Més enllà de la seua utilitat material, els objectes gaudeixen d’una virtut gaire bé humana: reflecteixen la personalitat d’aquells qui els posseeixen. En una societat on consumir és tan important com respirar –si deixàrem de fer-ho el sistema moriria per asfixia–, els objectes s’han convertit en un mirall de l’ànima humana molt més precís que l’aspecte de les persones. Com més específiques i sofisticades són les coses que t’acompanyen, més capacitat tenen de despullar el teu caràcter. Tanmateix, un objecte tan quotidià com un ganivet es pot convertir en un perfecte traductor de personalitat. En principi, sembla que un cobert no pogués desvetllar gran cosa pel que fa als trets personals d’un individu. Ara bé, si el ganivet en qüestió forma part d’una col·lecció d’Agatha Ruiz de la Prada, adquirida expressament a través del diari El Mundo, el reflex humà que produeix deixa de ser transparent. Així doncs, en una societat tant materialment dependent, tots els objectes emanen informació dels seus amos, especialment l’automòbil, peça clau de l’engranatge econòmic mundial; rei indiscutible dels béns de consum.

Qui condueix la barbaritat que apareix a la fotografia? Permeteu-me de fer una aproximació sociològica de la persona que la posseeix. És tracta molt probablement d’un home –les dones són més intel·ligents que això–, suficientment ric com per comprar un cotxe que val com una casa i, suficientment prepotent com per a que les prestacions d’aquest sobrepassen amb escreix les seues necessitats –cap civil no necessita la versió urbana d’un tot-terreny militar–. No pot ser una persona respectuosa –el mateix cotxe és una agressió cap al medi ambient; una amenaça urbana; la viva imatge de la insostenibilitat: per consum, per dimensions, per contaminació–. Segurament, l’home no toca cap instrument musical i les seues inquietuds “culturals” passen prop de circuits, ports nàutics, places de bous i camps de futbol. Decididament, no té cap interès per l’escriptura i no ha llegit mai a Cortázar. Potser algun best-seller. Ni això. Com que la fotografia està feta a un carrer de València m’atreviré a dir que, si l'home és nascut ací, no sap qui són ni Enric Valor ni Joan Fuster. Podria ser que sapigués parlar una mica de valencià però mai no ho fa "por respeto". Com a molt, el fa servir per dir brofegades i fer broma amb els amics. La Batalla d'Almansa li sona a joc d'ordinador i si recorda el 1707 es perquè ha de ser el codi secret d'alguna de les seues targetes de crèdit. "Los catalanes son unos hijos de puta que no quieren darnos agua y nos quieren robar nuestra lengua". Si té fills, de segur que no van a l'escola pública i, clarament, té una assegurança mèdica privada. Us imagineu que pensarà de les dones? Com les tractarà?

No són més que hipòtesis: interpretacions humanes d'un objecte. El reflex mai no és la imatge perfecta: sempre perd definició. Els detalls són confosos, poc precisos. Però si t'hi fixes bé, el cos de la imatge, l'essència que desprén, és reconeix amb claredat, nítidament. I l'experiència em diu que, ben poques vegades, els reflexos humans dels objectes produeixen miratges.

L’any 1962, Joan Fuster delimitava amb una contundència gairebé empírica l’essència nacional valenciana. Una sola frase a la introducció de Nosaltres els valencians, d’inequívoca ironia i precisió fusterianes, fou suficient per classificar-nos d’una manera lapidària: El valencià, quan pensa en la seua entitat de poble, es troba “incert”: pressent que no és carn ni peix. L’afirmació –ben bé un aforisme– és, des d’un punt de vista polític, incontestable-ment certa. País perplex, que deia J.V. Marquès; país inexistent, que diu J. F. Mira, al seu assaig Sobre la nació dels valencians; país absurd, que he pensat jo moltes vegades. Totes aquestes valoracions naixen, indubtablement, de la sentència tragicòmica de Fuster.

La peculiar idiosincràsia nacional que patim però, té també la seua versió sociològica. Fuster hi va entrar de biaix: preferia que aquesta qüestió l’encaressin experts en la matèria, com ara sociòlegs –o potser, psicoanalistes–. No obstant això, les connexions entre la nostra manera de ser i l’anòmala trajectòria col·lectiva del País Valencià són difícils d’amagar: som un poble a la deriva i el nostre caràcter n’és, en gran part, responsable. Però no seré jo qui s’endinse en la qüestió. Aquest escrit no pretén de cercar la relació entre els trets psicològics que ens defineixen com a poble i la nostra desaparició com a tal. De fet, ni tan sols divagaré sobre un dels tòpics més recurrents de la nostra personalitat: el  meninfotisme. Si m’hi posés, tractaria de rebatre’l: pense que és poc precís; inexacte. Ja ho he dit, però: les meues paraules no tenen cap ambició d’assaig. Serà molt més senzill que tot això: em limitaré a explicar dues anècdotes que ens dibuixen com a individus; que expliquen, amb el toc d’humor que ens caracteritza, com som els valencians.

La primera és, sobretot, un contrast entre cultures, d’abast més ampli que l’imaginari valencià: la mediterrània envers Europa. Me l’explicava Pau Montes, un amic de la infantesa, que porta gairebé deu anys treballant a Alemanya. Era a la cafeteria de la Universitat de Heilderberg. D’una manera fortuïta es va trobar amb un alemany que vivia a la mateixa residència, parella d’una amiga seua; vaja, un conegut llunyà –que no pas amic–. S’acostà cap a ell i, d’una manera absolutament protocol·lària, li va dir: Com estàs? Li va dir exactament un Com estàs? valencià, lleuger, sense cap intenció semàntica, perfectament substituïble per un Ei!, Hola!, Adéu! Però, per a desgràcia del meu amic, el pragmatisme alemany entrà en joc: el significat de la frase és el que és. Dos hores després d’aquell inofensiu Com estàs?, Pau s’acomiadava del seu accidental interlocutor amb l’excusa que feia tard al cinema i amb el cap com un bombo, després d’escoltar com estava el seu conegut –la seua xica l’acabava de deixar per un altre, feu-se’n una idea–.

