CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Ahir el president va està més que bé. Poques vegades el meu president em dóna la satisfacció de sentir-me’n satisfet, ahir sí. L’he criticat directa i indirectament cada dos per tres; me’n donava motius. Ara que me n’ha donat per felicitar-lo no em reca gens de fer-ho.

Vaig veure un president ferm en la seva determinació de tirar endavant la consulta. El vaig veure sòlid en els arguments , i els va fer servir a tothora, també en la resposta als periodistes. El seu llenguatge va ser directe, per una vegada va substituir les metàfores per la claredat. No va deixar llacunes d’indefinició que donessin peu una vegada més a tot un seguit d’interpretacions, com ens té habituats. Ho celebro.

Aquest llenguatge seu d’ahir  transmet seguretat. El món el mirava i el món se’n va emportar una bona imatge. Perquè va haver-hi més que fermesa i claredat. Hi va haver estil, estil polític que ja voldrien no sols els espanyols sinó molts ciutadans d’altres països. No sé com s’ho va fer, però es va desfer dels tics de presumpció i de suficiència tan ben parodiats a Polònia. El gest va ser auster. Si aquesta austeritat gestual la devem als efectes de la recent patacada pujoliana, direm allò de no hi ha cap mal que algun bé no aporti.

Les coses es valoren sempre per contrast. 18 graus a l’hivern desperten comentaris sobre la “calor” del dia i els mateixos 18 a l’estiu ens provoquen sensació de fred. L’estil d’ahir de Mas va brillar especialment perquè va contrastar amb la desconcertant absència de Rajoy. Rajoy amaga la seva incapacitat política parapetant-se  en el text constitucional i s’amaga dels periodistes en la virtualitat dels tuïts. Marca Espanya!

La meva satisfacció l’he vista reflectida també ahir mateix en els comentaris de gent molt crítica amb Mas, gent que no les tenia totes. Mas fins ara no ha generat prou confiança. Ahir sí i molta gent ha canviat, alleujada, la seva percepció sobre realització de la consulta. Els dies anteriors no és que s’esperessin una baixada total de pantalons, però temien concessions. Ahir van estar pendents del televisor en tot moment i finalment van córrer a trucar els amics per compartir alleujament i satisfacció.

Convergència està en caiguda lliure. Que no ho estigui com el PSC, no els ha de servir de consol, espero. Les enquestes auguren el pitjor dels escenaris. Potser Mas i el seu entorn en són conscients. Potser enterraran per sempre metàfores, indefinicions, grandiloqüències vàcues i somriures de suficiència. Potser se n’han adonat que o donen un cop de puny contundent sobre la taula del sobiranisme manifestant la ferma determinació de portar-nos a la independència o no hi ha xarxa que els salvi de l’enfonsament electoral. Tan de bo, s’adonin que la fórmula Nou Estat Català o República Catalana ha d’estar present en el llenguatge habitual del president i dels consellers. Potser s’adonin que la paraula in

dependència ha d’aportar el bri d’esperança per als nous temps que li esperen al país. La gent ja ho té incorporat, però el govern encara no. El llenguatge del govern convergent ha de reflectir el de la gent. Si el Mas d’ahir és el Mas, i els consellers, que veurem d’ara endavant, CDC encara restarà en un lloc acceptable en el panorama polític i no es veurà sepultada per ERC.

Espero que el postpujolisme sigui real i no només nominal, que signifiqui un canvi real de llenguatge i d’actuacions. Pujol ha estat acceptat com a pare polític de Mas. Els pares, diu Freud, han de morir en mans del fills. Que així sia per a bé del país.