Les
vacances d’estiu s’escolaven inevitablement pel calendari. Les llargues
vesprades al camp, les nits a la fresca i els dies de platja passaven a formar
part dels nostres records i, allà pel mes de setembre, puntual a la cita, començava
un nou curs. Mestres i alumnes s’afanyàvem per tenir-ho tot a punt: aules i
llibretes; horaris i gomes d’esborrar; programacions i motxilles. Estàvem a un
pas, novament, d’encetar un llarg i emocionant viatge. I d’ençà que començaren
les classes, un riu de treball, esforç i d’il·lusions ha travessat la nostra
escola, tot i cercant el camí cap al mar del coneixement, del respecte i de la
vida.
Al llarg del seu curs, l’aigua del riu Covalta ens ha portat un munt d’experiències disfressades de
paraules, de lectures, de teatre, de cançons, de rialles... que han anat
construint-nos, a mestres i alumnes, tot completant el trencaclosques del curs
07-08 que ben prompte s’acomiadarà de tots nosaltres. És un bon moment doncs,
per reflexionar sobre tot allò que hem viscut i hem fet amb els nostres
alumnes; sobre tot allò que hem aconseguit i allò que ens ha mancat per fer.
Totes les escoles i tots els mestres deuríem repensar-nos constantment;
preguntar-nos a cada moment qui som, què volem transmetre i perquè. Massa
sovint, el nostre atrafegat quefer diari ens fa perdre de vista com d’important
és encara, hui en dia, la figura del mestre. El nostre, és un descrèdit
institucional, no professional: de portes endins de l’escola, jo em sent
valorat; quan els alumnes m’escolten, dialoguen, riuen. No necessite cap altre
reconeixement.
La nostra, no és una professió qualsevol: ajudar a entendre
aquest enrevessat món i aconseguir que cadascun dels nostres alumnes siga capaç
de trobar el seu propi camí implica una responsabilitat enorme –compartida però
enorme– i un treball diari que va més enllà de les assignatures: a l’escola,
els alumnes aprenen molt més que a sumar i a restar. Com motivar un alumne que
no té ganes de treballar; com fer que respecten el seu cos i les opinions dels
demés; com ajudar els i les xiquetes que tenen un panorama familiar digne de
denunciar... Qüestions que t’emportes a casa i que no sempre tenen resposta;
qüestions que ens fan dubtar com a mestres i com a persones, però que ens
haurien d’empènyer cap a una reflexió contínua de la pràctica i l’experiència
docent. És inacceptable adormir-se i caure en la rutina burocràtica que les
lleis i els llibres de text ens volen imposar: els mestres no som gestors de
continguts curriculars, ni les escoles fàbriques d’ensenyament. No ens podem
convertir en portaveus de l’Administració i de les editorials: l’escola no és
cap sucursal. Hem de recordar-los constantment que nosaltres no ensenyem
objectius: ensenyem vida. Per això, hauríem de viure cada matí d’escola com si
fora el primer i cada vesprada com si anés a ser l’última.
Corria el mes de
setembre i el curs no havia fet més que començar. En un tres i no-res però, la
tardor es féu hivern i, aquest, no tardà en fondre’s tot just arribar
l’anhelada primavera. Ara però, l’estació de la llum i de les flors ja prepara
les maletes: l’estiu és a tocar. I, gaire bé sense adonar-nos-en, aquest curs
haurà passat a la història. Paraules com mestissatge, renovació, internet,
respecte, integració, identitat, pau, diversitat... han impregnat l’ànima de
l’escola Covalta d’Albaida i ens han
ajudat a definir quina és la societat que volem i quina és l’educació que ens
permetrà de construir-la.
El riu de
treball i d’esforç, de somriures i d’il·lusions... que és la nostra escola arriba
al seu final: és diluirà en les llargues vesprades d’estiu i ressorgirà
novament, puntual a la cita, pels volts de setembre, continuant el seu cicle
infinit. S’ha acabat la travessia. I no ens queda més que acomiadar-nos
desitjant a la resta d’escoles del món que aquest any haja estat tan emocionant
i fructífer com els que passaren i com els que vindran.
Una imatge no val més que mil paraules. Ja no. En un món absolutament digitalitzat on la realitat virtual construeix i orienta la realitat real, el valor de les imatges ha caigut en picat. Ja no val haver vist alguna cosa per poder-la creure: les imatges han perdut la seua versemblança. Un indicador inequívoc d’aquesta pèrdua de credibilitat mediàtica és la indiferència amb la qual les persones ens hem acostumat a empassar tones i tones de notícies absolutament terribles. Si realment ens creguérem allò que veiem, si ens semblara realment cert, no podríem suportar un sol telenotícies.