Fou en Quim però, un cosí fals que tinc a Barcelona –no és família però com si ho fos–, qui em va concretar, amb una anècdota divertidíssima i de precisió matemàtica, la idiosincràsia valenciana: el nostre fet diferencial. Les seues paraules concentren, en forma d’exemple, una vasta informació sociològica que, em tem,  ningú no mai serà capaç d’ordenar i transcriure. Si més no, amb la mateixa exactitud. Són, en efecte, unes paraules convertides en mirall. Quim, català de soca-rel,  era a l’illa d’Eivissa treballant de professor de biologia a un institut de secundària. D’entre els seus companys, hi havia l’inevitable valencià: no hi ha una sola escola o institut a les Illes que no tinga el nostre representant. Quim m’explicava que era un xicon molt treballador i divertit però que, sovint, el desesperava: no podia amb ell. Al llarg de tot el curs, cada vegada que se’l creuava per algun passadís de l’institut, li repetia la mateixa musiqueta: Ei, Quim, a vore quan fem una paelleta! No cal dir que passaven els mesos i la paella no arribava. Un bon dia, desesperat per la poca formalitat de la invitació, s’atreví a contestar-li, mig en broma i mig cridant: Però, quan!? Quan!? Quan farem la paelleta!? I, amb tota la normalitat del món, li va respondre: Ja vorem Quim, ja vorem! Això és lo de menos!

He de reconèixer que, de menut, m’agradava visitar el zoològic de València. Lleons, panteres, elefants... Quin xiquet o xiqueta no es queda embadalit d’observar la magnificència i l’exotisme d’una bèstia salvatge? Les imatges que la meua memòria decidí de conservar però, tenen un element comú indiscutible: la decrepitud. El zoo era un lloc brut, pestilent; d’una insalubritat alarmant. Els animals tenien un aspecte moribund i estaven confinats en unes gàbies de dimensions ridícules, per bé que els més afortunats gaudien d’un espai a l’aire lliure on, amb prou feines, podien fer quatre passes seguides. Tot plegat, un espectacle grotesc, amanit pel personatge més conegut de la història del zoo: un esbojarrat ximpanzé anomenat Tarzan que llançava els seus excrements als visitants. Amb el temps, les rialles que de segur em produïa quan el veia actuant, s’han convertit en un trist record tacat d’indignació.

Després de quaranta anys de vergonyosa realitat, la recent inauguració del Bioparc de València –hipòcrita eufemisme que pretén substituir la paraula “zoològic”– permetrà els animals de viure la seua captivitat amb unes mínimes garanties higièniques i ambientals. Què menys que això. Aquesta inqüestionable millora però, no resol el veritable problema d’aquestes denigrants atraccions urbanes: qualsevol zoològic, per més ample i bonic que siga, no deixa de ser una injustificable presó. Així doncs, les lamentables condicions en les que es trobava el nostre zoo eren un pretext idoni per plantejar-nos seriosament la seua desaparició; era una oportunitat immillorable per demostrar la nostra maduresa cosmopolita i avançar-nos a la resta del món en matèria de respecte cap als animals. Però aquesta ciutat no és ni cosmopolita, ni avançada, ni respectuosa amb gaire bé res. Perquè ho anava a ser amb els animals?

El discurs actual que justifica l’existència dels parcs zoològics manté intacte l’estigma colonial dels seus orígens: aquells qui defensen els zoos continuen argüint idees i plantejaments del s.XVIII. No cal dir que, ben entrat el s.XXI, l’argumentari que fan servir és senzillament inacceptable, allunyat de qualsevol raonament lògic i rebatible des de tots els punts de vista possibles. Un dels arguments més utilitzats per continuar justificant el captiveri urbà d’espècies exòtiques té,  paradoxalment, un caràcter “educatiu”: Els zoològics permeten els xiquets i les xiquetes d’observar la fauna salvatge en primera persona. Disculpeu: salvatge? És pot saber què li queda de “salvatge” a un animal que ha viscut en captivitat des que era menut o que, fins i tot, ja va nàixer captiu? D’altra banda, les possibilitats pedagògiques que ofereixen en l’actualitat els mitjans audiovisuals –que sí mostren les característiques salvatges dels animals dins el seu hàbitat– converteixen aquest argument “educatiu” en un acudit de mal gust. Una altra perla argumental: Els animals estan d’allò més bé: al zoològic, no els falta de res. Sempre dic el mateix als meus alumnes: D’acord: fem una prova. Que deixen la porta de la gàbia oberta durant cinc minuts... Si l’animal no s’escapa és que no li falta de res. No cal dir que s’escaparà perquè l’única cosa que li manca és l’única cosa que posseeix com a ésser animal: la llibertat de córrer i desenvolupar-se per on li vinga de gust.

Però les “excuses” més retrògrades són aquelles que es disfressen de “coneixement” i justifiquen el manteniment dels zoos argüint raons de caràcter científic, com ara la protecció d’espècies en perill d’extinció. No cal ser un expert en biologia per entendre que si es vol protegir una espècie cal, necessàriament, protegir el seu hàbitat. No obstant això, els països desenvolupats es dediquen a espoliar la biodiversitat d’Àfrica per nodrir les atraccions zoològiques de les ciutats del primer món, mentre les seues multinacionals devasten a un ritme frenètic les jungles tropicals. En canvi, per a una espècie autòctona com el Linx ibèric, sí que es procedeix amb coherència científica: s’atorga màxima protecció al seu hàbitat –Parc Natural de Doñana i Sierra Morena–,es crea un Centro de Recuperación del Lince Ibérico dins aquest espai natural i, sobretot, no es permet d’usar aquesta espècie com a reclam de cap zoològic –no hi ha un sol exemplar engabiat–. Un tracte de favor sospitós. Serà perquè el linx no és immigrant...

Fa temps, amb motiu de la inauguració de l’Oceanogràfic, un amic ironitzava sobre aquesta nova atracció animal: Què fa un pingüí a València?, deia amb sarcasme. I què fan belugues, dofins, taurons... en una piscina? Pot respondre algú amb franquesa, amb una mínima neutralitat i justícia, més enllà de la il·lusió dels infants?

 

Desconec si l'agència de viatges Shoestring o el dissenyador a qui encomanaren l'última campanya publicitària coneixen la curta però accidentada història del Metro de Palma de Mallorca. En tot cas, bé faria l'ex-president Jaume Matas d'acusar-los de plagi: és evident que la idea original és ben seua. Què al·legarien davant del jutge els advocats de l'empresa per demostrar que no sabien res de les greus innundacions que va patir el metro de Palma el juny del 2007 i que van provocar el seu precipitat tancament dos mesos després d'haver-se inaugurat? L'ex-president balear en tindria prou de mostrar la pàgina del diari que he fotografiat per guanyar el pleit.
Cada vegada que mire la imatge no puc evitar de riure'm. Ja em perdonaran els companys mallorquins però l'anunci sembla un acudit. Per a ells, s'acostarà més a una broma de mal gust. Segur. Tothom sap però, que la realitat supera la ficció -en aquest cas, publicitària-. I si l'anunci sembla un acudit o una broma pesada és perquè la realitat no ho sembla: ho és. El cas del metro de Palma n'és un exemple inigualable. Com no se'ls cau la cara de vergonya? A València però, estem tan acostumats a la corrupció i al malversament dels diners públics que això del metro ens sembla una minudesa insignificant. TerraMítica, Visita del Papa, Circuit urbà de F1, Canal9... Bé, no vaig a endinsar-me, que és molt trist. (Si algú està interessat en aquest tema, pot fer-li un colp d'ull a aquest escrit http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/78730 )

I, en tot cas, si es tracta d'una coincidència, és sorprenent. Difícil de creure. L'han clavat! Però, heu vist? Heu vist? A propòsit no ho hagueren fet millor!Disculpeu-me una vegada més: me pixe de riure!

