TocDeQueda

Torne de la Fira del Llibre travessant Vivers. Marcel m’acompanya a la motxilla, admirant l’espectacle. És sempre una delícia passejar per uns jardins tan amables, a la vista i a la memòria: són tantes les anècdotes viscudes entre les incomptables bardisses i els arbres centenaris que configueren el parc… Segueix un camí de terra que condueix a una porteta d’eixida, a la vessant oest de Vivers. I, tot just tombar a l’esquerra per enfilar la recta de sortida al carrer, me n’adone que la porta és tancada amb un cadenat. M’hi acoste una mica més per assegurar-me’n, car és una porta que, normalment, està oberta. Fan obres a la vorera. Tot aclarit. Tanmateix, abans de fer mitja volta, em sorprén un esguard que mai abans no havia vist, tot i ser una eixida que freqüente sovint per estar al bell davant de la casa del meu estimat Jesús. A la meua esquerra s’obre un espai grandíssim, al qual, encara no s’hi pot entrar perquè un reixat metàl·lic hi impedeix el pas. Copsen l’espai i la llum que s’hi veuen ja que, fins fa ben poc, aquest caminet era una mica desangelat i fosc a causa del mur de l’antic zoològic que el limitava. És -de seguida ho entenc- l’ampliació de Vivers, que acostarà els jardins fins als contraforts del magnífic Museu Sant Pius V. I, sense voler, el negatiu d’aquesta inesperada i fantàstica imatge es converteix en una mena de metàfora política de la València de Rita Barberà.

El lamentable zoològic de València, famòs arreu del món per la seua decrepitud, s’ubicava precisament als terrenys on ara s’hi està treballant per ampliar els jardins de Vivers. Afortunadament, va tancar les seues portes l’any 2007 i va traslladar els maltractats animals al Bioparc on, si més no, gaudeixen d’unes condicions de vida més raonables. No sé si sabeu on vull arribar… Del 2007 -any del tancament del zoològic- fins al 2015 -any de la “hòstia” de Rita Barberà a l’Ajuntament de València- passaren vuit anys, coincidint amb dues legislatures completes. La pregunta és: tan difícil era fer aquesta intervenció? Ara, ja sabem la resposta: no. En menys de dos anys de legislatura, l’equip de Ribó està a punt de fer realitat una ampliació que clamava al cel. Tampoc era tan difícil dissenyar i executar l’anell ciclista de València o adecentar el maltractat barri de Malilla amb una gran zona verda i horts urbans. Ni iniciar la peatonalització del Casc Antic i l’entorn de la Llotja i el Mercat Central. Ni obrir el balcó de l’Ajuntament a veïns i visitants. Ni tancar la plaça de l’Ajuntament l’últim diumenge de cada mes per fer activitats de tota mena. Ni rehabilitar el refugi antiaeri de la guerra civil que hi ha al consistori i obrir-lo al públic. Ni iniciar les obres del Parc Central. Ni tantes i tantes altres coses que s’han fet en menys de dos anys. Ara, hem descobert que, tècnicament parlant, no era tan difícil. Calia, però, entendre la ciutat com un lloc per viure i conviure i no com un aparador de “Grandes Eventos”. Tanmateix, bé podrien haver fet ambdues coses ja que la gran majoria de les inicitives que s’estan duent a terme no demanen de grans inversions. Fins i tot, les podrien haver compaginat amb la corrupció i el balafiament de diners públics que tan asiduament practicaven i haver-ne tret alguna comissió. I, doncs? Per què no ho feren? Per què no atengueren mínimament les necessitats urbanes dels ciutadans? És trist de concloure però, més enllà de l’amiguisme, el luxe i la corrupció que imperaven a l’Ajuntament, el tret més característic dels darrers governs de Barberà fou la deixadesa. Tanta majoria absoluta i tan de fer allò que els venia en gana, els féu avorrir això de governar. “Qué pereza!”, pensaria Rita cada matí que agafava el cotxe oficial per fer 800 metres i anar a l’Ajuntament. I això que ningú no sap massa bé què feia al seu despatx perquè ni tan sols tenia ordinador. Havien, literalment, abandonat la ciutat a la seua sort: València funcionava per inèrcia. Pura deixadesa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!