Tenia les meues sospites des d'un bon principi però necessitava més proves per demostrar una hipòtesi tant insòlita i agossarada. A més a més, la gravetat de l'assumpte i l'escàndol que es generaria em recomanaven molta discreció i prudència: l'afer és de tal magnitud que podria ensorrar l'Estat de Dret espanyol en qüestió de minuts. D'altra banda, no volia comprometre la meua integritat física ni la dels meus. És per això que, malgrat les moltes evidències que hi ha hagut al llarg del campionat, he preferit no fer esclatar la bomba informativa fins que he trobat un lloc segur on amagar-nos per evitar l'embestida violenta de particulars i institucions diverses. Tanmateix, l'espectacle mediàtic que ens ha deparat la catèrva de clàssics entre el Barça i el Reial Madrid del passat més d'abril, han precipitat els esdeveniments: ja no en tinc cap dubte. Així doncs, ara mateix, assumint totes les conseqüències que s'hi puguen derivar, estic en disposició d'afirmar taxativament la següent sentència: Jose Mourinho és un agent doble infiltrat a la "Casa Blanca" al servei del FC Barcelona.

Si la qualitat més important d'un espia és la discreció, l'essència d'un agent doble és radicalment antagònica: ha de ser una persona extrovertida i escandalosa, sempre al bell mig de la notícia. Alhora, ha de demostrar una integritat i fortalesa personals a prova de bombes i ha de transmetre fermes conviccions, on no hi càpiga el més mínim dubte o vacil·lació. I tot, barrejat amb una gran dosi de prepotència i antipatia. Per últim, l'agent doble ha de mostrar -i és un element absolutament indispensable- una beligerància pública i extrema envers l'enemic per tal que ningú no puga sospitar de la seua vertadera missió: enfonsar l'entitat que sembla defensar a ultrança. No cal dir que Mourinho compleix aquestes tres premisses bàsiques amb escreix: escandalós, prepotent fins al moll de l'ós i enemic públic nº1 del FC Barcelona. Amb aquesta carta de presentació, qui podria imaginar que Jose Mourinho és un traïdor?

I què en treu el Barça de tot plegat? En primer lloc i, sobretot, simpatia i seguidors arreu del món, paràmetre que es tradueix en milions i milions d'euros d'ingressos atípics. Mourinho cau tant rematadament mal que tothom se n'alegra quan perd; la gent anhela la seua derrota més, fins i tot, que el triomf del seu mateix equip. I clar, l'encadenament lògic és inevitable: Mourinho em cau de pena; per tant, vaig contra el Madrid; per tant, vull que guanye el Barça -màxim enemic i rival etern dels blancs-, encara que no siga l'equip del meu cor. Una de les empreses nordamericanes capdavanteres en el camp del màrqueting i les tendències de mercat -LookingForward Consulting- ha calculat que cada roda de premsa de Mourinho genera pel capbaix, a nivell mundial, 3500 adhesions a la causa blaugrana, que cal sumar als milers de nous seguidors que el Barça ha aconseguit pel bon joc i els triomfs que els darrers anys ha assolit l'equip de Guardiola. Per si fora poc, aquesta carambola d'afecció pel FC Barcelona està generant una animadversió no mai vista cap al Madrid, fins al punt que aficions com la del Màlaga CF que, tradicionalment, havia fet costat al Madrid, ara li ha girat l'esquena, després d'unes declaracions on el tècnic lus, la vespra d'un partit contra l'equip andalús, deia amb un despotisme de llibre que "si el Madrid em fes fora, no acabaria entrenant un equip com el Málaga", en al·lusió directa a Manuel Pellegrini, ex entrenador del Madrid i actual entrenador de l'equip malagueny. Això no és tot però: l'antipatia mourinhana traspassa fronteres territorials i conceptuals, fins al punt que molta gent a qui el futbol no havia interessat mai, també gaudeix de veure derrotat l'arrogant "míster" portugués.

I com acabarà tot? Mourinho sap millor que ningú que la farsa té data de caducitat. És un mestre de l'aparença i la doble personalitat però és també molt conscient que el risc de ser descobert és cada dia més gran. Els serveis de contraespionatge merengues tenen la mosca darrere l'orella des que va dir que no li importaria entrenar a la selecció de Portugal. Això fou una petita relliscada que ràpidament va poder minimitzar amb una nova roda de premsa incendiària. El 5-0 també fou un moment delicat: se li'n va anar la mà descaradament. Per això, fa temps que va dissenyar un pla per deixar el Madrid sense alçar cap sospita. En algun moment de la temporada que ve, coincidint amb alguna derrota sonada, Mourinho tornarà a carregar -amb especial beligerància- contra Valdano i Florentino Pérez que, pressionat per l'afició i els socis compromisaris, l'acomiadarà fulminantment. Serà l'estocada final: la marxa de Mourinho -que tres dies després serà nomenat entrenador de la Selecció portuguesa- acabarà d'ensorrar el poc crèdit que li quedava a Florentino i la seua junta i originarà una crisi institucional de magnituds galàctiques de la qual tardaran molts anys a refer-se. I tot, gràcies Mourinho! Qui podia sospitar que el tècnic portugués era una màquina de fer culés?

L'estiu de 2008, l'editor i amic Gabriel Sendra em va proposar de formar part d'un projecte que li rondava el cap des de feia molt de temps: editar una revista infantil en valencià. No cal dir que la iniciativa em va semblar d'allò més interessant i necessària en un País com el nostre, tant orfe d'aquesta mena de publicacions. Vaig acceptar la proposta per endavant, sense saber massa bé què hi podria aportar de bo. L'oferiment però, era irrebutjable ja que hi confluïen dues de les meues dimensions vitals: l'escriptura i els xiquets i les xiquetes en edat escolar. A més a més, quan un amic confia en tu, no pots menystenir-lo. Així doncs, m'hi vaig embolicar sense saber massa bé en quin sarau m'estava clavant però amb la total convicció que ho havia de fer. I, molt a poc a poc, començàrem a definir quina mena de revista volíem fer nàixer.


Som de la Pelitrúmpeli!
Aquest projecte pren el relleu de Som de la Pelitrúmpeli!, un disc memorable que va enregistrar Al Tall a principis dels anys vuitanta on s'expliquen les aventures d'una colla de xiquets i xiquetes ben estrafolaris que recorren les comarques valencianes per conèixer la nostra música i les nostres tradicions populars. Òbviament, com bé diem als crèdits de la revista, la nostra és una lliure adaptació de les històries i els personatges que van apareixent al disc, que té l'aprovació i el vist-i-plau de Vicent Torrent, ànima d'Al Tall. Tanmateix, la idea és bàsicament la mateixa: la colla de la Pelitrúmpeli viatja amb el seu vaixell -que nosaltres hem decidit que volara per fer-lo més àgil!- arreu dels nostres pobles i comarques per passar-ho bé i conèixer millor el seu País. De moment, la colla en són cinc: Pepa, Nelo, Mariola, Oceà i Julivert. Tanmateix, com bé passa al disc, poc a poc el grup s'anirà fent gran, tot incorporant personatges ben diversos que van trobant als pobles i les viles que visiten: la Pere-Joana, el Tio Toni, El tio Caliu... I jo sóc el responsable de fer-los anar cap a un lloc i cap a un altre; de fer-los parlar; de fer-los enfadar; de fer-los riure i jugar... Sóc el guionista de les històries de la Pelitrúmpeli i he de dir que és tot un privil·legi donar-los vida. Era tot un repte perquè mai abans no m'havia endinsat en l'escriptura de còmic. I, de moment, estic d'allò més satisfet, entre d'altres coses perquè Cristina -la il·lustradora de la Pelitrúmpeli- té una habilitat magnífica per interpretar gràficament les idees que jo escric.

Altres seccions de la revista
La revista Pelitrúmpeli però, té altres seccions que, des del meu punt de vista, la fan certament atractiva i diversa. Actualment, hi conviuen entre les seues pàgines dos còmics: Món Jung (Víctor Santos) i El Misteri de la Mona (Jesús Huguet). També hi podem trobar la secció de Pelimusiqueries on l'inimitable Dani Miquel ens descobreix cançons populars que, sovint, són l'excusa per fer un joc o una dansa divertida. També hi ha la inevitable pàgina de passatemps. I tampoc no hi manquen les manualitats, secció que pensa i dissenya Aitana Carrasco, una il·lustradora com n'hi ha poques, d'original i autèntica com és. De fet, la imatge que encapçala aquest escrit -portada del nº0 de la Pelitrúmpeli- és una mostra del seu enginy. També hi ha lloc per als contes i les llegendes a les Històries de Sapi. I les vinyetes de la Minitrúmpeli (Jesús Huguet) solen tancar la revista amb un toc d'humor senzill i àcid que fa pixar de riure. És La Pelitrúmpeli o, més ben dit, som la Pelitrúmpeli, un grup d'amics i amigues que, com els protagonistes originals a qui donem vida i veu, som una mica esbojarrats i cadascun d'una mare diferent. Tots però, tenim una mateixa il·lusió: anar edavanticum amb aquest peliprojecte per contribuirpelim a que els més joves puguen gaudir mirant i llegint en la nostra pelillengua. Semblava impossible i ja hem tret dos números. I el tercer ja està pràcticament al forn. Qui ho anava a dir! Som conscients que trobarem mil i una dificultats en aquest camí que hem encetat. Però tenim la ferma determinació d'anar endavant amb aquesta iniciativa tant emocionant i divertida. No sabem fins on arribarem però el naixement de la revista és ja tot un èxit i n'estem absolutament cofois. Ens agrada el repte perquè, en el fons, és un atreviment: al bell mig de l'era digital, quan sembla que el paper és cosa del passat, apareix una nova revista infantil. I en valencià! Qui dóna més? Doncs sí: anem contracorrent. I què?

Des que va començar, he seguit diàriament i amb preocupació la crisi social, política i militar a Líbia. De nou, la magnitud dels esdeveniments i la seua enrevessada complexitat m'han impedit d'escriure no res amb una mínima solvència. L'allau d'imatges, cròniques i tota mena d'informacions em paralitza: anul·la la meua capacitat d'anàlisi. La contundència dels fets i la seua gegantina dimensió fan brollar dins meu un sentiment d'insignificança absoluta i de certa culpabilitat: Què aportaran les meues nímies paraules? Qui sóc jo per escriure sobre una realitat tant distant i desconeguda? Quina credibilitat tenen les meues reflexions si són construïdes a partir de la informació que filtren i adulteren els mitjans de comunicació? Quin valor té la meua opinió d'occidental acomodat, escrita des del meu portàtil, amb un cafè ben calentó al costat i ben allunyat de les bombes i el perill? Aquestes preguntes retòriques haurien de ser suficient argument com per aturar les meues paraules ara mateix. Els humans però, no som més que la nostra opinió -per molt ximple o il·legítima que siga- i tinc la necessitat d'explicar-me.

