TocDeQueda
Pensaments, anècdotes i paraules aproximades
L’any 2011, epicentre virulent de la crisi econòmica i social que encara ens assola, Rita Barberà i Francisco Camps guanyaren, per majoria absoluta i per enèssima vegada, les eleccions a l’Ajuntament de València i el govern de la Generalitat respectivament. Ni el desgast de governar, ni les mil i una retallades, ni els incomptables casos de corrupció, ni les sagnants xifres de l’atur, ni la irrupció del 15-M… Res de tot això no els va passar factura i tornaren a rebentar les urnes, malgrat que era difícil imaginar un escenari electoral tan rematadament advers. És per això que, més enllà de l’enuig o la desolació que va generar en gran part de la societat valenciana la nova victòria de la dreta, el sentiment més extés fou la perplexitat: Com és possible?, va pensar molta gent, fins i tot, molts dirigents del PP que, de ben segur, no s’esperaven una fidelitat tan cega dels seus votants. Tampoc no s’ho esperava l’escriptor Ferran Torrent que, després de conèixer els resultats, va fer unes declaracions per a la posteritat : “Si els valencians foren negres, votarien al Ku Klux Klan”.
D’ençà d’aquells comicis, són moltes les persones que han tractat de trobar una explicació sociològica a la malaltissa devoció que els valencians i les valencianes, elecció rere elecció, han mostrat al PP, malgrat les objectives evidències de la seva nefasta gestió de govern: corrupció generalitzada, impagament d’ajudes, retallades en educació i sanitat, privatitzacions… Aquesta fidelitat a prova de bombes s’ha vinculat al control sobre els mitjans de comunicació, a la infilitració massiva de persones afins al partit en casals fallers i associacions de veïns o a la profunda xarxa clientelar de simpatitzants i enxufats diversos que han teixit al llarg de més de vint anys de poder absolut. Tanmateix, aquestes explicacions són conjectures difícilment demostrables que, a més a més, molta gent considera simples excuses dels partits de l’oposició per amagar la seva incapacitat de construir un discurs que qualle en la societat. Això sí : els papers de Bárcenas han aportat una mica de llum en aquest afer. I aquesta vegada no és cap excusa i ha quedat perfectament demostrat : totes les grans constructores i empreses valencianes “col·laboraven” amb la causa electoral del Partit Popular. Així doncs, Rita i Camps no jugaven net en les eleccions : partien amb un bon grapat de milions d’euros d’avantatge per promocionar-se. En un símil futbolístic, el PP seria un equip que, abans de jugar la final del campionat, suborna l’arbitre i tres jugadors de l’equip rival. Unes condicions òptimes per fer-se amb la victòria. De nou però, aquest argument dels diners no és suficient per explicar l’adoració suïcida dels valencians envers el PP. I, mancats d’explicacions covincents, cal cercar altres de més originals i estrambòtiques, com la del meu amic Roger que vincula aquest suport massiu i incondicional al PP amb una alteració intencionada del pH de l’aigua potable de València o la d’un amic meu d’Albaida, que atribueix l’èxit del PP a les esteles químiques que deixen a l’atmòsfera els avions comercials. Vés a saber! Jo, però, tinc una altra teoria, a mig camí de la realitat i la llegenda.
La ciutat de València és, citant Estellés, “la clau que obri tots els panys”; també els “panys” electorals del País Valencià. I és al Cap i Casal on trobarem el “miracle” que explica l’hegemonia electoral del Partit Popular. Què dimonis passa a València? Niu d’atur, de pobresa, de “grandes eventos” fallits, de brutícia, de corrupció… Per què la gent no és revolta? Per què la gent continua impassible, sumida en una espècie d’eterna letàrgia que perpetua els governs del PP? La resposta la trobem al bell mig de la ciutat, creuant-la d’est a oest : tots els mals s’obliden quan t’enxampa l’encanteri del riu. Convertit en un corredor verd que tots els veïns tenen a pocs minuts de casa, l’antic llit del riu Túria és un remei infalible contra totes les calamitats urbanes que pateix València. Baixes al riu, a peu o en bicicleta, i tot s’esvaeix: fums, trànsit, sorolls… Veus persones passejant, conversant, fent exercici… Ara, un camp de futbol; ara, una font; ara, una pista de patinatge; ara un bar per fer un mos : el riu és ple de vida i d’arguments. Pins, carrasques, xops, oliveres… Espígol, romer, murta, llentiscle… El riu és ple de formes i d’olors…Veus xiquets i xiquetes jugant, joves besant-se estirats a la gespa, persones majors assegudes als bancs i contemplant l’espectacle de pau que ofereix el riu… I, encantat per aquest prodigi, tens un sentiment de benestar profund; l’inevitable sensació de que tot va bé; de que, malgrat totes les penúries, la vida no és tan dura en aquesta ciutat. La madrastra que té segrestada València no és aliena als efectes d’aquest encanteri i, òbviament, ha contribuït a mantenir i millorar la joia verda de la ciutat, en un intent clar d’augmentar el seu poder anestèsic sobre la població. Però un bruixot bo i Compromès ha trobat un remei : ha dissolt en el vent unes paraules que ho arreglen tot. Unes paraules valentes i honestes; unes paraules de lluita i d’amor; de coratge i d’esperança… I la gent ha començat a despertar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo mantinc la idea que alguna peça de l’engranatge democràtic falla, quan el Partit Podrit guanya sistemàticament totes les eleccions anteriors.
El post m’ha fet un gran plaer llegir-lo, perquè està molt ben escrit i amb molta gràcia, però no acaba d’aclarir perquè els valencians votem els botiflers, els lladres, els corruptes, els nostres botxins, en definitiva.