TocDeQueda

Pensaments, anècdotes i paraules aproximades

7 de gener de 2017
6 comentaris

Premi “Llegir”

Novembre de 2016. Torne cap a casa caminant després d’haver fet un parell d’encàrrecs. I, tot just amb les claus del portal a la mà, rep una trucada d’un número fixe desconegut. “-Didac Botella…?”, diu la veu d’una dona. “-Sí, jo mateix!”, responc una mica intrigat. “-Mira, truque de la Fundació Bromera i era per comunicar-te que has guanyat el 2n Premi Llegir“. A partir d’aquest moment, un petit calfred em recorre tot el cos i se m’escapa l’entusiasme per la veu. Sempre fa goig de guanyar un premi literari, sobretot si no eres ningú en aquest món. I, per aquest motiu, que un jurat qualificat valore les teues paraules i els atribueixi un premi és quelcom ben especial. I pensar que l’escrit que vaig presentar feia més de 5 anys que volia escriure’l… M’hi havia posat un parell de vegades però no hi havia manera. I quan vaig saber del premi Llegir em vaig prometre d’enllestir-lo i acabar amb el petit calvari que suposa tenir una idea, unes paraules, esperant el seu moment durant tan de temps. Sens dubte, ha pagat la pena l’espera.

PD: Aquells qui tingueu curiositat, podeu llegir l’escrit premiat tot seguit.

LLIBRETAT

 Els menuts i les menudes de 2n comencen un nou dia, a l’escola i a la vida. Ainhoa, Sophian, Santino… Els més matiners apareixen amb els primers compassos de la música i, poc a poc, el passadís es converteix en un riu d’animetes que s’endinsen a les aules amb l’alegria perenne dels infants. Diego, Enya, Germà… La gran majoria m’abracen amb estima abans d’entrar a classe; d’altres, com Aroa, hi entren d’una manera més discreta, mirant-me de reüll amb timidesa. Mauricio, Nerea, Samuel… I, en un tres i no res, la nostra classe s’ompli de motxilles de colors i paraules animades. Sergio, Chantal, Gecho…

 Un cop asseguts, Hadil alça la ma amb energia: són ells qui han de començar la classe, no el mestre. Ho saben fa temps. Poden explicar o preguntar qualsevol cosa: un dubte, un desig, una idea. “Ahir vaig anar al Bioparc i vaig vore elefants!”, diu Hadil amb entusiasme. La seua intervenció genera un petit rebombori a l’aula: n’hi ha molts que també hi han estat. Tot seguit, demane Hadil que explique amb més detall la seua visita i, després d’enumerar un munt d’animals exòtics, afegeix alarmada: “Els animals estan solts i es poden escapar!”. De nou, la classe s’esvalota: “És mentida!”, “No poden escapar-se!”, afirmen molts companys en un to una mica burlesc. Hadil queda un poc cohibida i tracte de defensar-la: “Sembla que es puguen escapar però, realment, no poden… Igual que vosaltres!”.

 L’estrafolària comparació deixa perplexa la classe. Abdelaziz, però, no s’està de dir allò que pensa: “Nosaltres sí que podem escapar-nos!”, diu amb un somriure entremaliat. “Sí?”, responc jo. “De classe, pot ser… Però no de l’escola!”. Els alumnes s’exciten i comencen a parlar de llocs al pati on podrien botar el mur i sortir al carrer, deixant anar la seua inesgotable imaginació. La divertida anècdota em permet de conduir la conversa envers la idea de llibertat. “Si esteu tancats a l’escola, sou lliures? Quina paraula més estranya, eh? Llibertat… Què penseu que…”. I, quan encara ressona l’eco d’aquest mot per l’aula i el pensament dels infants, ocorre una cosa extraordinària: Aroa, que mai no diu res, aixeca el braç. Ature el meu soliloqui i li done la paraula: que parle Aroa és molt més important. I, després d’una llarga pausa, la xiqueta aconsegueix de vèncer la vergonya i, sense voler-ho, fa una pregunta prodigiosa: “Què és la llibretat?”.

 La classe esclata de riure. “Ha dit llibretat!”, exclamen alguns entre xiscles i rialles. Fan broma d’Aroa perquè s’ha equivocat i ha inventat un mot que s’assembla a “llibreta”. Jo, però, he quedat fascinat: em sembla una troballa fantàstica. “Bravo, Aroa! Un 10!”, dic en veu alta per descol·locar els alumnes i aturar unes bromes que, sense voler, fan encara més menuda la petita Aroa. Desbordat per l’emoció, escric la paraula a la pissarra en lletres majúscules i demane màxima atenció a la classe. “Aroa acaba de fer un descobriment extraordinari!”, declare magnànimament. Els alumnes fan cara de no entendre res però l’emoció amb la que parle els encomana una gran curiositat. “Què és una persona lliure?”, els pregunte sense esperar cap resposta. Seguidament, tracte d’aproximar-los el concepte de “llibertat” a partir de paraules una mica més concretes i familiars: pensar, raonar, aprendre, imaginar… “I qui ens ajuda a ser lliures? Qui ens ajuda a pensar, raonar, aprendre…?”. Nerea alça la mà: “El mestre!”, diu decidida. No puc evitar de riure’m. “I si no està el mestre?, dic mentre m’acoste a la pissarra. I, envoltat d’una gran expectació, encercle la paraula “LLIBRETAT” per la meitat. “Llibre!”, diu la classe a l’uníson. Heus ací el gran descobriment d’Aroa: els llibres són la clau per assolir la llibertat. Debatem, com hem fet tantes vegades, sobre la importància de llegir, d’aprendre i gaudir amb els llibres i la lectura. “Com més llegiu, més lliures sereu. Per això, llibretat hauria de ser un sinònim de llibertat”, dic amb certa solemnitat. I, per tancar el magnífic debat, demane un fort aplaudiment per a Aroa i la meravellosa paraula que acaba d’inventar. De nou, la classe s’embolica de soroll i alegria; fins i tot, algunes amigues s’alcen i l’abracen. I l’esclat apassionat de l’aula dibuixa, finalment, un petit somriure en els llavis d’Aroa que m’omple de joia. Riure també els farà lliures.

  1. Hola!! Parle en nom de ma mare. Soc Cecilia, la filla de Cecilia la botiguera!! El altre día, buscan en la llibreria vam trobar el teu llibre de La illa del teatre i es vam preguntar q era de tu. No hem trobat el teu correu per poder parlar amb tu. Sols volia saber q ha segut de la teua vida. Espere q estigues be i que pugam parlar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!