CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Narcís Llauger i Dalmau

Tots convocats. Un gran dia malgrat la rebequeria d’ICV

Imatge de Vilaweb
Imatge de Vilaweb

En les paraules de Vicent Partal i de Salvador Cot trobo la millor manera de donar la benvinguda al decret de convocatòria de la consulta sobre el futur polític de Catalunya i també de celebrar aquest acte de sobirania.

VICENT PARTAL

Finalment la consulta del 9 de novembre ha estat convocada. Pel president de la Generalitat, amb una amplíssima majoria del Parlament de Catalunya al seu costat, però també amb una munió impressionant d’ajuntaments i entitats locals que s’hi han manifestat en nom de la ciutadania. I, és clar, amb una gran majoria de ciutadans del país, que el dia 11 proppassat vam ser al carrer per a proclamar que volíem votar i exigir aquestes urnes que ara han estat convocades. Ara és el moment, doncs. […]

Us cridem a votar sí-sí. Perquè el Principat ha d’aprofitar aquesta oportunitat única que s’ha obert just quan fa tres-cents anys de la derrota més dolorosa. D’ençà que el Tribunal Constitucional espanyol va tombar l’estatut, la societat catalana ha pres consciència que no era possible de romandre dins Espanya sense que això significàs l’aniquilació de la cultura i la nació catalanes. […]

El país està preparat per a proclamar la república i per a tornar a ser un estat independent, lliure de seguir el propi camí a Europa i al món. Nosaltres som la generació escollida per a aconseguir-ho i no podem fallar ara, quan hem arribat tan lluny, més lluny que mai. Per això cal inundar de paperetes amb el doble sí les urnes del 9 de novembre. I per a aconseguir-ho cal treballar sense defallir els dies que durarà aquesta campanya. La consulta es guanya vot a vot i guanyarem cada vot parlant, convencent, fent reflexionar els altres. Aquesta és la tasca que tenim al davant i que cap excusa no ens hauria d’impedir de fer.

Però us cridem a votar sí-sí també perquè la república catalana puga nàxier marcada per la força del poble, de la ciutadania. […]Volem que la nova república quede marcada amb això, per tal que siga des del primer dia la república de tothom i no solament la d’uns quants. Perquè siga des del primer dia la república dels qui han votat sí i dels qui han votat no. […]

I us cridem a votar finalment en nom de tots els qui no podran votar. Dels nostres conciutadans d’Elx, de Xàtiva, de Maó, de Perpinyà, de Felanitx, de Vall-de-roures i Fraga, de Salses o Formentera. Votant la independència del Principat, la nació sencera entra en una nova etapa històrica. […]

Aquesta és una gran responsabilitat que no tan solament no tenim el dret de defugir, sinó que hem d’encarar amb alegria. […]Orgullosos d’aquest país nou que entre tots anem fent i conscients, ben conscients, que potser el camí serà llarg, però també que res no tornarà a ser igual i que la llibertat, aquesta vegada, ja no ens l’arrabassarà ningú.

SALVADOR COT

No hi ha marxa enrere. A partir d’ara, els interlocutors de Catalunya han deixat de ser les diverses instàncies polítiques i burocràtiques de Madrid i ho passen a ser el poble espanyol, d’una banda, i els mandataris del món, de l’altra. [Els dos col.lectius a qui el president s’ha dirigit després d’estampar la firma] Artur Mas és el 129è president de la Generalitat, successor d’aquell Berenguer de Cruïlles que va ser nomenat, en el mateix palau de la plaça de Sant Jaume, un dia llunyà de l’any 1359. Set segles per darrere, l’infinit per davant.

Avui Catalunya és sobirana. Com diu el president Mas, la voluntat d’autogovern dels catalans ha estat ferma i permanent al llarg d’una història mil·lenària i només s’ha alterat a partir d’agressions exteriors. Ara és l’hora, per tant, que el món recuperi la presència d’una de les nacions més antigues d’Europa perquè, fent-ho, també afegeix uns grams de democràcia a la història de la Humanitat.

I sí. En el viatge a Itaca hi haurà lestrígons i cíclops, i el feroç Posidó. Però, com va dir Kavafis, a través de Carles Riba, “mai no serà que els topis si no els portes amb tu dins la teva ànima, si no és la teva ànima que els dreça davant teu”.