D’ençà que els mitjans de comunicació ens feren conscients de la nostra condició global, les empreses i els governs d’arreu del món han trobat, en el fenomen de la globalització, una coartada inesgotable per justificar el fracàs de les seues polítiques econòmiques. Així, les crisis dels sectors industrials, la congelació dels sous o la pèrdua de competitivitat, no són fruit d’una mala gestió, sinó de la cojuntura geopolítica, de la deslocalització. L’excusa perfecta. Malgrat tot, és evident que la inestabilitat i feblesa de l’economia valenciana té un origen molt més local del que ens volen fer creure.
El descrèdit de la classe política i l’enorme desconfiança que aquesta genera envers la societat és un fet absolutament evident arreu del món i especialment preocupant a l’Estat espanyol, on tot polític és sospitós de ser un corrupte indomable, un espanyolista recalcitrant, un separatista insaciable o un pocavergonya qualsevol. Per aquesta raó i amb la intenció d’atraure novament l’atenció de la gent, el PSOE i, sobretot, el PP van decidir fa temps de reconvertir la pràctica política en una espècie d’esport-espectacle, a mig camí del futbol i la boxa, sabedors del gran poder d’atracció, manipulació i control que els esports de masses, magnificats pels media, exerceixen sobre la població.Així doncs, no ens ha de sorprendre que els afiliats i simpatitzants de les formacions polítiques s’assemblen cada dia més als tiffossi, les campanyes electorals emanen l’essència bel·ligerant i competitiva d’un campionat de futbol, les eleccions pareguen una final de la Champions, i el Congrés dels Diputats, un ring on és debat a cops d’empentes i d’insults.
NO M'EXPLIQUE LA INICIATIVA DE POSAR-LI LLETRA A L'HIMNE. DES DE BEN MENUT, NOSALTRES A L'ESCOLA CANTÀVEM UNA CANÇÒ QUE, SENSE SABER-HO, ERA LA LLETRA DE L'HIMNE NACIONAL ESPANYOL.
El trencament de la treva per part d'Eta és una notícia certament frustrant. És un daltabaix per a tots aquells qui pensavem que aquest cop s'estaven fent les coses mínimament bé de cara a resoldre l'etern conflicte basc. Però és evident que hi ha certs sectors que han d'estar encantadíssims amb aquesta nova etapa militar d'Eta. De fet, el PP ha estat treballant de valent per aconseguir aquest èxit de la sdeua estratègia electoral.
DESPRÉS DE L'ACLAPARADORA VICTÒRIA ELECTORAL DEL PP, FRANCISCO CAMPS
HA COMENÇAT A COMPLIR EL SEU PROPÒSIT DE "GOVERNAR DES DE LA
VALENCIANIA I PER A TOTS ELS I LES VALENCIANES". I, EN AQUEST SENTIT,
LA PRIMERA INICIATIVA DEL RENOVAT EXECUTIU VALENCIÀ, ES SENS DUBTE UNA
DECLARACIÓ DE PRINCIPIS.
Els valencians som una societat de contrasts. Per aquestes terres pots trobar el catalanista més incondicional i l'espanyolista més exacerbat; el científic més aplicat (posem per cas Bernat Sória) i la perona més inculta del món (Bufff!!, no se per qui començar!); les formacions musicals més canyeres i potents del panorama del rock en català (no cal citar els Obrint Pas) i l'essència del folklore, Conchita Piquer. Aquesta terra ha estat capaç de produir a homenots com Joan Fuster o Enric Valor i a personatges com Vizcaíno Casas o Arévalo.
El 25 d’abril de 1707 les tropes de Felip V i Carles d’Àustria s’enfrontaren a Almansa en la que fou una de les batalles més importants d’aquella època, no sols per les seues dimensions bèl·liques -5 nacions implicades i més de 50.000 soldats en combat- sinó per les conseqüències que tingué al si de la Guerra de Successió: la desfeta militar dels Àustria capgirà l’hegemonia europea en favor de la Corona francesa.
Tot just ahir vaig decidir-me a obrir un bloc. I el meu primer escrit, les meues primeres paraules, es van perdre pel ciberespai sense cap possibilitat de poder recuperar-les. Supose que vaig pitjar la tecla equivocada. No té cap importància però sempre que perd alguna cosa que he escrit, per irrisòria que siga, em dol.
