I ara què? I ara què penseu fer?
                       Africa, Obrint Pas


Passeu, passeu! Benvinguts a la Casa Gran del Capitalisme! Tots hi esteu convidats! Bé, tots no perquè seria un embolic: la casa és gran però no tant! Per això hem decidit de fer una selecció aleatòria... entre els països més poderosos del món. A la resta, us anirem informant puntualment i amb tot detall de les reformes que adoptem per redreçar el rumb de l'economia mundial. D'altra banda, com que nosaltres som els qui hem fet que el sistema financer del planeta s'ensorre és normal que ens responsabilitzem de la seua recuperació. Així doncs, els representants de països com ara Burkina Faso, Malí, Bangladesh, Mongòlia, Somàlia, Haití, Panamà, Ruanda, Zàmbia, Moçambic i tants d'altres no heu de patir: us tenim ben presents en aquesta reunió a la qual no us hem convidat i comptem amb tots vosaltres per refundar el capitalisme, eixe sistema econòmic que us ha fet prosperar tant i que ha permés la vostra gent de gaudir d'un benestar social i econòmic tan elevat; eixe sistema que us ven tota mena d'armes per a que us sentiu ben segurs i protegits; eixe sistema que us compra les matèries primeres -com el cafè- a un preu "raonable" i us en torna les engrunes -ben empaquetades i boniques- a preu "irraonable" per a que només vosaltres, els representants dels països, les pugueu comprar.

"I què penseu fer per refundar el capitalisme?", estareu pensant. Eixa és una molt bona pregunta. Ens hem reunit precisament per tractar de respondre-la. Perquè estarem d'acord que no és una tasca fàcil. Hem detectat certes incongruències fonamentals. Mireu sinó aquest exemple: l'objectiu capitalista de qualsevol empresa o país és aconseguir el màxim benefici de la seua activitat. Vaja, com més, millor. Si apliquem aquest principi bàsic a la indústria de l'automòbil -un dels pilars de l'economia mundial- el sil·logisme és ben evident: +cotxes = +riquesa. Però clar: està la punyetera contaminació i el canvi climàtic. Molt bé: farem cotxes que no contaminen. Ep! I què farem amb la gasolina i tota la indústria de refinació de petroli? Estaran d'acord les empreses més poderoses del món -Shell, Repsol, Texaco...- amb aquesta mesura? Probablement no; i més val que no s'emprenyen. Així doncs, modificarem el principi fonamental del capitalisme i evitarem la paraula "màxim" quan parlem de benefici. Ja vorem com s'ho prenen els amos de les empreses, que han arriscat tants diners per nosaltres i ens han permés el privilegi d'un lloc de treball. Però anem a intentar-ho. Eixa mesura implica necessàriament fer menys automòbils, per evitar la contaminació i no exahurir els recursos materials del planeta. Ai, las! Atenció: perquè si fem menys automòbils necessitem menys treballadors i menys empreses proveïdores. Ja la tenim: acomiadaments massius i reestructuració de plantilles. Si més no però, hem aconseguit de reduir la producció i això és bo per al medi ambient. Ara, el problema es que com hi ha tanta gent aturada, no pot comprar automòbils perquè el seu poder adquisitiu no li ho permet. I això provoca menys producció, més acomiadaments i una reducció encara més gran del consum que comença a afectar a altres sectors que no tenen res a veure amb la indústria del motor. Amb la construcció passa el mateix: +cases = +riquesa. Però, i el territori? I els arbres? I el medi ambient? Torne-m'hi: aturem la construcció. Però clar, en zones com el litoral de la península ibèrica, tothom a l'atur. I és que un cop hem fet el sistema dependent del desficaci qualsevol solució genera un altre desficaci.

Com veieu tenim un problema ben gros a la Casa Gran del Capitalisme. Sembla que el mateix sistema té incorporat un mecanisme que evita la seua reformulació. Si fem més cotxes i més cases, malament; si reduïm la producció i el volum de construcció, també malament. Si alterem el fràgil equilibri productiu del planeta correm el risc de generar un colapse total i això no seria bo per ningú, a que no? Així doncs, allò més oportú i honest seria deixar les coses tal i com estan, fer una mica de teatre per tranquilitzar la població i tornar-nos-en cap a casa sense cap acord important. I vosaltres, la gran majoria de països del món, podeu continuar ajudant-nos amb les vostres collites i la vostra mà d'obra barata. No us preocupeu per res que nosaltres ens ocuparem de tot. 

Avise per endavant i que quede molt clar: vull que guanye Obama. Espere i desitge de tot cor que així siga. Honestament: tinc l'ai al cor des de fa molt. Tinc il·lusió i esperança. Vull que McCain i tota la colla de neocons reben un bon repàs: en el fons la victòria d'Obama serà la derrota de Bush i de tot allò que representa. Com al 2004: la victòria de Zapatero fou la derrota d'Aznar, per molt que no és presentés; Rajoy, com ara McCain, no era més que el que continua essent: una titella. És una lluita de conceptes, d'idees que puntualment prenen prestades la veu i la forma de dos individus. Vull que guanye Obama. Des d'un punt de vista emocional, ho necessite.
He de reconèixer però, que les sensacions que aquesta lluita em provoca tenen una extraordinària semblança a les que em produeix un Barça-Madrid. Tenen, sobretot, un caràcter simbòlic. Vull que guanyen els "bons". Em farà sentir bé, faré broma amb els amics; m'alegraré que els "roïns" ho passen mal. "Que n'aprenguin!". Sí: per a mi, per a moltes persones, per a l'imaginari col·lectiu de molts de nosaltres, serà tota una alegria que Obama siga president. Ens farà sentir bé; ens generarà esperança i il·lusió. Això no és poc. Em tem però, que aquest fet tindrà només una importància simbòlica; malauradament, la realitat -la que ara vivim- no tardarà en imposar-se. Els gestos, les formes, els matisos...; no cap dubte que són importants. Tanmateix, no crec que Obama puga anar molt més enllà d'això; del matís. Aturarà els peus a les multinacionals americanes que devasten el planeta? Avantposarà els drets humans de la població mundial als interessos comercials del seu país? Deixarà de fer negocis amb Xina per aquest motiu? Què farà amb Cuba? Derogarà la Llei Helms-Burton i el miserable embargament comercial que pateix l'illa des de fa quaranta anys? Deixarà tranquils els països sud americans? Els donarà suport per a dur endavant reformes socials que permeten l'emancipació i el benestar dels menys afavorits? Col·laborarà amb els moviments solidaris i d'emancipació nacional? Seguirà fent negoci amb la indústria de les armes? Erradicarà la pena de mort al seu país? I què en farà de l'exèrcit més poderòs del món? Sabrà mantenir-lo distret dins de casa sense cap divertiment armat? Si? Fins quan? Em pregunte com s'ho farà: com aconseguirà de desprendre's de tot allò que ha fet possible que els EUA es convertiren en el país més ric i poderòs de la Història. És conscient que totes les barbaritats ecològiques, econòmiques i militars comesses són el fonament de la seua hegemonia mundial? 
Kennedy representava l'esperança, la renovació del somni americà i fou ell qui acabà d'endinsar els EUA en la guerra de Vietnam. Era el president "humà", l'home que salvaria el món i estigué a punt d'iniciar una guerra nuclear amb la Unió Soviètica per la Crisi dels míssils del 1962. I això que era dels "bons". Igual que Zapatero: representava l'esperança, el federalisme de veritat; passar pàgina dels funestos Felipe González, Alfonso Guerra, Corcuera... I l'esperança ha estat un miratge: l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, les negociacions amb ETA i el conflicte basc, la Llei de la Memòria Històrica, la Llei d'Educació... I sort que era dels "bons".
Espere amb tota l'ànima que Obama, al llarg del dia d'avui, es convertirà en el 44è president dels EUA. Perquè, malgrat que considere ben improbable que siga capaç de canviar el món, no tinc cap dubte que, si aquest canvi és possible, comença inequívocament per ahí: per aconseguir que una persona com Barak Obama siga el president del país més poderòs del món.

