El passat 7 de juliol vaig veure el partit Alemanya-Espanya amb una colla d'amics. Fou, certament, una vetllada divertidíssima, malgrat el resultat final de l'enfrontament. Sí: he dit "malgrat el resultat final" perquè tots els qui érem al pis de l'Ivan -l'anfitrió, Jesús, Marcel, Jordi i jo mateix- anhelàvem la victòria dels alemanys -o, més ben dit- la derrota de la "Roja". Durant el partit, no paràrem de fer broma i d'animar els alemanys amb la divertida sensació d'anar en contra de tothom i de provocar l'enuig visceral -tant típic d'aquestes ocasions- dels hipotètics veïns que ens pogueren escoltar. Allò més recargolat però, fou fer crits del tipus "Para, Iniesta!", quan atacava el de Fuentealbilla, o "Deixa-la, Puyol!", quan el de la Pobla de Segur intervenia defensivament. Ho déiem entre rialles i una mica forçats ja que es fa molt estrany "desanimar" els jugadors que has animat tota la vida vestint la samarreta del Barça. Com bé sap tothom però, els nostres esforços foren del tot infructuosos. Tot amb tot, després del gran joc desplegat per la selecció espanyola, el gol antològic de Puyol i la conseqüent derrota alemanya, la conversa, lluny d'apaivagar-se, s'animà d'allò més. Un dels comentaris més enginyosos de la nit el féu l'inigualable Jordi Soler que, amb un posat seriòs, va dir just després d'acabar el partit:

Açò és pitjor que Almansa!

No cal dir que tots esclatàrem a riure. Aquesta exagerada i tragicòmica sentència va encendre el nostre sentit de l'humor i tots començàrem a proferir un seguit interminable de ximpleries carregades de connotacions "políticoesportives". Que si Josep Guia ja estava a la platja del Perelló esperant un ferri per marxar cap a Argel; que si tots ens anàvem a esborrar del Barça; que havíem de començar a cremar i triturar llibres i documents compromesos; que si Laporta ho hagués sabut, no haguès donat permís als jugadors per participar en el Mundial... La cosa encara s'engrescà més quan, just després de recordar amb certa mel·làngia la imatge de Guardiola i Ferrer esperonant el públic amb les estelades després que Espanya guanyara la medalla d'or de futbol a Barcelona'92, veiem, precisament el "Chapi" Ferrer comentant la victòria espanyola en Tele 5. Quasi afonem el pis del riure! "Quina traïció!", deia Jordi malhumorat mentre tots réiem sense parar. I, per acabar-ho d'adobar, els altres dos comentaristes eren Alkorta i Sarabia, fet que encara ens donà més arguments per seguir fent broma: "Havien de ser bascos i catalans els qui comentaren la victòria, clar!", vam exclamar tots. Vaig intentar calmar Jordi, tot dient-li que encara quedava la final però de poc va servir: "No, si guanyen la final, serà pitjor que el 39!". Com he dit, malgrat el resultat final -o, potser, precisament pel resultat-, la jornada fou d'allò més entretinguda. I un cop decidírem marxar cadascú cap a casa, Jordi soltà la darrera "parida", mentre ens acomiadàvem al carrer: "Nosaltres hem fet el que hem pogut!". L'acidesa i el sarcasme de Jordi són inesgotables.

Finalment, l'11 de juliol de 2010, la selecció espanyola va guanyar el Mundial de Sudàfrica. Tinc sentiments encontrats. Des d'un punt de vista estríctament esportiu, ja m'està bé que haja guanyat. En primer lloc, Espanya ha fet, sense cap mena de dubtes, el millor futbol. Per tant, és un títol absolutament merescut. En segon lloc, estic content pels jugadors del Barça que són, d'altra banda, els responsables indiscutibles del bon joc de la "Roja". Fins a set jugadors del Barça foren titulars en la final i un futurible -Cesc-, també de la Masia, jugà els minuts finals, tot donant la passada de gol a Iniesta -també barcelonista- que, amb un xut magistral, féu campiona la selecció espanyola. Per si fora poc, tots els gols -tots!- que ha fet la "Roja" durant el Mundial els han marcat jugadors del Barça. Dir que el Barça ha guanyat el 80% del Mundial no és cap exageració. Així doncs, des d'aquesta òptica, estic content.

Tanmateix, des d'un punt de vista sociològic, com ja he dit adés, anhelava, desitjava la derrota de la selecció espanyola. L'èxit de la "Roja" -com era previsible- ha reviscolat el ranci i cavernari nacionalisme espanyol; eixe nacionalisme prepotent i filofeixista que viu de negar i d'ofegar la resta de nacionalismes. No cal dir que, més enllà de la victòria i del bon joc, la marea espanyolista ha estat generada i magnificada pels grans grups de comunicació "nacionales" que, per un moment i per una causa, han aparcat les seues insalvables divergències polítiques: Todos con la Roja! Casualment, la fita del futbol espanyol i la conseqüent revifada nacionalista, han coincidit amb un esdeveniment que hi té una certa similitud: la multitudinària manifestació per la independència que va envair Barcelona el 10 de juliol d'enguany. Aquestes similituds però, només tenen a veure amb la forma i no amb el fons de la qüestió. El missatge primari i bàsic que permet de transmetre futbol ha servit els "mèdia" espanyols per reconstruir i arengar una aparent unitat nacional que, sens dubte, continuarà igual de qüestionada que sempre quan passe la febra lògica de la victòria. D'ací un parell de dies -a molt estirar, setmanes- la cosa haurà passat a la història i la inestabilitat política de l'Estat tornarà a revifar. En canvi, com deia Vicent Partal, la demostració de força de la marxa per la independència de dissabte no és cap culminació -com guanyar una final- sinó un punt de partida; no era la meta que perseguia l'independentisme català: era el tret de sortida. El temps dirà. És indiscutible però, que l'afany de ser de tot un poble és un argument molt més poderòs que cap victòria esportiva. És la diferència entre la consistència i l'aparença; entre la superficialitat i el contingut. La febra espanyolista s'acabarà tant prompte s'acabe l'allau iconogràfic que els mitjans han atiat amb tanta virulència. Tanmateix, la febra independentista no s'apagarà després de la manifestació; tot al contrari: continuarà avançant, a pas lent però segur, perquè la marxa no era l'objectiu: era la conseqüència de les proporcions desconegudes que està agafant l'independentisme català. Els polítics espanyols són ben conscients de tot plegat, malgrat la indiferència que demostren. Ja s'ho trobaran, ja...

I, mentrestant, els valencians, més captius de la "Roja" que mai i que ningú. Des d'un punt de vista esportiu... I sociològic! No oblidem la primera estrofa de l'himne oficial de la Comunitat Valenciana: "Per ofrenar noves glòries a Espanya...". És aquí, al País Valencià, on ha fet més mal tota aquesta història. M'ho deia Xavi Sarrià l'altre dia mentre dinàvem a la UIMP: "A Catalunya ho tenen clar; ací, en una societat tant desorientada des d'un punt de vista identitari, missatges banals com el futbol i la "Roja" quallen profundament". Mitja vida lluitant per assolir una mínima consciència nacional i ZAS!, apareix la "Roja" i ens fa un descosit -si més no, simbòlic-. Encara com que Xavi i jo també réiem mentre parlàvem de la nostra lamentable realitat. I no vaig oblidar de dir-li que, en cas que Espanya acabés guanyant el mundial, ell també tindria un lloc al ferri que partiria cap a Argel des del Perelló.

