TocDeQueda

De les quatre estacions de l’any, la tardor és, sens dubte, la més captivadora. Les tènues vesprades de setembre albiren una canvi de cicle. Els colors, l’oratge, les fulles, la gent… Tot sembla apagar-se, en previsió d’un hivern que ja no tardarà. Els dies s’acurten inexorablement, atemorits per la pluja amenaçant; els arbres queden orfes de fulla i agafen un aspecte moribund, d’enorme tristesa; els animals cerquen raser allà on poden advertits pel record que tenen del fred; i les persones s’apropen als amics per compartir una pena que no saben d’on ve.
L’escola no és aliena a la miscel·lània de colors i sentiments que suposa la tardor, i la nostàlgia envaeix el teu estat d’ànim. Els capvespres gelats s’avancen cada dia més i quan arribes a casa ja és fosc: l’impuls d’amagar-te al llit és difícil d’evitar. El cansament t’assetja: no tens ganes ni de llegir. I el difícil treball d’educar, sempre envoltat de dubtes i d’incògnites, sembla encara més inviable. Una discussió amb un company, una classe desbaratada, uns pares incomprensius… Tot t’afecta sobremanera. Però a l’escola, tenim la sort de les mestres d’Infantil, que decoren els passadissos amb els treballs que fan a classe: ara un mural de fulles, ara un arbre de paper; ara, una panera de fruites, ara uns dibuixos de tardor. I, com no, l’entranyable Castanyera. Els menuts hi posen la seua inigualable mestria artística, lliure de qualsevol estereotip, i les seues mestres l’aprofiten com ningú altre sabria, amb la seua inesgotable capacitat de treball. Què faríem sense elles?

A l’escola, tenim la sort de les mestres d’Infantil; del seu afany incansable per oferir els i les menudes una escola plena de vida i d’experiències. Sobretot, però, tenim la sort dels xiquets i les xiquetes; la sort del seu somriure; la sort de les seues paraules i de la seua curiositat. Si no fora per això, qui voldria ser mestre a la tardor?

* Reeditat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!