Fa gaire bé dos anys, Xavi Sarrià em va convidar a compartir amb els Obrint Pas un cap de setmana a Cinctorres, un llogaret d’allò més amable i tranquil de l’emblemàtica comarca dels Ports, a l’extrem nord-oest del País Valencià. He tingut la sort de viure en primera persona la transformació del grup al llarg de la seua història: des de 1996 que vaig enfilar-me a la furgoneta per primer cop, he compartit amb ells gran part del seu camí. D’ajudar-los a muntar un escenari de mala mort i dormir amuntegats a la furgoneta passàrem a l’escenari principal del Mercat de Música Viva de Vic, el Nou Camp i els hotels de quatre estrelles. Menorca, Alacant, Banyoles, Formentera... A cada viatge, una història diferent. I les rialles, sempre assegurades. Aquest cop però, era diferent: a Cinctorres no hi anaven de concert. Un mes abans havien llogat un mas aïllat a les muntanyes dels voltants i l’havien convertit en el seu “quarter” general: Benvinguts al paradísfou enregistrat al bell mig del no-res, envoltat de solitud i silenci. Quan hi vaig arribar la feina estava molt avançada; de fet era l’últim cap de setmana de treball i gran part del grup ja no hi eren. Fou emocionant presenciar com Xavi i Miquel Gironès feien els últims retocs a les cançons del nou disc, tot mesclant-hi veus, instruments i músiques enregistrades al llarg del mes i mig de clausura. Em sentia dins d’una cuina observant dos amics que preparen un plat exquisit. “Un poc més de sal”, deia un; “No te’n passes”, deia l’altre; mentrestant, Jaume Figueres, mànager del restaurant -tècnic de so-, deia que sí a tot per poder avançar –de segur que pensava "Després ja parlarem..."– i els dos "xefs" continuaven cercant suport: “Tu què dius, Didac?”, m’imprecaven una mica inquisitius; i jo els deia que tot em semblava bé, embadalit de poder compartir amb ells l’experiència de construir un disc.
        Dos anys després d’aquella primícia musical, Xavi m’ha convidat a tastar prematurament la seua primícia literària: Històries del Paradís. El disc, el llibre... Les cançons, els relats... Diferents formats d’una mateixa inquietud. Lluitar, crear, construir. Es tanca el cercle. I Xavi, novament, me n’ha fet partícip. Ja n’havíem parlat més d’un cop al voltant d’aquest projecte; n'estava al corrent des d'un primer moment: l'emoció en rebre la proposta de Bromera, l'angoixa de la responsabilitat, la tria de relats, la dificultat de retocar-los, les consideracions de l'editor, la por del "què diran"... Xavi m'ha anat explicant com afrontava la seua primera incursió en el món de la literatura. Un procés que, val a dir-ho, he viscut gaire bé tan apassionadament com ell. I, malgrat que Xavi m'ho havia dit en un dels dinars que solem fer per actualitzar-nos vides i projectes, quan el director de la meua escola m'entregà en mà un paquet postal adreçat a nom meu, se'm féu un nus a la gola. "Obri'l, va"!, em deia Marian també encuriosida. Estava una mica desconcertat de l'emoció. I un cop el vaig obrir, vaig pensar: "Quin privilegi d'amic".
        Mai no havia tingut l'ocasió de llegir un llibre abans que es publiqués. I, tanmateix, he sentit una sensació que ja coneixia: he notat la confiança d'un amic quan et revela un secret; el valor de la confidència,  d'haver-te triat a tu per fer-te'n còmplice.  Vaig esperar la nit per encetar el llibre. I amb la tranquil·litat que només aquesta permet, vaig començar a llegir. Cada paraula. Cada punt. Cada expressió. Hi ha quelcom de catarsi en tot plegat. Sé qui escriu. Sé què pensa del món i de les coses que l'envolten. L'he vist trist. I content. I enfadat. He compartit amb ell molta vida. I tot això és concentra ara en unes paraules impreses. Por. Torne a llegir un fragment. No m'acaba d'agradar la ressonància d'unes paraules. "Trac mocs pel nas". Ho repeteix un parell de vegades. La mestra també "treu mocs pel nas". L'expressió em destorba una mica la lectura. Fins i tot, trobe que l'adultera. No té importància però no puc evitar-ho: no m’agrada. Continue llegint. No he de ser tan primmirat. Potser a Xavi tampoc no li agradava. Potser és cosa de l'editor. El relat acaba. L'última frase, colpidora. Síntesi concentrada d'un sentiment que tots portem a dins. Contradiccions d’una societat que ha fet de la por i del neguit, els seus mecanismes vitals.
       N'estic convençut: el llibre serà un èxit. En primer lloc, per la popularitat de l'autor. Les coses com siguen, amic! I és legítim que en trega partit d'aquest reclam. Tot amb tot, aquesta rellevància social no l'ha guanyada fent l'idiota en un programa de famosos "exprès"; és fruit de més de quinze anys de treball i d'esforç damunt dels escenaris. I del seu geni creatiu, musical però també literari: les seues lletres, d'alguna manera, expliquen històries. El format del llibre també ajudarà: un recull de relats breus permet una lectura tranquil·la i pausada, sense por de perdre el fil de cap història: un parell aquesta nit; demà, potser un altre.  A més a més, és la llengua concentrada; l'esència de les idees i el pensament en forma de paraules: no tens temps d'avorrir-te amb la lectura i sempre n'hi haurà algun que serà del teu gust. O uns quants. De moment, jo n'he trobat més d'un que trobe molt reeixits. Si hagués escrit una novel·la, em costaria més de fer-ne un el·logi. No m'agraden les novel·les.
         Sobretot però, el llibre serà un èxit perquè l'escriu una persona que es fa de voler, que sempre té un gest atent per a tothom, especialment per als seus; per a aquells qui caminem plegats per la vida: un salut des de l'escenari, una abraçada sincera enmig de la multitud, una entrada per a un concert, un cap de setmana fantàstic a Cinctorres... Un gest que, després de tants anys, ha fet que t'aprecie molta, moltíssima gent. Només que comprem "nosaltres" el llibre, Bromera n'haurà de fer una segona edició. No en tingues cap dubte.

Les dones de la neteja em fan el crit habitual: són a punt de tancar l’escola. Les 20:15! M’he entretingut amb la UOC. La sensació, la de sempre: frustrant. Encara no he agafat el ritme de treball. Sembla que ja he perdut el tren i això que no fa ni dues setmanes que va començar el curs. Replegue l’ordinador i marxe cap a casa. Un minut de vorera és suficient per arribar-hi: visc a tocar de l’escola. Cerque la clau del portal d’entre el manoll metàl·lic. És de cap redó però aquesta informació morfològica requereix d’un afegit posicional: n’hi ha dos d’iguals i són veïnes de manoll. Quina de les dos obri la porta de baix del pis d’Albaida on visc llogat? La clau redona que no queda al mig del subgrup de tres claus que em permeten d’entrar-hi. L’estratègia mnemòtica és rudimentària però infalible: he tornat a obrir al primer intent. Després de superar el primer obstacle “portàtil” inicie l’ascensió escalonada amb les claus a la mà, agafades de manera que, un cop siga dalt, em puga estalviar de repetir el mecanisme memorístic abans descrit. Supere el primer pis sense problemes. No és una qüestió de cansament però: la dificultat rau en l’amplitud de l’escala: és mínima. No és pot baixar i pujar a la vegada a no ser que t’estimes molt l’altra persona. Continue. Segon pis. L’escala, de vegades, em recorda Cortázar: Instrucciones para subir una escalera. Si no recorde malament, en un fragment del relat explica com de perilloses són les escales que no tenen una ampla superfície per recolzar-hi còmodament la planta del peu. Això és, sovint, l'origen de la gran majoria d'accidents. La meua experiència ho pot confirmar, per bé que els accidents no han passat de relliscades sense conseqüències. Tanmateix, la velocitat i la coordinació són també condicionants que cal prendre en consideració alhora d'analitzar un accident d'escala. Inicie l'ascenció del darrer pis: peu dret escaló primer-peu esquerre escaló segon; peu dret escaló tercer-peu esquerre escaló quart. De vegades, les sabates i l'escaló es posen d'acord per xisclar alhora, en un soroll que inevitablement em fa pensar amb el bàsquet. Peu dret-escaló cinquè-peu esquerre escaló setè (n'he fet dos d'un bot). Sóc a una mena de replanell on hi ha una finestra. És oberta. "Pomes torrades"; "Pomes torrades". Pomes torrades? Què hi fa un pensament com aquest al meu cap? Ràpidament detecte l'origen d'aquesta estrafolària imatge virtual: la informació que ha generat aquest pensament espontani ha estat olfactiva: fa olor de pomes torrades. L'encadenament lògic és instantani: la veïna n'estarà cuinant. Misteri resolt. L'olor, com és normal, augmenta a mesura que m'acoste al replanell on hi ha les dues portes enfrontades i separades per poc més d'un metre i mig. 2n obstacle "portàtil": ja hi sóc. El forrellat de dalt, primer -dues voltes cap a l'esquerra-; després, el de baix -dues voltes en la mateixa direcció i un "clac"-. I tot just obrir la porta, una bafarada de pomes torrades em desconcerta d'allò més. L'encadenament lògic torna a ser d'una rapidesa vertiginosa: no són pomes torrades; no és la veïna. Què passa? Deixe la porta oberta i m'endinse molt a poc a poc. Al meu cap hi ha una activitat frenètica però infructuosa: és incapaç de generar un esquema explicatiu de la situació. El pis està entelat d'un boirina que tampoc no se a què atribuir. Escolte un mínim cruixir des de la cuina. M'hi acoste amb l'extrema precaució amb la que hom s'acostaria a una fera enorme que sembla adormida però que pot despertar-se en qualsevol moment. I, temoròs, absolutament desconcertat, asome el cap per la porta oberta de la cuina: NO POT SER! El bollit que m'he escalfat per dinar porta 8 hores al foc! Encara no m'ho puc creure. Apague el foc i observe la seua devastadora acció. Amb prou feina es poden reconèixer les creïlles i les bajoquetes. Només de tocar-les es desfan: hi queda el seu esperit "cendròs". Encara perplex, m'arriba una informació sonora que -ara sí- desxifre correctament: és la veu de la veïna. El seu accent brasiler m'ajuda a identificar-la. "Oie? Está alguien? Ai, meu deus!". Vaig cap a la porta i fa un bot en veure'm. Li explique l'affair. Fa cara de pànic. Quan ha vist la porta oberta no ha gosat d'entrar-hi per por a trobar algú mort, m'ha confessat. Estava espantada. Ho entenc: porta tota la vesprada intentant d'avisar-me que alguna cosa s'està cremant dins casa meva. Haurà pensat que eren pomes torrades?