Fa més d'una hora que tracte d'escriure quatre paraules al voltant de l'últim escàndol polític del PP valencià. Com és evident, l'hora ha estat del tot infructuosa; l'única cosa mínimament interessant que he aconseguit de generar és la rima que encapçala l'escrit. D'això en dic jo producció literària intensiva. Tinc una certa excusa, però. Escriure sobre aquesta mena de notícies sempre m'ha fet molta mandra: els mitjans de comunicació generen una allau tant gran de titulars, reportatges i notes de premsa que no queda massa res a dir, més enllà de transmetre la teua indignada opinió amb un parell d'adjectius malsonants. Tanmateix, aquest cop, opinar també es fa certament complex perquè ja no saps si indignar-te o alegrar-te; no saps si començar a riure o a plorar; no saps si pegar-te un tir o començar a pegar-ne... Jose Joaquin Ripoll, diputat per Alacant, president del PP alacantí i President de la Diputació d'Alacant, ha estat detingut per un presumpte cas de corrupció. Detingut! I era la cara "honesta" del PP valencià. Encara com! L'aforisme és contundent: La realitat, sovint, supera la ficció. En el nostre cas, la cosa és bastant més greu: la realitat s'ha convertit, directament, un saïnet tragicòmic escrit i dirigit per Camps, Ricardo Costa, Ripoll, Carlos Fabra i d'altres col·laboradors de la productora Gürtel S.L. Com he dit només de començar a escriure: amb un guió tant insuperable, què queda per dir?

En aquestes ocasions, m'estime molt més escoltar que no pas escriure; escoltar -clarament- les declaracions dels protagonistes que, d'una manera o altra, estan implicats.  I clar, com en les grans sèries de televisió, la trama d'aquesta història és tant recargolada que, qui més qui menys, tothom es veu obligat a dir la seua, per defensar el seu honor o la seua credibilitat. Totes les reaccions estan molt estudiades i condicionades pel perfil psicològic del personatge. Rajoy no diu res -que és una manera molt clara de parlar-. Camps demana prudència i respecte per al detingut -que es com dir no res-. Ricardo Costa mira el seu rellotge nerviós -que és també una manera molt clara de parlar-. Fabra no vol fer declaracions -que és la millora manera de declarar-. I Zaplana riu sense parar -que és una manera claríssima de parlar-.

Queda molt bé això de mantenir la calma en les situacions compromeses, per això de no crear alarma social. Allò que no saben Rajoy i companyia és que un tal Murphy ja havia estudiat la seua casuística i, amb molt bon criteri, va elaborar un seguit de postulats generals que, amb el pas del temps, s'han convertit en una de les lleis més conegudes del planeta. En transcric uns quans seguidament, per tal que pugueu observar, de nou, com la realitat supera la ficció.

Si mantens la calma quan tothom perd els nervis, sens dubte és que no has entès el problema.

Si tot sembla que va bé, és que alguna cosa falla.

Els problemes ni es creen, ni es destrueixen, només es transformen.

Res es mai tant dolent com per a que no pugui empitjorar.


PD: Heu vist quina foto més xula, xe! Tots alçant el braç! Como en los viejos tiempos!

Escrivint aquestes paraules me n’adone que el curs 09-10, que tot just demà acabarà, ja fa temps que ha passat a la història. El temps s’ho empassa tot amb una velocitat certament frenètica: el present, l’acció de viure, se’ns escapa de les mans abans, fins i tot, de poder assaborir-la; és d’una volatilitat indescriptible. No fa encara una setmana que els i les alumnes corrien pels passadissos de l’escola. El temps transcorregut és insignificant però la distància conceptual que ens separa del moment és ja irreparable. Va com va, que deia l’Ovidi Montllor. Tanmateix, com diu un aforisme anònim, “la vida són records i papers” i els records d’aquest curs que ara tot just acaba ens acompanyaran per sempre més a tots aquells i aquelles que l’hem viscut i l’hem fet possible. Mestres, alumnes, pares i mares... Tots i totes hem contribuït un any més a fer de la nostra escola, l'escola Covalta d'Albaida, un punt de trobada; un lloc per aprendre; un espai per compartir aquest viatge tant difícil però apassionant d’educar que inclou, com tot en la vida, avinenteses i agres discussions; moments bons i d’altres per oblidar... Teatre, celebracions, treball a l’aula, eixides a la natura... De nou, un fum d’iniciatives, propostes i activitats han omplert el nostre centre de vida, aprenentatge i treball. Enguany, entre moltes altres coses, hem encetat el bloc digital de l’escola i hem estrenat galliner gràcies a la iniciativa de les xiques d’Infantil, que també han “estrenat” una nova manera de fer classe: els tallers. I què dir de la nova megafonia de l’escola! D’altra banda, a principi de curs, gràcies a l’esforç del centre i de l’AMPA, pintàrem part de la façana de l’escola, tot donant-li al nostre centre una cara nova, ben lluent i bonica, malgrat les greus deficiències estructurals que pateix l’edifici i l’oblit de les institucions que haurien de vetllar pel seu adequat manteniment. I hem celebrat el II Festival de Teatre Escolar d’Albaida en el qual, el nostre centre ha tingut un destacat protagonisme. I ens visità la castanyera. I engalanàrem l’escola per celebrar el carnestoltes. I l’escola de pares i mares continua endavant. I tantes i tantes altres coses...

Tot és ja un amable record ben guardat en algun racó de la nostra memòria. I un de ben especial també acompanyarà per sempre més els i les alumnes de 6è. Després de tota una vida a l’escola, era el moment d’acomiadar-se dels mestres que els han vist créixer. Però també dels passadissos, del pati, de les aules... que els han acollit durant l’entranyable travessia de la primera joventut. A l’escola han passat més temps que a cap altre lloc; fins i tot, més que a casa. I això bé mereix un adéu especial que els permeta de recordar els moments viscuts amb intimitat. Per això l’última nit del curs ens hi quedàrem a dormir. Viri, la seua tutora, ens acompanyà fins a ben entrada la nit i després, muntàrem el campament al bell mig del camp de futbol, tot recordant l’obra de teatre Quin malson d’excursió!, que havíem “estrenat” al Festival uns dies abans. Les tendes envoltaven un foc que vaig fer. I aquest, en un llenguatge incomprensible i primitiu, ens va endinsar en la profunditat de la nit i dels temps, tot gravant a la nostra memòria una imatge i un moment inoblidables.

Digueu-me ingenu però estic esperançat. Com vaig dir a un post de gener, aquest cop, la Coalició Compromís està preparant les eleccions de 2011 amb molta intel·ligència i correcció; res a veure amb la llastimosa i decepcionant campanya de 2007. L'últim encert d'aquest procés ha estat l'elecció de Joan Ribó com a cap de llista de la coalició a la batllia de València, que serà presentat dissabte vinent dia 12 de juny al Teatre "el Micalet". Aquest fet demostra, indiscutiblement, el tarannà "paisvalencianista" i d'esquerres de Coalició Compromís i, qui diga el contrari, vol confondre al personal. Des del meu punt de vista, és la persona més indicada per liderar la feixuga tasca de recuperar el vot del Cap i Casal, absolutament clau per poder superar la barrera del 5% que obri les portes de les Corts. Joan Ribó és una garantia d'honestedat i treball; de lluita i compromís. El vaig votar quan era a Esquerra Unida i ho tornaré a fer.

Sóc un ingenu. D'acord. Sóc més conscient que ningú de la realitat política del nostre malaurat País i, malgrat tot, tinc eixe bri d'esperança. Em pregunte d'on prové aquesta inusitada sensació. No és, de cap manera, una esperança en la victòria. És, més bé, constatar que, si més no, aquest cop s'estan fent les coses amb professionalitat i criteri; amb un gran sentit de la responsabilitat. I això, en una esquerra tant desestructurada com la valenciana i al bell mig d'una situació política, lingüística i cultural tant dramàtica com la que vivim, és un argument més que suficient com per sentir-se una mica esperançat. Si més no, perdrem la batalla amb la cara ben alta, conscients i segurs d'haver fet les passes que calia fer. Qui fa el que pot, no està obligat a més.

Ho he dit ben clar; és el meu particular eslògan: Jo? Amb Joan Ribó!

L’escola Gavina (Picanya), on vaig fer de mestre per primer cop, allà pel curs 2000-2001; l’Eliseu Vidal (València), el meu bateig a l’escola pública, on hi vaig estar la tardor de 2002 fent de mestre tutor de la classe de 1r; el Comunitat Valenciana (València), la meua primera prova de foc, on vaig fer de tutor d’una classe de segon absolutament desbaratada durant els últims cinc mesos del curs 02-03; el CEIP Pràctiques (València), on vaig haver de patir un horari infernal al llarg del curs 2003-2004; el Virgen de Loreto (Santa Pola), el meu primer destí com a funcionari –en pràctiques–, on vaig batejar-me com a mestre d’educació física; el Ramiro Jover (València), la meua escola provisional, on vaig fer de mestre tutor de 5è i vaig escriure i representar l’obra de teatre que tres anys després es convertiria en llibre; i l’escola Covalta (Albaida) on treballe des de fa quatre anys. Sou les meues escoles, allà on he aprés a ser mestre. Per això, volia compartir amb vosaltres la il·lusió d’haver publicat el meu primer llibre. Ha estat una casualitat; un cop de sort. Per això fa encara més il·lusió. I per això volia compartir aquest esdeveniment tant poc usual amb les escoles que m’han vist créixer com a mestre i com a persona. Això sí: sense cap afany de res; sense cap altra intenció que fer-vos saber que, d’alguna manera, aquesta història és fruit dels vostres consells, del vostre suport, de la vostra paciència... El llibre explica com una classe de 6è i el seu mestre tracten de dur endavant una obra de teatre –L’Illa del Tresor– per representar-la  a un festival de teatre escolar. I, com podeu imaginar, l’actor que fa de mestre de la classe sóc jo mateix. Per això, vosaltres també hi sou perquè, indiscutiblement, porte una mica de tots vosaltres dins meu.

Albert Dasí, Ximo, Fina Masgrau, José Vicente, Elvira, Anna, Juan, Vicent Teruel, MaÀngels, Tino Pla, Carme Rabanaque, Toni Francés, Carme, MaCarmen, Isabel, Javi, Lourdes, Xavier, Creu, Júlia, Hèctor, Paco Raga, Teresa, Amparo, Vicent Calabuig i molts altres mestres dels quals no puc recordar-ne els noms però sí les cares i els somriures.

Gràcies a tots!

NOTA: A principis de maig vaig enviar per correu aquest mateix escrit -incloent-hi la il·lustració- a les meues escoles. Òbviament, no esperava cap resposta, per molt que l'anhelés: conec massa bé la frenètica activitat dels centres escolars i com, un gest tant aparentment senzill com escriure un petit text i enviar-lo per correu, es pot fer certament difícil d'acomplir. Per això, després d'unes setmanes de revisar amb una mínima i ingènua esperança el munt de correu que arriba diàriament a l'escola, hi vaig desistir. Ahir però, un crit del meu director m'advertí que algú preguntava per mi al telèfon. I quan el vaig agafar, vaig reconèixer la veu de seguida, com si fos ahir que haguès marxat de l'escola Comunitat Valenciana: era Elvira, que em trucava per felicitar-me i per agrair-me el gest. Em va plenar de goig escoltar-la. Em va dir que havien anat de dret a comprar el llibre i que, tant ella com Jose Vicente, s'havien emocionat molt mentre llegien la carta... Tant com jo d'escoltar-la de nou després de tants anys.

 

Vaig amb l'aigua al coll. La UOC -Universitat Oberta de Catalunya- m'absorveix el poc excedent d'energia que em queda després de la sempre intensa jornada escolar. Sóc a la recta final, el penúltim esgraó de Psicopedagogia: aquest serà -si tot va bé- el meu darrer semestre al campus virtual per excel·lència. Ha estat una travessia molt profitosa però també molt exigent. De fet, aquest últim any m'ha perseguit un cert neguit: no he d'amagar ningú que n'estic una mica tip de tot plegat. M'agradaria invertir més temps en d'altres projectes i, no cal dir-ho, amb la meua gent. És cert que el volum de treball no és inabastable però la meua incapacitat crònica de gestionar amb eficàcia el temps de què dispose fa que qualsevol alteració del meu "full de ruta" d'activitat acadèmica em genere una certa intranquil·litat. És injust i equívoc: per un cafè o un passeig no suspens o aproves una Pràctica de la UOC. Però així és com ho sent. Solució: acabar la UOC i convertir-me en un home nou!

Ja ho he dit: no tinc temps per fer res amb una mínima tranquil·litat. De fet, no he fet cap escrit al bloc referent a l'aparició del meu primer llibre: L'illa del... Teatre! Aquest fet, pense que parla per sí mateix perquè poques coses en la vida m'han emocionant tant com la publicació d'aquest llibre. Com deia però, no he tingut temps per fer-ho -o no l'he sabut trobar-. Tanmateix, aquesta aparició literària -val a dir que fortuïta, sense cap premeditació- ha tingut unes conseqüències col·laterals molt emotives. Dijous passat vaig presentar el llibre a la Biblioteca Municipal d'Albaida, que era plena a vesar de mestres, pares i mares, i xiquets i xiquetes de l'escola. No faré l'esforç de descriure les meues emocions perquè les paraules farien el ridícul: només qui ha viscut un moment semblant sap de què parle. Fou una jornada memorable que valoraré molt més -com sol passar- quan s'allunye una mica en el temps. A l'acte, òbviament, no hi podien faltar les meues "xiques" d'Infantil -Marian, Cristina i Encarna- que, juntament amb el bo d'en Josep Moll -l'amable bibliotecari- m'ajudaren a preparar-ho tot. Sempre estan a punt per col·laborar i fer un cop de mà, dins i fora de l'escola. No cal dir que els ho agraeix de tot cor. De vegades, mig en broma mig seriosament, m'acusen de no fer-les cap cas. Això és, òbviament, fals però és cert que, moltes vegades, no puc compartir amb elles més temps i/o iniciatives pel tema de sempre: la UOC. Per a elles, això de la UOC "ja no cola" però saben del cert que, com he dit al principi, vaig amb l'aigua al coll.

I per a emocions fortes, la que vaig viure diumenge dia 2 de maig. Jo, Didac Botella i Mestres, un aficionat a l'escriptura, un humil mestre d'escola, signant llibres a la Fira del Llibre de València. Veure-ho per creure-ho! Ma mare s'encarregà de "convocar" la seua colla interminable d'amics i amigues -és una dona fantàstica que tothom s'estima-. D'amics meus no n'aparegueren tants... I això que no estan a la UOC! Tanmateix, allò que féu inoblidable aquella jornada fou una visita especial, la que amb més anhel esperava. El llibre -encara no ho havia dit- és una obra de teatre. Amb aquesta obra, que vaig representar el curs passat amb els i les alumnes de 6è del CEIP Covalta d'Albaida, vaig guanyar el X Premi Xaro Vidal de Teatre Infantil i Juvenil. L'obra però, l'havia escrita tres anys abans, quan era mestre tutor de la classe de 5è del CEIP Ramiro Jover, allà per l'any 2006. I, clarament, també la vaig representar amb aquests alumnes. Supose que ara enteneu quina mena de visita especial vaig rebre a la Fira diumenge passat... No hi eren tots però n'eren un grapat. Àngels, una mestra extraordinària i mare de Ferran -un dels meus alumnes aquell any- se les va enginyar per fer-los arribar una nota tot informant-los de l'esdeveniment. Jo, personalment, no esperava que vindrien plegats, com la classe que eren. Ni tampoc n'esperava tants -els adolescents són imprevisibles...-. A molts i moltes, no els veia des de llavors i podeu comptar com han canviat... Aquella fou, sense dubte, una classe especial; un d'eixos grups que et marquen com a  mestre; que recordes amb una especial emoció. Tots els qui sou o heu sigut mestres, sabeu de què parle. Vam viure un any irrepetible, culminat per la representació d'aquella obra de teatre que, quatre anys després, per algun misteriòs designi de la Providència, ha acabat convertint-se en llibre. Un llibre del qual en són els protagonistes originals, malgrat que no hi figuren. Un llibre que ha servit per retrobar-nos.

Raquel, Andrea, Eric, Miquel, Adrià, Elena, Sara Castellò, Júlia, Albert, Isabel, Sara Silvestre, Jordi, Ferran, Carles, Vega, Reyes, Ismael, Alejandro, Rebeca, Rosana, David, Xavier, Àlvar i Sílvia.

Una classe especial... 

L'orige dels escrits és, sovint, insondable. De vegades, t'empeny la indignació que et genera una imatge, un comentari, una notícia o un altre escrit. De vegades, el motor de les teues paraules és un record, un anhel o una idea que apareix davant del teu pensament provinent del no-res, d'una activitat neuronal no accessible al teu raonament. Els encàrrecs, els favors, l'amistat o el treball també són motius escriptors ben coneguts. I molts d'altres que no citaré: aquest escrit no volia ser un escrit. Només volia explicar el seu orige: una paraula; una construcció inventada a partir de dos mots: llibre i llibertat. No sé si sóc original. No sé si us semblara enginyosa. Ahir però, se'm va ocòrrer mentre pensava en la diada d'avui i vaig pensar que era un joc de paraules bastant honest: pocs objectes materials poden acostar-se -i acostar-nos- tant a la idea de llibertat com el llibre. Molt pocs.

Feliç Dia del Llibre!

Què pensaríeu si es descobrís que el president de Greenpeace és un dels principals accionistes de la Shell? Què pensaríeu si algú us digués que el director general d’Amnistia Internacional dóna suport a un manifest a favor de la pena de mort? Què pensaríeu d’Obrint Pas si acceptaren la invitació de tocar en un concert organitzat per Falange Española? Què pensaríeu de Metges sense Fronteres si es destapés que molts dels seus membres formen part d’una xarxa clandestina de tràfic d’òrgans humans? Què pensaríeu si sortís a la llum que Diego Gómez –president d’Escola Valenciana– és soci fundador del partit ultra feixista España2000? Què pensaríeu si denunciaren InterMón-Oxfam per desviar els diners provinents de les quotes dels seus socis cap fons d’inversió relacionats amb la indústria militar? Què pensaríeu d’Eduardo Galeano si es descobrís que era íntim d’Augusto Pinochet? Què pensaríeu d’Unicef si es demostrés que els seus dirigents estigueren encobrint un negoci il·legal d’adopcions de menors? Us costaria de creure, veritat? Us revoltaria l’estomac, veritat? I, doncs: què penseu de l’església catòlica, que s’autoproclama guardiana de la fe i dels valors més purs, després dels incomptables casos de pederàstia que s’estan descobrint i de l’encobriment que han dut a terme els seus màxims dirigents?

El 14 d'abril de 1931 -avui fa setanta-nou anys- es va proclamar solemnement la II República Espanyola. L'adveniment republicà fou fruit d'una situació social, política i cultural insostenible que va empènyer les classes populars i treballadores de l'Estat espanyol a revoltar-se pacíficament contra l'oligarquia militar instaurada per Primo de Ribera amb el vist-i-plau del rei Alfons XIII. El descrèdit d'ambdós dirigents, la repressió policial i la greu crisi social i econòmica que patia el país provocaren la celebració d'unes eleccions municipals que, inesperadament, es convertiren en un plebiscit sobre la continuïtat del règim monàrquic. Les forces polítiques d'esquerres i d'esperit republicà guanyaren a totes les grans ciutats i l'aclaparadora victòria precipità l'ensorrament de la Monarquia i la proclamació de la II República arreu de tot territori espanyol.

Modernitzar l'Estat
La missió del nou govern republicà fou, en primer lloc, consolidar el sistema democràtic i parlamentari, motiu pel qual, dos mesos després –el 28 de juny de 1931– es convocaren eleccions a les Corts Generals on els partits d'esquerra tornaren a guanyar d'una manera incontestable. Un cop constituït el primer govern republicà, s’inicià la redacció de la nova Constitució que pretenia convertir l’Estat espanyol en un país europeu i del s. XX. Una bona mostra del seu tarannà democràtic i popular és l’Article 1 on diu: Espanya és una república democràtica de treballadors de tota classe que s’organitza en règim de llibertat i de justícia. L’Article 2 configura l’estat de dret i la igualtat jurídica: Tots els espanyols són iguals davant la llei. I l’Article 6 demostra l’esperit pacifista de la República: Espanya renuncia a la guerra com a instrument de política nacional. Tot amb tot, un dels molts reptes que la República havia d’afrontar era acabar amb l'analfabetisme pandèmic que patia la societat espanyola, especialment a les zones rurals. Els ideòlegs republicans eren molt conscients que la transformació de la societat començava per la transformació de l'escola: sabien molt bé que l'única manera d'avançar socialment i garantir el futur de la República era educant el poble. En aquest sentit, l’Article 47 és ben contundent. Entre d’altres coses diu: (...) L’ensenyament primari serà gratuït i obligatori. (...) La llibertat de càtedra queda reconeguda i garantida (...) L’ensenyament serà laic (...) i s’inspirarà en els ideals de la solidaritat humana (...). És per això que es féu un esforç ingent i trepidant de renovació pedagògica envers la formació dels mestres i els professors amb l'objectiu de preparar-los per educar les noves generacions en el respecte a la vida, la igualtat i la llibertat. Malauradament, els qui havien perdut el monopoli del poder -l'aristocràcia, l'exèrcit, l'Església i els terratinents- també eren molt conscients d'això i sabien que un poble educat és molt més difícil de sotmetre. Per això no podien permetre que les reformes de la República anaren endavant: si la cultura i l'educació arribava a tothom, era la seua perdició. I no van aturar els seus atacs fins que van aconseguir allò que havien cercat des de la proclamació de la República: que un colp d'estat els tornés els privilegis perduts. Així fou: després de tres anys de cruenta guerra civil, i malgrat el coratge de la gent, Franco aixafà la jove i llibertària República amb la inestimable ajuda de Mussolini i el mateix Hitler. Dime con quién vas y te diré quién eres. Un cop acabada la guerra, una de les primeres accions de Franco fou ordenar l'eliminació de qualsevol rastre dels mestres republicans i la seua pedagogia humanista. El seu destí fou l'exili, la mort, la presó o l'anul•lació personal. I qui els anava a substituir? Militars de baix rang i retors desaprensius. La fosca nit a les escoles durà més de quaranta anys.

Els mestres de la República
Les armes dels feixistes esclafaren el somni d'un país i de moltes generacions. Queden però, testimonis eloqüents d'aquell idealisme, d'aquell intent prematur i agosarat de construir una societat moderna, justa i solidària. El llibre "Els mestres de la República" i la pel•lícula "La lengua de las mariposas" de Jose Luis Cuerda són un retrat dur, fidel i honest d'aquell episodi tant convuls de la nostra Història. Sobretot però, són un merescut reconeixement a la gran llavor educativa que els mestres i les mestres d'aquell temps hi dugueren a terme. Tenim l'obligació de recordar-los. I d'admirar-los. Ara com adés, malgrat les grans diferències històriques que ens separen, l’educació i l’escola continuen essent les claus del nostre futur.

Putrefacte, putrefactiu, putrescència, pútrid, putridesa, putrílag... No he trobat al diccionari una família de paraules que definira amb tanta precisió l’estat de descomposició moral en el qual es troba l’església cristiana i, en especial, els seus màxims dirigents. Estan irreparablement podrits. I no parle metafòricament: estan podrits en el sentit estricte de la paraula. Si el podriment de l’ànima emanés algun tipus de ferum, ja fa temps que ningú no podria acostar-se a cap església, per molt d’encens que hi cremaren. Els casos de pederàstia rebroten periòdicament esquitxant tota la família eclesiàstica; des del retor més humil fins a la cúria vaticana: la taca del pecat s’escampa d’una manera incontrolable. El mateix Ratzinger ho va assumir fa ben poc. En unes declaracions d’espasme, el màxim representant de l’església va dir des de l’altar de la plaça Sant Pere, davant de tots els seus súbdits: “Qui estiga lliure de pecat, que tire la primera pedra”. Quin gran argument per defensar els seus subordinats... i defensar-se a sí mateix per haver ocultat tanta merda. Sí: merda. Perquè la merda és cosina germana de la podridura i això és el que han estat amagant durant dècades. Molta merda, sr. Ratzinger!, li dirien des del món de l’espectacle. Efectivament: en necessitaràs molta més de la que has amagat per eixir-te’n sa i estalvi d’aquesta dantesca funció que esteu representant.

     La temptació d’alguns  súbdits de Déu –pel que es veu, bastants–d’estimar els xiquets d’una manera apassionada però, no és –ni molt menys– l’únic descrèdit que arrossega la institució. Fa ja molt de temps que l’església va perdre la vergonya i la moral. La Santa Inquisició va cremar infidels i heretges –persones sàvies i respectuoses, vaja– fins pràcticament el segle XX.  També foren còmplices actius de l’extermini sud-americà que va iniciar Colom l’any 1492. El despropòsit moral però, arriba als nostres dies. Sense anar més lluny, l’església va donar el seu suport explícit i incondicional al cop d’estat de Franco, tot legitimant-lo internacionalment. I no vull parlar de la gran tasca humanitària que l’església duu a terme al continent africà, on fa campanyes contra l’ús del preservatiu, única mesura eficaç per aturar l’epidèmia de SIDA que devasta els països més pobres del món. I, malgrat el seu infernal currículum, encara tenen el valor de donar-nos lliçons sobre la família i l’avortament. Em pregunte com no els cau la cara de vergonya.

     Els casos de pederàstia i el seu ocultament són un càncer benèvol comparat amb la gangrena mortal que la resta d’atrocitats comeses en nom de la fe cristiana han provocat en la institució. Tanmateix, la seua natura és especialment cruel, car afecta als més indefensos i purs dels éssers humans: els xiquets i les xiquetes. La perversió d’aquestes accions és d’una magnitud fora d’escala. Sempre podran però, atribuir aquest desviament malaltís a la debilitat humana de la carn. O, fins i tot, a una lectura equivocada –una interpretació més– d’allò que el seu líder va predicar. Com bé diu el gran Xavi Castillo: “Tu, Ratzinger, que quan Jesús digué “Dejad que los niños se acerquen a mi” no volia dir això, eh!”.

De vegades, les paraules no són suficient. Podria començar a descriure la nostra travessia per la Mariola però sé que fracassaria en l'intent: s'entremesclen tantes emocions i imatges que qualsevol adjectiu quedaria curt. L'inici a l'estació d'Albaida, tot esperant el miracle del tren; els carrers costeruts de l'entranyable vila d'Agres; l'exigència del camí; la culminació del cim; l'arribada a Alcoi; la tornada a Albaida ja de nit, de nou amb el tren, origen i final dels nostres anhels... Foren dotze hores d'excursió que passaren volant entre natura, rialles i paisatges bellíssims. No trobaria paraules suficientment intenses per transcriure amb una mínima solvència literària allò que hem viscut. Qui pot explicar la sensació de contemplar l'antiga estació d'Agres? Pot alguna paraula transmetre amb tanta eloqüència la idea de l'oblit i el pas del temps? Quines paraules poden fer sentir la tranquil·litat d'esmorzar al costat d'un santuari de més de cinc segles d'antiguitat amb el calor del primer sol del matí? I els aromes de la Mariola? Es poden explicar? Quines paraules poden transmetre la sensació de grup, d'unió, de compartir converses i camí, de sentir que som un tot? I la Cava Arquejada? Qui s'atreviria a descriure una construcció tant indescriptiblement bella? I com es tradueix en paraules fer el cim del Montcabrer?

Ara, una setmana després, només ens queda el record: l'eco emocional d'una experiència que ens acomapanyarà per sempre més. Qualsevol intent de descripció és inútil: no s'acostaria ni de lluny a la realitat que visquérem durant aquella passejada pel cor de la serra Mariola. Per això, vaig voler regalar aquesta inoblidable travessia als alumnes de 5è i 6è de la nostra escola. Per això l'havia de compartir amb ells. Precisament per això: perquè no els la podia explicar.

Sempre he tingut un gran respecte per la paraula escrita, molt més que per la parlada. La paraula en format de veu és sempre excusable: el ritme frenètic d’una conversa –per pausada que siga– i la instantaneïtat dels pensaments que l’acompanyen i la construeixen justifiquen qualsevol relliscada. No vull dir però, que no tracte de parlar cada vegada millor: la nostra veu i les paraules que la permeten, són l’essència humana; el nostre vertader carnet d’identitat. Tanmateix, la seua volatilitat és una coartada, un permís per descansar, de tant en tant, de la norma i de l’estètica sense cap remordiment. No puc fer el mateix quan escric; si més no, quan escric alguna cosa destinada a ser llegida per algú altre.

No puc escriure a la babalà, sense rellegir constantment les meues paraules i tractar de construir un text mínimament interessant i ben estructurat. I no puc fugir d’aquesta premissa escriptora, per molt irrellevant que siga l’objectiu de les paraules. Es com aquell a qui li agrada anar ben mudat: s’esforçarà per assolir una imatge, provarà diferents combinacions en funció d’allò que vol transmetre; s’hi trencarà la closca, amb independència de si és per anar al futbol, al casament d’un amic o a comprar el diari un diumenge pel matí.

No sé a què atribuir aquest respecte exagerat per allò què escric. Ha d’haver una mica de seducció, de voler agradar; ha d’haver una mica d’estètica, de fer lluir la meua expressió; també pot haver una mica de superba. Tot amb tot, pense que allò que realment m’empeny a capficar-me en qualsevol escrit és l’afany de donar-li importància al missatge, de voler dignificar el seu contingut. No pretenc de fer cap obra mestra ni cerque la perfecció literària; tant sols fuig de la mediocritat. Un treball de la universitat, un escrit al meu bloc, un mail col·lectiu, una carta personal... Totes les paraules mereixen el respecte i l’atenció de qui les escriu. Una nota d’escola també. Per què la gran majoria de mestres escriuen teletips quan volen comunicar-se amb els pares i les mares? Tant difícil és escriure amb una mica de passió? Quin missatge transmet la vulgaritat del format, més enllà de la informació que hi conté? Que no sabem escriure? Que no tenim temps per fer-ho? Que no volem fer-ho? Que no ens importen les formes? Que som uns descuidats? Que som uns avorrits? Que no treballem amb il·lusió? Les notes d’escola, com qualsevol escrit, diuen moltes més coses de les que volen dir.

 

Farem el cim del Montcabrer!

 Benvolguts pares i mares de 5è i 6è:

El proper dia 17 de març els i les alumnes de 5è i 6è de l’escola farem una eixida ben especial: volem fer el cim del Montcabrer, sostre de l’emblemàtica serra Mariola. Serà una experiència apassionant que permetrà els vostres fills i filles d’assaborir la natura en estat pur i, alhora, els ajudarà a conèixer millor el seu País, primer pas per poder començar a estimar-lo. D’altra banda, aprendre a respectar la natura és un objectiu cabdal de la nostra feina com a mestres i, per això, l’eixida serà respectuosa amb la natura: tant per anar cap a Agres –inici del recorregut–, com per tornar cap a Albaida, agafarem el tren Xàtiva-Alcoi. Serà una excursió d’un dia sencer. Eixirem des de l’estació d’Albaida de bon matí –8:15am– i tornarem per la nit –8:05pm–. Més endavant us informaré amb tota mena de detalls sobre el recorregut que farem i les coses que caldrà tindre present per preparar aquesta activitat de senderisme per la Mariola. L’eixida tindrà un cost aproximat de 5€. Mentrestant però, per tal d’anar planificant l’eixida, necessite saber quins alumnes hi participaran i la vostra autorització (feu servir aquesta mateixa nota com a autorització). Esperant poder comptar amb la vostra col·laboració, m’acomiade.

            Atentament,

Didac, mestre d’Educació Física

 AUTORITZACIÓ

 Jo,..............................., autoritze el meu fill/a ............................ a realitzar l’activitat Eixida al Montcabrer el proper dia 17 de març de 2010.

Signatura:

 

 

La nostra, no és una professió qualsevol. Ajudar a entendre aquest enrevessat món i aconseguir que cadascun dels nostres alumnes siga capaç de trobar el seu propi camí implica una responsabilitat enorme –compartida però enorme– i un treball diari que va més enllà de les assignatures: a l’escola, els alumnes aprenen molt més que a sumar i a restar. Com motivar un alumne que no té ganes de treballar; com fer que respecten el seu cos i les opinions dels demés; com ajudar els i les xiquetes que tenen un panorama familiar digne de denunciar... Qüestions que t’emportes a casa i que no sempre tenen resposta; qüestions que ens fan dubtar com a mestres i com a persones, però que ens haurien d’empènyer cap a una reflexió contínua de la pràctica i l’experiència docent. És inacceptable adormir-se i caure en la rutina burocràtica que les lleis i els llibres de text ens volen imposar: els mestres no som gestors de continguts curriculars, ni les escoles fàbriques d’ensenyament. No ens podem convertir en portaveus de l’Administració i de les editorials: l’escola no és cap sucursal. Hem de recordar-los constantment que nosaltres no ensenyem objectius: ensenyem vida. Per això, des de la més absoluta humilitat, vull demanar a tots els mestres i les mestres del País Valencià i d'arreu del món que visquen cada matí d’escola com si fora el primer i cada vesprada com si anés a ser l’última.

