L’internauta que somiava el passat

Bloc personal d'Esteve Canet

8 de gener de 2012
Sense categoria
0 comentaris

TORNAR A COMENÇAR

Diuen que el rei visigot Ataülf va ser assassinat a Barcelona, i que la seva dona Gal·la Placídia va ser retornada a Roma (d’on havia estat raptada uns anys abans) i es va casar en segones núpcies amb Constanci III.  

Tot això ho llegeixo repassant les anotacions d’un arxiu del meu pare, fetes a finals de 2011. També hi afegia que el centre de poder de la ciutat comtal s’havia mantingut des de l’època romana (i abans ja amb la tribu ibera dels laietans) a l’espai que avui discorre entre la Plaça de Sant Jaume i la Catedral. Els romans, al lloc més alt de la ciutat, al Mons Tàber, hi van construir el fòrum i el temple dedicat a August. Molt aprop, al que coneixem com el Palau Reial Major, va ser el lloc on possiblement va ser assassinat Ataülf i va servir posteriorment per a què arran de la victòria franca i un cop eliminat el domini efímer dels àrabs, s’hi instal·lés el poder comtal barceloní.

Però el meu pare, en les seves anotacions, hi defensa una tesi sorprenent: compara Barcelona amb la figura d’una dona, d’una gran dama que a l’Edat Mitjana va esdevenir capdavantera.

I diu, afirmant-ho categòricament, que el seu sexe era just en aquella part on el centre de poder domina encara la vida dels seus ciutadans. A Barcelona, assegura, un cop t’introdueixes en el seu centre de poder, ja no la pots abandonar. És quan la sents més aprop, quan la coneixes realment. I no ho deia en un sentit estricte polític sinó físic. Per estimar Barcelona cal penetrar-la fins als racons més obscurs, si cal, de la seva sexualitat per aconseguir percebre-la en tota la seva plenitud.

Penso que ara ja tenim estudis comparats d’energies tel·lúriques a moltes ciutats que demostren fins a quin punt és necessari que mantinguin els seus centres de poder encara actius a les zones històriques. Tenia raó ell quan en parlava. I insistia en la idea i el referent que utilitzava era el de la futura augusta Gal·la Placídia..

Però hi deixava anar ràbia quan definia la nostra ciutat com una gran dama violada i acovardida pel present. Des del segle XV, el Palau Reial Major va esdevenir seu dels tribunals de la ciutat i el centre de poder de Barcelona defugí cap a altres indrets més barrocs, més adients amb el caràcter de l’imperi espanyol que ens governava llavors.

Tot just després de la II República, Barcelona recuperà el centre de poder polític al lloc tradicional. I després de la mort del dictador feixista. Però la gran dama encara no havia despertat. En aquell any 2012 que s’iniciava, la capital de Catalunya respirava atemorida davant de la crisi financera europea i de la fúria dretana del govern de Madrid. I la gran dama seguia arraulida sota l’ombra protectora del Tibidabo i l’atalaia de Montjuïc.

A la fi de les anotacions, deixava anar les següents frases:

Ignoro que serà de Barcelona. I de la seva gent. Però sí sé que si ella es segueix mostrant tan feble, tan vulnerable, la seva decadència serà una realitat ben aviat. Perquè només ella pot liderar la revolta, la fi de l’opressió, la justícia, la dignitat del país. Com una gran dama violada repetidament pel seu marit, ella no ha estat capaç d’aixecar el cap i denunciar-ho. I són ja massa anys de submissió, d’obediència callada.

Finalitzava informant que Gal·la Placídia va retornar al seu lloc d’origen, sota el seu imperi. La sang vessada del seu marit encara deu gotejar sota les pedres de Palau.

De tota manera, la virulència expressiva del meu pare la vaig trobar exagerada. Sospitava que alguna cosa li passava en aquell moment.

En els textos hi interposava un enllaç musical: tornar a començar. Des de la distància de quaranta anys que separen el 2011 del 2041 no sabia en absolut que pretenia. Però a mesura que parlava de Barcelona i de la seva silueta femenina, tot allò em feia pensar que hi influïa el fet d’haver deixat d’estimar algú, i que es debatia en aquella batalla tan cruenta de sentiments que es dóna entre l’odi i l’amor. Això, o que calia que Barcelona tornés a començar, o totes dues coses a l’hora.

No vaig poder evitar avançar-me obrint arxius que corresponien a febrer de 2012. I el que vaig trobar em va sorprendre tant com em va fer entendre la seva postura.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!