Una intervenció militar necessària (malauradament)
Que jo recorde, és la primera vegada que sóc partidari d'una intervenció militar en la qual els EUA hi estan implicats. El seu "currículum" sanguinari és d'una dimensió tant descomunal -Vietnam, Iraq, Cuba, Corea, Somàlia, Afganistan, Nicaragua, Xile... - que em costa d'assumir el meu posicionament favorable -per bé que amb molts matisos-. Tanmateix, n'era i en sóc favorable, entre d'altres coses perquè no és tracta d'una intervenció de caràcter unilateral sinó emparada legalment per l'ONU. Sóc conscient que l'Organització de Nacions Unides -controlada pels EUA, Xina, Rússia, França i Anglaterra, que tenen dret a vetar el que els vinga de gust- no és la quimera de la justícia; de fet, és un niu de contradiccions i arbitrarietat que demana d'una reforma democràtica peremptòria. Malgrat tot, l'ONU és, actualment, l'únic organisme que permet de regular amb unes mínimes garanties les relacions i l'ordre internacional i, el fet d'haver aconseguit d'aprovar una resolució en la qual una immensa majoria de països -incloent-hi molts d'àrabs- donen suport a la intervenció militar, és un aval que no podem menystenir. Calia aturar Gaddafi i calia fer-ho amb el major consens, tot assumint el risc humanitari i les imprevisibles conseqüències que comporta una intervenció militar. Calia fer-ho, malgrat els dubtes i les contradiccions. N'estic convençut.

Favorable per eliminació
Tothom faria bé de no refiar-se'n de cap informació, menys encara en conflictes armats on, tant a sovint, els interessos econòmics es confonen amb la llibertat i la defensa dels drets humans pot ser la disfressa amable d'una estratègia geopolítica de control d'uns determinats recursos o territori. El criteri analític ha de ser la desconfiança absoluta: no creure's absolutament res. A partir d'aquesta premissa i consultant tota mena de fonts informatives, hom podrà anar construint un panorama que, més o menys, pot acostar-se a la realitat. Ningú -ni tant sols els caps d'espionatge militar- no té suficient informació com per treure l'aigua clara d'una manera taxativa: no és possible concretar la "realitat" líbia amb absoluta precisió perquè els factors que la generen són incerts, volàtils, de difícil previsió. És per això que, des del meu punt de vista, cal parlar en termes de probabilitat per tal d'anar eliminant les hipòtesis més inversemblants. Així doncs, per a mi és inversemblant que les revoltes a Líbia -i de la resta de països àrabs- siguen fruit d'una conspiració internacional orquestrada per la CIA i els serveis secrets de la Unió europea. He escoltat aquesta tesi diverses vegades en debats improvisats amb amics de tota la vida i em sembla poc consistent. Per què anaven fer-ho? Els EUA i, sobretot, nosaltres, els demòcrates europeus, estàvem encantadíssims amb les "repúbliques bananeres" àrabs, com adés ho estàvem amb les sudamericanes: compràvem -a un preu mòdic- al titella de torn i la seua família a canvi de matèries primeres i de tenir controlada a la seua població. Estava tot en ordre: contractes multimilionaris, convenis energètics sobre el gas i el petroli, ajuda al desenvolupament... Per què anava occident a apostar pel caos? Però si ja els havíem domesticat! I per què ara, després de 40 anys de complicitat amb els règims de Mubarack, Ben Ali i Gaddafi? 40 anys de bon rollo i ara, de sobte, ens enfadem? Per què? Pel petroli? Però si ja el teníem! Òbviament, no en tinc la certesa. D'acord. Com deia però, em sembla improbable la hipòtesi de la conspiració i, per tant, això implica que, necessàriament, la revolta ha sorgit de dins; ha nascut de la penúria social i econòmica a la qual ha estat sotmesa gran part de la població líbia. I és aquesta assumpció, aquest raonament de probabilitat el que m'ha posicionat a favor de la intervenció: era inacceptable que una revolta popular i legítima fora aixafada amb tota la maquinària bèl·lica d'un Estat. La gravetat dels fets clamava al cel i feia inviable de mirar cap a un altre costat. Per això els governs europeus van promoure la intervenció militar. No cal dir que les multinacionals faran l'agost i que l'OTAN i la indústria militar estan d'enhorabona: una mica d'acció sempre va bé. Aquest cop però, la meua opinió és que s'ho han trobat: l'origen del conflicte no ha estat una maquinació corporativa.

La hipocresia d'Occident
Europa s'ha vist obligada a reaccionar. Tanmateix, el seu gest -aparentment carregat de bones intencions i en favor dels drets humans i de la llibertat del poble libi- no ha fet més que destapar la seua hipocresia i connivència amb els tirans d'arreu del món. Fa tres mesos, Gaddafi era poc menys que un aliat d'Europa. Amic personal del Borbó, a qui ha regalat un parell de cavalls i qui sap quantes coses més; company de festes de Berlusconni, amb qui no s'ha enemistat ni tant sols després de la crisi; col·lega de Aznar i de Zapatero, amb qui tenia molt bona sintonia... I ara? Què passa? Tant dolent s'ha tornat de la nit al matí? Mentre ofegava el seu poble silenciosament, tot anava bé. El problema és fer soroll. Clar, les formes... La palma de la hipocresia però, se l'emporta Sarkozy. França, fins fa dos mesos, tenia unes excel·lents relacions diplomàtiques -i comercials- amb Líbia. De fet, els caçabombarders que féu servir Gaddafi per aixafar les protestes inicials són Mirage F1, de fabricació francesa -per bé que adquirits a la dècada dels 80-. Sense anar més lluny, l'any 2007 Sarkozy va rebre Gaddafi amb els braços oberts a París, tot anunciant uns acords bilaterals en matèria d'energia i armament per valor de 10.000 milions d'euros. I, tanmateix, malgrat aquesta complicitat, el primer ministre francès ha estat, de lluny, el mandatari que més bel·ligerància ha mostrat envers Gaddafi; precisament ell, que semblava ser tant amic del Coronel. El govern de Sarkozy fou el primer en reconèixer legalment els rebels i l'impulsor indiscutible de la resolució de Nacions Unides. A més a més, els avions francesos iniciaren l'operació militar: foren els primers en disparar. Com hi ha Món! Si eren amics! L'excessiva visceralitat i fermesa de Sarkoky és molt sospitosa i m'ha fet pensar en unes paraules impactants i reveladores que vaig escoltar en el documental Allende: caso cerrado. Si no recorde malament, és el metge personal de Salvador Allende qui fa la reflexió. Diu, bàsicament, que l'actitud tant extremadament salvatge i dèspota que va mostrar Augusto Pinochet durant el colp d'estat a Xile l'any 1973, només es podia entendre per la confiança que Allende havia dipositat en ell i els dubtes que Pinochet va mostrar inicialment pel que fa a implicar-se en l'acció colpista -fou l'últim cap militar en sumar-s'hi-. És a dir: la seua sanguinària crueltat i traïdoria no era més que un reflex en negatiu de la lleialtat que havia demostrat al president Allende. Era la millor manera d'esborrar el passat i de no alçar cap sospita envers el seu compromís feixista. Salvant la gran distància que separa ambdós fets, Sarkozy ha actuat d'una manera molt semblant. És per això que, malgrat la seua íntegra i contundent reacció anti Gaddafi, me'l puc imaginar -quan encara eren "col·legues"- de viatge de plaer a Líbia, amb la seua mascoteta Carla Bruni del bracet. I puc veure'l, tant graciós i enrotllat com és, entrant a la haima del Coronel amb eixe somriure prefabricat, obrint els braços per abraçar-lo i tot cridant jocosament en veure'l: "Gaddafi, mon amour!".

Malgrat la importància social, cultural i, fins i tot, lingüística que la festa de les Falles ha tingut en la història del nostre País, la seua presència a l’escola ha estat sempre un fet absolutament superficial, decoratiu; amb una escassa implicació educativa. Així, any rere any, quan s’acosta Sant Josep, les Falles passen pels col·legis de la ciutat de València i de moltes comarques properes fent molt de soroll però aportant ben poca cosa de trellat. Als centres educatius, malgrat algunes excepcions, el treball i les activitats referents a les Falles es poden resumir en ben poques paraules: elaboració i cremà d’una falla, feta pels i les alumnes de pressa i corrent, i la inevitable xocolatà. Malauradament, a una gran majoria d’escoles, la setmana fallera no dóna per a més. I val a dir que els motius d’aquesta indiferència pedagògica, d’aquest cert menyspreu acadèmic que l’escola ha demostrat sempre envers les Falles, són ben diversos.

En primer lloc, qualsevol iniciativa escolar en la qual es pretenga involucrar tot el centre, topa amb el gran dèficit que existeix a moltes escoles valencianes d’allò que se’n diu cultura de centre : massa sovint, el treball en equip, la col·laboració entre mestres està, per raons ben variades, absolutament anul·lada. Si, a més a més, són les Falles l’eix sobre el qual es vol elaborar un projecte educatiu on s’implique tothom, sorgeix un entrebanc extra de caràcter filopolític: tradicionalment, un gran nombre de mestres que estimen la llengua i el País, ha rebutjat treballar a classe qualsevol activitat relacionada amb les Falles per considerar-la una festa blavera, folklòrica, regionalista. Aquest ha estat, sens dubte, un dels grans errors de l’esquerra valenciana: si enlloc de menysprear-la haguérem tractat de fer nostra la festa, conservant el seu to burlesc i satíric però evitant l’excés de parafernàlia folklòrica potser, a hores d’ara, el País Valencià seria un país de veritat. Malgrat tot però, allò que realment fa fracassar les iniciatives col·lectives d’una escola, és la manca de temps: els tutors i les tutores, al llarg del curs, no troben hores per treballar la desmesurada quantitat de temes i continguts que plantegen els llibres de text. I no cal dir que aquests, en cas d’incloure les Falles en el seu temari, ho fan sempre com a mera referència pintoresca; no mai amb la profunditat que es mereix la nostra festa més genuïna i internacional.

Així doncs, per poder treballar les Falles a l’escola amb un cert rigor i interès educatiu cal, en primer lloc, allunyar-se tant com es puga dels llibres de text. I, per poder-ho fer, es necessari integrar els continguts fallers que volem treballar amb els objectius generals que els i les alumnes han d’assolir al llarg de l’any. És a dir, no és tracta de carregar, encara més, la jornada laboral de mestres i alumnes fent un treball extra sobre les Falles, sinó d’impregnar de Falles el treball diari a l’aula. El segon trimestre és un bon moment per fer-ho ja que les mateixes Falles, les de veritat, seran un magnífic punt i final del nostre treball. I val a dir que totes les àrees de coneixement –Matemàtiques, Tecnologia, Plàstica, Llengua, Coneixement del Medi...– tenen un gran potencial d’adaptació: problemes aritmètics relacionats amb la festa, disseny i elaboració de monuments, concurs de poesia, anàlisi de tradicions, història...

Tot allò relacionat amb la festa de les Falles té un atractiu indiscutible per a grans i menuts. Aprofitar aquest element motivador i vehicular-lo cap a l’ensenyament seria una bona excusa per implicar l’alumnat en el seu aprenentatge. Cal però, un treball important de planificació i recerca per poder desenvolupar les Falles d’una manera integrada i transversal a la nostra tasca docent i no com una activitat extraordinària sense cap ni peus. Tanmateix, si no som capaços de transformar la nostra festa en un recurs pedagògic útil i constructiu, si no som capaços d’anar més enllà del folklore recalcitrant, més valdria oblidar les Falles com a activitat escolar: de fomentar actituds reaccionàries i simplistes, ja se n’encarreguen les nostres institucions.

Un any més, la festa de carnestoltes ha arribat a l'escola. És, indiscutiblement, una de les celebracions més esperades pels alumnes perquè el bon humor i la disbauxa impregnen tota la l'escola. Tothom té ganes de broma i de gresca i les disfresses creen un ambient colorit i desenfadat: màscares, vestits, purpurina, perruques... Qui pot resistir-se a una festa tant divertida i esbojarrada? Enguany, a més a més, la temàtica triada per orientar les activitats és més nostra i més educativa que mai: el carnestoltes està dedicat a Enric Valor i les seues rondalles. Marian (mestra d'Infantil) va proposar aquesta temàtica per tal que l'escola fes un petit homentage a l'escriptor de Castalla l'any que es celebra el centenari del seu naixement. No cal dir que als mestres encarregats d'organitzar el carnestoltes ens va semblar una idea fantàstica. Per tal de vincular la festa a les contalles populars replegades arreu de les nostres comarques per Enric Valor, decidírem que cada cicle triaria una rondalla per treballar a l'aula i, alhora, les disfresses de l'alumnat s'inspirarien envers els personatges de la seua rondalla. Dit i fet! Infantil va triar El pollastre de Festes, que transcorre precisament a la vila d'Albaida; 1r cicle obtà per La crida de la rabosa; 2n cicle va triar Animetes; i 3r cicle la història I Queixalets, també!

La reina de Carnestoltes ja està fent de les seues i ahir va enfarinar a més d'un que no havia fet cas dels seus manaments! Tot amb tot, avui divendres serà el dia gran del Carnestoltes. Com tots els anys, farem un cercavila per Albaida i ens reunirem a la glorieta per lluir les disfresses i fer un petit homentage públic al nostre Enric més universal. Esperem que l'oratge respectarà l'enorme treball que tots i totes hem fet amb tanta il·lusió, entre d'altres coses perquè cada cicle ha fet una pancarta ben lluent amb el nom de la seua rondalla i un dibuix representatiu. Tanmateix, si finalment, com bé indiquen totes les previsions, divendres plou a bots i barrals, de cap manera serà un treball perdut o en va: tots els xiquets i les xiquetes de l'escola, menuts i grans, saben ja qui és Enric Valor i coneixen, si més no, un parell de les seues rondalles. I la prova d'aquest èxit l'exemplifica Sergio, un xiquet de la classe de 3 anys. L'anècdota va passar fa uns dies. Era un moment d'esbarjo dins l'aula. Sergio jugava amb un cotxe per terra, fent el so inevitable: "Brrrrrrrum, brrrrrrrum!". Marian -la mestra de 3 anys- l'observava des de la taula i decideix entrar una mica en el seu joc: "On va eixe cotxe, Sergio?". I, de cop i volta, el xiquet -que encara no alça un pam de terra- li solta: "A Castalla, a vore a Enric Valor!".

Això és tot un triomf: el millor homenatge que li podíem fer a l'homenot de Castalla.

Tractar de descriure una realitat és sempre una missió arriscada: una descripció no és més que una opinió disfressada. Pretendre una objectivitat total és símptoma de farsa: per molt asèptiques que tracten de ser les teues paraules mai no aconseguiran d’esquivar el filtre egocèntric que s’engega sempre que expressem alguna cosa. D’altra banda, descriure realitats socials d’una certa amplitud encara complica més la missió descriptiva perquè ningú no pot abastar la seua totalitat i les complicades interaccions que generen la gran multitud d’agents implicats. Si, a més a més, la realitat que vols descriure és sensible a la politització i el conflicte, la presumpció objectiva és pràcticament una quimera.

M’ha semblat oportú de fer aquesta reflexió perquè aquest escrit pretén analitzar –amb les evidents limitacions que tothom pot prevenir– la realitat educativa valenciana amb la màxima objectivitat possible. Objectivitat a l’educació? Fas broma, Didac!, vaig pensar endins meu. Com a part implicada en l’assumpte –sóc mestre de l’escola pública–, no cal dir que la meua imparcialitat està en entredit. Per això, m’he proposat de construir aquest escrit envers una sèrie de fets i dades contrastables que em permetran d’elaborar una mena de sil·logismes difícils de rebatre, del tipus: Si A=B i B=C, clarament, A=C. Tot, per tal d’assolir una mínima credibilitat i fugir de l‘argument fàcil.

DEFENSA DEL VALENCIÀ
Si fem cas de les declaracions del nostre President, defensar i promoure la llengua pròpia dels valencians és una de les prioritats del nostre govern i, per tant, un dels objectius prioritaris de l'escola. Tanmateix, la llengua habitual –per no dir exclusiva– dels membres del Consell és el castellà. Ni declaracions institucionals, ni rodes de premsa, ni intervencions a les Corts: el valència té una presència testimonial a les nostres institucions, malgrat la seua cooficialitat. Aquesta diglòssia ja és, ella mateix, un símptoma indiscutible de menyspreu cap a la nostra llengua. Allò més preocupant però, és que molts consellers no usen el valencià perquè ni tant sols el saben parlar. I els qui en saben –com el President de la Diputació de València i alcalde de Xàtiva, Alfonso Rus–, el fan servir per dir en un míting del PP, davant la plana major del partit, que els professors som tots uns “gilipolles” i que a tots els qui diuen “aleshores” i “gairebé”, caldria “rematar-los”[1]. Un altre gran valedor del valencià -Esteban González Pons- també demostrà fa ben poc l'estima que té envers la nostra llengua negant-se a usar-la en el Senat espanyol, en una sessió que, per primer cop a la història, permetia l'ús de les diferents llengües cooficials de l'Estat. El portaveu del PP espanyol va excusar la seua negativa a parlar en valencià perquè el seu partit considera que instal·lar un sistema de traducció simultània a la cambra alta és del tot innecessari -en castellà tothom s'entén, clar- i, per tant, és malgastar els diners. Deixant de banda aquests lamentables episodis, si voleu comprovar l’ús residual del valencià a les institucions  només heu de fer un cop d’ull a Canal 9, la nostra televisió que, coherent amb aquesta peculiar manera de defensar la nostra llengua, és també majoritàriament en castellà. Una última dada: de tot el personal administratiu de la Generalitat Valenciana –més de 15.000 llocs de treball– només s’exigeix el requisit lingüístic a un 1’2% de la plantilla –193 treballadors–, dels quals, un 40% pertanyen a la Conselleria d’Educació[2]. Ara, amb aquesta informació, ja podeu “calcular” la intensitat amb la qual el govern valencià defensa la nostra llengua i la seua presència a les institucions.

EL VALENCIÀ A L'ESCOLA
El conseller d’Educació, Alejandro Font de Mora, també s’autoproclama un dels abanderats de la defensa del valencià. Malgrat tot, els fets tornen a contradir les paraules. Podem començar per l’oferta de PEV i PIL –programes on el valencià és la llengua vehicular de l’aprenentatge–. Actualment només un 31% de l’alumnat de primària s’escolaritza en valencià. Allò més greu però és que aquesta xifra és veu retallada pràcticament a la meitat en el trànsit a l’educació secundària on, per manca de professorat i voluntat política, només un 19% de l’alumnat pot continuar estudiant en valencià. A més a més, a les grans ciutats –on la llengua està més amenaçada–, l’oferta d’ensenyament en valencià disminueix d’una manera alarmant. Un exemple rotund: a València, d’un total de 1735 unitats escolars, només 328 –18’9%– ofereixen el valencià com a llengua d’aprenentatge. També és una dada significativa saber que de totes eixes línies escolars, més de la meitat són concertades o privades –920–, de les quals només 33 oferten ensenyaments en valencià –un 3’5%–, la qual cosa demostra el tracte de favor que reben els centres privats –la majoria religiosos–, i la nul·la implicació d’aquests en la promoció del valencià, fet que tampoc no sembla preocupar gaire a la Conselleria d’Educació[3]. D’altra banda, el sr. Font de Mora vol fomentar programes plurilingües –això fa molt “modern”–, tot potenciant l’anglès com a llengua vehicular a l’ensenyament. Sabeu en detriment de quina llengua no?

FRACÀS ESCOLAR
El País Valencià encapçala la llista de comunitats autònomes pel que fa a fracàs escolar amb un 39%. És a dir, 39 de cada 100 xiquets i xiquetes abandonen el sistema educatiu sense haver aconseguit el graduat escolar. Sobren comentaris[4]. I, mentrestant, el Conseller d'Educació balafiant diners i recursos amb les seues grans idees -Ciutadania en anglès, introduir el xinès als instituts, uniformes per a l'alumnat de les escoles públiques...-.

INVERSIÓ EDUCATIVA
No cal fer grans estudis ni ser especialment intel·ligent per entendre que entre el fracàs escolar d’un territori i el pressupost educatiu d’aquest, s’estableix una relació inversament proporcional: a menys inversió en el sistema educatiu, més fracàs escolar. El País Valencià no anava a ser una excepció. D’altra banda, aquesta manca d’inversió és del tot comprensible: la Generalitat Valenciana no fa més que invertir els nostres diners en allò que ells anomenen Grandes Eventos: Copa Amèrica, Circuit Urbà de F1, Visita del Papa... Alhora, el dèficit abismal de Canal9 i “grans idees” com Terra Mítica, on la Generalitat és la màxima accionista –més de 1000 milions € de deute acumulat–, el Palau de les Arts –amb un sobrecost de 300 milions €– i d’altres operacions similars han empès la Generalitat cap a un estat de fallida tècnica. En el fons tenen raó quan diuen que no hi ha diners per a l’escola pública: se’ls han gastat tots en coses més importants. Això sí: diners per a propaganda sí que n’hi ha. València és plena de cartells que anuncien inversions educatives. “Ací, el teu nou col·legi”, “Ací la teua nova Escola Oficial”... El cartell que apareix a la fotografia es va col·locar fa més de 4 anys a una escola del meu barri. Allí, continua tot igual. I després de cinc anys d’haver anunciat –amb cartell inclòs– l’adquisició dels terrenys per ubicar la nova seu de l’Escola d’Idiomes, el solar continua absolutament abandonat.

ESPERANÇA
I malgrat aquest panorama desolador, els mestres de l’escola pública tenim motius per a l’esperança. Però això ja és tota una altra història: és pura opinió. [1] Podeu llegir la notícia en El País, Levante-EMV i Las Províncias (edicions del 30/04/09 i següents).

El temps és implacable: s’ho empassa tot d’una manera voraç. Viatges, persones, moments... Fa igual com d’intensa haja estat la relació o l’experiència: passats uns dies, es converteix en un record tant llunyà com els que tenim de la nostra infantesa. Malgrat tot, hi ha passatges de la nostra vida que la memòria decideix de guardar amb una nitidesa especial: són aquells que, per diferents motius, ens han emocionat sobre manera. I el muntatge Nadala rebel que vaig realitzar amb l'alumnat de 6è durant el darrer Festival de Nadal de l’escola, és un d’aquest passatges inoblidables que he tingut la sort de poder viure.

El Festival de Nadal
Enguany, amb l'objectiu de fer el festival de Nadal de l'escola una mica més entretingut, havia triat la fórmula dels gags teatrals, que serveixen d’entreactes i posen un toc d’humor entre nadala i nadala, tot separant-les i fent la festa molt més agradosa i lleugera. Vaig enllestir amb una inusitada antelació l’argument de cinc històries candidates a convertir-se en muntatge. Tanmateix, n’hi havia una que se’m resistia perquè volia treballar amb imatge i no trobava la manera de combinar vídeo i teatre. Volia crear un “gag” en el qual, les imatges gravades i l’actuació en directe es complementaren. Però tot allò que se m’acudia em semblava poca cosa des d’un punt de vista argumental. Fins que se’m va ocórrer una idea que ho va capgirar tot: el muntatge era tant original i complex que demanava de concentrar-hi tot el meu esforç. Després d’un treball ingent i la col·laboració de molts companys de l’escola –Marian, Juanjo, Jesús, Jose Fernando...– vam poder dur a terme l’experiència. I val a dir que l’espectacle, a mig camí del cinema i del teatre, va deixar tothom bocabadat.

La mentida i el vídeo
Tota la història s’estructurava envers una mentida: havíem fet creure tothom que la classe de 6è no podria assistir al Festival de Nadal de l’escola perquè “havia estat seleccionada per participar en la final del VIII Concurs de Nadales Escolars de la Vall d’Albaida”. Alhora, els alumnes de 6è, com que no volien faltar al seu últim Festival, “van demanar Pau –mestre de música– de gravar el vídeo de la nadala” per usar-lo com a cloenda de la nostra festa. Així, d’alguna manera, també hi serien presents. I, el dia assenyalat, després d’explicar-ho tot en directe, ens disposàrem a concloure el festival de l’escola amb una projecció on la classe de 6è cantava “magistralment” La Nit de Nadal. Allò que ningú no s’esperava és que, després dels primers compassos, Natàlia destrossés la cançó a cops de metal·lòfon i digués als seus companys que “estava farta de nadales”. Jo –en directe–, em disculpava al públic per l’error i demanava Pau que posés el CD on hi havia la gravació ben feta. I mentre Pau em deia que eixa era l’única còpia que tenia de la cançó, els alumnes s’acostaven a la pantalla per dirigir-se a nosaltres dos i dir-nos que “passaven de cantar”. Pau i jo no ens ho podíem creure: les imatges s’havien rebel·lat! Explicar tota la discussió seria massa llarg. Així doncs, si teniu curiositat podeu veure el vídeo del muntatge fent clic a la imatge que encapçala aquest escrit.

El rodatge
El curt fou enregistrat una setmana abans al menjador de l’escola, convertit en un plató improvisat. El rodatge s’allargà fins a les nou de la nit. Férem tres gravacions senceres i ens quedàrem amb la segona. Després, Pau i jo assajàrem dia i nit per quadrar la nostra actuació en directe. Els alumnes realitzaren un treball excel·lent: no és fàcil actuar davant la càmera amb tanta desimboltura, menys encara si has de fer-ho sense cap referència –darrere de la càmera no hi havia ningú–. Els alumnes s’havien aprés molt bé el guió i s’imaginaven les preguntes i les respostes que Pau i jo havíem de fer. L'èxit de tota aquesta història però, es deu -en gran mesura- a la col·laboració inestiamble de Roger Moll –un gran amic meu que sap molt de cinema–, que m'havia assessorat en el treball dels alumnes davant la càmera i que vingué des de València per dirigir el curtmetratge, tot ajudant-nos a escriure una nova pàgina inoblidable de la història de la nostra humil escola.

Les festes de Nadal ja queden ben lluny però l’eco d’aquell muntatge encara ressona vivament a la meua memòria. Fou una experiència intensíssima i d’allò més gratificant: l’aparició de la idea; la dificultat de començar a escriure un guió tant complex; l’ocurrència de generar un espai de confluència entre les imatges i la realitat; la cara de no entendre res dels alumnes quan escoltaren per primera vegada la història; els primers assajos, que sempre generen molts dubtes; les primeres proves d’imatge, ja davant la càmera; l'emoció i els nervis del rodatge; la providencial decisió de Roger de deixar els alumnes sols davant la càmera, sense cap de nosaltres al darrere orientant-los en el guió; la perfecta posada en escena el dia del Festival... Són els fragments, la seqüència d'un esforç i treball ingents que, indiscutiblement, pagaren la pena. Sobretot, per l’inesborrable i càlid record que aquesta experiència va gravar per sempre més a la nostra memòria.

Fa un parell de setmanes Bèlgica va batre un rècord ben peculiar: és el país europeu que més dies ha estat sense govern. L'anterior marca la retenia Holanda des de 1977 i semblava insuperable: 207 dies sense nomenar un president -en aquest cas, primer ministre-. Bèlgica però, no volia ser menys que la seua veïna i ha millorat el registre d'una manera espectacular: 218 dies i pujant. I val a dir que hi ha uns quants precedents... Sense anar més lluny, l'any 2007 els polítics belgues ja s'estigueren 197 dies per decidir-se a formar govern. És, si més no curiòs, que la nació que acull les seus de les principals institucions europees -Comissió, Consell d'Europa i Parlament- no siga capaç de governar-se a sí mateix. Sembla doncs, que els països rics i poderosos també tenen problemes: la nostra societat és molt més fràgil que no ens pensem.

No tinc cap intenció de fer una anàlisi exhaustiva del cas belga i les "friccions" -per dir-ho d'una manera suau- entre la comunitat flamenca i balona. Reserve aquesta missió per a algun politòleg agossarat o un psiquiatra sense feina. Què fa que no es separen d'una vegada? Flamencs i balons s'odien d'una manera recíproca i prou visceral. I, doncs? Per què no ho deixen córrer? Seria un precedent perillòs, clar: un país de la Unió europea dividit en dos estats. Us imagineu? Què dirien els polítics espanyols? Més enllà del rerafons nacionalista però, he de reconèixer que el desgovern belga em genera un munt de preguntes i qüestionaments existencials. En primer lloc, la crisi institucional a Bèlgica significa un descrèdit irreparable envers el sistema democràtic i la classe política en general, ja que demostra que un país pot continuar funcionant malgrat patir una paràl·lisi parlamentària absoluta. És a dir: ni els polítics ni els governs són imprescindibles per mantenir l'activitat i les constants vitals d'un país. Interessant conclussió. Per cert: quin sou penseu que rebran els polítics per estar fent no res? 2000€ al mes? 3000€? De segur que, fins i tot, continuen cobrant dietes i viatjant a càrrec del contribuent. I els empresaris "amics" seguiran xuclant sense parar. Curiosa trama aquesta democràcia nostra: assegura els polítics però no la política; garanteix la corrupció però no el govern.

Els dubtes que genera aquesta crisi però, van més enllà dels polítics: què fa la gent del carrer? Com és possible que no es revolte? Com és possible que no els envien a pastar fang a tots? Com es possible que no comencen a trencar-ho i arrassar-ho tot a mossegades com si estigueren posseïts, com si foren zombies? Jo, pense que estan a punt de fer-ho. Ben mirat, 218 dies després són una mica més de 28 semanas después...

71 dones assassinades, 600.000 víctimes de maltractaments, 140.000 denúncies interposades... Són les xifres de la violència masclista a l'Estat espanyol durant l'any 2010. Un balanç certament esfereïdor, terriblement desconcertant. Us recomane -si teniu estòmac- que feu un cop d'ull a les Estadístiques Violència de Gènere 2010 que tot just acaba de publicar el Ministeri d'Igualtat espanyol. Són macabrament reveladores: només 20 de les 71 dones assassinades havia denunciat el seu futur botxí i, d'aquestes, 17 demanaren mesures de protecció... que només van rebre 14, tot negant-se-les a 3 dones que, finalment, moriren a mans del seu home o company; el 60% dels agressors tenen la nacionalitat espanyola i més de la meitat -52%- tenen una edat compresa entre els 31-50 anys; en el 62% dels casos la víctima convivia amb l'assassí... Poques vegades he vist, darrere d'uns quants números, tanta informació amagada. Les conclusions sociològiques que s'hi desprenen són absolutament devastadores: la por de les dones a denunciar o a deixar córrer una relació que s'esdevé fatal; la brutalitat dels homes, que maten la dona amb qui conviuen i comparteixen la vida, fins i tot, quan està protegida per la policia; la ineficàcia o insuficiència de les mesures de protecció; el perfil de l'agressor, que està comprès en l'edat adulta i cabal i que no entén ni de classes socials ni de territoris... I parlant de territoris: a casa nostra, en quedem molt mal parats: el País Valencià s'emporta la medalla de bronze -8 víctimes, 11%- en aquesta olimpíada de terror domèstic que sembla no tenir fi.

Explicació?
Què pot explicar un comportament tant bèstia, cínic i retrògrad? La immensa majoria dels agressors -si no tots- són homes de mitjana edat que viuen en un país desenvolupat i que han crescut al sí d'una societat plenament escolaritzada, democràtica i considerablement benestant.  Així doncs, el maltractament no es pot atribuir a l'analfabetisme o una situació social o econòmica desesperada. I, tanmateix, com hi ha món! Quin és l'orige d'un comportament tant irracional i macabre? No hi ha, malauradament, una única explicació per tractar d'entendre un fet tant extremadament inhumà. Indiscutiblement però, la càrrega cultural -marcadament masclista- que arrossega la nostra societat des de fa tants mil·lenis n'és un dels factors més determinants. I la religió, amb el cristianisme i l'església catòlica al capdavant, és, en gran mesura, la responsable d'aquesta moralitat sexista de les societats actuals i, clarament, de les funestes conseqüències que s'hi deriven. Malauradament però, no és una qüestió pretèrita o un estigma del passat: el menyspreu que mostra l'església cap a la dona és plenament vigent. Ben entrat el s. XXI, les màximes autoritats catòliques -bisbes, arquebisbes i l'alta cúria vaticana- encara proclamen, sense embuts, la inferioritat de la dona envers l'home i, fins i tot, justifiquen la violència "matrimonial", tot acusant les dones de no atendre i complaure correctament els seus marits. I quan no ataquen directament les dones, es dediquen a tirar balons enfora. Sense anar més lluny, fa ben poc, el bisbe d'Alacalá de Henares féu unes declaracions on diu, literalment, que "los matrimonios canónicamente constituidos tienen menos casos de violencia doméstica que aquellos que son parejas de hecho o personas que viven inestablemente". N'hi ha que no tenen vergonya ni la coneixen... Per recordar la "bondat" del matrimoni cristià feu clic en aquesta crònica desgarrada d'una dona casada catòlicament, en la qual, acusa l'església de ser còmplice històrica del maltracte envers la dona.

Humans?
Tanmateix, la nefasta influència cristiana i, sobretot, la directa responsabilitat de l'església en la creació i justificació de les societats patriarcals -i, per tant, en la discriminació i anul·lació de la dona-, no són arguments suficients per explicar el comportament assassí d'alguns homes. Trobar l'origen últim que mou algú a fer una cosa tant monstruosa és del tot inviable. Descartades totes les explicacions mèdiques -cap dels 71 agressors tenia problemes psicològics-, només queda la perplexitat i el desconcert. Quan divague mínimament envers aquesta mena d'atzucacs psicològics del comportament humà -tant inexplicables des d'una òptica racional-, sovint em visita un pensament d'allò més devastador: hem oblidat la nostra condició d'animals. El llenguatge, la vida en societat i tantes i tantes capes de cultura, ens han disfressat de persones però no han acabat amb la nostra ànima salvatge, essencialment animal. És l'única dissertació possible per explicar els comportaments irracionals de les persones, l'únic raonament lògic que pot explicar allò inexplicable, com ara, que una mare colpege fins a la mort un fill recent nascut o que un home, en plenes facultats mentals, assassine amb traïdoria la seua dona perquè l'ha deixat d'estimar. Quan escolte eixa mena de notícies m'avergonyeix de la meva condició humana i m'estremeix adonar-me'n que, sense cap tipus d'excepció, tots nosaltres -uns més amagat que altres- portem un monstre dins l'ànima.

No em considere una persona especialment provocadora, encara menys quan escric. Quan file paraules, tracte d'argumentar d'una manera raonada i molt precisa allò que vull exposar. Escric amb contundència però mire d'acompanyar aquest to una mica imperatiu i vehement amb arguments sòlids i coherents, entre d'altres coses, per tal d'evitar interpretacions equivocades. Abans de publicar res, llig i rellig els escrits d'una manera una mica malaltissa. No ho faig per cercar la perfecció sinó, tot al contrari: ho faig per fugir de la mediocritat i per evitar que cap idea no quede coixa. Òbviament, hi ha segons quins temes que són polèmics per naturalesa i, per tant, poden aixecar divergències i opinions encontrades només d'exposar-los. El conflicte basc i, en general, tot allò relacionat amb el nacionalisme, són un bon exemple de temàtica conflictiva. És per això que m'ha sorprès tant l'animadversió i violència verbal que ha generat el meu darrer escric en dos pàgines web en les quals col·labore. I dic que m'ha sorprès perquè, malgrat que vaig "batejar" l'article amb un títol una mica cridaner i provocador -"Viva el patriotismo! Muera el nacionalismo!"-, l'eix argumental de l'escrit no té res a veure amb el nacionalisme, més enllà de l'apunt final, un afegit tangencial i sense massa pes específic, que no fa més que reforçar allò que pense de l'escriptor peruà Mario Vargas Llosa, vertader origen i "leiv motif" de l'article en qüestió.  

No és la primera vegada que genere "discussió" amb algun dels meus escrits. Molt a sovint, els lectors digitals em fan arribar comentaris on exposen la seua opinió, ara per divergir, ara per matisar, ara per mostrar la seua conformitat o felicitar-me. No cal que diga que TOTS els comentaris els agraeix d'allò més, amb independència del seu contingut adulador o crític. De fet, els comentaris que mostren divergència encara els analitze amb més deteniment perquè, sovint, m'ajuden a revisar els meus plantejaments i a dissipar coses que, potser, no havia explicat amb suficient claredat. Tanmateix, aquest cop, dos comentaris m'han semblat certament ofensius, especialment el que un tal "Pardal" m'ha fet arribar al web ARAmultimèdia. Al mateix portal, una persona que signa amb el nom "Carles" m'ha fet arribar la seua disconformitat d'una manera molt més educada però molt poc raonada. L'altre comentari absolutament fora de to és el que un tal "Joan" m'ha dedicat al web BrigadaMixta. Aquest és especialment cínic perquè, malgrat el to educat de les seues paraules, allò què diu és especialment greu. Com deia, no és el primer cop que algú em transmet el seu desacord mitjançant un comentari però sí que és la primera vegada que un escrit meu suscita una animadversió tant forta i irracional entre alguns dels meus -poquíssims- lectors virtuals. De fet, mai abans no m'havia sentit atacat amb violència -violència verbal, ja s'entén- per haver escrit unes paraules. He de reconèixer que ha estat una desagradable sensació, agreujada per un inquietant sentiment d'incomprensió i també d'indefensió. I tot, per haver dit que se'm fa difícil de separar la persona de l'escriptor; que em costa de llegir les novel·les -o escoltar les cançons- d'autors als quals, per les seues declaracions i posicionaments, no puc pair de cap manera. I mira que deixe ben clar que  aquest rebuig té un abast molt limitat -en casos d'antipatia extrema- i que, a més a més, no és una mania de la qual n'estiga especialment orgullòs. I, per si fora poc, en cap moment no pose en dubte la qualitat literària o artística dels autors -en aquest cas de Vargas Llosa-, malgrat com d'impresentable em sembla el personatge. I, tanmateix, un article que jo considerava del tot "inofensiu", desferma l'ira d'alguns lectors.

La cosa no té la menor importància perquè, òbviament, la meua resonància pública és -no cal dir-ho- insignificant. Personalment però, m'he vist amb la necessitat de fer aquesta reflexió. I, òbviament, no podia enllestir-la sense incloure-hi allò que l'ha motivada. Ací teniu les "floretes" que m'han dedicat en forma de comentari i, evidentment, la meua rèplica.

Comentaris ARAmultimèdia

Pardal | 16/12/2010

lo único que te puede pasar leyendo a Vargas Llosa, es que aprendas a escribir y que así no ahorres estos bodrios con los que nos castigas periódicamente. Eres un inculto presumiendo de su incultura.

Didac | 17/12/2010 (Rèplica)

Pardal: el teu comentari demostra que tu sí que eres un tio culte i educat. Sí, senyor! Sobretot educat i culte! Quan he llegit el teu comentari primer m'ha molestat, no pel fet que no estigues d'acord amb allò què dic sinó per com de grolleres són les teues paraules. Però, en el fons, he pensat que està bé que aquells qui llegeixen els meus escrits puguen veure quina classe d'energumen eres. Tu mateix te delates... I poc valent és aquell qui diu coses com eixes i s'amaga darrere d'un pseudònim! Ja te dic: el teu trist perfil psicològic i intel·lectual ha quedat perfectament dibuixat en les poques línies que has escrit... Per cert, és tot un honor saber que una persona com tu, que considera que no faig més que escriure "bodrios", lligca periòdicament els meus articles. És un poc incoherent però ja m'està bé.

Carles | 16/12/2010

Didac ho sent molt però em pareix que no estàs gens acertat en el teu article. Com molt altres careix de coherència.

Didac | 17/12/2010 (Rèplica)

Carles: Cap problema en el fet que no hi estigues d'acord. Per a gustos, colors. Però parles d'incoherència sense donar-me una sola pista de en quin moment ho he estat, d'incoherent. I, a més a més, dius "com en molts altres escrits". Em deixes sense poder rebatre la teua opinió o, fins i tot, donar-te la raó. T'assegure que agreix moltíssim els comentaris que deixen els lectors als meus escrits "virtuals" perquè sovint me fan pensar i m'ajuden a revisar els meus plantejaments i el meu punt de vista. Tanmateix, no cal dir que, de vegades, els comentaris no fan més que refermar els meus arguments. Es el cas del comentari de "Pardal" (a sota del teu) que és certament mediocre i desagradable, com deu ser la persona que l'ha escrit.

Atentament,

Didac

Comentaris BrigadaMixta

Joan escrigué:

18 desembre 2010 a les 20:15

Ai, Dídac…

La veritat és que no m’estranya que no pugues llegir les obres d’aquells amb qui no comparteixes afinitat ideològica. Per diversos comentaris teus, tothom ja pot esbrinar la teua forma d’actuar, permet-me per favor que t’ho diga, una mica (o molt) feixista.

Didac escrigué: (Rèplica)

18 desembre 2010 a les 23:24

Estimat Joan:

Indiscutiblement, no ens coneixem ja que, si hem conegueres, em diries qualsevol cosa menys feixista. No se si te n’adones de la gravetat de la teua “acusació”… De fet, dir això tant frescament, sense cap concreció més enllà de dir “Per diversos comentaris teus…” jo sí que ho interprete com un gest força irrespectuòs i intransigent (m’he estalviat de dir feixista). No sé de què parles i això em crea una certa indefensió, per com de greu és l’adjectiu que m’atribueixes. Això és ser molt poc elegant i un punt poca-vergonya. T’agrairia que la propera vegada que ataques algú amb tanta violència i d’una manera tant personal, si més no, aportares algun argument potent i concret. No fer-ho és de gent poc fiable, sospitosa, sense cap mena de crèdit.

Atentament,

Didac

He de reconèixer que mai no he llegit res del sr. Vargas Llosa, més enllà d'algun dels articles periodístics que publica cada cert temps al diari El País. Sóc un d'eixos lectors als quals se'ls fa absolutament impossible separar el personatge públic de l'escriptor, de manera que si el personatge em genera una forta antipatia és ben improbable que acabe llegint -i, encara menys, comprant- cap dels seus llibres. Aquesta mania o "arancel" de consum cultural es trasllada també a la resta de vessants artístiques, especialment al camp de la música. No estic especialment orgullòs d'aquesta "autocensura" però, certament, no puc fer-hi res. He tractat alguna vegada de deslliurar-me'n, de fer un esforç per llegir o escoltar algú que, des d'un punt de vista polític i personal, no puc pair de cap manera. No cal dir que sempre he fracassat en l'intent; de fet, el gest ben intencionat ha tingut sovint l'efecte contrari i ha acabat refermat encara més les meues conviccions. M'agradaria aclarir però, que aquest perjudici no té una funció inversa; és a dir: si el personatge en qüestió em genera certa simpatia però allò que escriu o canta és mediocre, òbviament tampoc no seguiré el seu treball. No suporte la propaganda disfressada de creació; ni tant sols la dels meus. El panflet fàcil ha de ser -quin remei!- territori exclusiu dels polítics.

Com deia, no mai he llegit cap novel·la de Mario Vargas Llosa, flamant premi Nobel de Literatura d'enguany. I sóc molt conscient, per referències de persones a qui atorgue un crèdit literari il·limitat, que aquesta impossibilitat de dissociar el personatge i l'escriptor m'impedeix l'accès a obres tant destacades com La Catedral o La Fiesta del Chivo. Sé que m'estic perdent -segons els entesos- un dels millors prosistes en llengua castellana del segle XX. Tanmateix, les barbaritats i ximpleries que he anat llegint i escoltant els darrers anys del prohom peruà han fet impossible qualsevol acostament cap a la seua obra. No puc! Com vaig a comprar un llibre d'un energumen -educat i de classe alta, però energumen- que l'any 2003 es va passar un mes -veieu el seu Diario de Irak publicat per El País- justificant sense cap mena de remordiment la il·legal i sagnant invasió nord-americana de l'Iraq? No cal dir que no necessite coincidir plenament amb un escriptor abans d'endinsar-me en una obra seua. Allò que sí em sembla necessari és que demostre una mínima coherència i raonament i que, si es posiciona en algun tema, siga -com a mínim- una mica original i subtil. No sé com anirà de subtilesa la prosa de Vargas Llosa però la seua vessant periodística és, certament, deplorable. Els seus articles són, bàsicament, un mitjà per criticar Chavez, Correa, Evo Morales, Cuba o qualsevol moviment sudamercià que faça una mica de ferum a emancipació i justícia social. No sap parlar d'una altra cosa. I, allò més greu: és un fervoròs defensor dels EUA -i tot el que això implica- i del neoliberalisme actual. Ell és dels qui pensa que els mercats s'autorregulen i que cal deixar-los fer. I tot això ho diu i ho repeteix sense mostrar cap mena de dubte o vacil·lació. És això el que no puc suportar d'un home tant cult i il·lustrat com ell: que defense acèrrimament i sense objeccions ni matisos, principis i idees que, si més no, són qüestionables.

Ahir, l'escriptor peruà va pronunciar el discurs d'agraïment del premi Nobel. I, mentre dinava a casa la mare, vaig escoltar-ne un fragment. Com no, els del Telenotícies van triar la perla del discurs: una petita arenga contra els nacionalismes. Vaig pensar: "Sembla que ho faça a propòsit!". Diu literalment: "Detesto toda forma de nacionalismo o ideología provinciana, de corto vuelo, excluyente, que recorta el horizonte intelectual...". Allò més divertit és que l'arenga incloïa una matització aclaridora: "No hay que confundir el nacionalismo de orejeras y su rechazo del "otro", siempre semilla de violencia, con el patriotismo, sentimiento sano y generoso, de amor a la tierra, donde uno vio la luz, donde vivieron sus ancestros..." (2n i 3r paràgraf, pàg. 10). Bravo, Mario! Ahora lo entiendo! Los malos son los pueblos que no tienen Estado! Claro! Que se aguanten, coño! Para qué quieren uno si ya estan dentro de otro más grande! Entonces la cosa queda más o menos así: Españoles, patriotas; catalanes y vascos, nacionalistas! Franceses, patriotas; corsos, nacionalistas! Rusos, patriotas! Chechenos, nacionalistas! Marroquís, patriotas! Saharauis, nacionalistas!... Pero me surge una duda: tus amigos los norteamericanos, patriotas por excelencia, qué eran durante su guerra de independencia contra los ingleses? Eran también malos nacionalistas que querían dejar de ser una colonia, verdad? Y mataron y lucharon para conseguir-lo, verdad? Y después de 1776 -año de la declaración de independencia de los EUA-, eran ya patriotas? Qué palabras más divertidas: cambian de significado segun se miren!