PD: La foto és obra de Marian Llàcer i Pla, mestra d'Infantil 5 anys de l'escola. La va realitzar durant una classe de psicomotricitat que vaig fer amb els seus alumnes.

Deia Josep Pla que descriure és una feina molt més difícil i complexa que opinar, raó per la qual tothom opina i ningú no explica res. Estic d’acord amb l’homenot de l’Empordà però la seua sentència és un parany: l’origen de l’epidèmia malaltissa d’opinar que pateixen gran part dels humans no és una qüestió de dificultat descriptiva. La gent opina perquè és l’única cosa que pot fer. Sense anar més lluny, les conegudes descripcions de Pla no són més que opinions. Escriure és sempre un exercici altament subjectiu: per molt asèptiques que tracten de ser, les teues paraules mai no aconseguiran d’esquivar el filtre egocèntric que s’engega sempre que expressem alguna cosa. Així doncs, no es tracta de perseguir la falsa i quimèrica meta de l’objectivitat; allò important és saber dignificar les opinions; ornamentar-les amb arguments poderosos; aprendre a disfressar-les de poesia, d’enginy, de veracitat. Eixa és la vertadera feina de qui escriu o es pretén escriptor: disfressar opinions.

L’any 2007 l’esquerra valenciana va perdre les eleccions autonòmiques molt abans del 27 de maig, data en la qual es van celebrar. El lamentable espectacle que EUPV i BNV van oferir durant les negociacions per tancar un pacte de coalició va sumir molts dels seus simpatitzants en un estat d’incredulitat col·lectiva. El pacte que havia d’il·lusionar als votants d’esquerra del País Valencià fou, paradoxalment, allò que els acabà d’enfonsar: l’acord es tancà en fals, molt tard –a quatre mesos de les eleccions–, de mala gana i al bell mig d’un clima de discussió constant agrejat per acusacions i retrets de tota mena i en ambdues direccions. Per si fora poc, després del fracàs electoral –Compromís aconseguí 7 diputats (d’unes expectatives de 12) i el PP amplià la seua majoria absoluta–, el sainet politicodramàtic  protagonitzat pel Bloc i Esquerra Unida continuà a les Corts i acabà amb l’expulsió de Glòria Marcos del grup parlamentari i l’escissió d’EUPV. Tot amb tot, un exercici inigualable d’irresponsabilitat compartida envers aquest País i tots aquells qui ens l’estimem. Sembla però, que alguna cosa han aprés d’eixa nefasta experiència.

      Dilluns passat –25 de gener–, Mònica Oltra –Iniciativa del Poble Valencià–, Enric Morera –Bloc Nacionalista Valencià– i Carles Arnal –Els Verds– van presentar la coalició electoral amb la qual tractaran de fer-se un lloc a les Corts Valencianes. La Coalició Compromís doncs, naix d’una manera ben diferent que la seua predecessora. Les negociacions es van dur a terme amb discreció i el pacte s’ha tancat en ferm i amb un marge de temps més que raonable –any i mig abans de les properes eleccions– per fer-se conèixer i convèncer tothom que són la millor opció electoral del valencianisme d’esquerres d’aquest País. És indiscutible que les tres formacions i la trajectòria política dels seus líders cohesionen una proposta ecologista, paísvalencianista i netament d’esquerres, i qui afirme el contrari s’està enganyant i vol enganyar. En aquest sentit, que Joan Ribó siga el candidat de Coalició Compromís a l’alcaldia de València és un argument irrebatible del tarannà valencià i progressista de la formació i una garantia d’honestedat política. L’únic “però” d’aquest pacte és el fet que EUPV no hi siga. Aquesta divisió és un flac favor a les nostres aspiracions de fer fora el PP de la Generalitat Valenciana. Tanmateix, després de la calamitosa experiència de l’anterior pacte és comprensible que uns i altres no n’estiguen per la llavor. Tant de bo que pogueren entendre’s de nou. Els necessitem a tots.

Des de fa molt de temps m’agrada portar amb mi alguna cosa per escriure. Tanmateix, no és fins fa ben poc que ho faig d’una manera quotidiana: abans només tenia aquest costum quan marxava de viatge. Estic content d’aquest nou hàbit. Li dona frescor a la meua escriptura, sovint massa “pensada”, massa recargolada. Quan escric als quaderns no estudie les paraules; simplement, escric. És com una mena d’alliberament: l’escriptura planificada sovint m’ofega. Quan la “cosa” no va, és certament exasperant: m’enroque en un paràgraf i ja no hi ha manera d’avançar; o comence a embolicar-me de mala manera i quan me n’adone porte tres pàgines i encara no he ni començat a escriure d’allò que pretenia explicar. Per això pense que els quaderns i l’escriptura que em permeten –lliure d’imposicions temàtiques o estètiques– ha de repercutir positivament alhora d’afrontar un escrit planificat: són una mena de catalitzadors de la meua expressió escrita, excessivament “artificial”, sense frescor. A més a més però, he de reconèixer que m’agrada posar-me a escriure a qualsevol lloc. Pot semblar bohemi, fins i tot un poc pedant, això d’escriure a llocs públics, com en aquesta terrassa de la Glorieta de Santa Pola. Ja he dit alguna vegada que aquest fet, no escriure sinó fer-ho a llocs públics, té alguna cosa d’exhibicionista. No puc negar-ho: m’agrada que em miren quan escric. No sé exactament perquè. Per semblar interessant? La veritat és que la gent que puga haver en una cafeteria qualsevol m’importa més aviat poc per tant, no té massa utilitat fer-se l’interessant en aquesta mena de llocs. Elitisme? Pensar això seria injust. Escriure, el fet físic de posar-se a escriure, és una de les poques coses que està a l’abast de tothom –o de pràcticament tothom– i l’elitisme no és sinó fer coses que la gran majoria de persones tenen vetades, per cares o per inaccessibles. Escriure, evidentment, no té res d’inaccessible i encara menys de car. Certament, no sé perquè ho faig però és un fet que m’agrada que m’observen mentre escric. En el fons, pense que és una qüestió de paisatge: quan deixe el quadern damunt la taula, obert per una pàgina en blanc i comence a escriure, no faig més que fer bonic, decorar l’entorn visual en el qual em trobe immers, donant-li un toc original, inèdit... Quan una persona escriu sense cap motivació aparent desprèn sempre quelcom de misteriós, tot generant curiositat al seu voltant: “Què serà allò que escriu?”, o fins i tot “Perquè escriu?”. M’agrada pensar això. Així doncs, m’agrada pensar que no faig més que decorar un paisatge urbà, per a gust, curiositat o indiferència d’aquells qui el formem. O potser, inconscientment, estic fent un crit desesperat, estic enviant un missatge als demés; un missatge en forma d’imatge: escriviu, treballeu les paraules i el pensament, endinseu-vos per la vostra ment i feu-la cada vegada més àgil, més comprensiva, més oberta...  Sé allò què vull dir però no he aconseguit les paraules per transcriure correctament els meus pensaments. Tinc pressa. No vull perdre l’autobús cap a Elx.

 

A mitjans del segle XVIII, les monarquies europees començaren a disfressar el seu absolutisme per evitar l’enuig i les revoltes de la població, cada vegada més conscient de la injustícia d’un sistema que els exprimia laboralment i econòmicament a canvi de no res. Advertits per un sentiment popular cada vegada més crispat, reis i nobles van atorgar als ciutadans de les grans ciutats una sèrie de concessions polítiques que els permetia de participar mínimament en els òrgans de poder. Era una manera de fer-los creure que comptaven amb ells. Tanmateix, l’únic objectiu d’aquesta iniciativa aparentment democràtica era mantenir els privilegis de l’aristocràcia i la noblesa, tot dissimulant les seues formes. L’actitud atípica dels monarques de camuflar el seu poder absolut els va valer, si més no, per fer-se un lloc en la Història: aquest fet és allò que caracteritza el període històric que hom ha convingut d’anomenar Despotisme Il·lustrat.

