TocDeQueda

Pensaments, anècdotes i paraules aproximades

31 d'agost de 2015
2 comentaris

Una persona “normal”

Entrada de Moros i Cristians de l’Olleria. Abans ahir al vespre. Hi sóc convidat per una petita carambola: estic a la Pobla del Duc amb Altea passant l’últim cap de setmana d’agost i el meu sogre em demana d’acompanyar-lo en nom de Compromís la Pobla del Duc, a qui l’ajuntament de l’Olleria ha oferit dues invitacions. Finalment, Altea també s’hi apunta i fem cap a l’Olleria tots tres. Arribem a les set de la vesprada i, malgrat que tot és a punt, sembla que l’exèrcit de filades, carrosses i bandes de música encara tardarà en arribar perquè el carrer és ple de roglets de persones que conversen animadament. Aprofite per fer un cop d’ull i veure de “detectar” gent coneguda d’Albaida i de la comarca, on hi vaig treballar de mestre durant set anys. Efectivament: no tarde gens en trobar cares familiars. Salude Juli, professor de l’IES Josep Segrelles d’Albaida, a qui tinc una gran estima. Després, parle amb Josep Albinyana, a qui conec de la revista Crònica, del seu bloc i d’haver compartit diversos actes a la comarca; i també salude Àgueda, a qui vaig conèixer com a secretària a l’Ajuntament d’Albaida i que, coses de la vida, és qui acompanya la presència més destacada de l’acte: Vicent Marzà, conseller d’Educació, Investigació, Cultura i Esports. Àgueda, com si fos un amic qualsevol, em presenta el conseller i, com si es tractés d’un company més de professió, compartim una breu però interessant conversa al voltant de l’escola i l’educació. I això, aquesta proximitat, la normalitat amb la qual el conseller i jo vam compartir impressions, em va sobtar i em féu entendre com de segrestades tenia el PP les nostres institucions.

Vicent Marzà és i vol ser una persona normal i, per això, malgrat la importància del càrrec que ocupa, parla normal, vesteix normal i actua amb normalitat; una normalitat, de la qual, els anteriors governants en fugien com de la pesta: per a Camps, Rita i companyia ser “normal” era i és sinònim de vulgaritat. Als dirigents del PP ja els estava i els està bé de marcar diferències amb la “gent” del carrer. Ells, gaudien de sentir-se “diferents”, tocats per una mena d’aura divina i de poder. Evidentment, eixa diferència, eixa superioritat, no podien demostrar-la dialècticament perquè tots, sense cap excepció, eren i són d’una mediocritat cultural i discursiva exagerada. I, doncs? Com s’ho feien per generar eixa aparença de gurus moderns? S’envoltaven de protocol: escortes, policies, cotxes oficials, assessors de tota mena… El desplegament d’aquesta parafernàlia política en cada aparició pública els feia inaccessibles i, alhora, alimentava eixa aura de persones “especials”, quan l’única cosa que feia era amagar la seua “normalitat” corrupta i perversa. A més a més, potenciaven aquest distanciament mostrant ben cofois el seu opulent vestuari -joies, vestits i rellotges d’alta gamma- i fatxandejant d’amistats importants -empresaris, aristòcrates i famosos diversos-. I, tot, amb l’únic objectiu de justificar els seus inacceptables privilegis, de legitimar el seu despotisme i autoritarisme polític davant d’un poble al qual, en gran part, ja li estava bé aquesta manera de ser i de fer… Fins que la bofetada de la crisi el va despertar i va fer veure els valencians i les valencianes que allò que necessitàvem eren dirigents “normals”, preparats i competents però “normals”, que no s’amagaren darrere de vestits ni cotxes i que, amb els quals, es poguera mantenir una conversa normal, com la que jo mateix -una persona qualsevol- vaig compartir amb Vicent Marzà durant les festes de l’Olleria.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!