L’ABSÈNCIA D’ICV

Sense voler i al final d’una insistent entrevista de Sílvia Cóppulo a Dolors Camats, aquesta li ha acabat revelant la veritable raó de l’absència dels seus representants a l’acte institutucional d’aquest matí. Després de tota una perorada fumera brandant grans principis ideològics, ha acabat explicant que ahir el president va convidar Herrera per a l’acte d’avui i que aquest li va posar com a condició poder llegir amb anterioritat el text de la convocatòria. El president s’hi va negar per raons ben òbvies i que tothom menys Herrera havia entès. Rebequeria d’aquest i ara no vinc. Ja en van fer una per la Via Catalana 2013. Em sembla que ja ens hi hem anat acostumant.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La reforma constitucional del PSOE en deconstrucció

Susana Díaz, presidenta d'Andalusia
Susana Díaz, presidenta d’Andalusia

Qui pot afirmar en aquest moment de les relacions Catalunya – Espanya que el president d’un i altre lloc han subscrit d’amagatotis algun acord econòmic? Quin polític mínimament seriós, assabentat de les diatribes diàries del PP contra el nostre president, pot esbombar des de la tribuna del seu parlament autonòmic que Artur Mas i Mariano Rajoy s’han posat d’acord en alguna cosa? Doncs es veu que sí, que tot i com estan les coses des de fa dos anys, per anar en contra d’Andalusia pot passar una cosa tan inversemblant com aquesta. Així ho ha deixar anar, tan tranquil.la ella, la presidenta d’Andalusia, buc insígnia del PSOE, en el Debat sobre l’Estat de la seva Comunitat. “Díaz denuncia ‘acuerdos de trastienda’ de Rajoy y Mas en perjuicio de Andalucía”. És com encapçalava la notícia Europapress no fa gaires dies.

Aquestes notícies són més il.lustratives del que semblen. Els nostres mitjans les ignoren innocentment per no atiar el malestar o perquè no els hi donen valor. Però s’equivoquen. Hi ha força gent que pot caure enganyat pels cants de sirena d’una reforma constitucional que, diuen, faria prou suportable la convivència amb els nostres veïns. I és que només declaracions com aquestes  de la presidenta andalusa poden donar-nos la mesura exacta del que s’amaga amb tanta fumarada federalista. Quan una persona destacada del partit que demana una reforma constitucional, es capaç de fer afirmacions tan estrafolàries, només per donar carnassa anticatalana a milions d’andalusos, està revelant diàfanament que la seva reforma constitucional i el seu federalisme no són més que tàctiques dilatòries per mirar que el temps apaivagui les nostres ànsies independentistes.

Ja ens han dit que mai en una futura reforma constitucional permetran que puguem votar el nostre futur. També han deixat clar que mai permetran que una futura constitució obri vies per poder separar-nos d’ells. Però tot i així, amb el seu federalisme indefinit volen fer-nos creure que comprenen les nostres queixes i que volen blindar algun aspecte econòmic i cultural. Vaja, que ens tenen prou simpatia i bona voluntat per donar-nos alguna satisfacció. Doncs, ni això, si és que aquestes terceres vies poguessin acontentar algú. Ni això. Paraules com les de la presidenta andalusa manifesten clarament la hostilitat, seva i dels qui l’escolten, cap a tot allò que és català; una hostilitat que els porta a afirmar que hi ha hagut quelcom a totes llums impossible: un pacte a la rebotiga i que tal pacte es fa per perjudicar, “machacar”, Andalusia.

Res a fer. Ni amb els del PP ni amb els del PSOE, si és que hi ha algú que se’ls hagués pogut arribar a creure. Ni reforma constitucional ni federalisme. Res a fer. Res de res.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El pols

el pols

Em diuen: No sé si ens deixaran. Em contesten: No sé si podrem posar les urnes. Aquesta por també me la manifestaven algunes persones el dia de la V baixa. Posarem les urnes el 9-N, li deia a una; resposta: vols dir que ens deixaran.

Però, aviam, estimats amics, a què vénen aquests dubtes i aquestes pors. No veieu que això és un pols amb l’estat, un envit en què nosaltres portem les de guanyar? Tots els actius estan al nostre favor, que no us n’heu adonat?

Fixeu-vos, Rajoy i els seus no han dit ni suggerit què faran el 9-N. No s’atreveixen. Les seves amenaces són genèriques, sense concretar absolutament res. I s’aturen en el decret de convocatòria: recurs al Tribunal Constitucional, però de cap manera gosen dir com reaccionaran el 9-N si el Govern obre col.legis electorals amb les urnes. Farem tot el que preveu la llei, és l’únic que saben dir i no gosen anar més enllà. Qui ha posat en boca de García-Margallo que suspendran l’autonomia ho ha fet per atabalament periodístic; les úniques paraules del ministre van ser: “Haremos todo lo que se tenga que hacer”. I no va dir què. Res, que de cap responsable governamental espanyol no ha aparegut cap mesura que pugui aturar la posada al carrer de les urnes catalanes.

Tenen por. Tenen por d’anunciar mesures repressores. Tenen por de la reacció internacional adversa a aquestes mesures. Per això aquests darrers dies, a part de les amenaces genèriques a l´ús de la maquinària legal, insisteixen per totes les boques possibles, incloses les d’Unió, que Mas no posi les urnes; ells no sabrien com reaccionar sense aixecar l’escàndol internacional. Prefereixen, evidentment, que siguem nosaltres els que no donem el pas. Intenten que no posem les urnes perquè no els aboquem a fer el que els seria desfavorable i se’ls giraria en contra. Si envien els Mossos, no s’atreviran a enviar la Guardia Civil, a tancar els col.legis, nosaltres hem guanyat. I si no els envien, també. La imatge d’un policies reprimint la democràcia, segrestant urnes, ens obrirà les portes a la intervenció internacional i despertarà la simpatia del món democràtic. S’allargarà el procés, però estarem a tocar de la independència.

Les urnes han de posar-se com sigui. Els hem d’obligar a destapar les seves vergonyes autoritàries, els hem de posar en evidència. Perquè aquest és el nostre actiu i aquesta és la nostra força. Són ells que tenen por. No en tinguem pas nosaltres, de cap manera.

Que ningú, per tant, pregunti si ens deixaran o no. Que ningú es neguitegi amb dubtes com aquest. Demostren que desconeixem el nostre potencial i el seu punt feble. La partida està a les nostres mans únicament. Això és un pols, senyors, i si no ens arronsem, el tenim guanyat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Duran no té on anar, ha perdut el nord.

Duran està patint raneres de mort. Percep que amb la independència no té cabuda enlloc. I a més, el suculent muntatge del que ha viscut fins ara té els dies comptats. Ha posat tants d’entrebancs al procés, que s’ha fet  odiós a tothom. La V de la Diada li ha enfonsat les poques esperances que encara podia imaginar que li quedaven per seguir burxant en contra de la independència. Se sent no només fora de lloc sinó rebutjat per la pràctica totalitat de la població amb un mínim d’amor al país. L’èxit de la V és concloent.  Només es pot anar contra la independència de bracet del PP. Ell, però, voldria circular sol per vies intermèdies. Però la gentada de la V diu prou clar que no hi ha vies intermèdies, que no hi ha espai per vies terceres.

Ni tan sols pot imaginar, a hores d’ara, una ambaixada. Que ningú somiï que se li pot atorgar aquest premi de consolació. Que potser es mereix alguna recompensa?  Si us plau, que n’ha fet massa i les ha fet totes. De cap manera podem esperar d’ell que representi els nostres interessos enlloc. Menys a Madrid, com algú s’ha arriscat a imaginar. Seria posar els interessos de la nació en mans d’un traïdor. S’ha guanyat a pols la nostra animadversió i desconfiança.  Ho hem de dir ben clar: Durant s’ha passat més de vint anys venent el país per obtenir favors dels espanyols. La presidència de la Comissió d’Afer Exteriors en el Congreso és un càrrec de la màxima confiança per a qualsevol govern i ell l’ha ocupat tant amb socialistes com amb populars. Creieu que un lloc tant important es dóna a una persona d’un altre partit a canvi de res? Si Duran ha aconseguit retenir aquest càrrec de tanta responsabilitat és simplement perquè ha donat alguna cosa a canvi: ha entregat el país als interessos dels espanyols. No en dubteu. Com us expliqueu si no que a canvi de no res donés els vots de CiU per aprovar any rere any els pressupostos generals de l’Estat i altres lleis importants? Potser la no intervenció en l’afer Pujol hi tenia alguna cosa a veure, però el nivell de vida del senyor Duran jo no dubto que també.

Les raneres de mort s’han materialitzat en 9 piulades agitades i imperioses contra Junqueras. Afirmacions contundents i categòriques. Cap argument. Massa nerviós i ofuscat per pensar-los. Sap que la gentada que va inundar els carrers escolta més a Junqueras que al seus advertiments legalistes. Reitera: Només hi ha una legalitat! Només hi ha una legalitat i no la podem contravenir! Què ha de dir si és la legalitat que a ell li agrada, la que ens encadena perpètuament a Espanya i a ell li permet viure com a gran senyor. Resulta, però que nosaltres també volem la legalitat, però la nostra. Que això és ser independents. Un dia, i ben aviat, desobeirem el seu TC per obeir la llei que s’hagi atorgat la nostra gent per mitjà dels seus representants. Serem independents perquè ja no demanarem permís a les seves lleis i qui les imposen, sinó que ens governarem amb les nostres lleis i els nostres.

Duran no té cabuda enlloc, ningú no el vol. Ni a Madrid. Allà ja ningú no se l’escolta. Els ha decebut perquè no ha sabut ni pogut aturar el tsunami independentista. Ell era la darrera esperança dels espanyols. Només va aconseguir imposar una pregunta nyap i esperpèntica, però ni així ha pogut trencar el bastió independentista i la mateixa CDC ha acabat decantant-se obertament per al Sí-Sí. Duran, fracassat, ja està preparant les maletes, els seus dies al Palace s’estan esgotant.

Personatge nefast per a Catalunya, egòlatra impenitent, desapareixerà del nostre espai polític el dia que també ho faci Espanya.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

11-Setembre, el dia dels nostres herois

L’Onze de Setembre commemorem l’ heroica defensa de les nostres Constitucions per part dels catalans de 1714. Un país petit, amb un exèrcit petit, però amb tot el poble enrolat, va plantar cara als dos exèrcits més potents i nombrosos d’aquell moment. I ho va fer durant mesos i mesos de setge.

Aquella guerra es va saldar amb una derrota de la nostra gent. És un fet menor davant de l’heroïcitat d’aquella lluita desigual i davant l’amor al país i a la seva llibertat que aquells compatriotes van fer palès. La seva força i el seu coratge van ser admirats llavors per tot Europa i nosaltres la posem de relleu cada any tal dia com avui. És l’orgull pels nostres avantpassats el que ens porta a commemorar aquesta data.

I no només la commemorem, la revivim perquè persistim amb la mateixa voluntat de lluita contra l’opressor. La Diada és la renovació del nostre compromís de no oblidar, el nostre compromís de prendre el testimoni, el nostre compromís de no cessar fins aconseguir allò pel que aquella gent va patir i va morir.

Commemorem, recordem amb orgull, revivim amb continuat compromís… i llancem un missatge: si algú creu que ens va guanyar, sàpiga que nosaltres mai no ens hem donat per vençuts. Cada Onze de Setembre recordem a Espanya que seguim en lluita per la nostra llibertat. Que un dia guanyarem. I aquesta dia ja ha arribat. Avui dia les armes són unes altres, la democràcia i el vot, i amb elles la lluita s’ha girat de la nostra part.  Ara és l’hora!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Cridar a la unitat, matar la unitat.

portada Mas Toc ERC -2

Voleu destruir la unitat, demaneu-la! No hi ha pitjor manera de torpedinar la unitat que el fet que un dels seus possibles actors la invoqui i la reclami.

Fer crides a la unitat és acusar els altres de posar-hi obstacles o no fer-hi prou. Aquesta acusació és un atac. Els altres protagonistes del consens se sentiran ofesos i aquesta ofensa no ajuda precisament a aconseguir la unitat que es reclama.

Resulta paradoxal que allò que sembla un gest a favor de la unitat en resulti un acte hostil i un obstacle. El que demana unitat ho sap i utilitza l’aparença de bondat de la proclama per atacar els altres potencials actors del projecte unitari. La crida a la unitat és un gran gest d’hipocresia. És una gran manipulació de la gent que pot donar més crèdit a l’aparença de bondat de la crida que a l’acusació que implica. És un acte demagògic en tota regla.

Si un vol ser honest, quan reclama unitat s’ha de comprometre a fer el mateix esforç que exigeix als altres i no presentar-se’n com el principal valedor i com aquell que està lliure de culpa partidista. Però normalment no és el cas. Qui alça la bandera unitària implícitament està demanat que la unitat es faci al seu voltant, al voltant de la seva manera d’entendre el projecte i demana que siguin els altres els qui esmolin les diferències per assumir el que ell proposa. Realment, més que unitat està demanant l’assimilació, l’absorció, el mutisme dels altres per erigir-se en la veu única del projecte.

