TocDeQueda

Demà, el Dia de Reis, la meua iaia Adelaida haguès fet 96 anys. Va nàixer l’any 1919 o, com li agradava dir a ella, l’any dels “dos dèneus”. Tanmateix, va morir l’estiu passat amb, gaire bé, un segle de vida. Un dia abans del soterrar férem cap a Elx per reunir-nos amb la família de mon pare i recordar la gran persona que fou. La iaia va estimar els seus néts com si fórem els seus fills i, per això, malgrat les poques hores que em quedaven, vaig pensar d’escriure unes paraules en nom de tots aquells que l’estimàvem. No sabia exactament quina mena de text escriure però la iaia bé mereixia un petit homenatge dels seus néts i, malgrat els dubtes, m’hi vaig posar, conscient que si no ho feia, ja mai no ho podria fer. Ací teniu, doncs, les paraules que vaig llegir davant dels amics i familiars el dia del soterrar de la meua estimada iaia:

Diu un aforisme anònim que “la vida són records i papers”. Com que sóc incapaç d’escriure un text, un paper, a l’alçada de les circumstàncies, permeteu-me de recórrer, precisament, als records, a la memòria. Amb els ulls tancats faig un tomb pel meu passat i veig la iaia a la cuina d’Endefora, la faeneta que deia ella, preparant alguna de les moltes delícies que sabia fer : les tarongetes, l’arròs en costra, les rostidores de sèpia, la ropa vieja… I l’agualimón i el “mantecao”! Mira que n’hem arribat a prendre, eh cosinets! Poals i poals! I se’l fèiem d’un glop, per molt que la iaia sempre ens advertia : “Poquet a poquet, no se’l feu entregue que vos farà mal!”. Però era tan difícil resistir-se… Sobretot quan treia una d’eixes fogassetes que feia ella. Era increïble… Sempre en tenia una amagada en algun racó de la cuina o del rebost. No s’acabaven mai!

Venir a ací, a Elx, era sempre una festa. Eixíem amb el Land Rover a mitja vesprada des de València i quasi sempre arribàvem de nit : mon pare, ma mare i Martina i Núria, les meues germanes. Però no anàvem al carrer Reina Victòria : pràcticament sempre anàvem a la casa de camp directament. Recorde que entràvem per un caminet engalanat amb dos columnes on posava “La Gàlia. Camino particular” : avançàvem pel camí i giràvem pel segon entrant a ma dreta; després, tot recte fins arribar a la casa. Des de lluny, es veia la finestra de la cuina il·luminada i la iaia dins, amb el somriure preparat. Per cert, he de reconèixer que, de xicotet, això de la Gàlia em descol·locava per complet. No faig broma: me vaig passar mitja infantesa intentant entendre quina relació tenia eixa rodalia d’Elx amb Astèrix i Obèlix.

Els records a la casa de la Gàlia són interminables. Tanque els ulls i m’apareix la iaia per mil racons de la memòria : la veig fent-nos el berenar : aquelles llesques de pa redó amb oli, sal i pernil dolç que eren una delícia; la veig cridant “Estiba! Estiba!”, quan volíem entrar per la porta de la cuina, que sempre costava d’obrir; la veig contant-me el conte de Els tres porquets al seu llit quan, de bon matí, s’alçava “el ratolí de sèquia pelut” que era jo quan tenia 4 anys, i me n’anava al seu llit; la veig dient alguns dels incomptables refranys que sabia : “el comer i el arrascar, todo es empessar” o “no dejes ni por sol la capa ni por harto la merienda”; la veig obrint el calaix de l’armari de la seua cambra i donant-me un parell d’ositos de gominola que sempre tenia guardats; i la veig patint quan anàvem a casa de Vicenta l’amiga –la seua gran amiga– a banyar-nos a la piscina… Ja de més major, també la tinc ben present a la memòria. Recorde les llargues estones que passava amb ella mentre m’arreglava alguna samarreta o pantalons amb la seua màquina de cosir; em quedava al seu costat i li preguntava coses de la família, del iaio, de la guerra civil… I de mi, quan era menut! Recorde una vegada que m’explicà que quan era un manyaco que no alçava un pam de terra me vaig enfadar amb ella. Sembla ser que, mentre la iaia estava atrafegada a la cuina fent el dinar, vaig anar a dir-li alguna cosa. La iaia –segons ella– em va dir alçant una mica la veu “Ai, Dieguito, ara no pot ser que la iaia està ocupada!” i va continuar fent el dinar, sense prestar-me atenció. Jo, vaig desaparèixer de la cuina i, una estona després, vaig tornar a aparèixer per a passar comptes… “Iaia –li vaig dir– a tu t’agada que te quiden…?”. I quan la iaia va dir que no li vaig espolsar tot indignat : “Pues a ieguito tampoc!”. Ai, la iaia… Quantes històries i moments se n’han anat amb ella…

Si haguera de triar un record d’entre tots, però, d’entre la muntanya de records que m’apareixen quan pense en la iaia, no hi ha cap dubte de quin escolliria : la Nit de Nadal. Això sí que era una festa! La imatge és inesborrable : ja hem acabat de sopar i el menjador d’Endefora es ple de gom a gom. Cadascú s’asseu on pot –jo, si puc, a les cames de la tia Vicenta– i esperem amb emoció que comence el ritual. Veig als meus estimats cosins Andresín, Ade i Rafalín; i a Casto, Elisa i la Peque; veig a la meua estimadíssima tia Vicenta, que m’agafa amb els seus braços mentre sóc al seu damunt, i també al tio Andrés, que sempre em feia bromes i que tan em volia; veig al tio Casto i a la tia Maruja, sempre somrient; veig als meus pares i a les meues germanes; i veig al iaio Diego, assegut a una cadira. Hi ha una gran expectació i el ritual comença amb les “estrenes” : un a un, anem passant per les cames del iaio que, després de fer-li un bes, farà un somriure ben gran i treurà de la butxaca uns quants bitllets verds i ens els donarà. I, després, el moment més esperat de la nit : la iaia entra a la seua habitació i, uns segons després, torna a aparèixer amb una caixa enorme de cartró on posava “Made in Spain” plena a vessar de regals. Quina emoció! Veig a la iaia amb eixe somriure tan blanc que tenia, mirant-nos a tots, i veig a la persona més feliç del món. I, ara, en aquest precís moment, també veig a Dieguito, que no n’és conscient, però que acaba d’entendre què és una família.

I, des d’ací, des del present, concentre tota la meua energia vital en un pensament per trencar les barreres de l’espai i el temps i fer-li arribar unes paraules a Dieguito. Li dic : “Ves, Dieguito, ves…”. I, de sobte, Dieguito, mogut per una mena de veu llunyana que escolta dins seu i que no sap d’on ve, s’alça del damunt de les cames de la tia Vicenta, creua el menjador replet de tios, ties i cosins, s’acosta a la iaia, l’agafa de la ma i, quan ella mira cap avall amb eixos ulls tan blaus, li diu: “T’estime, iaia…”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!