53.327 obres presentades, 447 escoles i instituts participants, 2.896 mestres compromesos... Són les xifres de l'última edició del Premi Sambori, el certamen de literatura infantil més important d'Europa. Sí: d'Europa. I és en català. I és fa al País Valencià. L'encadenament d'aquesta seqüència d'afirmacions sembla d'una incoherència semàntica absoluta; com si es tractara d'una construcció del tipus Un triangle té quatre costats. Com és possible que el concurs literari amb més participants d'Europa es faça en una llengua minoritària com el català? I, sobretot, com és possible que s'organitze al País Valencià, on la nostra llengua es troba  en una situació preocupant, menyspreada i maltractada sistemàticament per les institucions que haurien d'usar-la i defensar-la? La versemblança d'aquestes afirmacions encara es més difícil de sostenir si afegim que, fins fa ben poc -i la d'enguany serà la 10a edició-, la Conselleria d'Educació s'havia negat en rotund a donar qualsevol tipus de suport -econòmic o material- a Escola Valenciana per fer front a la gran despesa que suposa organitzar una iniciativa d'aquestes característiques i magnitud. Tot plegat, un miracle: l'èxit del premi Sambori no és pot explicar de cap altra manera. Un miracle però, que no res té a veure amb cap divinitat: parle dels mestres d'aquest País i del seu incansable i anònim treball. Eixe és el vertader miracle.

El Sambori va nàixer sense fer soroll ara fa deu anys, gràcies a la il·lusió d’una gent que ha treballat sempre amb l’objectiu de recuperar la normalitat d’una llengua i una cultura malferides. I, després d’una llarga travessia i de vèncer mil i una adversitats, s’ha convertit en un fenomen social d’enorme rellevància, que ha traspassat les fronteres de l’escola –el concurs s’ha expandit cap als instituts i la Universitat–, de la llengua -també participen alumnes castellanoparlants- i del nostre territori –hi prenen part escoles d’arreu del domini lingüístic català–. L’esforç de Escola Valenciana -Federació d'Associacions per la Llengua- i dels mestres d’aquest País, ha donat els seu fruit: cada any, desenes de milers de xiquets i xiquetes usen el valencià per imaginar i escriure històries de tota mena. Això és donar vida i prestigi a una llengua. Uns, experimenten i investiguen amb l'escriptura la parla que han fet servir tota la vida, tot construïnt el seu pensament; els altres, li perden la por i s'entusiasmen per aprendre una llengua que no és la seua. Aquesta és la millor contribució: el Sambori ha estat l'inici de l'aventura d'escriure per a milers d'infants. I també la millor garantia de futur perquè una llengua que s'escriu és una llengua que s'estimarà.

No és fàcil de vèncer l'estat d'ànim. De fet, allò més recomanable és assumir-lo; deixar que faça el seu curs. Ni l'hem generat nosaltres ni serem nosaltres qui ens el treurem del damunt -si més no, d'una manera conscient-. No parle del caràcter o la personalitat; parle de l'emoció transitòria que impregna els nostres fragments de vida. Neguit, eufòria, desgana... És clar que no lluitem contra el benestar ni la joia: com més duren millor. Tanmateix, no suportem un sol dia de tristesa o d'apatia. Sembla un sacrilegi; una irresponsabilitat. No ens permetem relliscades emocionals: hem d'estar sempre al màxim d'energia i d'actitud. És injust; i equívoc; i nefast. Són les capes de cultura capitalista que portem sota la pell: és la lògica neoliberal aplicada a l'existència. Ens fan veure que morir és un error i que deixar-ho amb la parella és un fracàs. Perquè ens han enganyat tan fàcilment? Tractem de resoldre una grip en qüestió d'hores i volem refer-nos d'un desengany de la nit al matí. I el procés? Com som tan ingenus de pretendre accelerar-lo? Com som tan estúpids de pensar que podem acurtar el trajecte que va d'un estat a un altre? Per molts antibiòtics o vàliums que ens empassem, seguiran el seu curs. Més val assumir que no som nosaltres qui decidim de guarir-nos. Una cosa ben diferent és que ho aconseguim. Tard o d'hora.

Amb el temps, he aprés a respectar-me, a assumir els vaivéns anímics; els meus i els de la gent que m'envolta.  Ahir però, vaig tractar de vèncer una desídia que durava ja massa temps: moltes coses per escriure i cap energia per fer-ho. Feia dies que cercava alguna resposta: sempre hi ha un origen. Perquè no tinc l'energia de fa una setmana? Quina és la causa d'aquest mínim però perceptible neguit? Què m'impedeix d'escriure amb tranquil·litat? Qui m'ha furtat la paciència? Fa fred. Després d'unes setmanes primaverals, ha tornat l'hivern. I és aquesta sobtada aparició la que m'ha fet encongir. Feia un bon grapat de dies que, inconscientment, cercava un motiu que expliquès la meua inactivitat, el meu desencís. L'atracció de la nevera i del llit era impossible d'evitar. I no cal dir que vaig assumir el meu estat a la perfecció: a casa, he fet el gandul d'allò més. Però volia 

En aquest punt, trobe inútil de continuar. La primera part semblava interessant; després, precisament quan he començat a escriure allò que volia escriure, sembla que tot s'ha espatllat. Reconec que les paraules m'han traït fa estona: han anat a la seua des d'un bon principi. No em veig amb cor de reconduir-les o de  tornar-les a escriure. Volia explicar un estat d'ànim. Volia remarcar que el fet d'escriure unes paraules lliures com les d'ahir, sense cap pretensió, m'ajudaren a recuperar l'energia que el fred m'havia pres. Però no volia que l'escrit emanés cap mena de misticisme: l'atabalat lletraferit que perd la inspiració o que no pot continuar la novel·la perquè els personatges se li rebel·len. No, no, no! Disculpeu: res d'això. Eviteu de pensar-ho. Torne a estar enrocat: no sé com eixir amb una mínima cohesió d'aquest escrit. L'error és pensar en un desenllaç quan, tot plegat, el text no té un principi i, encara menys, un nus d'acció. I si l'esborrès? No sóc capaç de fer-ho. És el típic pensament estúpid. Típic i estúpid. Pense que, demà pel matí, quan el torne a llegir, alguna cosa en podré salvar. Alguna idea; alguna construcció original. I ara, aclarim-nos abans d'anar cap al llit: si no vaig equivocat, he iniciat aquest escrit per vèncer la desgana creativa que m'ha produit el fred sobtat del febrer, oi? I no haguera estat més eficaç anar a comprar-me una estufa més potent?

Acabe d'iniciar un petit experiment literari. Promet ser honest: les paraules que podeu llegir seran escrites en un interval de quinze minuts. És l'únic argument que les motiva. Em reservaré -potser- un parell de minuts per fer una mínima correcció. Potser no. Havia iniciat un escrit que no he aconseguit d'orientar de ninguna manera; l'he esborrat -bé, no he esborrat res, la veritat- i m'he decidit a escriure qualsevol cosa, idea, fet... que aparega davant de mi en els pròxims minuts: quinze, per a ser exactes. No espereu gran cosa: he dit que anava a ser honest, no enginyòs. Ha estat, en el fons, un desfogament: escriure qualsevol cosa sense les limitacions conceptuals i estètiques que acoten els meus escrits. Ara, no se què dir. Pense que quan el cronòmetre marque 15:00:00 li faré una fotografia. M'agrada escriure. Així començava l'escrit fracassat. Volia seguir amb un "No és un bon començament" però no he sabut com continuar. De fet, pretenia divagar sobre aquesta afirmació: no és del tot exacta. Ha d'haver alguna cosa més -supose-. Generalment, m'agraden coses senzilles, que no m'atabalen en excés. Escriure, sovint m'ofega. I, malgrat tot, avance cada dia una mica. Un dia, em sorprén la facilitat per traduir en paraules una intenció; després, al llarg d'una setmana sóc incapaç d'escriure quatre línies coherents. I no parle de grans empreses: parle d'escrits sense importància. Com aquest. Em fa una mica de vergonya de publicar aquestes paraules però he dit que anava a ser honest.

NOTA: Els 52 segons de més, els he fet servir per fer la fotografia -aquestes paraules sí que són fora de temps-.

En el llibre Com ens vénen la moto (1996), Noam Chomsky i Ignacio Ramonet denuncien l’enorme i subtil control que l’Estat, a través dels mitjans de comunicació, exerceix sobre les persones, i delaten, amb una afirmació implacable, la farsa democràtica que practiquen els països desenvolupats: La propaganda és a la democràcia allò que la porra és a l’Estat totalitari. És a dir, en la proclamada era de la llibertat, som esclaus dels grans grups de comunicació. El cas italià és paradigmàtic, com bé recorden els dos autors en al·lusió al sr.Berlusconi: Quan es posseeixen el poder econòmic i, sobretot, el mediàtic, fer-se amb el poder polític és una simple formalitat. Queda clar, doncs, que no és la política qui sotmet els altres poders, sinó a l’inrevés.

La democràcia espanyola però, és un cas apart ja que, a més a més d’estar tan adulterada pels mèdia com la resta de democràcies occidentals, presenta unes incongruències difícils d’assumir. La primera reflexió és inevitable:  com es pot ser “demòcrata” i defensar la monarquia, si aquesta representa la viva antítesi del fet democràtic? D’altra banda, la mateixa Constitució prohibeix de celebrar segons quins referèndums, negant la seua mateixa essència: el sufragi universal. La Llei de Partits és també un gran exemple d’hipocresia democràtica. Perquè no es prohibeixen els partits d’ultradreta, com Alianza Nacional o España 2000, responsables d’agressions constants a immigrants, gais i membres de col·lectius d’esquerra? Condemnen explícitament –que és allò que la llei exigeix- la violència que ells mateix generen? I el PP? Caldria il·legalitzar-lo per no condemnar l’extrema violència en la qual està immers l’Iraq des de fa 4 anys per culpa d’una guerra que ells mateix varen patrocinar? Incoherències d’un sistema electoral que ens demana la nostra opinió únicament cada quatre anys i sols per triar qui volem que ens governe, no per participar-hi activament.

Internet, tard o d’hora, permetrà la revolució democràtica: no hi haurà ninguna excusa logística per decidir les nostres prioritats i votar pressupostos municipals o europeus. Sóc absolutament conscient de la farsa democràtica en la qual vivim: no cal que ningú m’ho recorde. Malgrat totes les deficiències de la nostra democràcia però, considere absolutament necessària la participació ja que, si més no al País Valencià, el matís entre esquerra i dreta encara és important en temes com ara la llengua, la cultura, l’educació o el medi ambient. Un colp d’ull a la nostra realitat social no fa més que confirmar-ho: tancament de TV3, visites papals, circuits urbans de F1, abandonament de la sanitat i l’educació públiques... Tanmateix, mentre esperem la democràcia participativa, no estaria de més que els polítics incorporaren mesures que refrescaren el sistema electoral i el feren una mica més just.

En aquest sentit, prohibir les majories absolutes evitaria totalitarismes legals, obligaria al consens entre partits i potenciaria l’essència de la política: el diàleg. Però ninguna proposta és tan original i democràtica com la que m’explicava el meu amic Alfons l’altre dia: el vot negatiu. Ell, conscient de la pantomima electoral, no vota per a que guanyen uns; vota per a que no guanye el PP. Si existís la possibilitat de votar en negatiu, molta gent no es veuria obligada a votar Zapatero per evitar que l’insofrible Rajoy i els seus sicaris tornen a gobernar: el seu vot li’n restaria un de positiu al candidat del PP. Aquesta mesura reduiria enormement l’abstenció i el vot en blanc, car ningú no es veuria forçat a donar suport a un candidat en el qual no creu per evitar que guanye un altre de pitjor. Però degut al descrèdit galopant de la classe política, no seria d’estranyar que, introduint aquesta nova modalitat de vot, el còmput global de tots els candidats fora negatiu –Rajoy (-534587), Zapatero (-4293847)...−, i hauríem de capgirar un principi bàsic de la democràcia: guanyaria qui menys vots aconseguís.

