La “Big Data”

Un indicador inequívoc de la supremacia total de l’anglès envers la resta de llengües del món és la facilitat que té per generar noves paraules i nous conceptes que, la resta de pobles i llengües, no dubtem de manllevar per una mescla de comoditat, ganduleria i manca de creativitat. D’exemples n’hi ha per donar i vendre: del footing al coaching, passant pel freelance o les tablets.  Una de les darreres incorporacions d’aquesta llarga llista d’anglicismes ha estat el concepte “Big Data” que s’ha convertit, de la nit al dia, en una idea imprescindible per entendre el món on vivim o, més ben dit, per il·lustrar el poder il·limitat de governs i multinacionals per controlar-nos; una mena de “Gran Germà” cibernètic, que interpreta i creua bilions de xifres i dades aparentment incomprensibles.

Tanmateix, ni que siga per una vegada, la llengua catalana té la possibilitat de reconvertir aquest concepte i canviar-li el significat amb un joc de paraules bilingüe: per a nosaltres, la “Big Data” no és un concepte abstracte sinó una data ben concreta i assenyalada del calendari: l’1 d’octubre de 2017. Serà un dia gran, sens dubte. Grandíssim. I allò més divertit és que s’ha convertit en “diada” abans de celebrar-se: tothom en parla d’una manera apassionada. Uns, per assegurar que no es farà cap referèndum; els altres, per insistir en que res ni ningú impedirà que es faça el referèndum. Fantàstic! Ens esperen uns mesos d’allò més apassionants, talment com si es tractara d’una partida d’escacs: mouen la Fiscalia per amenaçar els funcionaris i l’ANC s’hi posa davant per defensar-los; avancen la policia secreta i el Parlament es defensa destapant l’Operació Catalunya; el Tribunal Constitucional amenaça amb l’article 155 i els diputats de la CUP els conviden d’aplicar-lo demà mateix. És evident que el govern de Catalunya porta la iniciativa i ha assolit una certa posició d’avantatge en aquesta partida però l’Estat espanyol té, innegablement, més peces sobre el tauler. Qui guanyarà? Cal molta sang freda per vèncer aquestes partides però, per damunt d’això, cal ser creatiu: les partides històriques s’han guanyat amb enginy.

Només per l’enrenou geopolític que s’està generant, valia la pena de convocar el referèndum. És impressionant veure dues nacions en erupció, lluitant amb armes legals i conceptuals -i d’altres més “reals” com Fiscalia i Serveis Secrets…- per reclamar el seu dret fonamental a ser. Espanya vol ser allò que porta essent durant tres segles “por justo derecho de conquista” i Catalunya vol ser allò que els catalans decideixin ser “por justo derecho democrático”. És una mena de cataclisme sociopolític de primera magnitud i de conseqüències imprevisibles. En tot cas, viure un procés com aquest -siga quin siga el teu bàndol- i ser-ne testimoni contemporani és un regal de la Història. A gaudir!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *