TocDeQueda
Pensaments, anècdotes i paraules aproximades
La paraula que encapçala aquest escrit no és femenina; he fet servir la seua accepció masculina perquè no és a cap animal que va dirigit aquest escrit. Bèstia, en masculí i en un sentit figurat, fa referència “a una persona rude, intractable, brutal, que es pot assimilar a una bèstia”. I això és el que són tots aquells individus –homes i dones– que s’ho passen bé de veure com un animal pateix. O una persona, perquè qui gaudeix amb el patiment d’un ésser viu està més a prop de ser immune al patiment humà. Quina diferència hi ha?
Sadisme, crueltat, menyspreu, despietat, truculència… Són paraules que collen perfectament amb el perfil psicològic de tots aquells qui acudeixen a veure espectacles on es llança una cabra des d’un campanar o dos gossos s’estripen la carn fins que un es dessagna i mor. Afortunadament, aquesta mena de passatemps macabres fa temps que estan tipificats com a delicte per lleis estatals i europees i només s’organitzen de manera clandestina. Allò inexplicable, però, és comprovar com tota mena de festes taurines han pogut esquivar aquestes lleis i continuen maltractant i sacrificant animals amb diners públics per a gaudi i divertiment de la població. Com és possible aquesta impunitat? Com és possible aquesta connivència? Sempre que he discutit amb gent aficionada als bous al voltant de la indecència de la seua passió m’ha sorprès l’homogeneïtat dels arguments que fan servir per defensar-se; arguments, d’altra banda, certament ridículs i ben poc consistents. “El bou s’ho passa bé, no pateix; mor lluitant, amb honor”. He escoltat innombrables vegades pronunciar aquestes paraules a persones aparentment assenyades. Sempre m’he preguntat si realment algú creu eixa depravada opinió. Fan ganes d’estacar-los una espassa al bescoll per a que puguen comprovar com de noble i agradable és eixa manera de morir. Seguim amb els despropòsits: “Si la festa dels bous s’acaba, s’acaben els bous”. Algú és tan ingenu com per creure aquesta bajanada? De bous, n’hi havia molt abans de que nosaltres baixàrem dels arbres. I, en tot cas, si fos certa eixa afirmació, més valdria que s’extingiren: és preferible que deixen d’existir a que els crien per sacrificar-los públicament i per diversió. Més cinisme: “És una tradició i forma part de la nostra cultura”. En la gran majoria de pobles aquesta manera de divertir-se no té ni trenta anys d’antiguitat i això de formar part de la nostra cultura… Cultura? Maltractar o sacrificar animals com a reclam turístic o patronal no té res de cultural. Qui pot defensar el contrari amb una mínima dignitat i coherència racional? Un bèstia.
Afortunadament, les consultes que darrerament s’estan fent a molts municipis sobre els bous s’estan convertint en l’estocada final de les festes taurines: en una immensa majoria, la gent està votant en contra; és a dir, a favor de la supressió de bous en corda, vaquetes, envolats i d’altres variants macabres de la tauromàquia “amateur”. Els defensors de la “fiesta nacional”, però, lluny d’assumir l’opinió majoritària, inicien una fugida endavant denunciant una conspiració contra els bous i defensant els espectacles taurins en nom de la “llibertat d’expressió”. Quina poca vergonya… Aquest argumentari pueril té un últim element, el trivial: “És que s’ho passem molt bé”. Doncs aprofiteu, colla de bèsties!, que us queden dos dies.
* Reeditat
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No sé qui ets, TocDeQueda. És molt fàcil vessar “opinions” tan radicals i fanàtiques, ofensives i insultants, des de l’anonimat (no sé com Vilaweb consenteix aquesta manca de mal periodisme). El teu escrit destil·la una arrogància i un sentit de superioritat moral que fa pena.
Sembla l’escrit d’un fanàtic o fanàtica animalista en un moment d’excitació. He sentit vergonya aliena.
Benvolgut Antoni:
En primer lloc, jo no m’amague de res. Fent un petit tomb pel meu bloc, podries esbrinar fàcilment qui sóc. D’altra banda, el meu bloc és un bloc de Vilaweb i, per tant, si algú es sent ofès per alguna paraula meua, tindria prou d’enviar un correu electrònic a la direcció de Vilaweb per posar-se en contacte amb mi. Per tant, d’anonimat res de res.
“No sé com Vilaweb consenteix aquesta manca de mal periodisme”. Anem a pams que la frase és ben suculenta. Primera: no és que Vilaweb haja consentit l’escrit, és que l’ha destacat a la pàgina principal al llarg d’un dia. És a dir, l’han considerat un escrit interessant. D’altra banda, em dol de dir però estàs confonent conceptes bàsics. Per a mi és un honor que em consideres periodista de Vilaweb però res més lluny de la realitat. Sóc una persona a qui li agrada escriure. Res més. D’on t’has tret que faig periodisme? I, per cert, no has encertat amb la construcció: “aquesta manca de mal periodisme” seria dir que faig bon periodisme.
“Opinions radicals, fanàtiques, ofensives i insultants”. Ja em disculparàs però l’únic que s’ha comportat com un “radical, fanàtic, ofensiu i insultant” has estat tu perquè t’has limitat a desqualificar l’article i la persona que l’escriu sense aportar un sol argument. Ni un! Per cert, ni sóc del PACMA ni sóc animalista. Sóc una persona que està en contra del maltracte animal i que considera intolerable que al segle XXI encara hi haja persones que gaudeixen veient com es sacrifica un animal per pura diversió. Pel que veig, tu eres una persona que n’estàs a favor. Tu mateix! Per cert, tens animals domèstics? Potser un gosset? Un gatet? Una tortuga? Per què no els poses unes boles de foc al cap o els estaques un ganivet a l’espinada davant de tota la família? No, veritat? Això és ser un bèstia, oi? I fer-ho amb un bou es ser civilitzat, oi?