Je suis La Traca

“Vint volums de fulls mai faran la revolució. Es tracta més bé dels pamflets barats de 30 monedes els que són de témer”.

VOLTAIRE

Dins dels actes que la “Fundació Societat i Progrés”  organitza tradicionalment al cementeri de Paterna en memòria de les persones assassinades pel bàndol nacional, el passat diumenge, es va realitzar un homenatge a VICENT MIQUEL I CARCELLER, editor de la revista ‘La Traca’ i un dels afusellats a la mateixa saca que el seu dibuixant CARLOS GÓMEZ CARRERA, Bluff.

Al acte va assistir JOAN RIBO, presentat per MATÍAS ALONSO com “el primer alcalde de València que xafa aquest Cementeri per a honrar les víctimes del Franquisme”,  així com també van intervenir els néts de l’editor i empresari, el periodista ANTONIO LAGUNA autor del llibre ‘Carceller. El éxito trágico del editor de La Traca’ i diferents persones seguidors i estudiosos de Carceller,  com Javier GAY LORENTE qui va parlar  en memòria del dibuixant Bluff.

A ningú se’ls va passar per alt les semblances entre els fets de fa setanta cinc anys a Paterna i els ocorreguts a principi d’enguany a Paris, l’atemptat al setmanari satíric Charlie Hebdo.

I així el va recollir el setmanari El Temps en l’article ‘Charlie’, ‘¡Cu-Cut!’, ‘La Traca’, ‘El Papus’… publicat amb motiu de la carnisseria gihadista perpetrada contra ‘Charlie Hebdo’:

Cabu i Wolinski van ser assassinats dimecres en l’atac a la revista. Però abans els havien intentat silenciar moltes vegades. I no eren precisament els fonamentalistes, sinó les mateixes autoritats de l’Estat que dimecres passat s’omplia la boca de llibertat i republicanisme.

Bales contra ‘La Traca’. Tres dècades més tard la víctima també va ser un altra publicació satírica. Més aviat, les víctimes van ser totes les publicacions, però encara més, si és possible, La Traca. La guerra havia acabat amb la victòria del bàndol sediciós i les autoritats de la Nueva España escampaven el terror per assegurar-se el control total de la població supervivent. Ningú no ha entès encara com l’editor de la revista, Vicent Carceller, no es va exiliar quan en va tenir l’oportunitat. La Traca havia fustigat durant dues dècades polítics de dreta, el rei i la cort i monges i capellans. Els seus dibuixants van ser especialment corrosius contra el bàndol franquista. Els van castigar amb l’humor més despietat. Ells encara en van tenir menys, de pietat, quan van guanyar. Carceller i el dibuixant Modest Méndez van ser torturats cruelment per no voler identificar un altre dibuixant de la publicació, Enric Pertegàs, i finalment afusellats a Paterna. Un altre col·laborador de la revista, Carlos Gómez,  a qui havia estat commutada la pena de mort, va córrer la mateixa sort després de ser acusat en un consell de guerra d’haver dibuixat punys tancats i estrelles roges en les historietes que publicava a la revista de la Direcció General de Presons.

Però un altre delicte de Carceller va estar el motiu, ser valencianiste declarat, així el descrivia VICENT SANCHIS a l’article Paca, la Culona:

 

I qui era Vicent Miquel i Carceller? Un exemplar genuí de la capital del país. Alegre, pobre, espavilat, republicà i valencianiste declarat: “Un editor que va aprendre aviat a ser el seu propi empresari, muntant un negoci editorial quan tenia poc més de 20 anys. Un home polifacètic aficionat al dibuix, que igual redactava una peça teatral que una crònica taurina o un editorial. Amb referents que serien tant els exponents de la cultura popular –des de Bernat i Baldoví fins a Eduard Escalante– com els protagonistes del valencianisme republicà –des de Llombart fins a Blasco Ibáñez.”.

Des del primer numero la memòria de la repressió franquista estigué present a l’1 del setmanari francès.

És per això que ara que l’atac del caliu franquista i monàrquic ‘à bout de souffle’ esta acusant de populisme i posant mordasses, mes que mai, em de mantindre la memòria històrica i saber a on poden arribar aquestes besties i els seus cadells.

Vicente Carceller, la desconocida historia del editor de humor republicano fusilado por Franco

Dos metres quadrats i 75 anys de silenci

Sobre pamflets i populisme.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*