TocDeQueda

Pensaments, anècdotes i paraules aproximades

28 d'agost de 2007
0 comentaris

Berlin

Un bar sota les vies (Berlin)
9 d’agost’07

No mai abans havia escrit unes paraules al bell mig de Berlin, una ciutat magestuosa qualsevulla que siga la perspectiva que es trie per observar-la. El dinar ha estat escàs en contingut però ben animat pel que fa a la conversa. Ara mateix, Jordi m’increpa per les paraules que escric, després d’haver-les llegides a petició d’Ade i d’ell mateix. “Escriure sempre és un exercici de prepotència”, ha dit entre d’altres coses. Fantàstic! No hi estic massa d’acord però aquesta afirmació ha servit per riure i discutir una bona estona i qualsevol cosa que genere llenguatge i rialles té un valor indiscutible. Jordi és un provocador nat i si, a més a més, ha consumit un cervesa de vora mig litre a cada cantonada de Karl Marx Alle -5km d’avinguda!- la seua insició dialèctica fa tremolar. De riure i d’interés.

      “Fidel és un tio guai i punt!”, acaba de dir. No és gratuït que haja escrit açò car fidel Castro i la revolució cubana han menit la conversa de sobretaula que, paulatinament, ha anat pujant de to, fins al punt de confondre’s amb una mena d’acalorada discussió de parella entre Jordi i Ade. Hi ha hagut moments de certa tensió, si més no per a aquells qui no coneixem el seu tarannà de parella. No he estat capaç de transcriure l’estrafolària conversa que hem mantingut, entre d’altres coses perquè hi he participat; de fet jo m’he posicionat al costat de Jordi en la defensa de la revolució, davant l’agressió -militar, política i econòmica- continuada dels EUA durant més de quaranta anys. Com tot en la vida, la lluita revolucionària i emancipadora de Fidel i del seu poble està farcida d’incoherències -algunes de grans, com l’escassa llibertat de premsa-. Per a incoherències però, el sistema capitalista. Per això, el meu argument ha estat que la realitat de Cuba pren valor si la comparem amb el seu entorn. Jamaica, Rep. Dominicana, Nicaragua, Xile… És difícil de determinar quin país “capitalista” centre o sudamericà ha estat o és més desgraciat. Mentre la Contra, patrocinada pel Pentagon, desagnava Nicaragua, qui es preguntava per la llibertat de premsa? I el genocidi guatemaltec? I la guerra civil al Salvador? I el cop d’estat a Xile? No es pot desacreditar Cuba per les seues incoherències perquè la resta d’estats, democràtics i capitalistes -incloent-hi els desenvolupats-, en tenen encara més. Què tal si parlem de la guerra a l’Iraq? L’argumentació és, clarament, insuficient però no cercava posar-me a divagar sobre alta política, sinó transmetre cinc cèntims de l’entranyable discussió que acabem de viure.

      Allò més extraordinari d’aquesta història però, és com, a través de Fidel Castro, dues persones que s’estimen d’una manera visceral poden discutir fins al punt d’enutjar-se considerablement. Com ha dit Jordi en algun moment: “El Fidel sempre liant-la! “. Tots hem esclatat a riure i s’ha establert una treva que ha convertit, paulatinament, els retrets en complicitat amorosa. Quina parella! Són, certament, dues personalitats que concorden, que s’avenen d’una manera sorprenent; com si d’una mol·lècula d’aigua es tractara: es troben els àtoms d’oxigen i el d’hidrogen i s’uneixen inevitablement, sense necessitat de fer cap esforç -sense preguntar-se, ni tan sols, si els ve de gust aquesta unió-, tot creant una nova substància que no té ninguna semblança amb cap de les dues. En el cas que ens ocupa, una unió d’aquesta mena entre dues persones origina una parella, un concepte humà que no res té a vore amb la suma de dos individualitats. Jordi i Ade són una bona mostra d’aquest fenomen tan extraordinari.

      Ha estat, clarament, un intent fracassat de descriure la realitat que m’envoltava. Les constants interrupcions i el fet d’haver tractat d’escriure perseguint una mínima poesia han estat les claus del fracàs. Pensar excessivament allò que escrius fa minvar d’una manera notable la frescura, el realisme del text. Pot ser, aquest, guanye en subtilesa, gràcies a alguna pinzellada d’estil: alguna paraula calculada i precisament col·locada. Però si allò que cercaves era traduir en paraules una situació, una escena quotidiana, el text se’n recent inevitablement. I acabes escrivint unes paraules desorientades, que no han sabut aclarir-se i s’han quedat a mig camí del seu propòsit. Elles, clarament, no en tenen cap culpa.

                                                                   Didac Botella i Mestres

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!