"Viva el patriotismo! Muera el nacionalismo!"... ¿O era al revés?

Per tercer any consecutiu, la nostra escola ha participat en la campanya Cinema a l’escola!, una iniciativa d’Escola Valenciana que permet els i les alumnes de veure una pel·lícula actual en valencià a una sala de cinema convencional. No cal dir que, des d’un punt de vista educatiu, és una activitat redona com poques. En primer lloc, hi participa tota l’escola –de la classe de 3 anys fins als majors de 6è–, essent l’única eixida escolar que compartim tots plegats. En segon lloc, aquesta iniciativa ens permet mostrar l’alumnat que els personatges de cinema també saben parlar la nostra llengua. En aquest sentit, l’activitat és un instrument valuosíssim per dignificar i normalitzar l’ús social del valencià. A més a més, les pel·lícules estan doblades al català oriental fet que, lluny de crear cap rebuig, permet els i les alumnes d’entendre, per sí mateixos, que la llengua que parlen els catalans és la mateixa que parlem nosaltres –val a dir que el doblatge és en català oriental perquè al País Valencià cap institució no és preocupa de doblar les pel·lícules actuals a la nostra llengua–. Per últim, cal destacar la tria de les pel·lícules que, de moment, és excel·lent: el primer any fou Wall-E, l’any passat Up! i, enguany, ha estat el torn de Toy Story 3; tres films excepcionals, tant pel que fa al contingut i el missatge que transmeten, com pel que fa a la seua indiscutible qualitat cinematogràfica. Com deia, poques activitats escolars tenen tantes implicacions educatives. I allò més important: els alumnes les aprehenen i aprenen amb la màxima motivació.

Més enllà de les qüestions purament educatives però, l'activitat també vol denunciar el menyspreu i l'abandonament que el govern valencià mostra envers la llengua que hauria de defensar i promocionar. L’activitat vol fer reflexionar mestres, alumnes i pares i mares sobre aquesta situació tant denigrant. Com és possible que a un poble tant gran i tant valencià com Ontinyent no es puga veure una sola pel·lícula en la nostra llengua? Allò més greu però, és que Ontinyent no és una excepció: cinema en valencià no es pot veure en cap lloc: ni tant sols a la ciutat de València. Com es pot acceptar una situació tant injusta i desigual? Que no vivim a un País que té dues llengües oficials? I per què hi ha una que està tant arraconada per les institucions? I què fa el govern valencià per resoldre aquest greuge comparatiu? No res. Tot amb tot, és normal que no facen absolutament res per la nostra llengua ja que ni tant sols la parlen. I si no, compteu les vegades que el president Francisco Camps fa servir el valencià al nostre parlament. Cap ni una. Ni ell, ni la presidenta de les Corts, ni la resta de consellers... I clar, després són ells els valedors de la "lengua valenciana", els qui la defensen –sempre parlant en castellà, clar...–, els qui vetllen per la seua bona salut. Clar... Se'n preocupen tant per la nostra llengua que no mai la parlen; se'n preocupen tant que, en ple segle XXI, encara no podem anar al cinema per veure una pel·lícula en valencià. Quina manera més estranya de preocupar-se... Per això, tots aquells qui ens estimem la nostra llengua estem tant agraïts a la tasca que, des de fa tant de temps, duu a terme Escola Valenciana: les Trobades, el premi Sambori, la campanya de voluntariat en valencià, l’edició de tota mena de materials educatius en valencià, la promoció de la música en valencià, el programa Acosta't al Territori que organitza eixides escolars de qualitat i en valencià... I des de fa vuit anys l'exitosa campanya de Cinema a l'escola. Què seria del valencià sense l'incasable treball i coratge d'aquesta gent?

La paraula escrita vol ésser llegida. No hi ha cap excepció. Fins i tot els diaris secrets s’escriuen amb aquest contradictori anhel. Escriure és antònim d’amagar; quan escrius, reveles. Així doncs, per què deixar cap rastre quan es cerca l’anonimat absolut? Més enllà de la voluntat de l’autor però, ningú no discutirà que un escrit sempre desitja una mirada atenta. Qualsevol text, en tant que idea, té vida pròpia. I només la lectura dóna sentit a la vida de les paraules que s’escriuen. És per això que sempre m’ha entristit sobre manera veure unes paraules òrfenes de lectors. El 17 de gener de 2010 vaig llegir un article d’Álvaro Corcuera a El Pais Semanal que em va colpir d’allò més. El reportatge A un paso de la muerte narrava l’angoixa d’un bon grapat d’homes que, malgrat no haver comès cap delicte, havien estat a punt de ser executats al corredor de la mort de diversos estats dels EUA. Les històries m’impressionaren i m’indignaren tant que vaig decidir d’escriure unes paraules per vehicular la meua ira. Un cop enllestit el text, el vaig enviar a El País Semanal tot adjuntant la fotografia que podeu veure a l’encapçalament. I vaig esperar il·lusionat. Una setmana. Dues setmanes. Tres setmanes. Un mes... Mai no van publicar l’escrit. No és cap daltabaix; no és cap frustració personal. Quan fas una aposta semblant has d’assumir aquest risc. Tanmateix, em sabia greu per elles, per les paraules que havien quedat òrfenes, condemnades a no ser llegides. Per això sé que m’agraeixen de tot cor aquesta segona oportunitat.

L'illa d'Icària ha estat tot allò que ens esperàvem i més; la intuïció no ens ha traït. Dubtàrem una mica abans de triar la nostra destinació final. L'estrambòtica combinació marítima entre l'illa cíclada de la festa i Icària (hi ha un vaixell diari però arriba a Icària a les 4 de la matinada) ens féu plantejar-nos la possibilitat de fer cap a Syros, la "capital" de les Cíclades. Un altre factor que baremàrem fou la grandària d'Icària: comparada amb qualsevol de les illetes en les quals hem estat, és gegantina! Fa uns 70 km de llarg i 30 km d'amplada en el seu punt de més gruix. No són dimensions exagerades però sí considerables, sobretot quan s'han de fer a peu i carregats amb les motxilles. Finalment però, ens decidírem per l'illa d'Ícar i, com he dit, no erràrem la tria: ha estat un plaer indescriptible recòrrer aquest fragment de paradís situat al nord-est del mar Egeu. Camins costaners on el flaire i la verdor de l'olivera i el romer es confonien amb el blau del mar i el seu perfum salobre; frondoses valls que et feien creure al bell mig del continent; llogarets minúsculs a vora mar d'un encant encisador; cases de veïns reconvertides en tavernes marineres on el peix fresc sap a mar i a terra a la vegada...

Tanmateix, l'arribada fou -com era d'esperar-, bastant caòtica. El vaixell ens deixà, literalment, abandonats al port de Aghios Kirikos a les 4 de la matinada, exposant-nos a un vent infernal. Després de voltar a les palpentes pels foscos carrerons de la vila encertàrem el camí cap a l'eslgésia i, a recer del pòrtic hi férem nit. Mal dormírem poc més de dues hores a la porxada ortodoxa car el capellà hi aparegué ben d'hora. L'home no ens va demanar que marxàrem però, per deferència, doblegàrem les nostres màrfegues i, un cop tot embotit a les nostres motxilles, férem cap al port amb l'esperança de trobar un cafè obert que ens servís alguna cosa per recobrar una mica de vida després d'una nit tant destartalada. Tinguérem sort i, ben aviat, taníem entre les nostres mans un "frappé" ben fresc i una mena de pastís d'allò més curiòs i saboròs anomenat "kataïfi". Ens hi estiguérem una bona estona fins que vam decidir la nostra primera "activitat" a l'illa: unes termes! Fou una gran idea de Xavi que, amb molt bon criteri, s'havia fet amb un mapa de l'illa que, val a dir-ho, ha estat l'artífex del nostre existòs passeig per aquest encant d'illa. El poble de les aigües termals (ben corregut arreu d'Icària) era relativament prop i decidírem d'anar-hi caminant. Menys de mitja hora de passeig costaner fou suficient per arribar-hi. I, de seguida, de dret cap al "hammam", situat a una cavitat excavada a la roca que volia simular una cova -nom de les termes-, tot aconseguint un més que raonable paregut. M'impressionà l'elevada temperatura del forat, que vam compartir amb una dona major del Canadà, amb qui creuàrem un parell de paraules. Un quart d'hora fou el temps que hi puguérem romandre segons la prescripció mèdica de l'home que controla l'activitat termal de les instal·lacions. Després, vint-i-cinc minuts d'aigua termal ens acabaren de reparar d'una manera formidable i en un temps rècord. Malgrat el vent, que continuava bufant d'una manera exagerada i en totes direccions, Xavi i jo vam coincidir en un sentiment: Icària ens havia acollit amb certa benevolença (...)


Ahir per la vesprada, els dos caminants errants coincidírem en reconèixer que la nostra particular "operaicó tornada" acabava de començar. Érem a Ghialiskari, on havíem passat la nit a un turó boscòs i arran de mar que tenia, salvant les distàncies, una certa semblança amb la incomparable platja de Binigaus de la meua idolatrada Menorca. Hi arribàrem a migdia i, després d'una petita inspecció, vaig trobar un lloc per deixar-hi les motxilles, tot delimitant el nostre efímer campament. Quan fas aquesta aposta d'hospedatge llibertari, sempre existeix el risc de, un cop retornat, trobar-te amb la desagradable sorpresa que les motxilles ja no hi són. Tanmateix, el risc era relativament baix, segons el meu expert criteri en aquesta modalitat "al·legal" de càmping. Efectivament: res ningú no va tocar durant les moltes estones que les nostres pertinences van romandre abandonades al llarg d'un dia i mig. Ben entrada la vesprada, després de l'inevitable "frappé" i una nova partida a l'scrabble, férem cap a Evdilos seguint la carretera. I tot just començar la marxa, vaig preguntar Xavi si era conscient que el periple del nostre retorn acabava tot just de començar. Amb l'àcida ironia que el caracteritza, Xavi féu un gest de voler encetar una mínima discussió per rebatre la meua afirmació. Abans que poguès dir res però, li vaig espatllar la broma, tot avançant-me al seu comentari: "Sí, ja sé Xavi: vam començar a tornar cap a València, tant prompte com hi vam marxar!". No cal dir que el meu estimat amic de vida i de camí començà a riure perquè l'havia enxampat. Discutírem llavors sobre els límits i acotacions conceptuals i temporals que inventem per ordenar el nostre viatge per la vida. I després d'una petita divagació filosòfica, delimitàrem les etapes del nostre retorn: 1a) Ghialiskari-Evdilos; 2a) Evdilos-Atenes; 3a) Atenes-Barcelona; 4a) Barcelona-València. Xavi en va afegir una més: el trajecte de l'estació de bussos fins a casa. Li vaig acceptar la matisació per bé que li vaig assenyalar que era ja un trajecte que no anàvem a fer plegats.

