2740 grams de vida…

Mire Marcel i pense embadalit: “No pot ser…“. Davant de mi, jau adormit un ésser viu al qual Altea i jo hem donat vida. La meva aportació ha estat insignificant però decisiva; la d’Altea, un autèntic miracle. Per què cercar déus omnipotents i abstractes quan són les dones les autèntiques divinitats de la història humana? És Altea qui ha fet la vida; qui l’ha atorgada; qui ha construit cada cèl·lula de Marcel amb el seu cos, el seu amor i la seua il·lusió al llarg d’un passeig vital que, si l’heu recorregut, el reconeixereu perfectament: un dia de desconcert absolut; nou mesos d’afanys i patiment; unes hores d’intensitat extrema… I un 6 de novembre que mai no oblidarem.

Torne a mirar Marcel i veig, davant meu, el prodigi de l’existència; la nostra connexió amb els ancestres, amb l’origen de tot plegat. També hi veig, però, el nostre nexe amb l’esdevenir; un passaport cap al futur: l’enigmàtica i divertida continuïtat d’una emprempta genètica que no sé d’on bé ni tampoc sé on va. Mire Marcel i veig un llibre blanc que anirem escrivint amb tendresa i afecció totes les persones que l’envoltem fins que, poc a poc, el nostre fill agafe la ploma i trie la història que vol explicar. Mire Marcel i veig, per damunt de tot, un tresor inexplicable, un concepte inaudit; una realitat que pesa poc més de 2700 grams però que està feta del material més preuat que existeix: la vida.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *