TocDeQueda

Vol FR 6349 Venezia-Barcelona, 28 de març’16

Som al bell damunt del mar Mediterrani, en algun punt del golf de Lleó. Tornem de Venezia, després d’haver passat tres nits i dos dies sencers a la ciutat de les góndoles i els canals. M’ha sorprès la seua bellesa; he de dir-ho. Havia vist un munt d’imatges en revistes i pel·lícules però visitar-la durant uns dies m’ha revelat un dels seus secrets: Venezia és una ciutat que no es pot entendre ni imaginar si no es trepitja. L’aigua ho condiciona absolutament tot: els desplaçaments, l’orientació, l’oci, els serveis públics… És una qüestió que m’ha voltat pel cap durant la meva estada. De fet, més enllà de l’incomparable encant que li atorga al casc antic, no veig cap avantatge en el fet d’estar envoltats d’aigua. Actualment, aquesta circumstància -pràcticament única al món- és un reclam turístic de primer ordre, fins al punt d’haver convertit el turisme en la principal font d’ingressos de la ciutat. Tanmateix, el turisme -tal i com l’entenem avui en dia- és un producte del segle XX. I doncs? Per què aquesta anomalia urbana la va convertir en una de les ciutats més importants del Renaixement?

Des d’un punt de vista logístic, tot són inconvenients, car la dependència del continent pel que fa a tota mena de suministres -pedra, animals, fusta, queviures…- devia ser notòria des de bell antuvi i, tot, s’havia de distribuir en barca fins a les mateixes portes de cada casa. Supose que l’únic avantatge era, precisament, la seua ubicació privilegiada que la va convertir en el port de mercaderies més important de l’Europa dels segles XV i XVI. Aquest privilegi, però, també l’exposava a continus saquejos i invasions marítimes de corsaris i d’altres imperis perquè, llevat de les muralles del Arsenale -actual Museu d’Història Naval-, no hi ha cap construcció defensiva que protegís els venezians de possibles atacs: els pirates podien assaltar les cases fent un bot des del mateix vaixell.

És evident que les meves divagacions de turista ignorant són limitadíssimes i mancades d’una mínima consistència i rigor. Tanmateix, després d’haver-la voltada i observada incansablement i amb delit, continue pensant que l’aigua que envolta Venezia i que s’hi endinsa, tot convertint-la en un magnífic laberint de ponts, canals i carrerons, li comporta molts més problemes que no pas beneficis. Sense anar més lluny, el fenòmen de l’Aqua Alta que, de novembre a març, sol negar amb dos pams d’aigua places i carrers, tot comportant notables maldecaps als veïns i comerciants de la ciutat. Això sí: els turistes, de nou, encantats de poder viure un fenomen tan curiòs i sorprenent. No hi veig, doncs, cap avantatge: estar envoltat d’aigua salada, a priori, no facilita el desenvolupament; ans al contrari. En tot cas, insisteix: Venezia és un encant; una autèntica meravella. I és, probablement, eixa bellesa inaudita; les portalades arran d’aigua amb escalons que s’hi enfonsen; els mil i un reflexos que et regalen els canals; l’amable soroll de les aigües; el moviment sinuós i pausat de les gòndoles… És aquesta bellesa incomparable la que va seduir la noblesa de mitja Europa i la va empènyer a construir-hi palaus i cases senyorials per poder-hi viure o, si més no, passar-hi llargues temporades. Als turistes del segle XXI no ens arriba per comprar-nos un palau a Venezia; ni tan sols, per passar-hi llargues temporades… Altea i jo, però, estem igualment satisfets: durant uns dies hem pogut admirar un espectacle urbà d’una anomalia fascinant, inigualable.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!