TocDeQueda

Maig de 2015. Unes setmanes abans de les eleccions municipals i autonòmiques em faig interventor de Compromís. M’hi empeny la curiositat de conèixer els budells del sistema electoral i l’afany per fer fora el PP de les institucions valencianes. Dos dies abans dels comicis, assisteix a una reunió informativa i replegue les credencials. El comité electoral ha decidit ubicar-me al CEAM -Centre Especialitzat en Atenció al Major- de Jorge Juan, al número 24 d’aquest mateix carrer. Sé que el carrer naix a la Gran Via Marquès del Túria però no sé exactament a quina altura. Sense fer-ne massa cas, guarde tota la paperassa i faig cap a casa.

El dia 24 de maig de 2015 em lleve molt d’hora i vaig a buscar el carrer. Són les 7’30 del matí i no s’hi veu una sola ànima pels carrers. Baixe per la Gran Via fins que trobe Jorge Juan. I quan sóc al xamfrà del número 24, em sorprén un dels edificis més emblemàtics de València: el Mercat de Colon hi és al bell davant. De cop i volta, me n’adone de tot plegat: m’han enviat a territori hostil, al mateix cor de la València més “pija” i conservadora. En un primer moment, maldic en silenci els organitzadors de Compromís per haver enviat una persona sense cap experiència ni electoral ni política -m’havia adherit a Gent de Compromís feia poc més de sis mesos- al feu conservador per excel·lència de la ciutat. Tanmateix, a mesura que avança el dematí, me n’adone que passar el dia en aquest col·legi electoral serà tota una experiència sociològica. La meva sospita es confirma amb els primers votants: polos al coll, barrets estrafolaris, menuts ultramudats… És, realment, un espectacle ben entretingut. I, entre els personatges de tota mena que van apareixent i les converses superficials que mantinc amb la resta de companys de la mesa, les hores passen volant. Mancava, però, el plat fort de la jornada. I fou la interventora del PP -una dona de 70 anys- qui, després d’una breu conversa telefònica, em dona la primícia: “Ahora viene Rita”, em diu sense cap emoció. Quede una mica descol·locat.

La notícia em fa venir un petit calfred i, de seguida, surt al carrer per comentar-li la imminència de la il·lustre visita a un dels policies nacionals que s’estan al col·legi electoral i que, val a dir-ho, és un home ben simpàtic amb qui he establert una certa confiança circumstancial. Quan li dic la nova, fa broma dient-me que haurà de practicar una mica la salutació marcial, que això de quadrar-se fa temps que no ho fa. I, poc després d’aquesta petita conversa, albirem un grupuscle de gent ben atapeït que ve del mercat i s’acosta cap a nosaltres, on hi destaca la inconfussible silueta roja de l’alcaldessa. El sèquit creua el carrer i, abans d’entrar al col·legi, Rita Barberà s’atura davant de mi, em mira amb incredulitat i exclama: “Ah, también estais aquí?”. La pobre no s’esperava trobar l’enemic a casa. M’agafa una mica desprevingut i responc amb un somriure d’orella a orella. L’havia vista milers de vegades a la televisió però és el primer cop que la veig de tan a prop, a un pam de mi, i em sorprén la seua cara envellida i el gruix de maquillatge que l’empastifa. I, abans d’endinsar-se a saludar els seus, em torna a dirigir la paraula, amb un sarcasme insultant: “Me han dicho que hay un partido que está haciendo muchas trampas, eh!”. Evidentment, l’acusació de l’alcaldessa em deixa fora de joc, dialècticament parlant: no m’esperava cap comentari, menys encara d’un cinisme tan exagerat. Afortunadament, però, el policia nacional sí que reacciona a temps: “Aquí nadie está haciendo trampas, alcaldesa”, li espeta amb certa contundència, mentre Rita desapareix porta endins fent veure que no l’ha escoltat.

Així de grollera i prepotent era Rita Barberà al natural. Si més no, li haurem de reconèixer una virtut: la coherència. Durant més de vint anys, va governar València amb la mateixa actitud. DEP.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!