moreres i d’Hannover–. I espero que la nit arribi, en un desig incert per saber si ella persistirà en la seva seducció.

Com mel i llimona

Just després de sopar, recorro de nou els seus carrerons i costes, ara amb la foscor com a príncep de la seva intimitat i amb la quasi nul·la presència de transeünts. Cerco la sensibilitat de la pell asfaltada, recoberta de maons que dibuixen circuïts inèdits pel seu cos. De nit, els racons més obscurs conviden a perdre’s-hi, a refregar-s’hi sense miraments.

Quan enfilo el carrer Nou apareix, –prop de l’església de Santa Maria–, un bar encara obert, amb una balconada que fa cantonada i que, possiblement, permeti el darrer glop assedegat d’una nit incerta. Conté els elements d’un antic casino, amb sofàs de pell i barra de bar de frontal replet d’herbes i licors de tota mena. Si penso en tastar-la només em ve al cap –i a la boca– la pomada genuïna d’aquesta illa. I em torno a deixar fascinar. La barreja de gustos s’enfila per l’esquena i produeix flaixos d’una eufòria que em portarà a imaginar-me-la en la seva esfera més íntima.

I és que ella és allà, amb els seus cabells llargs i rossos, mig recollits per una pinça que no evita que li caiguin pels costats i endolceixin el rostre de nina. La desitjo a prop, just al meu costat, degustant el gin i la llimonada, que mesclem amb mirades intenses i somriures incipients. Ja no deixaré que marxi. La vull amb mi, encara que sigui la darrera nit que dormi a Menorca. Li ofereixo el ram i li expresso el que vull. Ella assenteix amb aquell mig somriure feliç mentre ens demanem una segona pomada.

Al balcó observem la buidor dels carrers front la plenitud de les nostres ànimes; si més no, la d’ella que irradia llum i color, sapiència omplerta d’utopies possibles.

Com mel i llimona, la barreja i contrast de gustos fa que les pomades caiguin una rere l’altra. Poc a poc, el tast va esdevenint un plaer gustatiu que exigeix que hi tornem, fins que la conjunció d’aquella percepció esdevé un plaer insubstituïble. I tot per provar-la, tastar-la, sentir-la.

Rallem de tot allò que els nostres mons poden compartir. I a mi em sembla cobrir l’univers sencer de enteniment i màgia, de música i sintonia. Ella es va desprenent de les paraules, amb el seu català illenc de l’antigor i el seu esguard modern, i a mi m’excita pensar-la, llepar-li els articles salats, acaronar-li les paraules, pessigar-li les vocals, olorar-li els verbs, penetrar-la…

Li proposo que m’acompanyi i accepta perquè no té res a amagar. Les seves passes són decidides i a la vegada calmes, com deuen ser les dels autèntics vianants de camins de somnis. El meu objectiu és més material: veure-la, observar-la, despullar-la, vestir-la, abraçar-la. Quan arribem al meu refugi, abans d’entrar a l’habitació, observo atordit les parets que resten il·luminades per petits focus: uns peixos dibuixats amb colors ataronjats, blaus i grisos, d’ulls enormes i cossos diminuts, ens observen en la nostra lenta caminada i ens indiquen el portal per on entrar.

I és llavors que em convenço que ella és també el peix a l’aire, la flaire de flordenit, els carrerons estrets i costeruts, els miradors al port, les botigues i les flors, en una combinació de màgia i realisme que només podia ser copsat aquella nit a Maó.

La vaig prendre per la cintura i la vaig enlairar cap amunt, en un intent de servar tota la seva essència. Aferrada a mi, vaig desitjar que aquell instant no morís.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!