TocDeQueda

Castellana di Grotte (la Puglia, Itàlia), 14 d’agost de 2015

S’escolta el soroll inconfundible de les incansables txitxarres, sinònim de calor mediterrani. Malgrat tot, ressona per damunt d’aquest soroll ambient, la veu d’una mena de cantautor italià afincat a l’entrada de la famosa cova que estem a punt de visitar. El cantautor acaba de marxar camí amunt però no tardarà en tornar a l’atac perquè ha deixat la seva guitarra recolzada a la taula. Així és: la seva veu torna a retumbar pel meu darrere i, ara mateix, ja és assegut cantant una -supose- cançó popular. L’home sembla més bé una mena de còmic o joglar bastant peculiar, a dir de la seva veuota, els seus carraspeigs i la seva pronunciada arrítmia musical i melòdica.

Som a la Puglia, una regió del sud d’Itàlia, més coneguda per la seva metàfora geogràfica: som, com bé es coneix aquesta terra, al “taló de la bota” que forma la península itàlica en el seu extrem septentrional. Arribàrem fa dos dies a la ciutat de Bari on Altea i jo passàrem una nit bastant precària: la Guest House que havíem reservat no era “exactament” la que havíem vist a la pàgina web… Sembla ser que la residència oficial estava plena i ens acomodaren en un pis completament desangelat, amb una higiene molt deficient. A més a més, de la connexió wi-fi, ni rastre i l’anunciat “breakfast included” no incloïa, ni cafè ni suc ni res de res, més enllà d’un maleït croissant industrial. La veritat és que la nostra nit a Bari fou allò que es coneix amb el nom lleig de “pernoctació”: no teníem més remei que fer-hi nit perquè el nostre vol arribava passades les 21hrs i, tot just llogat el cotxe, recórrer més de cent kilòmetres de nit per carreteres desconegudes i envoltats de conductors suïcides, era una temeritat molt gran. És per això que, potser, la ciutat de Bari no ens va rebre amb calidesa: és un menyspreu molt gran estar de passada, per necessitat. I això, les ciutats -com les persones-, ho perceben. Sopàrem a una pizzeria que ens va recomanar el xic que ens havia “acomodat” al GuestHouse i la veritat és que, llevat del preu, la pizza era d’allò més normal. I vaig anar a comprar el meu primer “gelatto” a la que probablement era la pitjor gelateria de Bari. Què hi farem…

Malgrat la nostra presència circumstancial, abans de marxar, de bon matí, fèrem un tomb pel casc antic de la ciutat. Ens va costar Déu i ajuda trobar un lloc per desdijunar -com he dit, el “breakfast included” del GuestHouse era un insult- i, quan el trobàrem, s’estigueren més de mitja hora per servir-nos una comana ben austera i bàsica: un got de llet amb xocolata, una mousse de cafe i dos croissants. Per no faltar a la veritat però, he de dir que la plaça era encantadora i el mousse que vaig poder degustar és una de les coses més exquisides que he tastat mai. Les coses com són. Potser, a punt de marxar cap a Martina Franca, Bari ens perdonava la nostra ofensa, descobrint-nos un racó magnífic de la seva fesomia i oferint-nos un sabor que, fins i tot Altea, a la qual no li agrada el cafè, va reconèixer extraordinari. Haurem de tornar-hi per visitar-la de veritat i reparar el nostre lleig de només haver-hi “pernoctat”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!