EUROTOPIA

La patria no es el lugar en el que se nace, sino en el que se es libre.                                                                                                                                 JUAN MARÍA BANDRÉS.

El passat 28 de octubre va morir Juan María Bandrés, ja havia patit en 1997 un vessament cerebral que l’havia apartat de la política i la professió, com no podia ser d’una altra manera tot el món s’ha desfet en elogis, per a mi  el personatge més important de la transició democràtica, de la  fi de ETA, de l’Espanya que pogué ser i no fou, del País Valencià que pogué ser i no fou, i de l’Europa que pogué ser i no fou.

Sense dubte el vot més convençut de tota ma vida, sí, sóc Valencià, en 1989 Bandrés encapçalà la candidatura de la coalició electoral ‘Izquierda de los Pueblos’ formada per partits de caràcter nacionalista perifèric i d’esquerra,  on a banda de Euskadiko Ezkerra (EE), el partit de Bandrés, la Unitat del Poble Valencià (UPV), (avui el BLOC integrat en COMPROMÍS) va ser el que millor resultats obtingué i més vots aportà dins de la coalició.

Les seves conviccions ecologistes las va demostrar en el debat parlamentari de 1979 en les corts espanyoles, va ser l’únic diputat que votà en contra de l’energia nuclear i com a parlamentari europeu de ‘Izquierda de los Pueblos’ s’integrà en l’incipient grup dels Verds europeus.

Però les complicitats no sols polítiques, també professionals, venien de més lluny. Desprès del procés de Burgos, i amb motiu de la vaga d’advocats que actuaven davant del Tribunal de Ordén Público (TOP), serien molts d’ells els sancionats per incompareixença, a mesos de suspensió en l’exercici de l’advocacia. “Això va organitzar reunions del advocats del TOP afectats, , i així connectarien amb gent com ara, el basc JUAN Mª BANDRÉS, el català SOLÉ BARBERÁ, el madrileny PABLO CASTELLANO, el canari SAGASETA, o el valencià ALBERTO GARCIA ESTEVE” contava l’advocat laboralista valencià MANUEL DEL HIERRO, lo millor de cada casa, deia.

Mai faltà encapçalant les manifestacions nacionalistes d’esquerres, inclús intervenint  en alguns dels míting d’aquella època.

Intervingué professionalment en alguns casos polítics, en representació dels nacionalistes valencians.

En 1977 un militant de Fuerza Nueva (FN) assassinà a MIQUEL GRAU, quan pegava cartells per a la convocatòria del dia nacional del País Valencià, Bandrés actuà com a advocat de l’acusació particular en el judici contra l’assesí.

També fou  l’advocat dels nacionalistes valencians quan denunciaren el cas NASEIRO, el de la famosa frase interceptada entre VICENTE SANZ (aleshores president de la diputació de València) i EDUARDO ZAPLANA (que arribà a ser President de la Comunitat i Ministre de les Corts espanyoles) “Estoy en la política para forrarme”, tots dos pel Partit Popular que ja des de sempre ha estat implicat en la corrupció, el finançament il·legal i el narcotràfic.

Desprès d’integrar-se Euskadiko Ezkerra (EE) en el PSE, Bandrés es retirà de la primera línea política passant a ser un militant de base.

El cas de Bandrés marca una clara diferència amb la gran majoria de polítics d’ofici d’aquestos dies, que és allò que més abunda, la del polític professional, que viu sols de la política i dels càrrecs, i d’una activitat dirigida a buscar els titulars de la premsa.

Entrada que vaig fer al meu Bloc en La Comunidad de El País (Ara tancada per la nova direcció del diari) amb motiu del comiat de Juan Maria Bandres el 28 d’octubre del 2011.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!