TocDeQueda

Veig per televisió les imatges de Rita Barberà amagada al seu pis de València, espiant darrere la cortina per veure què passa al carrer; eixe “carrer” que, com el seu mentor Fraga, proclamava fins fa no res que “era seu”. Tota la ciutat era seua. Quines giravoltes fa la vida, deu pensar Rita… Set mesos després de la famosa “hostia” ja no pot ni eixir al carrer. Ella, la intocable, la “baronesa” del PP, arraconada al seu pis, després que tots -TOTS!- els membres del Partit Popular de la ciutat de València hagen estat imputats per blanqueig de diners en el marc de l’Operació Taula. Tots llevat d’ella, clar està. Quines coses… Ella no volia ser senadora, volia ser aforada, que no és el mateix. Espavilada és poc. Però, obviament, li ha eixit mal la jugada: la situació és del tot insostenible. Després de l’Operació Taula, el PP sap molt bé el descrèdit que suposa mantenir el lligam polític amb Rita Barberà i li demanaran l’acta de senadora abans que canta un gall. És qüestió de dies.

Veig Rita amagada darrere la cortina de sa casa i no puc evitar de pensar en l’esgarrifosa silueta que veu Marion Crane (Janet Leigh) a la finestra de l’esfereïdora casa de Psicosis, una de les obres mestres de Hitchcock. Veig Rita amagant-se i escolte dins meu la música inquietant de les escenes de terror. I eixa mateixa música deu sentir Rajoy a tothora perquè, per a psicosi, la que pateix tot el PP, espanyol i valencià. El pànic s’escampa com una taca d’oli per la plana major del PP i estic convençut que molts dirigents escolten el famòs “Nyi, nyi, nyi, nyi…” amagat en la melodia d’obertura dels telenotícies. M’imagine Hernando, Soraya, Mahillo… veient les imatges. Veuen Rita asomada i, de cop i volta, ja no hi és. Talment com l’espectador de Psicosis, la por s’apodera d’ells i els paralitza. Pressenten la imminència de l’esglai, del “susto”. On està? On apareixerà? Què dirà? Sí: Rita també té un ganivet de grans dimensions preparat per clavar-lo a qui faça falta; un ganivet d’informació privilegiada i compromesa, esmolat al llarg vint-i-quatre anys d’alcaldia. De fet, tots els càrrecs i dirigents històrics del PP tenen un ganivet esmoladíssim a les seues mans i, ara mateix, se l’estan posant a l’esquena els uns als altres. La psicosi del PP està en una fase irreversible. I, mentrestant, Marcos Benavent, autèntic protagonista d’aquesta pel·lícula de terror de sèrie B, apareix de nou demanant pau i fraternitat vestit d’il·luminat. Si Hitchcock estigués viu, s’indignaria: li semblaria una burla, una trama increïble; massa recargolada i extravagant com per transmetre una mínima versemblança; massa irreal com per produir terror al públic.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!