TocDeQueda
Pensaments, anècdotes i paraules aproximades
Ahir, vaig seguir amb molt d’interès el darrer programa de “Salvados”. De nou, Jordi Évole demostra la seua mestria audiovisual, testimoniant la cruesa de la violència de gènere sense caure en el sensacionalisme o la provocació; des del respecte i la serenitat pero sense amagar res, mostrant-nos sense filtres la dramàtica realitat que viuen les víctimes i el laberint psicològic, emocional i conductual en el qual s’han perdut els botxins.
És difícil de triar allò més destacat d’un programa tan intens, conceptualment i social. Tanmateix, les paraules del psicòleg Jorge Freudenthal em van semblar especialment demolidores: “Los maltratadores no están enfermos; es una ideología, una forma de pensar”. És la clau, l’essència de tot plegat. Les conductes violentes i execrables dels homes contra les dones estan immerses dins d’un context que les fa possible i les explica. Són accions individuals, consumades per adults que responen pels seus actes. Com va dir el psicòleg, però, tractar-les individualment, com si d’una patologia es tractès, impedeix d’afrontar l’origen del problema, allò que les alimenta: els fonaments masclistes des d’on s’aixequen les societats modernes.
Malgrat tot, un altre moment del programa em va colpir sobremanera. És probable que la seqüència passara inadvertida per a la gran majoria d’espectadors. A mi, però, em va deixar perplex. Parlava Marina, una educadora d’Elx. El seu testimoni també fou dramàtic. “Lo que duele es la dignidad; las hostias, a los diez minutos dejan de doler. Que te despojen de tu dignidad es lo que duele; eso no lo olvidas nunca, te acompañará toda tu vida”. Són unes paraules devastadores. Marina, però, no perdia el bon humor i, això, probablement, ha estat la medecina que l’ha guarit i li ha permès de seguir endavant després d’una experiència vital tan esfereïdora. Tanmateix, juntament amb les seues paraules, allò que em va impressionar fou veure el penjoll que duia al coll mentre les pronunciava: un crucifix. Hi vaig estar rumiant tota l’estona. Recordava les paraules de Jorge Freudenthal sobre la responsabilitat del context social en la xacra de la violència de gènere i no podia deixar de pensar en la responsabilitat directa que ha tingut i té la religió cristiana i l’església catòlica en la construcció dels fonaments masclistes de la nostra societat. De fet, l’església ha estat la guardiana del patriarcat i de la discriminació de la dona i, malauradament, encara ho és avui en dia -dubte que el bo del papa Francisco puga canviar res…-. Òbviament, no parle dels cristians de base ni d’associacions o col·lectius cristians progressistes; parle de la institució i dels seus dirigents, que imposen convençuts i sense avergonyir-se -per coherència històrica i tradicional- una doctrina i costums marcadament sexistes en les seues pregàries i missatges ecumènics. Per això, em va colpir de veure al coll de Marina un símbol que, lluny de defensar les dones, ha estat sempre còmplice de la seua repressió.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Un aclariment: El que duia al coll aquesta dona no era un crucifix, era una creu. La creu és un símbol que és “admès” per la majoria dels cristians (catòlics romans inclosos); i per altres cristians (pocs, però) és un símbol de tortura, del qual no s’ha de fer cap tipus d’apologia o propaganda.
El crucifix és Jesucrist clavat a la creu, i aquest és un símbol especificament catòlic romà. Als altres cristians no ens agrada massa aquest símbol.
Un altre símbol del cristianisme, sovint utilitzat pels evangèlics, és el peix. Aquest símbol és un dels primers coneguts per referir-se als cristians.
Als fonaments escrits del cristianisme (la Bíblia) no podem trobar cap raó per discriminar la dona. Que una institució humana (l’Església católica romana, o qualsevol altre) faci ús d’un discurs discriminatori no implica que es fonamenti amb la Paraula i els decrets dívins.
Atentament
Benvolgut Riudoms:
Gràcies de nou pels aclariments teològics. Vosté en sap un fum i jo no en sé pràcticament gens. La veritat és que desconeixia les grans diferències conceptuals que hi ha entre la creu i el crucifix. En tot cas, la imatge no em va permetre de distingir-ho i vaig assumir que la creu hi portava Jesucrist.
D’altra banda, les seues observacions m’han empès a realitzar un petita recerca que m’ha deparat una nova sorpresa envers el Cristianisme: desconeixia que hi havia al Gènesi dos relats referents a la Creació. El primer parla de la “creació de l’Home i la Dona sense fer distincions ni atorgant privilegis d’un sobre l’altre”. En el segon relat -que és el que coneixia- Déu crea la Dona a partir d’una costella d’Adam, una metàfora claríssima de dependència i submissió. Tan de bo, el primer relat s’haguès imposat en les societats cristianes: de segur que s’hagueren construït amb uns fonaments molt més igualitaris. Malauradament, s’imposà el segon relat i, com deia el maltractador entrevistat al programa, és molt difícil desempallegar-se d’uns costums i uns pensaments quatidians; que formen part inherent de la societat; que els pares dels pares dels pares dels teus pares havien aprés feia molt de temps.
Atentament,
Didac
Gràcies per la seva resposta.
Li he de dir que de teologia no sé gaire cosa. Intento estudiar la Bíblia d’una manera honesta, per treure ensenyaments pràctics i ser conseqüent amb el que Déu espera de mi.
Pel que fa a la hipotètica submissió d’Eva a Adam pel fet d’haver estat creada del costat (“costella”, en moltes traduccions) d’Adam, li deixo l’enllaç d’un breu estudi sobre aquesta qüestió. En resum, ve a dir que el fet de ser creada del costat és señal que és igual a l’home; i que tots dos sexes són complementaris per a una bona vida.
Lenllaç: http://www.lectionary.org/EXEG-Spanish/OT/SOT01-Gen/Gen_02.18-24.htm
Si vol aprofundir en aquest tema, li aconsello aquest altre estudi: http://www.slideshare.net/ebailon/tratado-de-teologia-adventista-capitulo-6
sobre tot l’apartat C de la part I, i la part VI.
De totes maneres, a la Bíblia trobem explicació de la font de tot el mal al capítol 3 de Gènesi (pel que fa a la submissió de la dona vers l’home, el versicle 16 és prou clar). Cal tenir clar que la maldat al món no és cosa volguda per Déu.
Atentament, i gràcies per la paciencia per llegir els meus comentaris. Que amb Déu siau,
Joan