TocDeQueda

El passat 29 de febrer vam celebrar l’aniversari d’Altea amb la magnificiència que bé demana l’efemèride: després de quatre anys d’espera, el calendari recuperava el dia del seu naixement. Organitzàrem una festa sorpresa a La Finestra, on l’esperaven sa mare, son pare, el seu germà i un bon grapat d’amics i d’amigues de sempre. El dia no acompanyava per fer un sopar  -dilluns feiner- però tots hi acudiren de bon grat, conscients que l’ocasió bé demanava un petit sacrifici. La preparació fou molt meticulosa per tal que Altea -experta en detectar sorpreses- no sospitès res. Un cop a taula i ben sopats, van aparèixer els regals: un llibre d’Astèrix i Obèlix, un lot de plastilina, un mòbil d’una gavina de fusta… El regal que més la va emocionar, però, foren uns llibres que s’ha mare li havia embolicat en paper de colors; uns llibres -exactament els mateixos- que ella havia llegit quan era menuda… A l’edat de 8 anys, concretament. També tenia forma de 8 l’espelma que hi havia al mig del pastís i que va bufar mentre cantàvem: “Moltes fe-li-ci-tats…”. I és que 8 anys només és fan una vegada a la vida… O dues!

Els seus amics i amigues li feren també un regal adient a la seua edat: unes esportives que necessitava. I jo, li vaig regalar un viatge amagat en un munt d’eixes lletres que es posen a la nevera. Li vaig dir: “-Un país i una ciutat”. Tot just començar a moure i combinar les lletres damunt la taula, però, son pare, malgrat que hi vaig afegir tres lletres “fantasma”, va desxifrar l’enigma en un tres i no res: itàlia, venezia. Tanmateix, faltava un regal; una sorpresa en forma de paraules que havia escrit per ser llegida davant de tots els qui acompanyàvem Altea en el dia del seu vuité aniversari. Hi havia, però, massa embolic al bar i no era qüestió de demanar silenci. Les havia de llegir son pare sense que Altea sapiguès qui les havia escrites però no vaig trobar el moment. Un cop a casa, Altea les va escoltar abans d’adormir-se però, d’alguna manera, les paraules quedaren orfes. Ara, tindran una segona oportunitat…

Ara que fas 8 anys…

 Ara que fas 8 anys i que comences a fer-te gran, ens agradaria escriure’t unes paraules ben especials; uns mots senzills i emocionats que et facen companyia un dia tan assenyalat i t’acompanyen, d’ara endavant, pel màgic camí que va dibuixant la teva vida. Aquestes paraules, però, volen –sobretot– convidar-te d’agafar-la; de prendre-la; d’esprémer-la… Perquè és ben teva, la vida.

Tot t’espera, Altea; tot allò que vulgues imaginar, t’està esperant, amagat entre els teus somnis i l’extraordinari laberint de realitat que t’envolta. No ho oblides mai, això: sovint, la vida es disfressa amb les màscares més insospitades. Bé podria ser que el teu afany per l’activitat física et convertís en una gran atleta escolar i també –per què no?– en una excel·lent ballarina de Lindy hop; qui sap si darrere d’eixes plantes que tan t’agraden no s’amaga una carrera universitària plena d’excel·lents i matrícules; d’altra banda, no seria estrany que eixa curiositat que tens per conèixer altres llengües i països acabés convertint-se en una beca Erasmus… I ves a saber si la gran estima i curiositat que sempre has mostrat envers la natura i els animalets no es convertiran, el dia de demà, en una tesi doctoral. Mai no ho oblides: la vida pot estar amagada en qualsevol racó i forma del món que t’envolta i mira.

Passaran els anys i t’aniràs fent gran; no tingues por a fer-te gran. És tan o més bonic que ser menuda. Viuràs un munt d’experiències inoblidables : t’esperen mil i una aventures a l’escola i a l’institut; un munt de viatges amb els teus pares i el teu germà; moltes vesprades d’estiu al costat del teu estimat iaio… Potser, quan sigues més gran, faràs l’Interrail amb les teues amigues de l’ànima; i potser viuràs a Praga i coneixeràs un xic ben alt i templat; potser recorreràs Menorca i Formentera en bicicleta i qui sap si algun dia visitaràs contrades tan llunyanes com Cambodja o Vietnam. Tanmateix, no sempre tot serà bonic… També viuràs algun moment per oblidar… Sí: de vegades, la vida es capgira, es torça i tot, de cop i volta, s’entristeix. Són les ombres que, necessàriament, ha de tenir una vida plena de llum com la teua. No te’n desitgem massa, d’eixos moments. Algun, però, n’hauràs de viure. És llei de vida. I quan un d’eixos núvols feixucs i grisos t’empaite, no t’has d’angoixar; ens tindràs sempre a nosaltres; a les persones que t’acompanyem en aquesta travessia. Algunes des de la distància; altres, sempre presents; però estarem per tu, tan si ens necessites com si no. Sempre hi haurà algú preparat per fer una broma o convidar-te a sopar. Si no és ta mare, serà ton pare; si no és el teu germà, serà una de les moltes i bones amigues que tens; si no és un amic, serà un dels molts xicots amb qui gaudiràs del cos i dels sentiments. Ves a saber si quan faces 32 anys, un d’eixos xicots que t’estima tan i tan, i amb qui comparteixes la vida fa temps, et sorprendrà organitzant-te una festa d’aniversari amb tota la teua gent. I ves a saber si, fins i tot, s’atrevirà a escriure un petit text i li demanarà ton pare de llegir-lo, per fer-te sentir especial, tu que tan t’ho mereixes.

Moltes felicitats, Altea, ara que fas 8 anys i que tens tota una vida per davant…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!