Vol LH763 Delhi-Munich, 28 d'agost'08

La nostra aventura asiàtica arriba a la seua fi. Xavi i jo volem cap a Europa després d'haver viscut mil i una anècdotes al llarg d'aquest inoblidable viatge. Qualsevol intent d'explicar l'experiència viscuda està abocat al fracàs. No tinc, per tant, cap intenció de fer-ho. Transcriure d'una manera "material" tot allò que hem vist, sentit, flairat... durant la nostra estada per terres de la Índia i del Nepal requeriria d'un treball i una paciència considerables: Delhi, Taj Mahal, Agra, Sikrit, Bardia National Park, Kathmandú, Pokhara, l'Himàlaia, Bandipur, Surket, Pashupatina, Patan, Baktapur... La narració "factual" de les nostres històries seria d'una extensió magnífica. I encara que aconseguís d'explicar totes i cadascuna de les coses que hem fet i hem vist al llarg de tot aquest temps, hi mancaria allò més important i, alhora, més intranscendent des d'un punt de vista "turístic": parle de les coses que no s'expliquen quan expliques el teu viatge.

Parle de l'experiència d'agafar un taxi a l'aeroport de Delhi; parle de la nostra perplexitat en veure que un trànsit infernal ens impedia de creuar un carrer; parle del desconcert que ens va provocar el caos humà i material del Main Bazaar, el barri on férem nit a la capital índia; parle d'una conversa divertida a la "modesta" cambra nº12 de l'hotel Smile Inn; parle d'una forta discussió amb la meua germana Martina mentre dinàvem a l'hotel Ganga Ratan d'Agra; parle del somriure d'una noia mentre escrivia recolzat al Taj Mahal; parle de la tranquil·litat d'una travessia nocturna en tren fins a Lucknow; parle de la sensació d'incertesa que provoca quedar-se sense una sola rúpia a Baharainch, un poble de mala mort a 60 km de la frontera amb Nepal; parle de l'espectacle humà de la frontera; parle de l'emoció de retrobar la meua germana Núria amb la seua filla Maria als braços; parle d'una partida d'escacs amb l'Sven, l'home de la meua germana Núria; parle d'un sopar a casa seva, a Surket; parle del sabor a "terra" d'un tros de fuet assaborit tan lluny casa; parle de memoritzar unes paraules en nepalí i anar a comprar sucre i pa a una botigueta de queviures; parle d'Edip, Calypso, el Minotaure i l'emoció d'escoltar Xavi explicant les històries mitològiques ben entrada la nit; parle del goig de veure Núria parlant en nepalí amb la gent del carrer; parle del nostre olor a "Goibi", el repel·lent de mosquits més potent del mercat; parle de les ximpleries constants i els acudits roïns que, sovint ens fan riure, però de vegades ens enutgen pel cansament; parle d'un desdejuni al Guest House del DED a Kathmandú; parle de veure Maria fent els primers passos i pronunciant les primeres psaudoparaules; parle de veure dos elefant caminar tranquil·lament per la carretera més important de Nepal i d'un mico fent servir el filat de la llum com a liana per un carrer de Kathmandú; parle d'una migdiada a Bandipur; parle de veure dibuixar la meua germana Martina en el seu quadern; parle d'una conversa amb Xavi tot recordant el nostre temps d'infants a l'escola La Masia; parle de l'enyor d'acomiadar-nos de Núria, Sven i Marieta, després d'un mes de compartir-ho tot...

Parle de tot això. Parle de nosaltres, de les nostres emocions, de la nostra comprensió, del nostre enuig passatger, de la nostra estima, de les nostres bromes i rialles, de tot allò que ha construït la nostra experiència...

Parle de la vida del viatge: de la seua sang.

Taj Mahal, Agra (Índia) 3 d'agost de 2008

No és tots els dies que s'escriuen unes paraules recolzat en un dels edificis més coneguts del planeta. Certament, majestuòs. Com deia Xavi quan ens hi acostàvem, "sembla tret d'una mena de somni". Fa pensar en els palaus de marbre i d'ivori recoberts de maragdes que apareixen a les fantàstiques històries de les Mil i una nits. És precisament aquest blanc sense reflex allò que li dóna aquesta aura irreal; talment com si es tractés d'un miratge, d'una il·lusió. El palau -o, més ben dit, el mausoleu-, el féu construir un sultà a mitjans del s. XVII, en una infinita demostració d'amor cap a la seua estimada Mutaj Mahal de qui, òbviament, en deriva el nom. Impressiona la simetria de l'edifici: les matemàtiques hi són presents a cada cm³ de construcció. Fins avui, desconeixia que, realment, el Taj Mahal té una sola cara: la seua imatge és idèntica des de qualsevol perspectiva. Les dimensions també copsen a mesura que t'hi vas apropant: no és, precisament, una d'eixes diminutes i entranyables esglésies romàniques de la Vall de Boí. Tanmateix, Xavi, en un clar atac de valenciania, ha afirmat categòricament que l'edifici no és pas més alt que el nostre Micalet, torre emblemàtica de la Seu de València. Com que ja tenim alguna juguesca en curs -no l'esmentaré pel seu elevat grau de freakisme- hem considerat oportú de no interposar un sopar entre el Taj Mahal i el Micalet, malgrat que tinc clar que, si bé per poc, aquest edifici supera l'alçada de la torre de la nostra catedral.

Un altre detall remarcable -i un poc desagradable quan plou- d'aquesta visita és l'obligació d'entrar-hi descalç o tapan-te les sabates amb una mena de funda que et reparteixen a l'entrada dels jardins, gentilesa sufragada amb les 750 rúpies que costa l'entrada -a l'Índia, tota una fortuna-. Sense anar més lluny ahir, a l'hotel on hem passat la nit a Agra -un hotel hotel, no la porquera on dormírem a Delhi-, dinàrem tots tres per poc més de 500 rúpies -al canvi, uns 9€-.

Hi ha però, quelcom d'incomode en aquesta visita; m'ha produït un cert neguit només d'entrar-hi: parle d'un contrast desolador. La bellesa i magnificència d'aquest edifici produeixen un efecte ben dantesc: sembla una mena d'oasi envoltat de la profunda misèria que hi ha escampada per tot arreu d'aquest país. El viatge en tren fins a Agra ens ha permés de comprovar que l'extrema pobresa de la gent no és limita a les grans urbs. Calamitat rere calamitat. La misèria no s'acaba. Açò no té remei.

Xavi m'acaba de saludar de d'on està assegut. Sembla que ha entaulat conversa amb unes xiques occidentals. Martina no sé on és exactament . Deu fer un passeig pels voltants i de segur que també haurà practicat el seu anglès. La gent és bastant pesada per aquestes contrades, especialment als enclaus turístics. La meua germana Núria ja ens va advertir i les nostres experiències no han fet més que corroborar els seus consells.

Unes xiques passen pel meu costat i em fan un somriure encantador, amb una mescla irresistible de curiositat i timidesa. Les índies, quan somriuen, sembla que fan llum. Potser l'afirmació és excessivament coenta però és del tot verídica: el blanc dels dents fa un contrast lumínic amb la foscor de la seua pell. El resultat és d'allò més suggerent. En el transcurs d'aquesta mínima divagació, quatre xicons ben joves -d'uns 15 o 16 anys- m'han demanat de fer-me unes fotografies amb ells. És un costum curiòs, aquest. Supose que, malgrat que estiguen avesats de veure occidentals a tort i a dret, no deixem de ser una involuntària atracció.  

Deia Josep Pla que descriure és una feina molt més difícil i complexa que opinar, raó per la qual tothom opina i ningú no explica res. Escriure és sempre un exercici altament subjectiu, per molt asèptiques que tracten de ser les teues paraules. Malgrat tot, estic radicalment d’acord amb l’homenot de l’Empordà. Opinar al voltant d’allò que es veu, s’escolta o s’ensuma, és infinitament més senzill que intentar explicar-ho d’una manera mínimament objectiva, sense passar-ho pel filtre egocèntric. Tanmateix, no és tant sols una qüestió de dificultat: les persones tendim a pensar-nos el centre de l’univers i, conseqüentment, ens costa d’entendre que la resta d’humans puguen sentir, pensar o mirar d’una manera diferent a la nostra. Hem d’aprendre a escoltar les persones i el món que ens envolta. A l’Índia, per diferents circumstàncies, m’ha estat certament difícil d’abstraure’m de la complexa realitat que m’envoltava: ni condicions, ni espai, ni tranquil·litat per escriure d’una manera mínimament honesta i pragmàtica. Per això no he fet més que opinar.


                                                                    Tren Delhi-Agra, 3 d’agost de 2008

Les poques línies que havia escrit fins ara no són, de cap manera, representatives del viatge que vàrem iniciar ara fa tres dies; no tenen, de fet, cap transcendència: les vaig escriure forçadament, sense ganes. Em sap greu d’encetar un quadern d’una manera tan lamentable però, de vegades, ja passa. No assegure cap filigrana literària en les paraules que seguiran però, si més no, volen afrontar per primer cop l’impacte que a tots tres ens produí Delhi i la seua indescriptible realitat urbana. Agafar un taxi a l’aeroport ja fou tot un experiment social: una torba d’homes ens oferiren fins a quatre tipus de taxis. L’entramat d’aliances comercials entre xofers, intermediaris, funcionaris i policia són d’una complexitat magnífica: de les nostres rúpies faran negoci, com a mínim, tres o quatre individus. La vertadera experiència antropològica però va començar quan eixírem de l’aeroport. Un cop arribàrem a New Delhi Railway Station, punt de referència per tal de trobar l’hotel que havíem reservat per internet, l’espectacle estava servit: no podíem, ni tan sols, creuar l’avinguda per endinsar-nos al Main Bazaar. Mai no havia vist un trànsit tan salvatge. Com sol passar amb aquesta mena de ciutats, l’espectacle consisteix en la seua realitat quotidiana, que dista anys-llum de la nostra. Descriure el trànsit d’aquesta megalòpoli és senzillament impossible. L’única manera d’entendre el cacau urbà que regna per cadascun dels racons d’aquesta ciutat és assumint la frase que un mestre de matemàtiques holandès em va proposar quan era a Alkmaar d'erasmus com a resposta d’un problema que ningú no sabia resoldre: The rule is there’s no rule. No hi ha cap acció per suïcida o temerària que semble que no es puga executar mentre circules a motor pels carrers de Delhi. El caos és insuperable. Allò més sorprenent però, és que no hem vist un sol accident durant els nombrosos trajectes en taxi que hem fet al llarg de la nostra estada, incloent-hi un en taxi-bici pel bell mig dels estrets i aglomerats carrerons del barri musulmà.

Com ja he dit, descriure la realitat “delihana” requereix d’una capacitat d’observació i d’anàlisi a l’abast de ben poca gent. El col·lapse literari és impossible de vèncer: com absorbir tot aquest allau d’estímuls i fer-ne una narració mínimament fidedigna?  Un cop aconseguírem de creuar l’avinguda ens endinsàrem embadalits per una trama urbana absolutament caòtica per als ulls occidentals. Potser allò més acurat per reflectir aquesta realitat és l’observació que féu la meua germana Martina unes hores després d’arribar: "Delhi és una mescla de Marrakech i Ouagadougou". No cal dir que per a nosaltres dos la definició és perfectament vàlida car coneixem les dues ciutats; per a aquells qui no hi hagen estat, de ben poca cosa els servirà. Sembla que, de cop i volta, som a una ciutat medieval repleta d’automòbils, fils de xarxa elèctrica, samarretes de futbol d'equips europeus, tanques publicitàries de tota mena i mòbils d’última generació. La conjugació d’aquests elements és difícil d’assimilar.

Acaben d’aparèixer al nostre vagó dos militars. Escorcollen la maleta de l’home que seu just davant meu. La policia és també una constant pels carrers de la ciutat. Les grans avingudes i les cruïlles estan molt militaritzades. Malgrat tot, no hem viscut cap situació “delicada” mentre voltàvem pels barris més “populars”; no hem tingut en cap moment la sensació d’inseguretat que hom pot esperar d’un paissatge urbà tan massificat i caòtic. Ni tan sols la sensació que algú volgués fer la típica “estrabada”: a Delhi t’estafen sempre d’una manera “elegant”, amb una correcció impecable. Al taxi, a l’hotel, al restaurant... El preu de les coses mai no és el que pots llegir a la carta, al taxímetre o a l’etiqueta del souvenir. Considere absolutament legítim per part d’aquesta gent d’intentar estafar els turistes; tanmateix, també ho és per part nostra d’evitar que el volum de l’estafa siga desmesurat. Com diu la meua germana "a Delhi, tard o prompte te la peguen". És, fins a cert punt, inevitable i, per tant, més val assumir-ho per evitar l’enuig.

Certament, qualsevol experiència quotidiana és per a nosaltres una aventura. Sense anar més lluny, la cambra de l’hotel on hem passat les dues nits: un espectacle de calor, humitat i decrepitud. No era precisament la cambra que havíem vist a la pàgina web de l’hotel. Era, en tot cas, previsible: 15 € per dos nits, una habitació triple, amb desdejuni inclòs. No podíem esperar una suite. Poc a poc però, el xoc inicial es converteix en quotidianitat i comencem –o, més ben dit, la nostra percepció– comença a fer-se a la nova realitat:l’últim dia d’estar-nos-hi, després d’un munt d’hores suportant la xafogor i els olors de la ciutat, ens venia de gust de tornar a la nostra cambra. L’adaptació humana és inescrutable.

No tinc costum d'usar el bloc per anunciar quotidianitats personals. Aquesta mena d'escriptura la reserve per als quaderns que sempre porte al damunt. Ara però, l'empresa s'ho val: estem a unes hores d'iniciar la nostra particular odissea asiàtica. Avui mateix, a les 16hrs partim cap a Munich on, amb el permís dels treballadors de Lufthansa, agafarem un vol que ens portarà cap a Delhi. Si tot va bé, hi arribarem a les 7:10am i la meua germana Martina ens hi estarà esperant -ella ha marxat avui pel matí en un vol diferent-. Parle en plural perquè Xavi, un amic de tota la vida, ens acompanya en aquesta apassionant aventura. Farem dos nits a Delhi i, després, marxarem cap a Acra. Hi farem nit i, al dia següent, enfilarem cap a Nepal, origen i motiu principal del nostre viatge. La meua germana Núria hi treballa des de fa dos anys en un projecte de desenvolupament coordinat pel DED, una empresa a través de la qual, el govern alemany gestiona la cooperació internacónal als països del 3r món. Serà un retrobament especial perquè no hi és sola per aquelles terres: el seu xic -Sven- i la seua filla -Marieta-, que tot just ha fet 10 mesos, li fan companyia. I, clar, el tiet ja necessita una dosi de neboda!

Així doncs, desitge de tot cor que passeu un agost fantàstic. Nosaltres tenim per davant una bona aventura. Com no, portaré al damunt un quadern per escriure les històries que, ara per ara, encara s'amaguen darrere d'una de les milers de cantonades que girarem a Delhi tot explorant la ciutat; darrere d'una de les persones amb les qui compartirem hostal i nits; dins d'un dels nombrosos taxis que haurem d'agafar; al llarg d'una caminada per les faldes de l'Annapurna; a una plaça de Katmandú...

Fins al setembre!  

La bici i jo ens escolem entre la nombrosa maquinària pesada que hi ha davant del port i les tanques que segellen els barris marítims de València: arribar a Natzaret pel pont de les drassanes és ja gaire bé impossible. Però m'agrada fer de sargantana urbana. Un rere l'altre supere tots els obstacles esperant que algú "autoritzat" em cride l'atenció. Continue avançant: urinaris de poliuretà, plaques de metall, tubs gegantins, grues, excavadores, casetes prefabricades, reixes metàl·liques per col·locar... La concentració de recursos és extraordinària; la de treballadors, també. Hi ha una activitat frenètica: tothom treballa sense descans. Cal tenir-ho tot apunt: som a unes hores del tret de sortida del GP de F3, l'assaig general abans de la gran funció: el GP d'Europa de F1, que es celebrarà pels carrers de València els dies 23 i 24 d'agost. (Permeteu-me de recordar que a Xest -un poble a 30km d'ací- "existeix" un circuit nou de trinca. Però clar: això ja està molt vist i no ven. Ara, l'espectacle -i el negoci- consisteix en convertir -encara més- la ciutat en un circuit. Civisme i avantguarda a cabassaes!)

Tan sols una tanca em separa del meu objectiu. Recorde una màxima meua que, gaire bé sempre, es compleix: Tot tancat té forat. I, després de seguir-la, trobe a un extrem de la tanca una escletxa que deixa pas als obrers: missió acomplida. Però malgrat el calor i les ganes que tinc d'arribar a casa, tot just quan torne a pedalar amb llibertat decidesc d'aturar-me: he vist una imatge divertida. Paga la pena de fer un parell de fotografies: sembla un acudit visual: la traducció gràfica del caos circulatori que viu aquesta zona de la ciutat. Intenteu anar a la Malvarrosa... No té desperdici.

La festa del cotxe ha passat i el trànsit ha tornat a una relativa normalitat. "No era para tanto", argüeixen aquells qui defensen la iniciativa motorista i donen suport a la política-espectacle del PP. Tenen raó: no era per a tant. He de ser honest: els problemes de mobilitat són, des del meu punt de vista, una qüestió menor; absolutament secundària. Allò realment greu és el concepte, la idea que hi emana: el rerafons ideològic que impregna l'esdeveniment. No són les molèsties allò que trobe inacceptable: les assumiria -i d'una manera permanent- si el motiu d'aquestes fora -posem per cas- la transformació peatonal del barri. O, fins i tot, les Falles: no m'importa que tallen els carrers si l'excusa per fer-ho és envair la calçada i convertir-la en un espai de vida. Allò que em sembla denigrant és aguantar tot l'enrenou per a que un milionari faça negoci i els quatre aprofitats de torn s'embutxaquen un potosí; és repugnant haver d'aguantar tot aquest circ amb l'única missió de venerar l'infernal automòbil i retre-li un homenatge anualment; és indignant haver de patir tot açò quan l'objectiu no és altre que promocionar la cultura de la velocitat i el consumisme exacerbat. I què dieu de la imatge que es ven de les dones, passejant les minifaldes i els escots pels boxes amb l'única funció de decorar el paissatge? "Objectes" és un eufemisme molt amable. Per si fora poc, damunt, totes les despeses van a càrrec del contribuent. Allò més preocupant però, és que tothom sembla encantadíssim. Sense anar més lluny, Carmen Alborch -cap de llista del PSOE valencià a l'Ajuntament- ha criticat Rita Barberà per no haver implicat suficientment el Consistori durant la realització de l'espectacle de fum i soroll del cap de setmana passat. Increïble.

Estem en caiguda lliure...

L’estrèpit dels bòlids entra apaivagat per la meua finestra. Visc a Natzaret, un barri oblidat de València, doblement afectat per la gran idea de convertir la ciutat en un circuit urbà; d’una banda la molèstia del soroll i la manca de mobilitat; d’altra, comprovar –per enèsima vegada– que les milionàries inversions del nostre govern s’esvaeixen en pro de la “modernitat” i en contra del benestar dels habitants d’aquesta ciutat.
La dreta valenciana ha tingut sempre una habilitat innata per vendre els seus productes i convèncer tothom de la seua necessitat i conveniència. Fa igual si han estat un èxit o un fracàs estrepitós: heus ací Canal 9 per amagar, tergiversar o adulterar la realitat al seu gust. La seua demagògia i el seu cinisme són d’última generació: el nivell de despotisme és tan gran que s’ha fet indetectable. Aquest tarannà és pot resumir en la frase que encapçalava una entrevista publicada a El País fa un parell d'anys a Esteban González Pons, home fort de Francisco Camps i vertader artífex d’aquesta manera de fer política:

Nos estamos endeudando para hacernos ricos

Hem de reconèixer que pronunciar aquestes paraules sense tremolar, coneixent de primera mà l'estat de fallida tècnica en el qual es troba la Generalitat Valenciana, té un mèrit indiscutible. Un crack, que diuen ara. No se exactament com s'ho farà per creure allò que diu però, sens dubte, per poder dir eixa mena de barbaritats cal, primerament, creure-les com a veritats absolutes. En aquest cas, l'estructura de la frase en qüestió el pot haver ajudat a resoldre la manca de credibilitat que hi emana. El primer "nos" el sr. Gonzalez Pons el pronunciaria d'una manera genèrica: sense cap mena de dubtes feia referència a tots els valencians i valencianes. El segon, en canvi, és un "nos" qualsevol, un pronom que fa referència a la persona que el pronuncia i la seua "gent". Així doncs, cap falsedat dialèctica: nosaltres, els valencians i valencianes, ens endeutem il·limitadament; i González Pons i els "seus" -Fabra, Zaplana, García Gascó, promotors diversos, empreses amigues, comissaris, alts càrrecs...-, es fan cada vegada més rics.

En teoria, la Copa América ens hauria d'haver salvat de la crisi, no? I Terra Mítica, el Palau de les Arts... Ara, és el torn de la F1: aquesta és la "fòrmula" que ens farà rics i ens guiarà pel camí de la prosperitat. La solució a tots els nostres problemes: reduirà l'atur, incrementarà el PIB, rebaixarà l'inflació, enfortirà el teixit industrial... Mireu sinó la foto. És així com l'economia valenciana resorgirà i serà l'enveja de tots: llogant terrasses i balcons. Mesures populars per afrontar la crisi. I diversió, molta diversió. I soroll, molt de soroll. I fum, molt de fum. I Ecclestone, molt d'Ecclestone: l'home a qui li devem la vida. Perquè gràcies a la seua generositat, gràcies al seu altruïsme i, sobretot, gràcies al circuit urbà de F1, tot el món hi guanyarà: jo, tu, ell... I nosaltres, els valencians, tornarem a perdre.

Arco Barcelona-València, 30 de juliol de 2007

Les llargues caminades entre tarteres i valls escarpades han passat a la història. Faig cap a València i la velocitat del tren deforma el paisatge d'una manera estrident: per la finestra no es veu més que un remolí de colors del qual, amb prou feines, es poden intuir unes quantes formes: el blau de la mar, una casa llunyana, el perfil d'una serralada a l'horitzó... Després de quatre dies envoltat de natura i de la tranquil·litat que només aquesta permet, la velocitat del tren multiplica la meua mel·làngia, la tristesa de comprobar que tot allò que hem viscut, els camins sinuosos vora els rierols, les frondoses valls, la sol·litud i la pau dels cims, l'esforç desmesurat per arribar-hi, l'enorme recompensa del paisatge, la conversa i els dinars improvisats, la màgia dels refugis, les dutxes reconfortants, els capvespres de cartes, paraules i rialles... Tot, inel·luctiblement, s'ha convertit en record; en imatges i sensacions que m'acompanyaran per sempre més. La idea del viatge s'ha acomplert: ja no serà més. Com aquest quadern, que ha decidit de completar-se, de morir, fent coincidir la seua última pàgina, el seu últim sospir en blanc, amb l'epíleg d'aquesta innoblidable travessia per l'alt pirineu.

Refugi de Cercastan, 28 de juliol de 2007

No hi ha res comparable a la sensació de sentir-te net i relaxat després d'una llarga caminada d'alta muntanya. No fa encara una hora que hem arribat al refugi on passarem l'última nit d'aquesta travessia per l'alt pirineu català. I després d'una dutxa d'aigua calenta i un refresc tonificant,  el contrast és inevitable: l'esforç desmesurat de la marxa i la serenitat d'aquest precís moment on, il·luminat per un sol encara potent, escric aquestes paraules damunt la fusta d'una antiga taula d'exterior. És un contrast de situació d'una simetria perfecta; d'un antagonisme matemàtic. Si la sensació que ara mateix m'impregna té un antònim, aquest ha de ser, per força, allò que sentia quan pujava una de les interminables tarteres que hem superat avui.

Al refugi de Pinet, un home francés d'aspecte estrafolari, amb una guitarra al coll i dubtosos coneixements de música, "anima"  totes les nits de muntanya amb cançons populars franceses. És, sens dubte, l'atracció del refugi, una mena de "mascota" que, amb unes quantes copes de conyac de més, fa emocionar el nombròs grup de francesos que, apassionats, l'acompanyen amb els cors. Res a dir: jo faria el mateix i m'emocionaria d'igual manera si algú comencés a cantar alguna cançò de Lluís Llach o Ovidi Montllor en un refugi d'alta muntanya.

Al refugi de Cercastan però, l'animació ve a càrrec d'una altra mena de mascota; ací, l'espectacle té forma d'ase blanc. L'animal té el simpàtic costum d'enflairar i mossegar tot allò que troba al seu abast i s'aprofita de l'estat dels caminants que s'acosten al refugi: desfets com arriben, deixen la motxilla o les botes al primer lloc que troben... i ja han begut oli! No te'n pots descuidar! El cartell que hi ha a la porta del refugi adverteix tothom que hi arriba: "El refugi no es fa responsable dels objectes que l'ase puga empassar-se o mossegar". Em pregunte si s'haurà empassat algun aparell tipus càmera digital o telèfon mòbil. Ho cobrirà la garantia? La veritat es que no m'estranyaria gens que ja n'hagués tastat algun: fa uns segons he hagut d'aturar l'escriptura perquè la bèstia ha estat apunt d'empassar-se el quadern on escric!

Refugi de Pinet (França), 27 de juliol de 2007

Una xica toca la guitarra al menjador del refugi, unes taules més enllà d'on escric. Ara, tot just ha deixat la guitarra i ha fet cap a l'anhelada dutxa: les caminades per la muntanya tenen eixa recompensa, entre d'altres.
Hui hem fet el cim més alt de Catalunya: la Pica d'Estats. Ha estat una jornada intensa però considerablement inferior, en cansament i desnivell, a l'etapa d'ahir, la que va encetar aquest trekking circular d'alta muntanya que recorre el Parc Natural de l'Alt Pirineu, batejat amb el nom de "La Porta del Cel". Iniciàrem la ruta des del càmping de Graus, després d'haver-hi passat la nit. Un desdejuni generòs ens aportà una energia que anàvem a necessitar...

Com he dit, l'etapa d'ahir fou d'una complexitat extrema, si més no per a mi, una persona eminentment urbana. Estic acostumat a l'activitat física diària però d'una intensitat moderada: la bici, que m'acosta a tot arreu, les classes d'educació física amb els meus alumnes, les nits de festa de ball intens... Però fer una marxa de tretze hores amb una càrrega considerable -dinar per a tres dies, aigua, roba de recanvi...- i superar un desnivell de 2000mts per senders i tarteres supera en escreix la meua condició física. Val a dir però, que aquest circuit muntanyenc, ben conegut en el món de l'alpinisme amateur, el vam haver de començar a l'inrevés per una qüestió d'allotjament: quan el meu cosí Marc va demanar de reservar tres nits de refugi consecutives no teníem lloc al refugi on havíem de passar la segona nit. L'única manera de poder fer la ruta els dies que l'havíem planificada era fent-la en sentit contrari i tots quatre -Marc, la seua xicota Lourdes, Carles i jo mateix- hi vam accedir sense cap problema... sense pensar les conseqüències físiques que podien derivar-se d'aquesta -aparentment- innocent inversió.

Si fas la ruta com cal, l'última etapa té un desnivell global de 2000m. descendents que recorres en 17 km -l'etapa més llarga de les quatre-. Nosaltres, no cal dir-ho, els férem de pujada, sense una etapa prèvia que anés preparant el nostre cos a l'esforç d'una manera paulatina. Foren tretze hores interminables de travessia, on tots quatre patírem de valent. L'espectacle del paisatge passà, a mesura que s'allargava la marxa, a un segon pla, fins al punt -en alguns moments- de ser absorbit completament per la desesperació. Nosaltres, "La Porta del Cel", la vam començar per l'infern! Però al bell mig d'una de les nombroses ascencions, perduts a l'alta muntanya i completament desfets i conscients de la gran distància que encara ens separava del refugi de Vallferrera, un acudit que ens fa riure a tots:

"Ei, jo me'n torne a casa".

Hi ha vegades que després d'haver estat un parell de dies tractant d'encetar un escrit me n'adone que la dificultat, el motiu pel qual les paraules no poden avançar, rau en la natura d'aquest: certes divagacions no permeten, no accepten cap mena de retòrica; ni tan sols un mínim detall literari. Malgrat l'inexcrutable i desesperant caos que envolta el meu procés creatiu, sempre que inicie un escrit cerque inconscientment una coherència formal, sonora i conceptual que cohesione les idees i les impregne d'originalitat, d'un cert interés; tracte d'encadenar arguments d'una manera enginyosa amb l'humil objectiu de sorprendre, de fer riure, de generar més raonament al voltant de la meua reflexió. Com deia però, certes idees no mereixen l'enorme esforç que suposa convertir-les en un text interessant i, malgrat la inèrcia de voler escriure amb una mínima solvència, són les mateixes paraules qui aturen qualsevol intent d'excel·lència, tot cercant, d'una manera indubtable, la mediocritat.

Aznar. Comissions. Fórmula1. Berlusconi. Aristocràcia. Negocis. Intermediari. Enxufat. Plusvàlues. Milions. Repel·lent. Infraestructures. Pocavergonya. Empreses. Partido Popular. Opus Dei. Favors. Briatore. Comissions. PP Europeo. Banca. Privil·legis. Ana Botella. Cinisme. VIP. Comissions. Amiguisme. AVE. Tràfic d'influències. Iots de luxe. Ecclestone. Contactes. Inversions. Pàddel. Paradisos fiscals. Tele5. Pelotazo. Poder. Comissions. Comissions. Comissions. Comissions. Comissions. Comissions. Comissions. Comissions. Comissions...

Les paraules tenen raó: perquè haurien de mostrar la seua cara més amable? A cas s'ho mereix, aquest sàtrapa, aquesta sangonera mercantil, aquest galifardeu aprofitat? De fet, totes aquestes paraules estan de més; totes hi sobren. Amb la imatge i el títol que encapçalen l'escrit, la idea que volia transmetre queda sobradament explicada. No calia explicitar-la...

Aghhh, Agag!

Més enllà dels objectius curriculars d’etapa que l’alumnat de primària ha d’haver assolit abans de començar l’ESO, els mestres hauríem de vetllar per l’assoliment d’una altra mena d’objectius generals que, malgrat no tenir cap valor acadèmic, són molt més rellevants des d’un punt de vista vital. Així, un dels objectius cabdals de la meua pedagogia és aconseguir que els i les alumnes, quan siguen majors, recorden l’escola amb enyorança, com una etapa alegre i fantàstica de la seua vida. Eixa és, a grans trets, la meua missió com a mestre de l’escola pública. I no cal dir que, per tal d’assolir-la, és necessari anar més enllà dels llibres de text, els deures i les interminables –i avorrides– sessions de correcció a l’aula. Els mestres no som gestors de continguts curriculars, ni les escoles fàbriques d’ensenyament. Nosaltres no ensenyem objectius: ensenyem vida.

Tota una vida a l’escola
És aquest argument el que m’empeny a pensar activitats diferents per trencar la rutina acadèmica que, massa sovint, s’acomoda pels corredors d’alguns col·legis i instituts. Això, i pensar la realitat escolar des del punt de vista dels alumnes: estic convençut que si algun mestre, quan era menut, m’hagués proposat de quedar-me a dormir a l’escola l’última nit del curs, hagués fet la mateixa cara d’emoció que van fer els alumnes de 6è del CEIP Covalta quan els vaig dir això mateix. Després de tota una vida a l’escola, era el moment d’acomiadar-se dels mestres que els han vist créixer. Però també dels passadissos, del pati, de les aules... que els han acollit durant l’entranyable travessia de la primera joventut. A l’escola han passat més temps que a cap altre lloc; fins i tot, més que a casa. I això bé mereix un adéu especial que els permeta de recordar els moments viscuts amb intimitat, amb la tranquil·litat que permet la nit.

Un edifici diferent
“No sembla l’escola”, em va dir un alumne, mentre passejàvem en silenci pel pati quan es feia fosc. Certament: alliberada de la cridòria de la xicalla i del sol imponent que sempre l’il·lumina, no sembla el mateix edifici. Dins, la quietud i els passadissos buits, són encara més desconcertants i afegeixen un punt de misteri. La imatge és colpidora; de sobte, un lloc tan familiar es transforma; talment com un rèptil: sembla que canvie la pell. I amb la complicitat d’una escola en silenci, iniciàrem un recorregut ben especial.

Un passeig pel passat
Vaig demanar els i les alumnes que triaren un lloc aïllat i tranquil de l’edifici per pensar un moment viscut, una anècdota que recordaren amb intensitat. Cinc minuts després, tots ens trobàrem a les escales per tal de compartir un tomb per la memòria de cadascú i ens disposarem a seguir un company en silenci fins al punt exacte de l’espai on va ocórrer aquell passatge de la seua vida. Un cop hi érem, l’explicava, transportant-nos en el temps a aquell precís moment. Després, un altre amic o amiga ens conduïa cap a un nou indret: de la cuina a la classe de música; d’un racó del patí, a l’aula on feren 2n. Els alumnes escoltaven amb atenció i, de seguida, apareixia el “És veritat; ara me’n recorde!”. I completaven aquell instant: una mateixa situació explicada des de diferents punts de vista. L’imaginari col·lectiu de la classe: records que han forjat per sempre més la seua amistat.

El secret: un passeig pel futur
La nit tenia sorpreses, com no podia ser d’altra manera. Una visita inesperada dels mestres; “patrulles” que es buscaven per dins de l’escola, amb l’única llum de les llanternes; un joc d’amagar-se per parelles on jo mateix feia de caçador nocturn;... Però cap d’aquestes activitats superava l’emoció d’amagar un tresor amb les nostres paraules; una caixa que contenia el nostre futur. Els vaig invitar a fer un pronòstic: “Qui sereu d’ací cinc anys?”. Amb aquesta premissa els alumnes es posaren a escriure com si els anés la vida, concentrats com mai abans no els havia vist. Després, guardàrem els escrits a la caixa, juntament amb una fotografia presa eixe mateix dia i, ben entrada la nit, férem cap al pati, tot cercant un lloc per soterrar-la i poder amagar el nostre futur. Una discreta marca gravada a la paret, els orientarà per trobar-lo d’ací cinc anys. I arribat eixe moment, podran llegir l’escrit que els vaig dedicar amb molta estima: ...I si ara podeu llegir aquestes paraules, vol dir que encara sou una classe, que encara us estimeu, que heu tornat per retrobar-vos i retrobar el vostre secret. Us envie un bes molt gran des del passat.

A cops d’estadística i enquestes, una de les grans qüestions educatives que més debat ha generat entre mestres i pedagogs al llarg de la història sembla destinada a convertir-se en una frase feta, en una locució atemporal; en una pregunta indiscutiblement retòrica: perquè les matemàtiques són tan temudes i odiades entre els alumnes de totes les etapes educatives? Intentar respondre aquesta pregunta, tot allunyant-se dels tòpics coneguts, hauria de ser una obligació de qualsevol mestre; una invitació per reflexionar sobre l’experiència i anar, cada dia, un poc més enllà en el nostre coneixement i pedagogia.

Malauradament però, a l’escola, per bé que semble una paradoxa difícil de creure, no hi ha temps per a pensar: la tirania dels llibres de text ofega el lliure pensament de mestres i alumnes en un maremàgnum de continguts ja mastegats i preparats per a degustar a la memòria. Malgrat aquesta manca de reflexió, els mestres tenim sempre preparada una extensa bateria de raons "tradicionals" per fer front a una qüestió que sovint genera un intens –però estèril– debat acadèmic i social. D’entre totes aquestes raons, la més eficaç és al·ludir a la dificultat intrínseca i l’abstracció de les matemàtiques per explicar el rebuig i la por que generen entre l’alumnat. Aquest argument és també el més utilitzat quan es tracta de justificar els mals resultats del conjunt de la classe –gaire bé sempre, les matemàtiques són, amb gran diferència, l’àrea amb més suspensos–. Una explicació infalible que, a més a més, té el vist-i-plau dels pares i les mares, que assumeixen aquest fet amb tota normalitat. Aparentment, un comodí tot-terreny per a la nostra consciència; en realitat, certament inconsistent. L’excusa és bastant qüestionable, per no dir mediocre. Sense anar més lluny, l’assimilació del codi lingüístic és un fet tan abstracte o més que les qüestions aritmètiques i, en general, l’alumnat assoleix el domini de la llengua sense cap problema. És, doncs, una qüestió que hauríem d’analitzar amb molta més profunditat, evitant de caure en plantejaments fàcils i estereotipats.

Són difícils, realment, les matemàtiques? O, potser, d’una manera inconscient, transmetem, generació rere generació, eixa idea als nostres alumnes i fem creure que ho són? És l’efecte Pigmalió en la seua vessant acadèmica: les creences i expectatives que hi ha sobre les matemàtiques afecten de tal manera els més joves que, efectivament, creuen que són difícils. Ben bé podríem dir que les matemàtiques són el “llop” curricular; i la metàfora no és casual: aquest pobre animal, ha estat gaire bé exterminat per una llegenda infundada. Esperem que les matemàtiques no s’extingeixin per la creença popular de que són difícils. Els mestres hi tenim molt a dir.

Les avaluacions del 3r cicle de primària de qualsevol escola revelen un fet que hauria de motivar un canvi de plantejament pel que fa a la metodologia i l’ensenyament aritmètic. La immensa majoria dels i les alumnes no tenen dificultats en el càlcul aritmètic. Malgrat aquesta destresa però, un gran nombre d’alumnes presenten greus dificultats alhora d’afrontar la resolució d’un problema, sobretot quan el seu enunciat s’allunya dels models prefixats: apliquen una estratègia prefixada –apresa per reiteració– sense fer un raonament de la situació i, en el moment que els canvies una coma de l’enunciat, ja no saben per on tirar. Aquesta situació és del tot absurda. De què val que l’alumnat siga capaç de fer divisions de dues xifres i multiplicacions de tres si no són capaços d’aplicar aquest coneixement? Aquesta constatació ens hauria de fer reflexionar. No és tracta, òbviament, d’eliminar el treball de resolució algorítmica de les aules; és tracta, més bé, d’integrar d’una manera real aquesta activitat en un marc global d’acció que permeta els i les alumnes de desenvolupar el raonament lògicomatemàtic. En aquest sentit, el treball a les classes de matemàtiques hauria de consistir bàsicament en fer raonar l’alumnat a partir de situacions, de problemàtiques properes, de dialèctica... i no en fer sumes i restes reiteradament en un quadernet. Hauríem de generar una gran diversitat de situacions per provocar un conflicte cognitiu permanent en els i les alumnes, tot forçant-los a pensar. Cal invertir aquesta tendència: és més important potenciar un raonament aritmètic global –o, fins i tot, raonament a seques– que no pas la resolució algorítmica. Talment com passa amb el llenguatge: actualment l’adquisició del llenguatge es treballa des d’un enfocament global i comunicatiu, no analític. Perquè no fem el mateix amb les matemàtiques?

Com sovint ocorre en les grans qüestions psicològiques i pedagògiques que envolten l’educació i l’ensenyament, després de fer un llarg tomb pel món dels conceptes, les definicions i els paradigmes, tornem sempre al mateix punt, l’element clau de la cadena: el mestre. El mestre i la seua concepció de les coses; el mestre i la seua actitud; el mestre i les seues inquietuds educatives. Hem de sorprendre els nostres alumnes, hem d’inventar plantejaments nous que disparen el seu pensament i la seua creativitat. Hem de fer-nos escoltar. I més en l’àrea de les matemàtiques. Oi que els alumnes de totes les edats escolten amb atenció les històries i les narracions interessants? Perquè no comencem a explicar les matemàtiques com si explicàrem una rondalla o un conte popular? I perquè no comencem a ensenyar les matemàtiques com si foren un joc, que té unes peces per jugar, moure i transformar –xifres– i unes normes que cal respectar –suma, resta, multiplicació...–?

És qüestió de posar-s’hi.

Estacione el cotxe tan a prop com puc del sortidor de benzina. Sòc a un barri de València. El dièsel ja és més car que la gasolina! Em quede de pedra. Sempre, des que tinc ús de raó, havia viscut amb la idea que aquest carburant significava un estalvi considerable alhora d'alimentar la "bèstia". Són les sorpreses que hom té si ha fet de la bici la seua manera de moure's i de viure. Faig servir el cotxe d'una manera absolutament puntual, anecdòtica. Així doncs, m'importa ben poc aquest desmesurat increment, la veritat. De fet, me n'alegre d'allò més. En aquesta societat, l'únic mecanisme eficaç per modificar comportaments són les situacions crítiques; arribar a un punt on no queda més remei que canviar d'hàbits. Per una qüestió de supervivència. Mentres no ens amenacen, el canvi és improvable. Mireu l'aigua sinó: quan s'activen totes les alarmes? Quan som al bell mig d'una sequera. Quan prenem consciència dels efectes debastadors de la contaminació? Quan l'escalfament global és ja una realitat possiblement irreparable. Mentrestant, si raja aigua de l'aixeta, balafia'n tanta com pugues i si encara pots respirar, contamina tant com sigues capaç. La gent deixarà d'usar el cotxe d'una manera irracional quan el preu del petroli no li permeta d'usar-lo irracionalment. Per pura supervivència econòmica.

M'acoste cap al caixer:

-Deu euros, per favor. Dièsel. Al cotxe gris. Gràcies.

Li done un bitllet de 10€. Un cop a fora, a punt d'agafar la mànega, un home s'avança al meu gest: també feia temps que ningú no treballava per mi en una gasolinera. L'home, mirant el marcador, em pregunta per la quantitat de benzina que m'ha de posar. Desconec la necessitat d'aquesta informació. Fins on jo sé, és el caixer qui "programa" el surtidor amb els litres que et pertoquen -en aquest cas, ben poca cosa, per cert-. Ja dic: l'equivalència és cada dia més irònica: a més euros, menys carburant. Malgrat desconèixer què en farà d'eixa informació, satisfaig la seua curiositat ràpidament. I la meua resposta desencadena un esquema de conversa molt habitual a València sempre que algú fa servir la llengua autòctona d'aquesta ciutat per comunicar-se amb la gent:

-(Amb la mànega a la mà) Cuanto es?
-Deu euros...
-...(Cara de circumstàncies)
-(Amb una pronunciació impecable) Deu euros.
-...(Mirada extranya)
-Deu. Diez.
-(Sense sarcasme, per ignorància pura) Ahhh...

Acaba la seua feina. Penja la mànega. Gràcies, dic jo abans de pujar al cotxe. I quan ja no m'esperava cap intervenció, s'acomiada amb unes paraules que converteixen la conversa en una peça de museu etnològic; un detall dialèctic que descriu a la perfecció la realitat d'aquells qui vam nàixer en aquesta ciutat i que hi hem viscut tota la vida. Una realitat absolutament irrellevant: sóm més invisibles que mai. Després de 32 anys de parlar en valencià pels carrers de la meua ciutat i haver patit tota mena d'anècdotes sociolingüístiques, encara hi ha marge per a la sorpresa: mai no m'havia passat una cosa semblant.

Adéu, he dit abans de marxar. I l'home, encuriosit pel meu exòtic parlar, em solta :

-Oye... Eres de fuera, no? Eres portugués?
-(Amb incredulitat) No; sòc d'ací, de València (Obrint la "è" tant com puc i mig rient, per no acabar plorant)

Com diu Isabel Clara Simó, "ser valencià és difícil però molt divertit".  

El Dia del Llibre és, sens dubte, l’excepció d’aquesta lamentable cultura occidental de celebrar Dies de... La gran majoria d’aquestes diades desprenen un ferum hipòcrita i comercial difícil d’amagar: educativament parlant, no tenen el menor interès. Per Sant Jordi –no cal dir-ho–, les editorials fan el seu agost particular però, des d’un punt de vista pedagògic, és innegable la importància dels llibres per construir una societat cada vegada més justa i la poca rellevància que en aquesta tasca tenen els bombons o les colònies. A l’escola, el Dia del Llibre és una cita obligada, i més ara, en l’era digital, on la lletra impresa ha de competir amb la poderosa suggestió de la imatge i la realitat virtual. No és tracta d’enfrontar els llibres amb la PlayStation. Ai de nosaltres! La derrota estaria assegurada. Es tracta, més bé, de situar cada cosa en el seu lloc i de fer veure els i les alumnes que un bon llibre pot ser tan apassionant com un joc d’ordinador.

Una performance de veritat
Tenia un interès especial en realitzar aquesta activitat, més enllà de l’objectiu que cercava. Després d’haver fet diversos muntatges amb els alumnes de 6è de l’escola, tot allunyant-me de les formes tradicionals del teatre escolar, els vaig demanar de participar en una performance de veritat. Vaig mantenir el suspens i l’intriga a propòsit, sabedor que la proposta que els anava a fer no era massa atractiva, des d’un punt de vista dramàtic. Fer teatre a l’escola és sinònim de diàleg i moviment; de gresca i de passar-ho bé. Ara, tocava fer tot el contrari: volia endinsar els i les alumnes en un muntatge performatiu real. Aquest art cerca descontextualitzar una acció quotidiana per generar una reacció en aquells que l’observen. No es tracta d’actuar: no hi ha personatges. És tracta de construir una situació que provoque l’espectador. Tractant-se del Dia del Llibre, l’acció que havíem de transmetre era clara: llegir. I tractant-se d’una escola, el millor marc per descontextualitzar-la també era evident: el pati.

No sabeu que hui és el Dia del Llibre?
Així doncs, cinc minuts abans de l’esbarjo, els alumnes de 6è, amb un llibre a la mà, es col·locaren ben a prop d’una de les porteries del camp de futbol i es posaren a llegir. La seua tasca era, aparentment, senzilla: concentrar-se en la lectura. Volíem sorprendre, crear una imatge que descol·loqués els i les alumnes que eixien al pati per esmorzar. Un dels aspectes més delicats d’aquesta proposta era com interactuar amb el públic: calia donar-li la màxima naturalitat a l’acció. L’única premissa que acotàrem fou la primera intervenció: si es feia un rogle de gent i preguntaven diverses vegades Què feu ahí?, una companya de 6è respondria amb tota tranquil·litat: No sabeu que hui és el Dia del Llibre? Més enllà d’aquesta indicació, els alumnes tenien total llibertat per “intervenir” en qualsevol moment. Amb una consigna ben clara: estar concentrats en la lectura i no forçar cap situació; que sorgira de la interacció: no eren ells qui havien de generar un diàleg; era la situació la que els havia d’empènyer a dir o fer una cosa o altra: emprenyar-se amb un xiquet que no els deixara llegir; anar al bany o canviar de postura; xutar la pilota ben lluny en cas que els destorbés; ignorar o respondre alguns comentaris;... I jo, mentrestant, fent fotografies d’amagat.

Què hem aconseguit? No ho sé. L’acció però, no passà inadvertida. I no cap dubte que veure els majors de l’escola llegint un llibre a l’hora del pati al bell mig del camp de futbol és enviar un missatge contundent als alumnes de l’escola: hem generat una imatge que val més de mil paraules.

Nota: L'experiència ha estat publicada íntegrament al diari Levante. Si ho desitjeu podeu fer-li un colp d'ull al document