Tot amb tot, avui hem dormit a una església d'Evdilos i ens hem llevat d'hora. A diferència de la resta de dies que hem dormit al ras per diferents indrets d'Icària, les condicions de la passada nit han estat excepcionals: sense llum, a cobert, amagats de la gent del carrer... Tanmateix, m'he desvetllat quan encara era fosc i ja no he aconseguit de retrobar la senda de Morfeu. Quan he conclòs sense cap mena de dubtes que no aconseguiria adormir-me de nou, he tret el frontal i m'he decidit a llegir les darreres pàgines de "l'Odissea" -la traducció incomparable de Carles Riba- que, molt a consciència, m'ha acompanyat durant aquest viatge per les illes gregues i el mar Egeu, bressol també de les aventures d'Ulisses. I, des de bon matí, esperem el nostre vaixell asseguts a la terrassa d'un cafè del petit port d'Evdilos, preciòs indret des d'on ens acomiadarem d'Icària, una illa que ens ha corprès, de bella i d'amable com és.

Al País Valencià, les festes majors solen tenir una gran coherència de format. En primer lloc, hi ha la música i les bandes, protagonistes indiscutibles de qualsevol celebració. Les llums al carrer, els coets i les desfilades són també distintius inequívocs de la festa valenciana. L’element religiós tampoc no hi faltarà: campanades, processons, romeries i tota la parafernàlia cristiana tenen la presència assegurada per diminut que siga el poble que festeja el seu patró o patrona. I, finalment, l’inevitable iconografia: és un “clàssic” de les festes locals decorar els balcons amb mantells i banderes. Albaida està precisament de festa i compleix, fil per randa, tot allò que acabe d’esmentar: música, llums, processons... També els balcons són ben engalanats des de fa una setmana. Als mantells que els decoren s’hi pot veure una imatge de la Marede Déu del Remei, patrona del poble. I les banderes... Ai, les banderes! És una cosa que mai no acabaré d’entendre: tot el poble és ple de banderes espanyoles. No vull ara encetar cap reflexió al voltant del sentiment identitari dels i les valencianes; conec bé prou el sentir col·lectiu. Sense anar més lluny, una enquesta recent del CIS –Centro de Investigaciones Sociológicas– situava els valencians per davant dels madrilenys en espanyolitat: a Madrid un 48% dels enquestats estaven “muy orgullosos de ser españoles” i al País Valèncià el percentatge pujava deu punts (58%). No és més que una enquesta; d’acord. Però no deixa de ser demolidora.

Tanmateix, aquesta mutació identitària tampoc no explica l’allau d’estanqueres a les balconades albaidines, si més no durant les festes patronals. Per què? Què hi tenen a veure? Què estan celebrant? Què reivindiquen? Quin estrany vincle fester s’estableix entre l’Estat espanyol i Albaida? Què tenen en comú les festes d’Albaida i l’espanyolitat? Què o qui representa la bandera espanyola en una realitat tant concreta, valenciana i local com aquesta? Quina relació té amb les desfilades de moros i cristians? I amb la cassalla? I amb les paelles? I amb els músics? I amb el valencià que parla tot el poble? L’única explicació és la maleïda tradició... Durant el franquisme l’única bandera que existia era la de Franco. És lògic que durant les festes majors els balcons s’ompliren d’espanyoles. Quin remei! Allò que no entenc és que perdure un costum que, objectivament parlant, res no té a veure amb les festes d’Albaida. Així d’estranys som els valencians: lloem aquells qui ens furten, aquells qui ens maltracten, aquells qui ens volen anular... Tot ple d’espanyoles. L’autoodi de sempre.

 

És que ja ni la blavera...

Mikonos és, de lluny, l'illa més turística de totes les que hem trepitjat durant la nostra particular travessia per les Cíclades. Hi arribàrem ahir al vespre i, de nou, haguérem d'afrontar el sempre delicat tema de l'allotjament. Al port, com era previsible, ens esperava un regiment de caça-turistes. Aquest cop però, era ben bé una columna! Hi havia -pel capbaix- una trentena de persones que, talment com un eixam d'abelles, s'amuntegaven a l'eixida de transeünts per oferir cambres, vehicles i tota mena d'ofertes per a visitants esporàdics. Sempre m'ha semblat una estratègia comercial ben poc eficaç, aquesta: el remolí de persones i cartells que formen tots plegats espanta qualsevol fins al punt d'ignorar-los a tots per complet, sense acabar d'assabentar-te si t'oferien una habitació per 20€ o un elefant amb para-sol per desplaçar-te per l'illa (...) Després de fer una ràpida anàlisi, comprovar que s'estava fent tard i contrastar la situació actual amb les nostres experiències passades vam considerar oportú, per primer cop, de cercar allotjament d'entre totes les ofertes que teníem, literalment, a l'abast de la mà. Evitàrem -amb molt bon criteri- de voltar pels carrers costeruts de Hora carregats amb les motxilles. (Per cert, Hora -que es pronuncia aspirant l'hac- és el nom que reb el poble central de cada illa; és a dir, totes les illes tenen el seu "Hora", que vol dir "terra" en grec. Tanmateix, el poble central de l'illa també, sovint, pren el nom de la mateixa illa). Com deia, no començar a fer voltes carregats fou una decisió encertadíssima perquè les possibilitats de trobar una "ganga" al bell mig del poble era del tot improbable: la zona del port és, de lluny, la més inaccessible econòmicament parlant. Així doncs, preguntàrem un parell de preus i localitzacions i, finalment, ens decidírem per un home major d'aspecte afable amb el qual, l'intrèpid Dani havia encetat unes mínimes gestions mentre tractava de creuar la barrera de caça-turistes. L'home fou més intel·ligent que els demés: no ens aclaparà amb tota la resta; esperà a que ens els llevàrem del damunt i, un cop érem a soles, s'acostà amb educació i humilitat. Pura psicologia!



He demanat Xavi que hem fes una fotografia mentre escric en aquest cafè tant acollidor que hem trobat caminant pels carrerons de Mikonos. És, certament, allò que cercàvem per poder prendre alguna cosa tranquil·lament, ja ben dinats. Avui encetem un nou viatge dins d'aquesta entranyable travessia "cíclada". Després de dues setmanes de compartir-ho pràcticament tot Jaume, Dani i Empar han partit cap a Atenes des d'on, aquesta mateixa nit, volaran cap a Barcelona. Xavi i jo els hem acompanyat fins al Port Nou de Mikonos des d'on passat de poc el migdia han salpat amb un "fast ferry" direcció el Pireu, el port de la capital grega. A punt d'embarcar-s'hi ens hem ben acomiadat amb sentides abraçades i petons i, després, Xavi i jo hem fet cap a Ano Mera, l'altre poble important de l'illa de Mikonos. Ha estat però, una visita frustrant; una mena de "coitos interruptus" turístic. El poble es reduïa, literalment, a una plaça una mica desangelada delimitada per dos enormes eucaliptus i envoltada de terrasses i restaurants, on no hi mancava l'inevitable capelleta cristiana d'estil ortodox. La resta del poble consistia en un disseminat de cases escampades pels petits turons que envolten el que, suposadament, vindria a ser el centre vila. És una imatge ben desagradable: un càncer blanquinòs que empaita la serra implacable. Malauradament, és un esguard ben reconeixible per a mi: d'aquest mateix mal pateixen les muntanyes maltractades i ferides de mort de la Marina baixa i l'interior d'Alacant. Després d'uns moments de dubte, d'una d'eixes crisis de decisió que afecten periòdicament aquells qui viatgen sense un rumb excessivament prefixat, hem estat d'acord en tornar cap a Mikonos quan encara no feia ni una hora que havíem arribat a Ano Mera. Val a dir que l'hora "canícula" a la qual hem arribat al poble -la 1 del migdia- i el fort vent que bufa des de fa dos dies en totes direccions no ens han ajudat a gaudir d'un poble que, d'altra banda, té ben poca cosa que oferir.

Avui era un dia de trànsit, com he dit quan he començat a escriure aquestes paraules. I ho és en dos sentits. En primer lloc, el grup s'ha desfet i, per tant, comença un nou viatge. L'altre canvi té a veure amb la nostra propera destinació: avui mateix, a les 02:00 Xavi i jo agafarem un vaixell que ens acostarà cap a la nostra darrera illa: Icària. Aquest cop però, ens allunyem de les cíclades per acostar-nos a les illes del nord est de l'Egeu, ja a tocar de Turquia. Volíem conèixer una altra mena d'illa, molt menys turística i de paisatge més amable: segons em va dir la meua estimada Maria Chiner abans de marxar, Icària és d'una vegetació exuberant. Així doncs, en menys d'un dia, el nostre viatge haurà mutat prodigiosament. És per això que cercàvem un lloc com aquest per assumir aquesta transformació, per entendre-la, per poder fer aquest trànsit conceptual i emocional. I aquest deliciòs indret, aquest minúscul Cafè que té el mar de finestra, ens ha servit de frontissa; d'una inigualable frontissa de viatge.

Com no, la resta de l'expedició encara dorm. Matinar ha estat sempre una de les meues constants vitals. No pretenc ara d'esbrinar els motius d'aquest irreparable i profitòs costum però ha de tenir -per força- alguna relació amb la gran qualitat de les meues hores de son: he tingut sempre la fortuna de dormir com un rei. Com deia, Xavi i companyia encara dormen a l'habitació que ahir, miraculosament, aconseguirem de llogar. Fou un dia dur, ahir. Un cop arribàrem al port de Santorini patírem una d'eixes situacions de bloqueig col·lectiu: ningú no sabia massa bé què fer ni com. Després de desembarcar, la nostra desorientació era total: els "caça-turistes", que ofereixen tota mena d'ofertes d'allotjament i logística, ens atacaven violentament i nosaltres els repel·líem amb un contundent: "No, thanks!", sense saber ni tant sols què era allò que ens estaven ofgerint. El cas és que passat el quart d'hora d'estrèpid posterior a l'arribada d'un gran vaixell, el port tornà a un certa normalitat, amb gran part de la gentada enfilant ja cap a Fira i d'altres poblacions de l'illa. El problema amb el qual ens topàrem fou que del nou port de Santorini només es pot surtir "motoritzat" -cotxe particular, furgoneta d'hostal, bus turístic i/o públic-. La nostra intenció inicial era arribar al poble tot pujant els més de 500 esgraons que s'enfilen temeràriament pel penya-segat. Tanmateix, a les conegudes escales hi pots accedir si ets al port vell. Un cop ens ho van confirmar, vam comprovar que estàvem completament "atrapats". Tots els intents per sortir del port foren infructuosos: tots els taxis i els busos que hi arribaven eren d'empreses que no oferien servei a no ser que l'hagueres contractat adés. Ens hi estiguérem més de dues hores sense saber què fer, absolutament superats per la situació i la canícula. Després, l'atreviment de'n Dani i la providencial intervenció de Xavi ens van permetre d'escapar d'aquell insuportable indret i arribar a una casa amb piscina per la qual només hem pagat 14€ per persona. Qui ho anava a dir! (...)