     Ben entrat ja el segle XXI, el País Valencià sembla viure una reedició d’aquest període despòtic, per bé que l’actitud dels seus mandataris no és, precisament, il·lustrada. Ans al contrari: la seua estratègia política és exagerar encara més el seu poder; fer-ne una ostentació desmesurada. I sembla que, de moment, els funciona. No fa molt, el sr. Fabra va declarar públicament que havia col·locat a dit a milers de persones en llocs de treball que, d’una manera o altra, estaven vinculats a la Diputació de Castelló, l’organisme públic que ell mateix presideix. Això no és res però: el seu despotisme més descarat el porta a presumir d’haver guanyat quatre o cinc vegades la “Grossa” de Nadal. Tot un fenomen. Un altre president, el sr. Alfonso Rus –Diputació de València– va declarar a l’octubre durant un míting del seu partit –PP– i davant els màxims responsables d’aquest, que “encara no havien pogut acabar amb els mestres que deien aleshores i gairebé i que calia rematar-los”. Tot un il·lustrat. Un altre exemple d’ostentació fora d’escala és Ricardo Costa, mà dreta del president de la Generalitat Valenciana. Per a ell, portar un rellotge de 25.000 euros al canell i conduir un dels cotxes més cars del mercat –l’Infinity– era la cosa més normal del món. Un cop és va saber que eren regalats per persones implicades en el cas Gürtel, els amos del partit –Rajoy i Cospedal– l’han intentat fer fora, sense que encara hi haja una decisió en ferm. Allò més alarmant però, és que el seu màxim defensor és el mateix President valencià –Francisco Camps– , que es resisteix públicament a destituir-lo, tot enfrontant-se amb Madrid. I, mentrestant, Ricardito diu, amb llàgrimes als ulls, que no entén perquè li fan això, que ell no vol anar-se’n perquè la seua conducta és impecable. Qui dona més?

     La palma despòtica però, se l’emporta la senyora alcaldessa de València, Rita Barberà –i, per defecte, tot el PP valencià, que li fa costat–.L’acarnissament que ha demostrat els darrers anys envers el Cabanyal és d’una virulència digna de ser estudiada pels psicoanalistes. L’alcaldessa vol destruir un dels barris més autèntics i peculiars de la ciutat, amb el pretext d’obrir la ciutat al mar –com si des del Cabanyal es pogués agafar una autopista cap a les Illes Balears–. Tothom coneix però, el vertader motiu d’aquesta malaltissa fixació: l’especulació immobiliària. El problema és que el barri –tot ell– està catalogat com a Bé d’Interès Cultural –BIC–. I ara, com que el Tribunal Suprem ha sentenciat que s’han d’aturar els enderrocaments –si més no, temporalment–, el seu equip municipal ha demanat a la Generalitat que, amb caràcter d’urgència, elabore un decret que, ni més ni menys, descatalogue el barri per poder continuar la seua gran obra. El Govern valencià, lluny d’aturar el despropòsit, tardà unes hores en complir el desig de l’alcaldessa,  fent gala d’un despotisme desconegut en democràcia. Ells, ni il·lustres ni il·lustrats. Només una colla de dèspotes. Més prompte que tard, ens revoltarem i els farem fora.

La música; el piano; Club de Jazz Perdido; els amics; Duke Ellington; la xocolata; els gintònics; cuinar; les anxoves; el País Valencià; riure; la cigarreta Ducados; les dones; la nit; cantar; Euskadi; el vi; la guitarra; el treball; Amparo; la llengua catalana; Lluís Llach; els llibres; la paella; el seu fill Alfons... Sobretot el seu fill Alfons. De totes les seues passions, eixa era la que més s’estimava, per molt que discutiren a sovint.

Alfons pare era un home vital i aquesta mena d’hómens no moren mai per molt que ens hagen deixat. Alfons pare romandrà per sempre més a la memòria de tots aquells a qui va estimar i que tant l’han estimat. No és una metàfora; no és un eufemisme dir que mai no morirà. És un sentiment veraç: les persones no som més que records. El tràngol de la mort ens fa entendre la vida: sé que no el tornaré a veure però també sé que no l’he perdut pas. Continua dins meu, amb els seus comentaris divertits i enginyosos; amb la seua pausa de músic; amb el seu posat elegant... Ploraré el dia del meu aniversari: l’enyoraré com un fill enyora al seu pare. Sempre hi venia, puntual a la cita.  I, talment com si és tractés d’una tradició ancestral, després del sopar, s’alçava sense que ningú no se n’adonés i començava a tocar els compassos de Qualsevol nit pot sortir el sol. El meu aniversari era això: la cançó de l’Alfons pare. Tots ens hi acostàvem i, amb un lletra que ell mateix havia escrit per cantar-me-la quan jo era un infant, l’acompanyàvem amb les nostres veus. I jo, m’hi agafava del muscle mentre l’Alfons tocava el piano amb un somriure d’orella a orella. Era l’inici d’un recital que sempre s’allargava fins a ben entrada la matinada. El meu estimat Xavi Mata –company de l’escola, com l’Alfons fill–, m’ha promès que agafarà el relleu, essent com és un pianista excepcional. És un gest emotiu; un petit homenatge. Sé que no podré cantar, però. Em desfaré amb el primer acord.

Alfons Dastís i Ferrer, pare del meu millor amic i, també, amic per ell sol. Sàpigues que mai no t’oblidaré; que seguiràs el teu camí dins meu. Sàpigues que volia agafar-te de la mà quan ja dormies però no hi vaig ser a temps. Vaig arribar deu minuts tard. Havies marxat i em va doldre a l’ànima. Volia acompanyar-te cap al més enllà; fer el camí junts per saber on trobar-te quan m’arribe l’hora a mi. Però no passa res: pararé l’orella i sabré on ets perquè, quan jo hi arribe –disculpa si encara tarde una mica–, sé del cert que m’estaràs esperant tot cantant Qualsevol nit pot sortir el sol.

  Un forn qualsevol (València)
        7 de desembre de 2009

Mai abans no havia tingut la mort tant a prop. Mai abans no l’havia vist amb tanta nitidesa i tant pròxima. No parle però, de la meua mort, d’una situació de perill que haja viscut darrerament. Parle de percebre la mort en una persona estimada, de veure que ja no hi ha volta enrere; de sentir que, inexorablement, s’acosta el seu final. Abans ahir, la mare i jo anàrem a veure l’Alfons pare a Sant Antoni de Benaixèver, on ell i Amparo comparteixen una casa des de fa vora deu anys. El van traslladar des de l’hospital, on va estar ingressat degut a un empitjorament del càncer que li van detectar ara fa poc més d’un any. Alfons és pare del meu amic de l’ànima, també de nom Alfons. És per això que hem usat sempre l’afegit de “pare” per distingir-los. Parlar d’Alfons és parlar de la meua vida, d’un camí que hem recorregut junts des de la meua primera infantesa. L’escola la Masia fou el nostre nexe vital. La casualitat va voler que visquérem en barris veïns –Malva-rosa i Cabanyal–, motiu pel qual Alfons pare portava el seu fill a la nostra parada –per llavors, l’escola la Masia era al poble de Masies i hi anàvem en bus aquells qui vivíem a València–. És curiós que a una persona que m’he estimat tant el rebés sempre a cops de puny i cosses: era eixa la meua reacció quan veia arribar l’Alfons pare a la parada. És veu que un dia m’ho explicà ben explicat i no ho vaig tornar a fer. Jo, òbviament, no recorde res de tot això. Ell sempre m’ho ha recordat entre rialles.

     Són incomptables les vegades que, un cop acabada l’escola, em quedava a ca l’Alfons per passar-hi la vesprada i la nit. Escrivint aquestes paraules m’apareixen tot d’imatges i records que romanien perfectament amagats a la memòria: l’ascensor, la porta d’entrada, la casa, l’orgue i el piano, la cuina, els quadres... Veig el passadís ple de joguines i Alfons pare demanant-nos amb la paciència de sempre que començàrem a replegar tota l’escampada que sinó el sopar es gelaria. Veig Alfonset assegut a la cadira sense voler menjar i el seu pare posant-me d’exemple perquè m’ho acabava tot, com si talment fos el seu germà gran. Veig els dos llits a la cambra del meu amic i un pòster de dibuix on hi ha un xiquet i una xiqueta agafats de la mà, en el qual es poden llegir unes paraules que no encerte a recordar: “Seràs feliç quan pugues seure al costat d’algú (...) i, en silenci, sentir que sou amics”. Hi manca alguna cosa. Tanmateix, la imatge del pòster la puc tocar amb els dits de la memòria. També són incomptables les excursions i trobades que hem fet al llarg de tots aquests anys. Viatges compartits, Nadals, dinars en família... Ara però, no m’entretindré en escriure aquestes memòries perquè, encara que en fes només cinc cèntims, m’hi hauria d’estar tot el dia. Promet que ho faré.

     Dissabte doncs, anàrem a veure l’Alfons pare. Aquest cop però, la visita era ben diferent. Alfons és al llit després d’haver passat pràcticament una setmana a l’hospital. Finalment, Amparo –la mare d’Alfons fill i dona intermitent d’Alfons pare– va decidir de traslladar-lo a casa, un fet que parla per sí sol, malgrat que ningú no se’n vol fer a la idea. Amparo –que és infermera– s’ha fet amb tot l’equipament necessari –llit articulat, oxigen, medicaments, sedants...– i ha instal·lat Alfons a la cambra on abans hi havia el piano, una de les seues passions. Macabra jugada del destí: la cambra que va destil·lar tanta vida amb la seua música, s’ha convertit en el seu nínxol de mort. Arribàrem cap al migdia. Núria, la meua germana, i la meua neboda Maria hi acudiren una mica més tard. I Raquel –companya d’Alfons–, el seu nadó Marc i els sogres també estaven a punt d’arribar. La inesperada coincidència ens convertí en una multitud una mica molesta per a una persona en un estat tant delicat. Així doncs, Alfons fill i família és quedaren fora. Entràrem ma mare i jo. La tia Encarnita era a casa. Ma mare i Amparo eixiren al jardí per parlar i jo vaig entrar a la cambra per saludar l’Alfons. La tia m’acompanyà. La imatge m’impactà, per molt que me l’esperés. L’últim cop que l’havia vist –tres mesos abans– conservava l’aspecte d’una persona perfectament sana, malgrat que havia iniciat el tractament quimioteràpic feia temps. Havia parlat amb ell feia poc però. Òbviament la seua veu transmetia una enorme debilitat que feia preveure un aspecte moribund. La imatge però, superava allò que havia imaginat, potser perquè ningú no vol imaginar que una persona estimada s’està morint. De seguida que hi vaig entrar, Alfons em va demanar amb un fil de veu que li fera dos petons. Després, vaig seure al seu costat en silenci, agafant-lo de la mà. Tenia la mirada perduda però, de vegades, em mirava amb atenció. Cap dels dos encertà a dir res. I, de cop i volta, l’Alfons fa el gest de parlar. En un primer moment, diu quelcom que no puc entendre. Pare l’orella i li demane que ho torne a repetir, que no he pogut escoltar-lo bé. I, llavors, amb molt d’esforç, aconsegueix de dir amb una veu feble però perfectament audible: “Açò s’acaba, Didac”. Vaig quedar glaçat. No vaig poder ni plorar. Mai abans no havia tingut la mort tant a prop. Sobretot perquè, mai abans, havia vist morir una persona que m’estimara tant.

Hi ha escrits que s'entravessen, que no troben el camí per ser. Les paraules, impotents, topen una i altra vegada amb les idees, que es resisteixen a ser transcrites: no es conformen amb la traducció literària que proposes. Tot sona vulgar i insuficient. Els motius d’aquesta disfunció creativa poden ser d’allò més diversos i, sovint, s’engresquen uns amb altres amb l’únic objectiu de torpedinar qualsevol intent d’escriptura. Jo, personalment, agraeix de tot cor de tenir activat aquest mecanisme ja que m’estalvia de publicar escrits que, decididament, no paga la pena que ningú conega.

Tanmateix, hi ha vegades que l’enuig o l’emoció fan volar pels aires aquesta mena de tallafocs mentals i, després d’una resistència inicial, l’escrit comença avançar sense cap impediment, decidit a ser alguna cosa. Fa igual que les paraules no s’ajusten amb precisió al concepte ideal que volen referir; fa igual la manca de cohesió; fa igual que tingues o no una idea clara de com acabar l’escrit: les paraules han trobat la manera d’esquivar tots els filtres literaris i ningú no les aturarà.

He hagut d’escriure les paraules anteriors per la incapacitat d’encetar un text que parlés del neguit que em va produir trobar tot de vehicles militars als jardins del riu Túria. No volia escriure qualsevol cosa; pretenia una reflexió mínimament elaborada que, alhora, transmetés el meu desconcert i la meua ràbia. He estat del tot incapaç. La imatge que encapçala l'escrit m'ha col·lapsat: m'he vist superat pel seu contingut. Com deia però, la necessitat d'escriure alguna cosa ha fet a miques les meues imposicions estètiques. I ací estan les paraules.

Després del desconcert inicial que provocà en mi una exposició tant cínica i perversa d'armament, la primera reacció fou demanar la meua nebodeta Maria que no mirés, que tot allò era “caca”. Li ho vaig dir ben fort, just quan passàvem per davant de la paradeta militar on, amb tota l'amabilitat del món, els soldats t’ofereixen tot d’informació al voltant de l’exèrcit espanyol i la seua gran tasca social i humanitària. El món a l'inrevés. Encara que res de nou: "La pau és guerra" era la màxima que es podia llegir a l'entrada del "Ministeri de la Pau". George Orwell i la seua novel·la premonitòria "1984", cada vegada més vigents. Evidentment, vam passar com un llamp per davant d’aquell dantesc espectacle. Malgrat tot, la imatge era tant violenta que vaig decidir d’aturar-me per fer un parell de fotografies. Després de recolzar la bici en un arbre, vaig baixar Maria de la cadireta i ens acostarem, ben agafats de la mà, cap a aquella monstruositat. M’apareixen tot de tòpics quan tracte de descriure les meues sensacions; és per això que no podia encetar l’escrit: no m’agrada escriure d’una manera prefabricada i previsible. La imatge era certament dantesca, terrorífica: la tranquil·litat i l’harmonia del riu a mitja tarda escapçada per la presència de la seua antítesi: carros de combat i soldats uniformats. Semblava un macabre “collage” de realitat;  una muntatge visual grotesc: màquines de guerra en un entorn de pau. I allò més inquietant: com si fora la cosa més normal del món. Puc sentir, de nou, la incapacitat per expressar-me. No vull caure en el “Com és possible?” o la seua variant malparlada “Com poden ser tant fills de puta?”. Un pare fa una foto al seu fill, que és damunt d’un tanc. Tots riuen. Em pregunte si l’adult és conscient del seu gest. És conscient que, potser, eixe mateix tanc ha matat un bon grapat de persones? És conscient que les màquines que fotografia estan concebudes amb l’únic objectiu d’arrasar vides? És capaç de percebre l’agressió visual i conceptual que suposa aquesta denigrant exhibició? Potser pense que per una foto no passa res. A més a més, al xiquet li fa molta il·lusió. Però el pare està en contra de la guerra i de matar, clar. Com l’Estat espanyol, que permet demostracions militars al bell mig de les poblacions, s’enriqueix tot venent armes a mig món i, alhora, promou la coneguda com “Aliança de Civilizaciones”. Qui proposaran de president? El director de la Guàrdia Civil?

He d’aturar l’escriptura. No puc més. L’escrit ha guanyat: ha aconseguit el seu propòsit. I la demostració és que ara mateix, malgrat la seua mediocritat, el penjaré al bloc. No transmet, ni de bon tros, el meu enuig i el meu fàstic envers la imatge que l’ha generat. Les paraules no hi poden arribar. Els pensaments, sí: per uns moments, mentre m’allunyava, em vaig pensar dins d’un d’aquells tancs, embogit d’ira, destruint tot el campament i aixafant tots els militars. Una incongruència amb la que he de conviure.