Per treure’s el barret…

Al llarg de la seua primera etapa com a Secretari General del PSOE, Pedro Sánchez no va destacar per la seua fermesa ideològica ni la seua coherència discursiva. Ningú no sabia per on agafar-lo: un dia pactava amb Ciutadans i defensava la “indivisible unidad de España” i, l’endemà, negociava amb Podemos i declarava que “España era una nación de naciones”. Òbviament, aquests vaivens ideològics van minvar el seu crèdit polític i la paciència dels seus companys de partit, que s’acabarien esgotant definitivament després dels pèssims resultats del PSOE en les darreres eleccions. A partir d’aquest moment, la història és ben coneguda:  l’emboscada del Comité Federal d’octubre, la dimissió de Pedro Sánchez com a Secretari General del PSOE, la infame gestora i la seua descarada aposta per Susana Díaz… I el procés de primàries, que ho tornaria a capgirar tot.

El terratrèmol polític que ha viscut el PSOE durant els darrers mesos donarà feina a una generació sencera de politòlegs: han passat tantes coses i tan grosses que Déu sap quantes tesis doctorals caldran per poder explicar-ho amb un mínim rigor. Ara bé, si em demanaren que triés allò que m’ha semblat més extraordinari de tot plegat, no tindria cap dubte en assenyalar, decididament, el coratge de Pedro Sánchez. Més enllà de la simpatia i l’afinitat ideològica que hom puga sentir pel -novament i per segona vegada- Secretari General del PSOE, cal reconèixer-li una valentia personal i política fora d’escala; fins i tot, un tant suïcida. Després d’haver perdut dues eleccions seguides optenint els pitjors resultats de la història del PSOE, haver estat traït per la seua mateixa Executiva -tot obligant-lo a dimitir com a Secretari General amb una maniobra maquiavèl·lica que ratllava la il·legalitat- i haver-se vist obligat a renunciar a l’acta de diputat per mantenir el seu famós “No es No!” a Rajoy; després de tot això, una persona normal s’hauria retirat de l’escena política sense fer soroll, assumint que contra tants elements no pagava la pena lluitar. Tanmateix, Pedro Sánchez va decidir, en una rampellada de coratge polític ben inusual, continuar la seua lluita en solitari, contra tot i tothom. Tenia el temut “aparato” del PSOE, la gestora, els dirigents històrics, els líders terriotrials i els grans grups de comunicació -amb El País al capdavant- en contra. Havien decidit liquidar-lo i, fins i tot, van convèncer la seua mà dreta -Antonio Hernando- per tal que l’abandonés i l’enfonsés encara més en la seua misèria i solitud. Ningú no donava un cèntim per Pedro Sánchez… llevat d’ell mateix. I uns mesos després, quan va anunciar que es presentaria a les primàries per recuperar la secretaria general que li havien pres, aquells qui l’havien defenestrat el miraren amb condescendència sense disimular el riure i pensaren: “Susana lo aplastará”.  La dona va asumir el paper de piconadora amb molt de gust i, unflada pel seus poderosos valedors, va mostrar una prepotència i seguretat insultants, repetint a tort i a dret que a ella “solo le valía ganar, ganar y ganar”.  Ves per on, però, que Pedro Sánchez tenia una fona amb la pedra dels militants a punt i, d’un sol llançament, féu caure en redó la Goliath socialista. Una setmana després, encara hi ha qui es frega els ulls per assegurar-se que no ha estat un miratge. Un home tot sol, amb el coratge com a única arma, aixafa un poderòs exèrcit de barons, banquers i editors. Increïble… Talment, com si es tractés d’un relat bíblic.

Per treure’s el barret…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *