EUROTOPIA

Pensar localment per actuar globalment i pensar globalment per actuar localment.

29 d'agost de 2014
0 comentaris

La nova lluita pel poder

per Chantal Mouffe

El que caracteritza a la democràcia pluralista en tant que forma específica de l’ordre polític és la instauració d’una distinció entre les categories “d’enemic” i “d’adversari”. Això vol dir que, a l’interior del “nosaltres” que constitueix la comunitat política, no es veurà en l’oponent un enemic a abatre, sinó un adversari de legítima existència i al qual s’ha de tolerar. Es combatran amb vigor les seves idees, però mai es qüestionarà el seu dret a defensar-les. No obstant això, la categoria de “enemic” no desapareix, ja que continua sent pertinent en relació amb qui, en qüestionar les bases mateixes de l’ordre democràtic, no poden entrar en el cercle dels iguals.

Un cop hem distingit d’aquesta manera entre antagonisme (relació amb l’enemic) i agonisme (relació amb l’adversari), podem comprendre per què l’enfrontament agonal, lluny de representar un perill per a la democràcia, és en realitat la seua condició mateixa d’existència. Per cert que la democràcia no pot sobreviure sense certes formes de consens (que han de recolzar-se en l’adhesió als valors ètic polítics que constitueixen els seus principis de legitimitat i en les institucions en què s’inscriuen), però també ha de permetre que el conflicte s’expressi, i això requereix la constitució d’identitats col·lectives al voltant de posicions ben diferenciades. Cal que els ciutadans tinguin veritablement la possibilitat d’escollir entre alternatives reals.

Ara bé, la progressiva difuminació de les diferències entre les nocions de dreta i d’esquerra que es comprova des de fa ja bastants anys s’oposa precisament a aquesta exigència. Desafortunadament, l’abandonament de la visió de la lluita política en termes de posicions antagòniques entre la dreta i l’esquerra (del que sens dubte només cal felicitar-se) s’ha vist acompanyat de la desaparició de tota referència a apostes diferenciades. Així les coses, hi ha hagut un desplaçament cap a una “república del centre” que no permet emergir la figura (necessària, d’altra banda) de l’adversari; l’antagonista de altre temps s’ha convertit en un competidor, es tracta simplement d’ocupar el seu lloc, sense un veritable enfrontament de projectes.

Aquesta situació és perillosa per a la democràcia, ja que crea un terreny favorable per als moviments polítics d’extrema dreta o els que apunten a l’articulació de forces polítiques entorn d’identitats nacionals, religioses o ètniques. En efecte, quan no hi ha apostes democràtiques al voltant de les quals puguin cristal·litzar les identificacions col·lectives, el seu lloc és ocupat per altres formes d’identificació, d’índole ètnica, nacionalista o religiosa, i d’aquesta sort l’oponent es defineix en relació a aquests criteris . En aquestes condicions ja no es pot percebre com un adversari, sinó que apareix com un enemic al que cal destruir. I això és el que una democràcia pluralista ha d’evitar. Però per a això cal que reconegui la dimensió que fa al polític, en lloc de negar la seva existència.

En molts països europeus, la desaparició d’una línia divisòria clara entre els partits polítics tradicionals (de que hi ha qui s’alegren en nom d’una suposada “maduresa política” que per fi s’hauria aconseguit) ha deixat en realitat un buit que l’extrema dreta s’ha afanyat a ocupar. Aquest buit és el que li ha permès articular noves identitats col·lectives a través d’un discurs xenòfob i recrear la frontera política desapareguda mitjançant la definició d’un nou enemic. Sens dubte, per l’extrema dreta això no presenta cap dificultat, ja que ja ha donat forma al seu enemic: els immigrants, als quals presenta com un perill per a la identitat i la sobirania nacionals. En absència de formes democràtiques i veritablement mobilitzadores d’identificació, és innegable l’èxit que troba aquest tipus de discurs nacionalista i populista. Per tant, la democràcia no només està en perill quan hi ha un dèficit de consens sobre les seves institucions i d’adhesió als valors que representa, sinó també quan la seva dinàmica agonística es veu obstaculitzada per un consens aparentment sense escletxa, que molt fàcilment pot transformar-se en el seu contrari. Sovint, quan l’espai públic democràtic es debilita, es veu com es multipliquen els enfrontaments en termes d’identitats essencialistes o de valors morals no negociables.