Repetir és nefast. Reconec que a l’escola, els mestres abusem d’aquesta acció –sobretot dialècticament–, sense adonar-nos-en de la seua inutilitat: “No parleu tots alhora”, “Escolteu els companys”, “No baixeu les escales corrents”, “Treballeu a casa”, “No us baralleu”... Quin mestre no repeteix un parell de vegades tots els dies aquestes i d’altres consignes prefabricades? I quin és el resultat? Si els alumnes no respecten aquestes normes no és perquè no les coneguen: fa temps que se les saben de memòria. Per això repetir-les constantment no té cap efecte: cal cercar altres estratègies. Malgrat tot, aquest vici professional –en la seua vessant parlada– és gaire bé inevitable i no té, en el fons, la menor importància educativa –els mestres assumim inconscientment la seua inoperància i la nostra afonia crònica–. Però la inèrcia burocràtica del llibre de text i la manca de motivació professional sovint traslladen aquest fenomen a la pedagogia del mestre. I és en el treball diari a l’aula on rau la gravetat de la reiteració: repetir constantment les mateixes activitats i metodologies a classe  sí que té importants i greus conseqüències pel que fa a l’educació dels i les alumnes. Bàsicament, el no-aprenentatge i l’avorriment absolut.

El Dia de la Pau
La celebració de les festes a l’escola pateix molt d’aquest mal. I, d’entre totes, destaca l’anomenat Dia de la Pau –30 de gener–. Malauradament, a la gran majoria de centres educatius, el treball i les activitats referents a aquesta diada és poden resumir en ben poques paraules: fer un dibuix o un mural –amb els mateixos motius i lemes de l’any anterior– i cantar i ballar la mateixa cançó de sempre. No cal dir que els i les alumnes s’ho passen bé. Però, què aprenen? És aquesta pregunta la que ens va empènyer a un grup de mestres de l’escola Covalta d’Albaida a pensar un muntatge teatral en el qual els alumnes pogueren viure en primera persona les dues cares de la guerra: la que mostren les pel·lícules i la terrible realitat.

Nota: L'experiència ha estat publicada íntegrament al diari Levante. Si us interessa podeu acabar de llegir-la fent clic a l'enllaç:

http://media.epi.es/www.levante-emv.es/media/documentos/2008-02-13_DOC_2008-02-06_00_35_13_aula.pdf

Si ho preferiu, podeu continuar llegint-la al bloc.

INFORMACIÓN AL CONSUMIDOR:

Elaborado a base de zumo concentrado (30% Fraga, 50% Aznar, 20% Acebes).

Consumir preferentemente: nunca.

Mantener en un sitio alejado de todo el mundo.

Evitar el contacto directo con los ojos.

Una vez abierto, más vale cerrarlo.

A la Cartelera Túria de la setmana passada -nº2293- apareix una senzilla reflexió, eloqüent i dramàtica com feia temps que no llegia. Eloqüent perquè el seu raonament argumental és incontestable; i dramàtica perquè demostra, novament, en un cas especialment tràgic i doloròs, la vergonyosa parcialitat de la jurisprudència valenciana i la seua denigrant connivència i submissió: estan al servei dels polítics que ens governen. L'incisiu i compromés punt de vista es troba a "El huevo de Colón", una secció de la Turia on apareixen escuets comentaris carregats d'ironia al voltant de notícies d'actualitat. Es tracta d'una comparació judicial demolidora. Si no fora per la gravetat de tot plegat, el text invitaria a riure. Diu:

"Una juez de Sigüenza ha imputado a 18 personas por el incendio de Guadalajara en el que murieron 11 miembros de un retén en julio de 2005. Son los excursionistas que hicieron fuego, el ex-alcalde y el secretario municipal de Riba de Saelices, que autorizaron la construcción de la barbacoa, seis técnicos de la Consejería de Medio Ambiente de la Junta de Castilla-La Mancha, un funcionario del 112, el representante de Tragsa, jefe directo del retén. Y se comenta que ahora va a por la ex consejera de Medio Ambiente, que dimitió tras el suceso".

I segueix:

"Como llamativo contraste, Nieves Molina, titular del juzgado de instrucción nº21 de València, y Asunción Calvo, fiscal de ese juzgado, han vuelto a archivar deprisa y corriendo -¿han llamado a declarar a responsables de FGV o a algún político?- el sumario por el accidente del metro de València del 3 de julio de 2006, en el que murieron 43 personas y resultaron heridas 47. Accidente que, por otra parte, se podría haber evitado con la instalación de una simple baliza".

Com és possible? Cerque paraules per expresar-me però totes em semblen poca cosa: indignació, impotència, vil·lesa, incredulitat, negligència, manipulació, infàmia, repugnància, indefensió, traïdoria, indecència, prevaricació... Un poc més al nord, la situació no millora: al Jutjat nº1 de Nules, ja són vuit els magistrats que han abandonat la instrucció del Cas Fabra per raons "personals". També hi han passat quatre fiscals diferents. Tot un rècord d'impunitat, del qual, Francisco Camps se'n vanagloria sovint. De fet, Carlos Fabra continua al capdavant de la Diputació de Castelló: és el seu home fort. I, ara, la seua filla, Andrea Fabra, ha estat triada de nº2 a les llistes del PP per Castelló. Plena confiança en el pressumpte delinqüent.

Els polítics, en general, perden la decència i la dignitat personal en el moment que s'afilien als partits: ja no són ells, són "partit", i com a tal actuen. En el cas del PP però, la perversió és absoluta: els seus dirigents no saben conjugar el verb dimitir. "Yo dimi... dimi... Yo dimitiríamos". El cas de Trillo és difícil d'igualar: 62 militars morts en l'accident del Yak-43. Les irregularitats en la contractació, el pèssim estat de l'avió -causa de l'accident-, l'escàndol de la identificació dels cadàvers... Si un ministre no dimiteix amb aquest panorama, pot algú imaginar per quin altre motiu podria dimitir? I els jutges? Què més necessiten per imputar-lo? La seua actuació ha estat repugnant. Per no parlar del tema basc, on la conxorxa política i judicial és d'una evidència i gravetat alarmants.

Dels polítics espere ben poca cosa. Fins i tot, dels que m'agraden. Però, què ens queda si l'estat de dret es subjuga als interessos dels partits? Si no hi ha independència judicial, qui controlarà als empresaris, constructors...? I als Zaplanes i Fabres diversos, qui els pararà els peus...? Quina opció ens queda? Sí? Eixa? La que fan servir al nord? És, certament, depriment. Desolador.

