“Sònica” (Itàlia), 3 d’agost’07
Xuso s’allunya direcció les tendes on dormim. Travessa el pla on hi ha instal·lades la majoria de botigues ambulants del festival i s’enfila pel pendent boscós del turó on estem acampats. La terrassa improvisada on estic assegut té un aspecte cansat; no en va, aquesta nit passada ha estat la primera on la música no s’ha aturat un sol moment. La gent, malgrat tot, no sembla massa afectada amb l’exepció d’algun que altre rostre desfigurat.
Davant de mi, un parell de taules més enllà, un jove manté, des de fa més de mitja hora,una postura certament incòmoda per aconseguir l’objectiu que persegueix: dormir. La lluita que mantenen la son i la vigília és magnífica, com ho és també la seua pose; és, talment, com si s’haguera dormit mentre feia de ventre, per bé que les seues natges descansen a una banqueta allargada de fusta, en la qual està assegut amb una cama a cada costat. Ara, es rasca la cara. La seua postura ha guanyat en verticalitat, malgrat que el pes del seu prominent cap no tardarà en tornar a guanyar la partida i col·locarà el tronc del jove, novament, en un angle aproximat de 45º respecte l’horitzontal. Un jove ja granadet m’acaba d’usurpar la visió d’aquest espectacle: s’ha assegut al bell mig de la recta visual que m’unia amb l’aprenent de somnàmbul. Ara, tan sols puc apreciar el cap d’aquest per damunt del muscle d’aquesta última incorporació matutina de la terrassa, que desdijuna un plat del qual no sóc capaç d’identificar-ne el contingut.
A la meua taula, un jove s’acaba d’alçar per reciclar el plat i el got de plàstic que ha fet servir per apaivagar l’enorme apetit amb el qual hom s’alça després d’una nit de festa. Mentre ocurria aquesta acció intrascendent, he fet un colp d’ull inconscient al meu entorn i, per uns moments, he pensat que la vigília havia vençut el combat però, després de fer una ullada al meua voltant i no veure ningú que caminara d’una manera dubtosa, he comprovat que allò que havia vençut era la incomoditat de la postura: havia perdut el rastre del dormileg perquè ha decidit asseure’s a terra i adoptar una postura més raonable per al seu propòsit de descansar. Ara, si més no, té dos punts de recolzament, talment com si estigués assegut a una hamaca, amb la banqueta del bar fent la funció d’espatllera. No cal dir que la seua qualitat de vida ha pujat enters, entre d’altres motius, perquè les oscil·lacions s’han acabat: ha aconseguit un equilibri corporal prou acceptable, suficient com per poder pensar en una imminent becadeta. Sort, company!
Dues dones s’asseuen a la meua taula, gaire bé davant de mi, una mica escorades a l’esquerra. A tocar d’elles, hi ha un carret de nadons aparcat, del qual un bebé, d’aproximadament dos anys, tracta d’eixir-ne sense massa èxit. Bé, he subestimat la tossuderia dels bebés: la criatura en qüestió, d’uns ulls blaus que paralitzen, ja gateja quasi bé per damunt la taula. La mare però, d’un bot, el torna a asseure al seu vehicle-casa i, com no, el nadó protesta de l’única manera que sap: plorant. És un plor clarament intencionat, que reflexa un desacord absolut amb l’opinió de la mare. Tan prompte com ha aconseguit alçar-se de nou, la plorera ha desaparegut.
L’indomable bebé torna a posar les mans damunt la taula, en un intent inequívoc de coronar-la. Un objecte inesperat però, ha aturat les seues pretensions: una cullera de plàstic, que es mira sorprés i que analitza amb la seua saliva, ha satisfet, de moment, el seu procés exploratori. Sí, senyor! Genoll a taula i, amb l’ajuda de la seua mare, cap amunt! L’exploració, però, clarament no ha conclòs; cal, ara, descobrir l’enorme superfície -dues taules unides- que s’ha obert davant els seus ulls. Però una força absolutament superior a totes, s’ha interposat en el seu camí: l’apetit. La imatge és tendríssima: el xiquet mama del pit de sa mare. Pot ser no es tractava del desdijuni perquè n’ha tingut prou amb un parell de succions: era, indiscutiblement, un antoix.
Les taules d’aquesta terrassa, improvisada al bell mig d’una vall, són testimoni d’un degoteig constant de persones. De fet, a banda de qui escriu aquestes paraules i, òbviament, de l’home que dorm -per dir alguna cosa…-, el paissatge humà de cada taula s’ha renovat un parell o tres de vegades des que sóc aquí. I és aquesta realitat canviant la que he tractat de dibuixar en paraules, de descriure, sense cap altra pretensió que poder recordar-la amb més nitidesa passat un temps. És una escriptura d’impacte, lliure de qualsevol intenció estètica i, per tant, mancada de qualsevol interés literari. Però això -i açò ho afegesc mentre transcric les paraules del meu bloc de viatge al meu bloc virtual, un mes deprés d’haver-les escrites-, no cal que ho diga: si un hipotètic i improvable lector ha arribat fins ací, ja en serà prou conscient. I si ha continuat llegint després d’un parell de paràgrafs, és perquè gaudeix d’una inexplicable curiositat, d’un costum indefugible que el fa acabar tot allò que comença i que li impedeix deixar-se un llibre o una pel·lícula a mig camí -per dolents que siguen-, o perquè, simplement, em coneix.
En un sobtat atac de vigília, i demostrant una capacitat de reacció encomiable, el personatge s’acaba d’alçar; s’ha assegut a una taula, s’ha fet una cigarreta de tabac solt i, seguidament, s’ha posat a fumar cara cap a mi. Sembla que les microbecades intercalades han aconseguit de desvetllar-lo definitivament, per bé que el seu rostre encara necessitarà una dormida de veritat per recuperar una expressió mínimament neutral.
Didac Botella i Mestres
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!