En lloc de considerar la democràcia com una cosa natural i evident o com el resultat d’una evolució moral de la humanitat, és important adonar-se del seu caràcter improbable i incert. La democràcia és fràgil i una mica mai definitivament adquirida, ja que no existeix “llindar de democràcia” que, un cop aconseguit, tingui garantida per sempre la seva permanència. Per tant, es tracta d’una conquesta que cal defensar constantment. Des d’aquest punt de vista, la situació en què es troben molts països europeus és preocupant. D’una banda, l’ideal democràtic ha deixat de ser mobilitzador, ja que la democràcia liberal s’identifica en la pràctica amb el capitalisme democràtic i la seva dimensió política es redueix a l’Estat de dret; per altra banda, augmenta sense parar la marginació de grups sencers que se senten cada vegada més exclosos de la comunitat política. En aquestes condicions, és molt gran el perill que aquests grups se uneixen a moviments fonamentalistes o que se senten atrets per formes antiliberals de política. No hi ha l’esperança de fer front a aquesta situació si no s’instauren les condicions d’un “pluralisme agonístic” que permeta reals confrontacions en el si d’un espai comú, amb la finalitat que puguen realitzar veritables opcions democràtiques.

Contràriament al que afirmen els deixebles de RAWLS, no es tracta d’un acord definitiu sobre principis de justícia que permetin assegurar la defensa de les institucions democràtiques. El consens sobre els drets de l’home i els principis d’igualtat i de llibertat cal, sens dubte, però no ho pot separar d’una confrontació sobre la interpretació d’aquests principis. Hi ha moltes interpretacions possibles i cap d’elles pot presentar-se com l’única correcta. Precisament, la confrontació sobre els diferents significacions que s’ha d’atribuir als principis democràtics i a les institucions i les pràctiques en què es concretin és el que constitueix l’eix central del combat polític entre adversaris, en què cadascú reconeix la impossibilitat de que el procés agonístic arribi alguna vegada a la seva fi, ja que això equivaldria a aconseguir la solució definitiva i racional.

Avui en dia és de bon to, entre els suposats defensors del humanisme, rebutjar la contribució d’autors com FOUCAULT, DERRIDA o LACAN, als quals (amb molta ignorància i mala fe) s’assimila a un concepte vague de “post modernisme”. Se les  acusa que, amb la seva crítica al universalisme i el racionalisme, minen les bases del projecte democràtic. En realitat, és exactament el contrari. Doncs els que posen en perill la democràcia són precisament els racionalistes. Aquests són en principi incapaços de comprendre el desafiament permanent al què ha d’enfrontar-se sempre un règim, de on la seua ceguesa i la seua impotència davant les manifestacions de l’antagonisme polític.

L’ideal de la societat democràtica (fins i tot com a idea reguladora) no pot ser el d’una societat que hagués realitzat el somni d’una harmonia perfecta en les relacions socials. La democràcia només pot existir quan cap agent social està en condicions d’aparèixer com a amo del fonament de la societat i representant de la totalitat. Per tant, cal que tots reconeguin que no hi ha a la societat cap lloc on el poder pugui eliminar a si mateix en una mena de indistinció entre ser i coneixement. Això significa que no es pot considerar democràtica la relació entre els diferents agents socials sinó a condició que tots acceptin el caràcter particular i limitat de les seves reivindicacions. En altres termes, cal que reconeguin que les seves relacions mútues són relacions de les que és impossible eliminar el poder.

Al model d’inspiració kantiana de la democràcia moderna cal oposar un altre, que no tendeix a l’harmonia i a la reconciliació, sinó que reconeix el paper constitutiu de la divisió i el conflicte. Aquesta classe de societat rebutja tot discurs que tendeixi a imposar un model que apunti a la univocitat de la discussió democràtica. No tracta d’eliminar el indecidible, doncs en això veu la condició de possibilitat de la decisió i, per tant, de la llibertat. Per a ella, lluny de proporcionar l’horitzó necessari al pluralisme democràtic, la creença en una possible resolució definitiva dels conflictes fins i tot si la hi pensa a la manera d’una aproximació asimptòtica a la idea reguladora d’una comunicació sense distorsió, com a HABERMAS és el que el posa en perill. Concebuda d’aquesta manera, la democràcia pluralista esdevé un ideal que es rebutja, doncs el moment mateix de la seua realització seria també el de la seua destrucció. I no n’hi ha prou amb dir que es tracta d’una “tasca infinita”, ja que una vegada reconeguda la naturalesa il·lusòria de la idea d’una comunitat d’individus autònoms i racionals, cal treure les conseqüències pertinents. Presentar aquesta societat com un ideal, tot i que inaccessible, és prohibir pensar realment el pluralisme.

Visto en  PRIMERO LA GENTE, La nueva lucha por el poder

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!