La unitat de l’entrepà sec
És cíclic. Quan el debat sobre el país agafa certa temperatura, arriba el savi de torn per treure la bandera de la unitat. Unitat i alerta, que ningú discuteixi el que diu el de dalt. Cal fer pinya, cal unitat, i els altres a callar i sotmetre’s.
Qui clama per la unitat no sol ajuntar-hi un compromís a flexibilitzar la seva posició que afavoreixi el consens, no; qui clama per la unitat demana implícitament als altres que deixin els seus punts de vista i s’arrenglerin entorn de la seva proposta. Unitat sacrificant les opinions dels altres, mai de qui la demana. La setmana passada, Mascarell, el conseller de cultura, va ser el primer a enarborar la bandera. I va demanar unitat entorn al president Mas. L’endemà Herrera i Iceta els va faltar temps per emprar la mateixa paraula màgica, però amb altres i diferents tonalitats.
És la unitat de l’entrepà sec. Com que tothom discuteix sobre com farcir l’entrepà i no es posen d’acord si amb formatge o pernil, la solució és senzilla: deixem-lo amb allò que no discuteix ningú, només amb el pa. Si tothom s’acontenta amb el pa sol, s’haurà fet la unitat i s’hi haurà sumat molta gent a l’àpat. Ara, hi ha un inconvenient i seriós: finalment això no és cap entrepà. Si ens quedem només amb el pa, l’àpat ha perdut tota substància. La unitat sobre els mínims és insípida, inservible.
Amb el procés d’alliberament nacional pot passar el mateix. De cara a una consulta vetada pel TC el consens té el perill d’aconseguir-se sobre els mínims. M’agradaria, però, que la població en general anés més enllà de l’embruix de la paraula unitat i es preguntés quina unitat vol. Al voltant de què s’ha de fer la unitat i si per aconseguir-la s’ha de sacrificar segons què. Volem una unitat exigent o timorata, una unitat de gosadia o de porucs, una unitat per fer el salt o per seguir empenyent una mica més, una unitat per a l’autoafirmació o per la dependència suplicant, la unitat per fer servir les moltes raons ja acumulades o per seguir buscant-ne unes quantes més. La unitat per menjar l’entrepà farcit de sobirania o per empassar-nos un entrepà sec.
Les argúcies dels que entrebanquen la via independentista són sempre les mateixes: per banda de la dreta la legalitat, i per la banda de l’esquerra la necessitat de sumar-hi molta gent. Els conservadors adoren tant la llei que Rigol, d’Unió, ha arribat a afirmar que ens cal la legalitat del TC espanyol perquè només aquesta dóna qualitat democràtica a la consulta. Déu n’hi do! Rigol obvia l’absurd d’un procés independentista que se sotmet a la legalitat forana. Com demanar la quadratura del cercle! Pitjor encara, Rigol anteposa la llei a la democràcia, pervertint el dret i la legitimitat. La dreta sempre ha mitificat la llei i l’ha elevat a la categoria de principi intocable perquè garanteix l’ordre, el seu. L’argúcia de l’esquerra, Herrera i Iceta, en canvi, té un altre nom: cal sumar. Com més baixem el llistó, més gent s’hi podrà sumar, el projecte tindrà més força. Més força per fer què, aleshores? Perquè arriba un moment que l’entrepà deixa de tenir substància, deixa de ser entrepà. L’esquerra sempre ha mitificat la massa, la gentada, allò amorf (tan diferent de la nostra Via en què calia apuntar-s’hi). La CUP i ERC són l’excepció. La CUP sobre tot sap aplicar el concepte de trencament de l’statu quo al procés de ruptura amb l’estat espanyol per obtenir un país nou i refet, nou i net.
Els darrers dies he sentit coses que sonen molt bé. Sembla que Convergència no està decidida a deixar que Unió ens desvirtuï la consulta. Josep Rull en una entrevista a Vilaweb ha basculat un pas més cap a la sobirania. No només es reafirma en el fet de votar sinó que es mostra decidit a posar les urnes. Una concreció molt important i que molts veníem exigint. També considera que la legalitat està prou garantida amb la llei del nostre parlament encara que el TC espanyol la intenti tombar. I té molt clar que la legitimitat del nostre parlament està per sobre de lleis foranes. El fet que tingui present que la garantia democràtica es materialitza amb uns mecanismes de control de la consulta ens permet pensar que els convergents i el govern ho tenen previst i lligat. Rigol-Unió constestats i desautoritzats.
Vull confiar en les paraules de Josep Rull: “En tot cas, nosaltres tan sols pensem a posar les urnes el 9 de novembre. Aquesta voluntat continua intacta.”. Però per si de cas, no ens estarem de recordar-l’hi.