CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Narcís Llauger i Dalmau

Josep Ma. Bachs, la rádio al servei del país

baixaEl meu Josep Maria Bachs és molt anterior al creador de Filiprim. El meu i també el de tots, és el que des de Radio Juventud va treballar per una ràdio al servei del país. Per això Josep Maria Bachs no només mereix l’admiració cap al bon professional sinó també el reconeixement cap els que van treballar en temps de la dictadura a favor de la nostra llengua i cultura.

Ens hem de remuntar als inicis del 70 quan encara el dictador Franco, tot i ser vell, no mostrava cap signe de voler-nos deixar. El Movimiento, amb el seu aparell repressiu, funcionava a ple rendiment i no s’avergonyia ni d’ imposar penes de mort. Però la pressió popular i especialment l’acció de gent molt arriscada aconseguia obrir-hi algunes fisures de llibertat. La Nova Cançó gaudia d’una popularitat creixent, els llibres catalans començaven a omplir les llibreries. Comissions Obreres era hegemònica en el món laboral tot i moure’s en la clandestinitat. Les forces polítiques s’agrupaven desafiants en l’Assemblea de Catalunya. Bufaven aires de canvi.

Aquest impuls per esquerdar el sistema dictatorial no naixia del no-res, era protagonitzat per gent intrèpida i en certa mesura heroïca. Qui no ha viscut la dictadura no es pot ni imaginar aquell ciment armat contra el que topàvem constantment els que desitjàvem viure en llibertat.  Doncs bé, una de les fisures que es van aconseguir va ser un petit espai radiofònic en la nostra llengua. I aquí és on jo vaig trobar un dia la veu de Josep Maria Bachs conduint un programa de mitja hora dedicat a la cancó catalana. Només n’hi havia un altre, el de l’Escamilla a ràdio Barcelona, i el del Bachs va ser el segon, a ràdio Juventud, i en hora punta, cap al migdia.

Un dia el programa va tenir un especial impacte en mi quan va anunciar que Lluís Llach, que tenia prohibit cantar a Catalunya, donaria un recital a Paris, concretament a La Sorbona. Ja em teniu a mi agafant el bus de línia i plantant-me a la capital francesa. Quan vaig arribar, resulta que Bachs havia donat malament les dates i el concert ja s’havia celebrat. Per una d’aquelles casualitats vaig trobar una persona que sabia que el cantant aquella tarda cantaria en el lycée St. Honoré. Doncs allà m’hi vaig plantar. Recordo que va cantar després d’una noia que cantava en euskera.Al final del concert em vaig presentar al Lluís i l’alegria va ser mútua. Ell de veure un noiet que havia fet tants quilòmetres per anar-lo a escoltar i jo que em moria de ganes de intercanviar unes paraules amb el meu ídol.

No sé si avui dia, quan la llibertat s’ha instal.lat amb normalitat en les nostres vides, es pot calibrar la importància d’introduir una escletxa radiofònica en català en plena dictadura franquista. El català estava perseguit i proscrit de la vida pública. Ni pensaments d’escola en català, ni un sol diari en la nostra llengua, poques revistes – que si parlaven de temes socials i polítics rebien el càstig de multes astronòmiques. Maldar per obrir un espai en català a les ones era una heroïcitat i per als oients sentir la nostra llengua per la ràdio era rebre una alenada euforitzant de llibertat dificilment explicable i inconcebible avui dia.

I la veu que ens transmetia aquest aire nou era la de Josep Ma. Bachs. Avui la televisió honra el gran comunicador que va ser. Voldria que se’l recordés també com a lluitador pioner per a la nostra cultura. Com la de tants picapedrers patriotes que van obrir escletxes de llibertat en el ciment armat de la dictadura i ens van permetre respirar un poc. El meu i el nostre sentit homenatge, senyor Bachs.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.