TocDeQueda

A principi de la dècada dels 90, l’antropòleg francès Marc Augé (Poitiers, 1935) va crear un concepte d’allò més original i eficaç per redefinir les urbs del segle XXI: els “Non-lieux” (No-llocs). Aquesta idea, un fantàstic híbrid entre la poètica i la filosofia, fa referència a espais de trànsit, llocs de pas de la ciutat on la interacció humana està totalment anul·lada. El mateix Augé destaca que allò greu no és tan la seva aparició -d’espais sense ànima n’ hi ha hagut sempre a les ciutats- sinó, més bé, la seva trepidant proliferació a les metropolis modernes. Grans avingudes, atzucacs, barris-dormitori, estacions d’enllaç…

A València, també n’hi ha de “No-llocs” i, ahir a la nit, vaig comprovar en primera persona, com de senzill és reanimar un d’eixos espais inherts i degradats, aparentment hostils a qualsevol activitat humana que implique relació. Des que tinc memòria, el túnel de la Gran Via de les Germanies ha estat un punt negre -en tots els sentits- de la ciutat de València: creuar-lo a segons quines hores de la nit era i és endinsar-se en una mena de curtmetratge de terror: el soroll estrident dels automòbils, la penombra, les parets guixades i brutes…  És per això que quan Ximo Rojo -Director de Producció del Festival Russafa Escènica– va proposar aquesta iniciativa a la Comissió de Cultura de la Junta Municipal de Districte de Russafa -de la qual en sóc coordinador- no vaig dubtar en donar-li el meu enèrgic suport. Tot el grup de treball -format per vocals de tots els partits i veïns i veïnes del barri- va estar d’acord en aprovar una col·laboració econòmica per a la iniciativa i, tot just ahir, acudírem expectants a la cita. Fou, senzillament, revelador: un piano, una butaca, un parell de cadires, una tauleta de nit amb una llàntia de llum càlida… La transformació era absoluta: l’espai havia reviscolat. Després d’unes paraules introductòries, va desaparèixer el guió i la situació va prendre forma ella mateix: un jove tocava el piano; un altre, l’acompanyava amb un saxo; una dona agafava un grapat de papes; una conversa animada… I els habituals i nombrosos “usuaris” del túnel, no donaven crèdit: les seues cares parlaven admirades.

Qui ho diria… Un poc de música, una mica de llum i un lloc per asseure’s reviscolaren, per unes hores, un dels “No-llocs” més inhòspits de la ciutat de València. No calen diners: calen idees i anhels. La presència de la regidora d’Igualtat, Isabel Lozano -presidenta de la Junta de Russafa- i de Giuseppe Grezzi -regidor de Mobilitat- va servir també per transmetre una idea essencial al nombrós grup de persones que admiraven i, alhora, formaven part del miracle: València també està mutant. Ja no és una “No-ciutat” que viu segrestada per una “No-alcaldessa” i uns “No-regidors”: és una ciutat amable i respectuosa, que vol recuperar espais i llocs per conviure i estimar-se.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!