Del pannell informatiu que es pot veure a la fotografia se'n podrien dir moltes coses: encara que no ho semble, la seua aparença inofensiva amaga l'ideari bàsic del PP valencià. Podem començar per allò més evident: la llengua en el qual està escrit. A València -i a la resta del País-, és cada vegada més habitual que els nostres representants "obliden" el bilingüisme que tan defensen i del que tan orgullosos estan. Això sí: curiosament, aquesta amnèsia monolingüe afecta sempre a la nostra llengua, no mai al castellà. Qué más da?,que pensen ells. Un altre element que seria interessant d'analitzar és el nom amb el qual s'ha batejat la remodelació d'aquesta zona del port: "Juan Carlos I". Ja ho diu la cançó: Per ofrenar noves glòries a Espanya...  Malauradament, aquestes coses -el menyspreu a la llengua pròpia i l'ofrena a Espanya- formen part de la "normalitat valenciana". No hi entraré, no paga la pena: massa trist i conegut. Tampoc tinc intenció d'aprofundir en l'eufemisme que suposa la informació aportada pel pannell: les "infraestructuras de la conexión Alameda-Av. de Francia-Puerto" i el "acondicionamiento" del Grau de València són, en realitat, un pretext per construir el nou circuit urbà de F1. Ni més ni menys. Gran metàfora!

Tot això però, no era suficient argument per motivar un escrit: no m'agrada divagar sobre coses evidents. L'origen d'aquestes paraules és un altre. Si feu clic sobre la imatge, podreu observar-ho més detalladament. Parle de la dotació pressupostària: el cinisme, aquesta vegada, porta decimals. Terra Mítica, Oceanogràfic, Palau de les Arts, Ciegsa, RTVV... Totes i cadascuna de les empreses que gestiona la Generalitat Valenciana acumulen un dèficit astronòmic: si foren empreses privades estarien en fallida absoluta i els seus directius haurien estat acomiadats o tancats a la presó. El forat negre de Terra Mítica n'és un exemple paradigmàtic. El cas de Canal9 és, també, certament excepcional: més de 1000 milions d'euros de deute acumulat (El País, 24-I-08). Jo, personalment, no puc acabar de concebre-ho. Ni que foren la meitat. Una altra xifra terrorífica: el Palau de les Arts, pressupostat inicialment per uns 90 milions d'euros, s'ha empassat ja 345 milions dels nostres impostos, amb un sobre-cost superior al 300% (Levante, 24-I-08). Més de 40.000 milions de pessetes... de sobre-cost! D'això en dic jo precisió.

No hi ha obra pública que depenga de la Generalitat -carretera, escola, hospital...- que no estiga envoltada de tota mena d'irregularitats i sobre-costos milionaris -no mai justificats-. I, malgrat tot,  la previsió pressupostària de les grans obres públiques es detalla al cèntim, no fora que algú dubtés de l'honradesa dels nostres gestors. Compta l'aparença. Nou milions, cinc cents vuitanta-set mil, sis cents seixanta-sis euros amb 45 cèntims -bàsics per a la correcta execució de la globalitat del projecte- serà el cost exacte d'aquesta nova intervenció urbana. Tot un detall... de cinisme.  

Quan Guillem de Baskerville, a la brillant adaptació cinematogràfica de la novel·la d'Umberto Eco El Nom de la Rosa, descobreix com accedir a la cambra secreta de la biblioteca de l'abadia, hi troba l'inquietant i temible Jorge de Burgos, el monjo benedictí que ha tramat tots els assassinats. És el final. El vell cec tractarà d'assassinar Guillem de Baskerville fent-li tocar les pàgines enverinades del llibre que ha motivat tanta desgràcia a l'abadia. Aquest, l'agafa gustosament, però amb un guant, coneixedor de la metzina que hi conté. I quan li ho fa saber, Jorge s'omple d'ira, donant pas a una seqüència d'imatges i de paraules inigualable.  La breu conversa que mantenen despulla, amb una contundent clarividència, la tenebrosa esència de l'església Cristiana: la seua intrínseca maldat. D'abans i d'avui. Fa més o menys així:


Guillem de Baskerville: Perquè? Perquè un llibre innofensiu ha estat motiu de tantes morts? -en referència al llibre II de la Poètica d'Aristòtil-.

Rouco Varela: Com anem a permetre que la gent docta tinga accès a un llibre que parla de la risa? El món esdevindrà en caos: si hom aprén a riure's de tot també riuran la paraula de Déu. El riure mata la por i sense por no pot haver fe. Si la gent riu, no tindrà por. I si la gent no té por, com la controlarem?

Feia temps que cercava unes sabates per fer esport. Mai no he estat una persona hàbil amb la roba: si vaig sol de rebaixes, en poc temps acabe preguntant els maniquís per les talles dels pantalons. Amb el calçat esportiu, aquesta incapacitat s'agreuja considerablement, en part perquè cada vegada és més difícil de trobar esportives que, a més a més de còmodes, siguen "normals"; és a dir: un color determinat i lliure d'estridències, un detall discret al lateral, una relació qualitat-preu mínimament raonable... Malgrat tot, la nova adquisició era peremptòria: un forat a la sabata és una raó més que poderosa, sobretot per al mestre d'educació física d'una escola.  Així doncs, uns dies abans de les vacances de Nadal, m'hi vaig posar de valent.  I vaig tenir en Albaida, una gran aliada: les seues dimensions -sis mil habitants- permeten l'existència d'un parell o tres de botigues d'esport: no hi ha negoci per a més competència. Tot un avantatge per als indecisos crònics: com menys possibilitat de triar, millor. A més a més, en els pobles -per bé que siguen una mica grans i tinguen el títol de "ciutat"- encara funciona allò de Si has de comprar no-sé-què ves a..., fet que ho simplifica tot enormement. En aquest sentit, i per consens popular, a la vila d'Albaida,  si t'has de comprar unes sabatilles d'esport has d'anar a Authentic's.

Al rally de la vergonya
al Llac Rosa de Dakar
a les tanques de Melilla
a les nits de Gibraltar
        
        Dakar, Obrint Pas


Fa un parell d'anys, quan era tutor de 5è a una escola pública de València, vaig discutir amb la mare d'un  dels meus alumnes al voltant de certs comentaris i punts de vista que, al llarg del curs, havia plantejat a classe. La dona esperà fins a l'últim moment per comunicar-me les seues discrepàncies perquè, com va dir ella, es tractava de coses sense massa importància "y porqué te lo curras mucho con los niños". Així doncs, una cosa per l'altra: la meua visió del món i de la vida -de la qual no compartia gaire bé res-, es compensava per l'esforç ingent de dur endavant aquella classe i l'allau d'activitats i eixides de tota mena que férem aquell curs. No cal dir que, abans de començar a parlar, ja savia quins temes anaven a eixir a la conversa. Fou un diàleg animat i divertit: que perquè deia País Valencià a classe; que perquè demanava als alumnes que cercaren informació al voltant dels pros i els contres del transvasament de l'Ebre; que perquè havia dit que Rita Barberà -que viu amb una dona- no era, precisament, l'alcaldessa més indicada per a organitzar un Encuentro Mundial de la Familia Cristiana... Bé, divergències personals que ambdós defensàrem amb arguments gairebé oposats. No cal dir que el tractament a classe de tots aquests aspectes el vaig fer evitant, tant com vaig poder, l'opinió personal i cercant sempre arguments objectius. Malgrat tot, un dels comentaris m'enutjà sobre-manera: hi ha certes coses que, des del meu punt de vista -i també des d'un punt de vista educatiu-, no són discutibles: l'actitud ha de ser radical. L'inefable París-Dakar n'és una.

"Y lo del París-Dakar qué? Hombre, eso no está bién! Con la ilusión que le hace a los niños". Reconec que vaig enervar-me. "Doncs que s'il·lusionen per altres coses!", li vaig dir amb contundència. No valen plantejaments ambigus en segons quins temes. L'anècdota es remuntava al gener d'aquell any. De bon matí i amb el diari a la mà, vaig llegir a tota la classe una notícia referent al París-Dakar. Deia, en ben poques línies, que dos xiquets havien mort atropellats per un camió mentre jugaven al seu poblat. Seguidament, els vaig mostrar les incomptables pàgines dedicades a la mort d'un motorista australià que hi competia -Andy Caldecott-. El ressò d'aquesta notícia i les mostres de condol s'amplificaren i es repetiren fins a l'extenuació, inclús després d'acabar la cursa; l'altra, no tingué cap transcendència. Qui se'n recordava dels pobres xiquets? Després de mostrar les notícies, no vaig poder controlar la fúria dialèctica i vaig arremetre de la forma més virulenta possible contra aquesta inacceptable i feixista competició. Prepotència, inconsideració, menyspreu, mort, agressió... Un estigma colonial. Tot això i més significa aquesta cursa. L'home blanc i ric "lloga" els països pobres de l'Àfrica subsahriana per fer el bèstia, el cafre, el "valent"... a canvi d'uns pocs cèntims que, a més a més, acabaran a les butxaques de quatre llepons aprofitats. I si, creuant un poblat, el flamant tot-terreny de l'equip Repsol atropella una xiqueta talment com si fora un animal, no passa res: n'hi haurà prou amb que el pilot li pregunte a sa mare "Què li dec?".

Finalment, el rally que no mai s'hauria d'haver celebrat, s'ha suspès. Hagués preferit que el motiu fora una revolta popular de la gent de Mauritània, fruit de la seua indignació i de la seua dignitat. O una multitudinària manifestació a Lisboa que hagués impedit l'eixida dels vehicles. Però, segons diuen, la causa ha estat la manca de seguretat. De nou, l'amenaça terrorista. Al Qaeda, com sempre, actuant de comodí per a tots els governs "democràtics". Tant me fa: me n'alegre igualment. És la revenja dels esperits d'aquells xiquets i xiquetes anònims que moriren aixafats per les màquines de l'home blanc.

No vaig a capficar-me en excés amb aquestes paraules. Disculpeu, en tot cas, la seua mediocritat. De fet, potser el títol de l'entrada i la fotografia que adjunte serien més que suficient per intuir allò que vull plantejar... Com es pot ser tan coent, tan hortera, tan poca-gràcia, tan pampana, tan vulgar, tan carrincló, tan banal, tan superficial, tan insuls...? La decoració nadalenca sempre ha pecat de ser un poc "afectada" de més. Sense anar més lluny, l'arbre de Nadal. Malgrat tot, cadascú el decora d'una manera diferent: amb llums o sense; amb estrella al capdamunt o no; amb regals a la soca o mitjons penjant de les branques... D'acord. A més a més, hi ha el ritual de posar-lo, emocionant indici per als més menuts de que les festes de Nadal ja són a tocar. Hi ha un component familiar innegable. Els pesebres són tota una altra història, cadascun amb la seua idiosincràcia i la seua originalitat: personatges diversos, la sorra per fer les muntanyes, recursos hidràulics -l'inevitable paper de plata-, figures de tota mena... El seu muntatge és també un ritual nadalenc emotiu, amb independència de les teues creences. I la seua elaboració, meticulosa: un paisatge en miniatura.  Però, què hem dieu dels Santa Klaus escaladors en sèrie penjats dels balcons? Per favor! Com és pot tenir un concepte de la decoració tan rematadament vulgar? I és tan difícil entendre que la seua massificació elimina de socarrel la poca gràcia que pogués tindre l'original? Permeteu-me la llibertat d'enutjar-me. I que cadascú continue decorant la seua casa tal i com li vinga de gust. Però deixeu-me dir-ho una vegada més i ben fort: lamentable.

PD: si, com a mínim, foren els tres Reis de l'Orient...

Sovint, l'alçada de les muntanyes determina injustament el prestigi d'aquestes. És l'estúpida lògica de la societat actual; més gran, més quantitat, més durada: millor. L'inefable dita the bigger, the better nord-americana. La geografia valenciana però, no entén de grans dimensions: la nostra natura es ven al detall, no a l'engròs. I, d'entre la gran quantitat de petites meravelles que hi ha repartides per tot el nostre territori, hi destaca una d'incomparable: el cim del Benicadell.

... Però si hi ha una penya ardida entre les ardides, una penya forçuda i valenta, la penya per excel•lència del territori diànic, aquesta és per qualitats i mèrits propis i per un espontani consens dels amants i caminants de les nostres muntanyes, la Penya del Benicadell, la Penna Catella o Cadiella o Penecadel, de les cròniques medievals, que com una airada i enlairada cresta, amb una atractiva, elegant, feréstega i inconfusible silueta, remata i corona l'allargada, vigorosa i solitària Serra que, dreçada enmig de les amples i albes planures de la Vall d’Albaida a Tramuntana i el Comtat a Migjorn, es perllonga per Ponent amb el muntanyam de la Covalta i d’Agullent, i mira el mar per damunt de la Carrasqueta de Rugat, la Cuta i la Serra d’Ador...

Són aquestes paraules de Joan Pellicer, recollides al seu llibre Meravelles de Diània, les que em van empènyer a descobrir-lo per primera vegada. I el record d'aquesta veu convertida en paisatge, fou l'origen d'una nova ascensió, aquest cop amb quatre amics de la infantesa: ens retrobàvem després d'un llarg parèntesi vital. Férem el cim cap al migdia, després d'una entranyable passejada farcida de records i rialles. Feia molt de temps que no compartíem conversa. Un cop a dalt però, emmudírem sobtadament: qualsevol paraula és supèrflua davant l'espectacle de llum i de formes que t'envolta. Asseguts a una pedra, contemplem la Vall d'Albaida: bancals, marges i empedrats ordenen la terra blanca i conserven el dibuix mil·lenari de la comarca. En silenci i escortats per tres majestuosos voltors, agafem les minúscules viles amb els dits: Beniatjar, l'Olleria, la Pobla del Duc... Toquem el Montcabrer, el Mondúver, la serra d'Aitana... El Montgó sembla un vaixell que s'allunya mar endins. I admirem la comarca del Comtat, de roig intens, tot advertint desolats una rassa blanca que la travessa. És la cicatriu del progrés: l'inefable autovia en construcció.

Desfem el camí i reprenem les paraules animades, seguint el rastre d'un aroma que volem imaginar: un arròs al forn ens espera a Ca les senyoretes,antiga masia de la vila d'Otos, rehabilitada amb delicadesa i respecte. Després del privil·legi de l'arròs, Joan Olivares ens explica els tresors de la casa rural, convertida en un autèntic museu etnogràfic: ens envolten corbelles, arades, rodes de molí i d'altres estris dels quals els set-ciències de ciutat n'ignorem usos i noms. Són vestigis d'un passat poc distant en el temps però molt llunyà en la memòria: testimonis silenciosos d'una vida que ja no existeix. El capvespre deixa orfes els rellotges de sol que decoren els carrers amb elegància. La gèlida horabaixa ens invita a cercar raser. Ens acomiadem de Joan, l'artista solar, i d'Asunción, ànima de la casa. I tornem cap a València amb una indescriptible sensació de benestar; amb el record per sempre més d'una jornada inoblidable. 

Em dol de dir-ho però sóc incapaç de llegir poemaris. Mai no he llegit un poema amb la tranquil·litat que es mereixen els versos. Fa poc, em vaig "obligar" a llegir Mort i pam, una antologia recent de Vicent Andrés Estellés, elaborada per la seua filla Carmina. Llegir a Estellés és un gest indefugible per a qualsevol que s'estime aquesta llengua. I l'any passat, vaig trobar abandonat a un prestatge de la sala de mestres de l'escola, una antologia d'Ausiàs March elaborada -ni més ni menys- que per Joan Fuster. Era un senyal inequívoc: no podia continuar ignorant el cavaller lletraferit de Beniarjó, el "vers" de la nostra llengua, aquell qui enamorà mitja Europa amb la llengua catalana. Era una falta de respecte. Però malgrat que vaig acabar ambdós llibres sense cap suplici, el sentiment persisteix: se'm fa feixuga la lectura, no m'acaba d'emocionar.
Amb aquesta lamentable predisposició, és evident que mai abans no m'havia endinsat en l'escriptura versada. Per això, quan Marian -una mestra d'infantil de l'escola- em va demanar que escrivís una poesia de la castanyera vaig dir que sí -com li anava a dir que no!-, sense cap convicció. El mateix dia de proposar-m'ho, m'hi vaig posar i he de dir que vaig gaudir de valent cercant paraules i consonàncies. La vaig acabar ben entrada la nit. Els seus complits superen sempre amb escreix l'esforç realitzat. Però aquesta vegada anaren més enllà: un parell de dies més tard, les meues paraules decoraven una paret de l'escola. No vaig saber què dir. I quan Pau em digué que entrés a la seua classe per escoltar una cosa, vaig haver d'aguantar-me l'emoció: Això era i no era, una vella castanyera, que tenia un gran cor...  Eren les meues paraules recitades pels menuts. Em va corprendre d'allò més. Al llarg de la meua vida, m'he emocionat moltes vegades. No mai però, com aquell dia de tardor.

LA CASTANYERA
  
Això era i no era,
una vella castanyera
que portava mocador
i tenia un gran cor.

Tots els anys per la tardor
ens visita amb molta fruita
i els xiquets que tenen por
s’amaguen a corre-cuita.

“No fugiu, no fugiu!”,
ella diu mentre somriu,
“que no us han de fer cap por
les fruites de la tardor”.

Un moniato per ací,
un bon caqui per allà.
Tres magranes perquè sí,
carabasses portarà.

Els xiquets i les xiquetes
ja no tenen gens de por
però alguns amb l’ai al cor
s’aproximen de puntetes.

Quin raïm més saborós!
Com estan les avellanes!
Per favor, més mandarines!
I un bon dàtil, ben melós!

Quan les fulles són a terra
i comença la frescor,
els carrers color a serra
omplen els menuts d’enyor.

I la vella castanyera
cull els fruits amb molt d’amor
i els prepara una panera
perquè tasten la tardor. 

La manifestació del 1-D ha estat tot un èxit, de la qual cosa me n'alegre d'allò més. Barcelona, enrarida "nacionalment" des de fa molt de temps per la seua condició de gran "urbs" necessitava una injecció com aquesta per reafirmar-se com a capital catalana, i canviar, ni que fos per un dia, la seua condició de capital del disseny, capital de la moda, capital de l'especulació... Així doncs, enhorabona a totes les associacions que l'han feta possible, especialment a Pd, que ha demostrat una capacitat extraordinària de treball i convocatòria.
    Però, i ara? Quin és el següent pas? Al País Valencià hem fet innombrables convocatòries a València -algunes de ben nombroses- amb l'afany de recuperar la ciutat i reafirmar-nos "nacionalment" i, sovint, aquestes mobilitzacions no han tingut gairebé cap repercussió, més enllà del guirigall del dia en qüestió. Sense anar més lluny, les manifestacions contra la guerra d'Iraq que, de lluny, han estat les més nombroses de la història, no aconseguiren el seu propòsit d'evitar la guerra.
     Així doncs: i ara, què? Què cal fer per no quedar enrocats de nou? Què cal fer per anar més enllà de l'èxit de la convocatòria? Em tem que la resposta passa per la classe política i això és témer molt... Quins moviments polítics es poden esperar? I no dic declaracions o bones intencions: parle de fets, d'accions, de passes endavant, de decisions compromeses i fermes. Jo crec, malauradament, que no em podem esperar cap de substancial. I m'agradaria equivocar-me. La societat civil ha fet els deures amb escreix. Quina serà la traducció política d'aquesta enorme feinada? El sistema juridicopolític en el qual estem immersos té les seues limitacions. Ho sabem de fa molt de temps. És per això que el següent pas és demanar un poc de creativitat als polítics, un poc d'imaginació i d'enginy per vehicular aquesta clara reivindicació i convertir-la en quelcom tangible. Hem de demanar-los que cerquen nous camins, per inhòspits que semblen. I persistència, hem d'exigir-los molta persistència i congruència amb allò que diuen i pensen. Sobretot però, els hem de convèncer, hem de fer-los entendre, als polítics, a tots i cadascun dels nostres representants, que "tot està per fer i tot és possible". Si no comencen per creure d'una vegada per totes Miquel Martí i Pol, no anirem enlloc.