Per ser honest, qui demana unitat ha d’explicitar que ell també modificarà el seu punt de vista per acomodar-se al que exigeixi el consens. I ha d’explicitar també molt clarament entorn de quin tema concret s’ha d’erigir aquest consens. No es poden fer crides genèriques i imprecises a la unitat. Per exemple, Artur Mas feia aquesta setmana un toc a ERC demanant-li unitat. Però no esmentava sobre quin tema. Tothom va entendre que el que Mas entenia per unitat era exigir a ERC que adoptés la mateixa postura que CDC respecte al cas Pujol. Barrejava ous amb nous. La unitat només es pot exigir en allò que hi  ha el compromís de fer-la, el 9-N, i voler-la fer extensiva a altres temes, el cas Pujol, sobre el que no hi ha compromís previ és voler obligar els altres a combregar amb els propis interessos.

Fer crides a la unitat per part d’un dels actors que l’han de conformar és la millor manera de matar la unitat que s’aparenta defensar. No ens enganyem, qui fa crides a la unitat és ben conscient de l’atac dissimulat, de la manipulació deshonesta, de l’engany demagògic que tal crida implica. Si us plau, si voleu la unitat, feu-la, però deixeu-la en pau i no us vulgueu erigir  en els seus defensors.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Rebatem les mentides espanyoles sobre 1714 – Albert Sánchez Piñol

victusLa nit de l’11 de setembre de l’any passat estava escoltant una emissora d’abast estatal quan va intervenir Antonio Bolaño, tertulià exaltat, exassessor de Montilla, despatxant-se a gust contra l’exitosa manifestació. Bolaño va descriure Catalunya com un lloc tan enrarit pels sobiranistes, tan intel·lectualment embogit, que alguns fins i tot mencionaven “barbaritats” com “republicanisme monàrquic”. Al senyor Bolaño algú li hauria d’haver dit dues coses. Una: que l’expressió republicanisme monàrquic és un terme estrictament acadèmic que fan servir els historiadors per descriure la filosofia política que imperava a Catalunya abans del 1714. I dues: que la ignorància gairebé sempre va de bracet del ridícul.

Els fets del 1714 han generat tants esforços revisionistes que és impossible encabir en un article tots els arguments del megàfon negacionista. Vet aquí els principals.

El discurs de Casanova l’11 de setembre deixa ben palès que els catalans lluitaven pel rei i per Espanya. En efecte, l’últim al·legat del govern català, en circumstàncies extremament patètiques, invoca que la lluita catalana és “per la llibertat de tot Espanya”. Allò que el revisionisme no diu és que el significat de la paraula Espanya era radicalment diferent de l’actual. Els historiadors han definit l’Espanya del 1713 com un “Estat Compost”, una mena de sistema confederal. És a dir, que la darrera proclama de Casanova era perfectament coherent amb la defensa de les Llibertats i Constitucions.

En qualsevol cas, sabeu d’on han tret els autors revisionistes el fragment de la proclama “espanyolista” de Casanova? De Castellví. Francesc de Castellví va ser un exiliat austriacista que va escriure les monumentals Narraciones históricas, guiat pel desig d’immortalitzar la lluita dels catalans per les seves llibertats. Què fa el revisionisme? De les més de cinc mil pàgines de Castellví n’agafa un fragment minúscul i n’exclou les altres 4.999 pàgines. Bravo. De fet, l’última Diada, el PP va pagar perquè tota la premsa catalana publiqués aquest fragment el mateix 11 de setembre, descontextualitzat.

Això és típic del procediment negacionista. S’agafa un document d’època indubtablement autèntic, s’extrapola i s’obvien tots els altres documents que el contradiuen. Per dir-ho d’alguna manera: imaginem que apareix un informe meteorològic del 7 de desembre de 1941, on s’indica que aquell dia al Pacífic Oriental hi va haver una gran tempesta. La conclusió revisionista seria la següent: “El document demostra que els avions no podien volar; en conseqüència, l’atac a Pearl Harbor mai no va existir”.

La repressió filipista no va ser tan greu, i gràcies al nou règim Catalunya va progressar econòmicament. Això és com dir que el franquisme va industrialitzar Catalunya. La historiografia moderna ho ha deixat ben clar: a la postguerra, Catalunya va prosperar malgrat el nou règim i no gràcies a ell. Pel que fa a la repressió borbònica, les últimes investigacions apunten justament en la direcció oposada: encara va ser més greu del que es creia. La pràctica habitual de l’exèrcit borbònic era la de cremar qualsevol localitat on es topés amb una mínima resistència. Una política d’Estat basada en els incendis, les deportacions i les execucions. Ara bé, tot elevant l’anècdota a categoria, el partit Ciutadans, a la seva pàgina web “Vamos a contar diadas” arriba a afirmar que “durante el sitio de Barcelona los pueblos del Pla de Barcelona no sólo acogieron sin problemas a las tropas sitiadoras, sino que los campesinos hicieron pingües negocios con ellas” (sic). Que en aquest moment de les investigacions històriques Ciutadans continuï mantenint una pàgina web com Vamosacontardiadas.com ja no és un fenomen que s’hagi d’explicar des de la demagògia, sinó per la psicoanàlisi.

L’aferrissada resistència barcelonina va ser provocada per un grapat d’aristòcrates i polítics ambiciosos que manipulaven una xusma ignorant. Destaco aquest argument negacionista perquè té 300 anys de vigència. Els botiflers de l’època ja l’esmentaven, i avui en dia, ves per on, s’afirma el mateix del procés sobiranista. El problema és que tenim les actes de les votacions parlamentàries de l’època: en primera instància els nobles van votar en contra que Barcelona resistís, i només van rectificar per la pressió popular.

El bàndol català només defensava un antiquat sistema de furs medievals i privilegis nobiliaris. És urgent, urgentíssim, recuperar Víctor Ferro i el seu El Dret Públic Català. Les Institucions a Catalunya fins al decret de Nova Planta (1987). Ferro il·lumina aquest magnífic edifici que eren les Constitucions, on fins i tot es preveien hàbeas corpus i altres mesures per limitar el poder reial. La guerra de Successió a la Península va ser, de fet, un conflicte entre dos models polítics. A Castella imperava un principi: “La palabra del rey es ley”. I en canvi, a Catalunya, la figura reial estava subordinada a les institucions autòctones. Per això un autòcrata com Felip V s’exclamava: “Les últimes corts me’ls han deixat (als catalans) més repúblics que als anglesos” (sic). I és per tot això que els historiadors es refereixen al sistema català com a “republicanisme monàrquic”. Ho entén ara, senyor Bolaño, ho entén?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Haurem de desobeir la llei espanyola, però només tenim una bala a la recambra – Xavier Sala i Martín

interruptor 2Un dia haurem de desobeir. Un dia haurem de prémer l’interruptor i canviar les lleis espanyoles per les nostres, les catalanes. Caldrà substituir-les, serà el dia de la DUI. el dia de la independència. Sense desobediència no hi ha independència. Independència és commutació: desconnectar-nos de les lleis espanyoles i connectar-nos només a les nostres. Això que és tan normal i sembla d’una evidència lògica, suposa un canvi mental, un canvi d’actitud, que les persones que fan de la llei un déu suprem els costa incorporar. Obliden que per sobre de les lleis hi ha el dret democràtic. I les lleis s’hi han d’adaptar. De vegades per aplicar el dret democràtic cal desobeir les lleis que no s’hi avenen. I un dia haurem de prémer l’interruptor per aplicar el dret del poble català a decidir el seu futur i guanyar la llibertat.

Xavier Sala i Martín ens ho explica amb el seu llenguatge didàctic i directe. Continuem donant per dosis l’interessant entrevista que li va fer Vilaweb.

 

—Què pesa més en la resistència d’Espanya a deixar-nos votar, els perjudicis econòmics per a ells en cas que ens independitzem o el sentiment de propietat envers Catalunya?
—Diria que pesen molt totes dues coses. Les explico en el llibre. Per una banda hi ha el Monago alertant que si ens n’anem perden setze mil milions –en un reconeixement claríssim del dèficit fiscal–; i, per una altra, també hi ha l’anècdota d’un sopar a Valladolid, on un empresari em va dir que, si volíem marxar, marxéssim, però que el territori era seu. N’hi ha que es pensen que són propietaris no tan sols de Catalunya sinó també dels catalans. Que ells han de decidir sobre nosaltres perquè ‘tots som Espanya’. Jo crec que hi ha tots dos factors: el càlcul econòmic i el sentit de propietat.

—Jefferson deia que si una llei és injusta, l’home no tan sols té dret de desobeir-la, sinó que hi està obligat. Penseu que caldrà desobeir la previsible suspensió del Tribunal Constitucional de la convocatòria del 9-N?
—No ho sé. En algun moment caldrà desobeir. Però no ho podrem fer gaires vegades. Podrem desobeir un cop, el dia que proclamem la independència. La independència és totalment il·legal en el marc jurídic espanyol. El dia que marxem violarem la seva llei. Afortunadament, al cap de vint-i-quatre hores hi haurà una nova constitució, unes altres lleis i el govern espanyol no hi podrà fer res.