(...) Fa dos dies que som a Folégandros i la nostra experiència "cíclada" ha pres una forma ja molt més aproximada a la idea de viatge que havia imaginat abans de partir. Aquesta nit hem dormit per primer cop a una platja. La nit ha estat bastant incòmoda pels terribles cops de vent que han fuetejat intermitentment els pocs arbres que ens protegeixen i la nostra son: tots ens hem despertat un munt de vegades durant la nit. Tanmateix, l'idíl·lic entorn que ens envolta compensa amb escreix les petites incomoditats nocturnes que hem patit. La platja és una delícia; un fragment de paradís. L'aigua és d'un blau de postal i, com a la gran majoria d'illes, la sorra està formada per perdretes minúscules. Quan pense en la sorra gris i compacta de la Malva-rosa em venen ganes de plorar. La platja és el punt final d'una mena de "valleta" formada per dos turons costaners, pel mig dels quals hi ha una rambla ben delimitada per l'aigua que, en algun moment de l'any, hi ha de baixar violentament (...) No necessite res més per ser feliç: una platja agradable i lluny d'un nucli urbà, un lloc per dormir, un "xiringuito" on poder comprar aigua i fer un mos... No hi ha paraules per descriure la sensació de pau que transmet viure un capvespre en un lloc com aquest. Després de la ferotge calor, tot s'atempera. Molt lentament, la platja es va desempallegant dels seus nombrosos visitants diürns, tot permeten que recupere la seua fesomia original. El paisatge va perdent les seues indescriptibles tonalitats de verd oliva, marró terra i blau de mar. El silenci torna a regnar i permet d'escoltar la tendresa dels sons imperceptibles: un grill, algú que és banya, dues persones conversant a mitja veu... Poc a poc, tot es fon i es confon amb la nit. Hi ha un moment màgic en el qual el residu de llum que encara et permet de reconèixer mínimament les formes fa creure els teus sentits que ets en una mena de somni: tot és difumina com si anès a desaparèixer. I, després, el cel estelat. I l'amable soroll de les ones...

Em lleve d’hora per anar cap a l’escola: el curs començarà ben aviat i hem de tenir-ho tot a punt. Bec un got d’aigua ben fresc encara amb la son enganxada al cos i connecte el termòstat per fer una dutxa tèbia. Un cop m’estic despullant però, me n’adone que el barnús no és darrere la porta del bany. Malgrat l’estat endormiscat en el qual em trobe puc recuperar de la meua memòria –encara en guaret nocturn– un sil·logisme bàsic de posicions elementals: “Si el barnús no és darrere la porta del bany és, indiscutiblement, estès al balcó”, ha conclòs l’automatisme mnemòtic. El pis d’Albaida on visc llogat és de dimensions ben humils i set o vuit passes són suficients per creuar tota la casa i arribar al finestró corredís de la balconada. Faig la cortina a un costat i l’obric. Efectivament: el barnús hi és estès. Fora, el sol acaba d’eixir però no llueix perquè hi ha una espècie de boirina matinal, agreujada per un tel de fum que, inicialment, atribueix a una crema de rostolls i brossa d’algun camp proper. Quan lleve les pinces per agafar el barnús però, se’m gela la sang: el barnús és ple de cendra. Després, com si d’una carambola es tractés, comence a escoltar avions i un missatge de Marian –mestra de l’escola– em confirma la tragèdia: tres focs simultanis, provocats amb nocturnitat, envolten la Vall d’Albaida.

Deia el meu avi Xicu que res no hi havia més trist que un bosc cremat. Pense que és una afirmació fatalment certa. No hi ha cosa més devastadora que un incendi: devasta la natura i les ànimes d’aquells qui ens l’estimem. És ja fosca nit i des del mateix balcó on aquest matí m’he topat amb la desgràcia, puc veure la carena de la serra del Buixcarró macabrament il·luminada per les flames. Quina desgràcia. Quina desolació. És l’incendi de Simat que, a hores d’ara, encara crema incontroladament. A l’altre costat de la Vall, la serra d’Agullent agonitza en flames i molta gent d’Alfafara i Bocairent ha estat evacuada, tot fugint del foc. D’un foc provocat intencionadament i amb traïdoria. Com és possible? Com és possible! Què serà de nosaltres? Ho estan incendiant tot. Tot crema: la llengua, la cultura, els noms, la natura... I, ben aviat, només en quedaran les cendres d'un País que, mai més ben dit, s'esfuma vertiginosament en el seu devenir per la Història. Què serà de nosaltres?

No puc més. Cada paraula que escric m’encongeix una mica més: també el meu ànim ha quedat dessolat. No puc ni vull continuar escrivint. Per a què? Quin sentit tenen ara les paraules? És tard i també m’afecta un cansament purament físic. Fa ja una hora que som a dimecres. Dimecres de cendra.

Acròpolis (Atenes)
10 d'agost de 2010

Xavi, Empar, Jaume i Dani acaben d'entrar a un dels conjunts històrics i arquitectònics més coneguts del planeta: l'Acròpolis. Jo, no hi he pogut entrar a causa del granissant de llimona que tot just m'acabe de comprar a un kiosc a tocar del recinte arqueològic. Degut a la considerable dimensió del recipient -tant considerable com el seu preu: 4€!- no era qüestió que m'estigueren esperant fins que me l'acabés ni tampoc que me'n desfés d'ell -la possibilitat d'empassar-me'l d'un glop era del tot inviable-. Així doncs, ells hi han entrat i jo sóc a unes escales de marbre consumint el preuat líquid. És el nostre primer dia a Grècia, camí de les illes "cíclades". El viatge ha estat una mica llarg malgrat que no s'ha fet especialment fatigòs. El fet d'haver dormit durant tot el trajecte aeri i haver fet una "cabotadeta" a l'aeroport -hi hem arribat a les 04:30hrs- m'ha ajudat a portar millor aquesta llarga travessia per la mediterrània, que començà la vesprada d'ahir amb un viatge poc agraït de bus cap a Barcelona des d'on hem agafat el vol cap a Atenes passades les dues de la matinada.

Un cop hem agafat el metro cap al centre d'Atenes ens hem separat: Dani i Empar han baixat a Monasteraki -el centre neuràlgic d'Atenes- per fer cap al seu hostal; Xavi, Jaume i jo però, hem continuat fins al final de la línia roja ja que Despina -una amiga grega de ma mare- ens hi esperava per replegar-nos. Dani i Empar s'apuntaren al viatge a última hora i "hospedar" a cinc persones era una mica massa -avui, nosaltres tres passarem la nit a casa dels seus pares-. Tanmateix, la separació ha estat només d'unes hores perquè ens hem retrobat per dinar a una taverna grega. Després hem fet un volt pel casc antic d'Atenes, que envolta el turó ruïnòs de l'Acròpolis on, inexplicablement, encara "aguanta" el majestuòs Partenó, després de més de 2500 anys d'història marcats per l'espoli, el saqueig i la destrucció i reconversió religiosa -cristiana i otomana-. De fet, jo puc dir, abans d'entrar-hi per primer cop, que ja he vist gran part del temple, car vaig estar al British Museum quan era petit i recorde perfectament els frescos i les escultures usurpades del temple dedicat a Atenea. Els grecs fa temps que reclamen la devolució però els anglesos, amb la seua habitual prepotència, diuen que encara no estan "preparats" per garantir la seguretat i la correcta conservació del Partenó. Tot amb tot, és comprensible que no estiguen per devolucions: si s'aveniren a tornar tot allò que no els pertany, el British Museum es podria traslladar a un local de 200m².

El tast que hem fet d'Atenes m'ha servit per comprovar que és, certament, una ciutat desangelada de proporcions autènticament desorbitades. Em sap greu de dir però no en salve res, a banda de l'Acròpolis i del mínim casc antic que l'envolta. Odïe les ciutats i els pobles que no han sabut fer-se grans i que han crescut sense mesura i d'una manera esperpèntica. Atenes n'és un exemple paradigmàtic, per bé que la massiva arribada de població grega procedent d'Àsia menor després de la I Guerra Mundial i, especialment, a partir de l'any 1922, quan Turquia expulsa forçosament tots els grecs del seu territori, feia bastant difícil planificar amb un mínim criteri el creixement urbà de la ciutat. Més enllà de la seua lamentable realitat urbana i arquitectònica però, Atenes té un interés marcadament "històric", en tant bressol indiscutible de la cultura occidental. Tanmateix, no és moment de divagacions profundes: no tinc ni ganes ni coneixements suficients. I, a més a més, ja fa estona que m'he acabat el granissat.

Agost no és un mes per escriure, encara menys davant de l'ordinador. El calor sufocant és un flac favor a la meua discutible capacitat d'enfrontar-me a l'abstracció dels conceptes i tractar de concretar-los en paraules. Si en condicions normals la mandra sol aparèixer a la mínima dificultat, barrejada amb la canícula té uns efectes devastadors, literàriament parlant. Tanmateix, en uns dies faré cap a Grècia per passar-hi el que queda de mes i no volia acomiadar temporalment el meu bloc sense fer un petit apunt sobre la cançó "política" de l'estiu: la prohibició dels bous a Catalunya. O, més ben dit, sobre l'interminable reguitzell de reaccions cavernícoles que ha generat en la plana major del PP i els seus súbdits autonòmics.

És difícil fer una síntesi de totes les barbaritats que s'han pogut escoltar arran de la històrica votació del passat 28 de juliol: la perversió i el despotisme dels dirigents del PP s'han desbordat d'una manera incontrolada. Sense anar més lluny, el seu crit de guerra per defensar el sagnant i retrògrad espectacle taurí ha estat "Libertad!". Increïble... Allò més greu de tot plegat és que no els tremola la veu quan ho diuen, ni tampoc no els cau la cara de vergonya. Llibertat? Per a què? Per a maltractar, acarnissar-se i sacrificar un animal amb l'únic objectiu que uns altres "animals" diguen uns quants "olés" i passen la vesprada? Talment com Bush -el seu mentor internacional, el seu model- que, en nom de la llibertat, va envair Iraq, tot assassinant centenars de milers d'iraquians. Una cosa els hem de reconèixer: són, de lluny, els millors en l'art de pervertir paraules. Llibertat... Quin descrèdit: pobre mot; pobre concepte. I, per si fora poc, la reclamen ells, els feixistes "educats" i "centrats" del PP. Ells, que ho prohibeixen tot, reclamen llibertat per divertir-se matant animals. Aprenents de Goebbels.

De tots els despropòsits però, el més cínic i malèvol és, sense cap mena de dubtes, la iniciativa d'Esperanza Aguirre de declarar els bous "Bé d'Interès Cultural". És la rabiola típica de la xiqueta malcriada i consentida; el mimetisme totalitari i unilateral d'un procés -la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) impulsada per la plataforma Prou!- que ha estat impecable, transparent, democràtic i altament reflexiu i pedagògic. Uns, escolten, opinen, donen la paraula a tothom, exposen, debaten i voten; els altres, amenacen, insulten i imposen. És la seua manera d'entendre la llibertat. Mentrestant, a casa nostra, temps li va faltar al nostre malalt de més categoria -president Francisco Camps- per donar suport a la gran idea de la seua homòloga madrilenya i iniciar els tràmits burocràtics per fer-la efectiva, malgrat l'opinió contrària del Consell Valencià de Cultura. Cap novetat pel que fa al seu tarannà ideològic; de fet, cal reconèixer-li una gran coherència política i un vassallatge espanyol a prova de bombes, sobretot després de declarar que ho feia "para defender lo español", sense fer cap referència a l'èssència de la iniciativa catalana: abolir el maltracte i sacrifici gratuït dels bous. Després, som nosaltres -els "nacionalistes"- qui ho polititzem tot.

Si l'esperpent impulsat per d'Aguirre i Camps -que té el suport dels màxims dirigents del PP- va endavant, tractaré de seguir amb molta atenció i curiositat tot el procés. És obvi que faran el que els vindrà de gust i tramitaran l'expedient per via d'urgència i -si poden- amb nocturnitat, per tal d'evitar el debat. Tanmateix, necessitaran algun argument de pes per justificar i acreditar que els espectacles taurins són mereixedors de ser considerats Bé d'Interès Cultural. Arribat el moment, m'agradaria plantar-me davant la comissió de polítics que tramitarà la proposta per mostrar-los la fotografia -ben nítida i ampliada- que encapçala aquest escrit. Els preguntaria: "On està el Bé? On està l'Interès? On està la Cultura?"