—És l’exemple del pare i el fill, que poseu al llibre…
—Sí, exacte. El fill diu al pare que se’n va de casa precisament per anar a una altra casa: ‘Les normes de casa teva no s’aplicaran a la casa on vaig.’ A la casa nova hi haurà una nova constitució. Ara bé, mentre no haguem marxat, les normes que s’apliquen són les espanyoles. Haurem de desobeir una vegada. No crec que convingui fer-ho més d’una vegada. Si desobeïm abans de declarar la independència, els donarem arguments per a eliminar l’autonomia, empresonar el president, suspendre el Parlament de Catalunya… i sense tot això no hi haurà manera de declarar la independència. Per tant, cal tenir molt clar quan convé desobeir la llei. Penso que tenim una bala a la recambra. Només una.

—Al llibre parleu de la inconsistència temporal (teoria de jocs). De debò penseu que l’estat espanyol canviarà d’actitud per evitar mals majors quan ja ho vegi tot perdut?
—Sí. El dia que pensi que ja és irreversible. Tornant a l’exemple del pare i el fill, la inconsistència temporal és fàcil de comprovar. Abans de veure que el seu fill marxarà tant sí com no, la seva estratègia òptima és una. I quan ja se n’ha adonat, és una altra. Primer l’amenaça per veure si el fill decideix de quedar-se. Li explica les greus conseqüències de la fugida. Després, quan ja ha vist que és inevitable, el pare mira de prendre el mínim mal possible. La feina dels catalans és fer-ho inevitable. Si ells veuen que és inevitable, podran fer dues coses: continuar les amenaces i voler-nos fer fora de l’espai sideral –cosa que tindria efectes molt negatius per a ells– o canviar d’estratègia i mirar de salvar alguns mobles.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El preu de quedar-se a Espanya – Xavier Sala i Martín

Durant uns quants dies aniré transcrivint per parts l’entrevista que Vilaweb ha fet a Xavier Sala i Martín. La consició i claredat de les seves respostes fa que aquestes ens serveixin per il.lustrar als indecisos amb qui ens topem.

Quin és el cost més important de quedar-se a Espanya?
—N’hi ha un que és la mare de tots. Que no podem decidir. El nostre principal problema és que som minoria a l’estat espanyol. Som el 16% de la població. I les seves preferències són diferents de les nostres. Tenen uns interessos que no casen amb els nostres. Volen tenir l’Espanya radial que va néixer amb Felip II. Des dels camins rals fins a la gestió d’Aena, passant per les carreteres, els trens, les autopistes, l’AVE… tot és radial. Tot ha de passar per Madrid. En el seu sistema, sempre manen ells. Mentre siguem part d’Espanya, mai no podrem decidir. Si no ens agrada, ens fotem. I no és un problema de ser millors o pitjors. Jo mai no dic que ells siguin dolents. Això ha de quedar clar. Tenen unes preferències i uns interessos diferents dels nostres. No són dolents; són diferents. És una qüestió que no té solució. Bé, l’única solució és marxar d’Espanya.

—Imagineu-vos que teniu un indecís davant. I tan sols li podeu donar una raó segons la qual la independència beneficiarà Catalunya. Quina li doneu?
—És molt clar. A partir d’ara, si som independents, podrem decidir. És un benefici que no és la panacea. És una oportunitat per fer les coses d’una manera diferent. Però decidir ens converteix en un país normal. Com tots els països normals, podem fer les coses més bé o més malament. Si fem les coses bé, acabarem essent com Suïssa, que és el país més ric del món. És un país que té les mateixes dimensions que Catalunya: quaranta mil quilòmetres quadrats i sis milions d’habitants. El més competitiu del món té la mateixa mida que nosaltres. Però un altre país amb una mida similar és Portugal. I és un desastre.

—I què vol dir això?
—Que a l’hora de decidir com a país normal votarem. I tindrem unes corts normals amb un govern normal i uns partits normals. Depenent de què votem acabarem com Portugal o com Suïssa. No podem saber com serà Catalunya. No en tinc ni idea. L’avantatge de ser independents serà no tenir un govern que sistemàticament ens vagi en contra. En la mesura que aquest era el gran problema, la independència fa que sigui la gran solució. El poder de decidir i, si cal, d’equivocar-se.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La democràcia està pel damunt de la llei – Bisbe de Solsona

images“Quan s’afirma que Catalunya no té dret a l’autodeterminació i que seria il·legal la consulta, s’està usant la llei per a impedir un dret fonamental que és anterior i superior a l’ordenament jurídic vigent”. (Xavier Novell, bisbe de Solsona)

Elemental per a qualsevol estudiant de Filosofia de Primer de Batxillerat i no diguem per a qualsevol estudiant de dret. Però quan un personatge com el senyor Joan Rigol és capaç d’afirmar que la Consulta sense l’empara del Constitucional seria poc democràtic, ens adonem de fins a quin grau la desorientació ideològica impregna la nostra societat. No és la llei la que ha de legitimar la democràcia, sinó la qualitat democràtica la que valida o invalida les lleis.

Donar la paraula a la gent per mitjà d’una consulta o d’un referèndum és tan fonamentalment democràtic que no hi ha cap llei que tingui legitimitat per impedir-ho i si ho pretén, la llei, encara que provingui d’un parlament democràticament escollit, es converteix en un instrument d’imposició totalitària. Elemental, però el nostre president de qui cal esperar l’orientació ideològica del líder, no ha estat mai capaç d’afirmar-ho amb claredat.

Les paraules que encapçalen aquest apunt provenen del bisbe de Solsona, Xavier Novell i es publicaran en el proper Full Parroquial de la diòcesi. No m’agrada gens remetre’m a unes afirmacions eclesiàstiques com a referent. No comparteixo la majoria de les seves posicions. I no seria coherent que ara m’hi repengés per a la meva conveniència.

Tanmateix, crec que aquesta vegada podem concedir-les-hi valor d’autoritat per dues raons. Primer, perquè Novell passa per ser un bisbe conservador i d’un bisbe conservador el que menys podem esperar és un posicionament diferent dels polítics conservadors com Duran i Lleida, Joanna Ortega i Joan Rigol. Segon, perquè d’un bisbe conservador no podem esperar tampoc que s’aparti del poder polític imperant, representat en aquest àmbit per la jerarquia catòlica espanyola. Quan aquest bisbe, per tant, prefereix decantar-se pels principis bàsics del dret i no pels interessos que habitualment mouen a les autoritats eclesiàstiques, les seves afirmacions prenen un relleu i importància que les converteixen en referents. I nosaltres no perdem la coherència.

El més significatiu del posicionament del bisbe no és que tinguem una adhesió més a la causa de la consulta sinó que ens hagi recordat un criteri bàsic: el valor de la democràcia per sobre del de la llei.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El país i Jordi Pujol – Intervenció de Pilar Rahola a Rac-1

 pilar-rahola

El país i Jordi Pujol                                                

“Quin país seríem si la caiguda, lletja i trista, d’un gran líder polític  impliqués la caiguda d’uns ideals, d’un poble i d’unes voluntats, si ens enfonsés a tots.”

Catalunya és molt veritat, és molt certa: al darrera hi ha milers i milers de persones convençudes al voltant d’unes il·lusions i sobre tot d’unes conviccions. Això té molta més força que la caiguda dels déus. Es perdran alguns referents però la intensitat d’unes idees, d’unes conviccions estan aquí amb tota la seva força. Ja ho anirem veient. Si fos una ciutadana d’Albacete no pensaria que Espanya desapareixeria per un Gürtel o un Bárcenas, pensaria que Espanya s’ha de refer i res més . I els ideals també estan molt pel damunt de les merdes aquestes. La misèria està en la realitat política, no en els ciutadans. El procés català és un procés ciutadà, no ho oblidem.”

Ens cal fer autocrítica

“En alguns moments, aquest país ha permès un cert messianisme del pujolisme. El personatge també hi ha jugat, al messianisme. I en cert moment el país ha dit ‘potser una mica sí que ho és; ara, aquest home què no ha fet per Catalunya.’ I el que ha fet per Catalunya perdonava moltes coses. El rum, rum dels fills l’hem anat sentint tots, però no ens hem posat a fer feina.”

Aquest país s’ha d’aturar i fer autocrítica. Activar tots els mecanismes que té una democràcia per trobar la merda: els empresaris que pagaven, si pagaven, els diaris que no investigaven… No serà que en algun moment vam decidir no mirar? En aquests moments ho hem de saber tot encara que sigui dolorós i dur. Això ens farà millors com a poble.”

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari