CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Narcís Llauger i Dalmau

Finalment, orgullós del meu president

Mas Rajoy

Ahir el president va està més que bé. Poques vegades el meu president em dóna la satisfacció de sentir-me’n satisfet, ahir sí. L’he criticat directa i indirectament cada dos per tres; me’n donava motius. Ara que me n’ha donat per felicitar-lo no em reca gens de fer-ho.

Vaig veure un president ferm en la seva determinació de tirar endavant la consulta. El vaig veure sòlid en els arguments , i els va fer servir a tothora, també en la resposta als periodistes. El seu llenguatge va ser directe, per una vegada va substituir les metàfores per la claredat. No va deixar llacunes d’indefinició que donessin peu una vegada més a tot un seguit d’interpretacions, com ens té habituats. Ho celebro.

Aquest llenguatge seu d’ahir  transmet seguretat. El món el mirava i el món se’n va emportar una bona imatge. Perquè va haver-hi més que fermesa i claredat. Hi va haver estil, estil polític que ja voldrien no sols els espanyols sinó molts ciutadans d’altres països. No sé com s’ho va fer, però es va desfer dels tics de presumpció i de suficiència tan ben parodiats a Polònia. El gest va ser auster. Si aquesta austeritat gestual la devem als efectes de la recent patacada pujoliana, direm allò de no hi ha cap mal que algun bé no aporti.

Les coses es valoren sempre per contrast. 18 graus a l’hivern desperten comentaris sobre la “calor” del dia i els mateixos 18 a l’estiu ens provoquen sensació de fred. L’estil d’ahir de Mas va brillar especialment perquè va contrastar amb la desconcertant absència de Rajoy. Rajoy amaga la seva incapacitat política parapetant-se  en el text constitucional i s’amaga dels periodistes en la virtualitat dels tuïts. Marca Espanya!

La meva satisfacció l’he vista reflectida també ahir mateix en els comentaris de gent molt crítica amb Mas, gent que no les tenia totes. Mas fins ara no ha generat prou confiança. Ahir sí i molta gent ha canviat, alleujada, la seva percepció sobre realització de la consulta. Els dies anteriors no és que s’esperessin una baixada total de pantalons, però temien concessions. Ahir van estar pendents del televisor en tot moment i finalment van córrer a trucar els amics per compartir alleujament i satisfacció.

Convergència està en caiguda lliure. Que no ho estigui com el PSC, no els ha de servir de consol, espero. Les enquestes auguren el pitjor dels escenaris. Potser Mas i el seu entorn en són conscients. Potser enterraran per sempre metàfores, indefinicions, grandiloqüències vàcues i somriures de suficiència. Potser se n’han adonat que o donen un cop de puny contundent sobre la taula del sobiranisme manifestant la ferma determinació de portar-nos a la independència o no hi ha xarxa que els salvi de l’enfonsament electoral. Tan de bo, s’adonin que la fórmula Nou Estat Català o República Catalana ha d’estar present en el llenguatge habitual del president i dels consellers. Potser s’adonin que la paraula in

dependència ha d’aportar el bri d’esperança per als nous temps que li esperen al país. La gent ja ho té incorporat, però el govern encara no. El llenguatge del govern convergent ha de reflectir el de la gent. Si el Mas d’ahir és el Mas, i els consellers, que veurem d’ara endavant, CDC encara restarà en un lloc acceptable en el panorama polític i no es veurà sepultada per ERC.

Espero que el postpujolisme sigui real i no només nominal, que signifiqui un canvi real de llenguatge i d’actuacions. Pujol ha estat acceptat com a pare polític de Mas. Els pares, diu Freud, han de morir en mans del fills. Que així sia per a bé del país.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

A Artur Mas, de Joan Vinyoli

Amb Espanya no s'hi pot pactar. Mai compleixen els compromisos. Només ens queda una sortida: fugir-ne! Oblidar-nos d'ells. Ser independents costi el que costi. Altrament ens seguiran devorant. I morirem com a poble.
Amb Espanya no s’hi pot pactar. Mai compleixen els compromisos. Només ens queda una sortida: fugir-ne! Oblidar-nos d’ells. Ser independents costi el que costi. Altrament ens seguiran devorant. I morirem com a poble.

Amb Espanya no s’hi pot pactar. Mai compleixen els compromisos. Només ens queda una sortida: fugir-ne! Oblidar-nos d’ells. Ser independents costi el que costi. Altrament ens seguiran devorant. I morirem com a poble.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sospita mig confirmada: a Pujol el tenien ben pillat.

pujol-domingos1--644x362

El tenien ben pillat. Ho sabia. No podia ser de cap més altra manera.  Ben pillat, vull dir que la claudicació de Pujol aprovant, quan era president, un rere altre tots els pressupostos generals de l’Estat encara que fossin lesius per a Catalunya, no tenien cap altra explicació. Li feien xantatge. Jo m’ho temia aleshores i la confessió de Pujol reforça la meva temença perquè em proporciona el motiu del xantatge. Era una vergonya i un patiment. En cada negociació dels pressupostos només en trèiem engrunes i, en canvi, veiem com el País Basc s’emportava un bon tall. CiU i Pujol ens van trair.

No és que ara hagi fantasiat aquesta teoria, és que la sospita la tenia aleshores i ara sembla confirmar-se.

Justament ahir obro el diari i a la segona plana em trobo com cada dia amb un petit recordatori del que era notícia fa 1 any, 10 i 20. Hi llegeixo en aquest darrer requadre, el d’ara fa 20 anys, per tant de l’any 1994: “Les condicions de Pujol. Pujol supedita el suport als pressupostos de l’Estat a l’acord sobre un ‘impuls autonòmic’ i a la garantia d’un pacte autonòmic.” Quanta grandiloqüència i paraula buida que ens feien empassar: “impuls autonòmic”, “garantia d’un pacte autonòmic”. I ja sabeu com va acabar tanta xerrameca: es van aprovar els pressupostos com sempre, els que cada any perpetuaven l’espoliació fiscal,  i per suposat no recordem cap nou “pacte” ni “impuls” aquell 1994,  també com sempre. I fins al dia d’avui, millor dit, l’any passat que CiU es va abstenir. Per primera vegada! Estaven i estan pillats. Abans només en forma d’amenaça, ara ja els han fet veure que havien accionat el temporitzador i que l’escàndol els podia esclatar en qualsevol moment. I Pujol s’ha vist obligat a confessar.

No era un pacte de tot o res. Pujol aconseguia, tanmateix,  alguna cosa: que respectessin el tema de la llengua a canvi “d’ajudar a modernitzar econòmicament Espanya”, que vol dir, mantenir  l’espoli fiscal al 8,5%. Nosaltres la llengua, ells els diners. Permetre’ls l’espoliació a canvi de deixar-nos fer en el tema lingüístic. Però arriba el nou Estatut promogut pel tripartit  que llença pels aires aquest “pacte” implícit de Pujol: estableix garanties per a l’ ordinalitat en el repartiment fiscal. Espanya s’encabrita, el seu Constitucional dóna llum verda a l’atac massiu contra Catalunya, ara no tindreu ni llengua ni diners. Tampoc nosaltres aguantem més i massivament demanem la independència.

No tinc ni una miserable dada que doni suport al que acabo de dir. Em queda només la petita honestedat de reconèixer-ho. Especular tampoc m’agrada. Però els fets dels darrers dies si no confirmen del tot la meva antiga sospita, al menys l’apuntalen. I no tenia més remei que deixar-ne constància.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Balances fiscals. Un mètode amb molt poca gràcia.

image description

 

Fa molt poca gràcia que ens endossin un percentatge de les despeses

  •  d’un odiat exèrcit d’ocupació, d’unes odiades policies estatals i uns odiats guàrdies civils. Se’n diu cornut i pagar el beure.
  • d’unes ambaixades que van en contra dels nostres interessos i les fastuoses despeses de les quals no podem controlar.
  • d’una casa reial que no volem de cap manera i que xiulem allà on la viem.
  • d’uns museus cars de visitar. Sumeu els desplaçaments, els àpats, l’entrada i els extres quasi necessaris i veureu que és un abús que ens carreguin el 25% de les despeses d’una cosa que a més a més tampoc és de la nostra propietat.
  • d’unes cambres legislatives que legislen en contra nostra, per emmordassar la nostra llengua, espoliar-nos econòmicament i negar la nostra identitat nacional

I per què continuar? Tot és un forasentit. Si aquesta simple aplicació del sentit comú ja evidencia quina ensarronada suposa el mètode que han volgut fer servir, imagineu-vos què no en deduiran els nostres economistes.

Espanya o t’insulta o t’escanya. No tenim per què repartir-los ni un centim més del que ja se n’han endut fins ara. Volem allò nostres i prou. I s’ha acabat. El govern, que acceleri la creació de  la Hisenda catalana i que declari la independència ben aviat.

Té poca gràcia que de tal mètode en diguin de repartiment dels beneficis, quan ben bé nosaltres n’hem de dir repartiment dels maleficis.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Junker, Hollande i nosaltres

Diumenge passat Jean-Claude Juncker, mostrava oficiosament la seva “simpatia” cap a la demanda d’Escòcia de romandre com a membre de ple dret del club de Brussel·les. Així ho publicava l’Scotland on Sunday –la versió dominical de The Scotsman-, dos diaris que mai han afavorit els interessos de l’independentisme. Un portaveu de Juncker els havia declarat que la potencial integració com a membre de ple dret d’una Escòcia independent “seria tractada com un cas especial” dels altres estats que són en espera de formar-ne part.

Quan els nostres diaris han reproduït aquesta notícia, no han pogut amagar la seva satisfacció. Hi han vist un paral·lelisme amb Catalunya. Indirectament Junker ens estava dient també als catalans  que serem tractats “com un cas especial”, és a dir que el nostre reingrés seria accelerat i vist amb simpatia.

No vull aigualir la festa de ningú, però jo sóc menys optimista. Abans de donar per fet que Junker veu el nostre cas com el d’Escòcia, em posaria a reflexionar sobre altres dades. Ja sabeu que és tan important llegir el que es diu com el que es calla i no es diu. Per què Junker no esmenta Catalunya si els dos casos són similars? Per què no s’ha dirigit a cap diari català tal com ho ha fet amb un diari escocès? Al meu entendre Junker no veu a Catalunya i Escòcia en la mateixa situació i per tant no es pot referir-s’hi conjuntament.

Les institucions europees i els governs estrangers només parlen de realitats. Escòcia ja és una realitat encaminada cap a la independència, nosaltres de cap manera. Per això els escocesos mereixen l’atenció de les instàncies internacionals i a nosaltres Junker ens ha ignorat. No és que no ens vulgui donar un tracte diferent, senzillament per ara no mereixem cap tracte, cap atenció. Pel que fa a la formació d’un estat català estem verds-verds. Tant lluny de materialitzar-lo  que el mandatari europeu no veu necessari referir-s’hi. Escòcia, en canvi, té clars tots els passos i cada un d’ells va directament encaminat a la formació de l’ estat propi. Ara, això és verritat: no hi ha com nosaltres per fer grans manifestacions, murals, estesa de banderes, llumetes i festes de tota mena per mantenir la il.lusió independentista. Escòcia, sense tanta festa, hi va.

És més, jo diria que Junker menysprea el camí que estem prenent. No us vàreu sentir humiliats per la resposta de Junker a la pregunta de Terricabras sobre la nostra futura situació en la UE? Recordem.  Durant una audiència al grup dels Verds/ALE quan encara Junker es postulava com a president de l’executiu comunitari, l’eurodiputat català li pregunta si  quan sigui president de l’executiu comunitari acceptarà el referèndum de Catalunya. Resposta taxativa de Junker: “Un no es converteix en membre de la UE enviant una carta”.  Es referia a la que li va enviar Artur Mas. Senyors, ens ve a dir, vostès no estan fent bé les coses. Si volen ser independents, no muntin consultes de fireta amb preguntes esotèriques i facin el que s’ha de fer. Senyor Mas, sigui seriós, deixi d’enviar cartes i prepari el seu país per a una declaració unilateral d’independència per quan Espanya li tanca definitivament les portes, com li ha dit mil vegades que farà. Faci-ho i aleshores, els tindrem en compte.

I Hollande ahir també va ficar-hi cullerada. En termes diferents, però amb una actitud molt similar. Com a bon francès, es va embolicar amb explicacions teòriques, que només van demostrar el desconeixement específic de la nostra realitat nacional i la nostra història. I tal com va fer Junker, no va donar cap importància al nostre famós procés. Una efervescència, una reacció malhumorada en època de crisi, i ja està. Transitem tant per camins folklòrics i tan poc per terrenys polítics seriosos que tampoc mereixem que Hollande presti més atenció al nostre cas.

Junker ens ha ignorat, Hollande no ens veu sinó com un producte de la crisi econòmica, i ni l’un ni l’altre creuen  que l’estat català estigui prou madur com per merèixer la seva atenció.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Correm-hi tots! Visca les plataformes espanyoles!

Ens tenen por. Saben que ens en sortirem. El 9-N ja és a tocar. I tot són presses. Rajoy crida Mas i els altres a crear grups de pressió impossibles, plataformes!

Des del seu menyspreu secular, des de la seva també secular prepotència repressora volien figurar-se que estàvem jugant. Des del seu madrilenyocentrisme continuaven ignorant el que es viu a Catalunya. Però ara tenim una data i una pregunta indefugibles. Tant per a nosaltres com per a ells. Ja no ens poden ignorar i de cop i volta s?adonen que estan a un peu de l?abisme, i nosaltres a un peu de la llibertat. L?ofensiva internacional de tots els agents catalans, civils i polítics, s?ha fet palesa a universitats, mitjans, institucions i en tots els fòrums influents de l?estranger. Hem atret l?atenció de tothom: tothom està pendent de nosaltres i d?ells, de la seva reacció. Hem esbombat les seves negatives urbi et orbe. Estan amb el cul a l?aire en l?esfera internacional. Anem forts, farem el referèndum i ens tenen por. Acabarem marxant. Només és qüestió de temps. I ho saben.

Han de fer alguna cosa. Estan nerviosos i han de moure?s per mirar de substituir la inoperància de Rajoy. Fins ara pensaven que el seu govern tenia prou armes per impedir la consulta. Però només a tres mesos de la data, constaten que no està disposat a usar els instruments que ells creuen que hauria de fer servir. I creen Libres e iguales perquè es decideixi a avortar legalment el referèndum. No saben que la llei està sotmesa a la raó democràtica que impera en l?àmbit internacional i que per això el seu govern es mostra tenallat i immòbil. I que per la mateixa raó, per evitar el ridícul internacional, Rajoy es veurà obligat a fer la pantomima de rebre Mas.

Després han vingut els progres, els socialistes. Ells, sempre ostentosos i amb llacets intel·lectualoides, sí que tenen la solució. La solució federal. Així ens han tingut enganyats 30 anys, amb les grans paraules, amb els grans gestos, ?Apoyaré…?.  Sí que nosaltres de vegades anem amb el lliri a la mà, però de rucs, res! Massa anys que han brandat el federalisme sense aplicar-lo ni explicar-lo com perquè ara ens els creiem! I quina casualitat que la parauleta només surti quan es tracta de frenar les nostres conquestes nacionals. A més, és que el tenim davant, el seu federalisme, i sabem de què va. Afirmen que el PSOE està federat amb el PSC. Doncs, si aquest és la mena de federalisme que ens proposen! Ni deixen que el PSC tingui veu pròpia en el parlament espanyol! Federalisme mut, federalisme que demana permís, federalisme al servei del centre de decisions espanyol!

No cal esgargamellar-se en desacreditar-los. No val la pena ni denunciar que exerceixen menys d?intel·lectuals que de polítics, que en el declivi de la seva tasca intel·lectual s?entretenen a fabricar plataformes una rere l?altra, que es proclamen tan lliures com per propugnar la imposició del castellà per sobre del català… No val la pena. I la xarxa ha reaccionat com cal, amb humor. Uns i altres saben perfectament que les seves plataformes no serveixen per res. Ni per enlluernar a ningú de nosaltres ni per reformar res de l?Espanya eterna. Doncs, per què les han creades? Simplement per no tenir mala consciència i per quedar bé amb la seva parròquia espanyolista. Que no sigui dit que no han fet ni que sigui un gest absurd en aquesta contesa. Els primers prou saben que no mouran Rajoy a fer el que no pot fer davant la mirada internacional, i els segons tampoc pretenen millorar la seva falta de credibilitat guanyada a base de gestos buits aquests darrers 30 anys. Simplement, que ningú els titlli d?haver-se quedat amb els braços creuats en un moment tan transcendental per al seu país. Perdran la seva darrera colònia i han de fer veure, si més no, que han intentat impedir-ho.

Per a nosaltres és un senyal evident que estem guanyant la partida.


RECOMANO. Matisos en el dret de decdidir   i Manifestos unionistes 


 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El desafiament del 9-N. Les urnes al carrer

El 9-N hem de votar. Però si les urnes no són al carrer, res a fer. Volem votar. Però si no li demanem al govern que posi les urnes, la nostra voluntat es converteix  en mer desig. Per això davant del repte del 9-N és absolutament necessari concretar la nostra demanda: volem les urnes al carrer, passi el que passi.  I aquest és el deure del govern.

Ningú ens ha de donar permís per votar. Ni ningú l’ha d’esperar. No sé si ens deixaran, sento dir. Encara ens envaeix una actitud victimista i dependent. La mateixa Carme Forcadell diu Si no podem votar. Senyora, votar només depèn de nosaltres. Què li passa a l’ANC? Cap prohibició de Madrid ens ha condicionar. O la declaració de sobirania només va ser una esperpèntica obra teatral? Ben clar: des de la sentència contra l’Estatut, el govern espanyol actua en confrontació total amb nosaltres, per tant, el nostre govern té tot el dret a mantenir l’envit i a actuar també en confrontació amb el govern espanyol. Si ens ve una prohibició de Madrid, de cap manera ens hi hem de plegar: exigim al nostre govern un acte de rebel·lia. Que posi les urnes al carrer!

Espanya voldrà intimidar els polítics de Catalunya. Prohibirà, amenaçarà i multarà. Com hi ha de respondre el nostre govern? Prescindint-ne, explicant-se i animant a la gent a no cedir. La gent, el gruix de la gent, d’entrada també pot tenir por, i sentir com a seves les intimidacions que rebi el govern; però si aleshores aquest reacciona amb valentia, encomanarà a la gent la seva actitud. El poble que desitja la llibertat, fa seu el coratge dels líders que estan decidits a portar-lo a la victòria. En canvi, quan nota dubtes i pors en els dirigents, no és que els segueixi, simplement abandona per manca de lideratge.  Si el nostre govern demostra valor, el gruix de la gent el seguirà. La millor manera d’unir i anar plegats és assumir els reptes, plantar cara i desafiar l’actuació antidemocràtica d’Espanya.

Tenim uns actius molt potents que hem de conèixer i saber fer valdre.

– El principal, que podem posar a Espanya en evidència i decantar el favor internacional cap a la nostra causa. Quan el govern posi les urnes, obligarem a Espanya a enviar la Guàrdia Civil a retirar-les. La imatge apareixerà a totes les televisions del món. El desprestigi d’Espanya serà més gran que mai. I nosaltres atraurem totes les simpaties. O el govern espanyol, davant d’aquest panorama, farà un pas enrere i ens tolerarà la consulta. Tenim aquest actiu i l’hem de saber utilitzar. Per això és tan important que pressionem els nostres dirigents perquè es comprometin a posar aquest dia les urnes al carrer. Si nosaltres volem, si el govern demostra decisió, si la senyora Carme Forcadell no es mostra submisa als porucs, tindrem consulta i independència.

– El segon actiu és semblant. Quan el nostre govern posi les urnes, li poden caure una sèrie de sancions per part de Madrid. Millor. Cap por, doncs. En els darrers mesos s’ha anat creant un interès internacional molt gran cap a la nostra causa, tant per part dels governs estrangers com sobre tot per part dels mitjans;  per tant,  aquestes agressions no es passaran per alt sinó que donaran la volta al món. Unes fortes sancions, a l’espanyola, només per haver fet possible l’acte democràtic de votar, seran blasmades internacionalment. L’escàndol serà tan majúscul com si s’envia la força pública a retirar les urnes. No en dubtem: de cop i volta decantarem la simpatia internacional a favor nostre.

I aleshores serà el moment que el nostre govern ha d’aprofitar  per declarar unilateralment la independència perquè  tothom haurà vist que no ens han deixat cap més altra sortida. Ara bé, tot això només serà possible si el govern està disposat a posar les urnes on han d’estar: en els col.legis electorals.  A nosaltres ens toca pressionar i exigir-ho. I si el govern no gosa fer els deures, que dimiteixi

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Tan sols una memòria – Setmana Joan Vinyoli


Original, nostàlgica i potent descripció del temps que fuig “amb pas irreperable”, indefugiblement, i que en els humans es fa memòria.

Magnífica descripció del moment àlgic del sentiment amorós, quan el temps s’atura.


TAN SOLS UNA MEMÒRIA

Què som? Tan sols una memòria
d?allò que hem posseït i vàrem perdre,
canvi constant i resignat adéu
al temps que fuig amb pas irreparable.
I sempre caminem en l?insegur,
fins quan l?amor ens dicta pensaments
d?eternitat i passa d?una boca a l?altra en besos l?ànima exaltada.

http://www.media.cat/2014/07/03/un-spot-que-promociona-la-independencia-guanya-un-premi-de-rtve/

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

CONFESSIÓ A MIDA

Copio aquest titular d’El PuntAvui perquè trobo que el diari l’ha clavat. Es refereix a les “confessions” del sr. Tejeiro, comptable d’Urdangarín i Torres sobre el cas Nóos i els seus cervells.

Aquestes confessions il.lustren tant pel que diuen com pel que callen.

És tan fàcil fixar-se només al que està davant dels ulls quan tenim el diari davant! Però el que no s’hi diu és encara molt més important, i si no, pregunteu-li a Freud. Cal anar més enllà del que apareix escrit, gratar-nos una mica el caparró i endevinar què podria haver dit i tanmateix ha deixat expressament a la porta del confessionari.

Els titulars dels diaris espanyolistes no han dubtar ni un moment a assegurar que les “confessions” de Tejeiro disculpaven a la germana del rei. Si el sr. Tejeiro hagués volgut fer tal cosa, no li hagués costat res de dir-ho explícitament. I ho hagués fet de molt bon grat sabent que d’aquesta manera rebria els aplaudiments de la casa reial espanyola i alguna cosa més. Però això no ha estat prou motiu per ser explícit. Aquest silenci és tant o més clamorós quan el que està en boca de tothom en aquest moment no és Urdangarín sinó la germana del rei. A hores d’ara el que tothom es pregunta és el paper de Cristina de Borbó en tot l’afer. I per tant, el més normal seria esperar que en aquesta confessió ho aclarís. Si hagués volgut disculpar-la, ho tenia ben fàcil i curt: Cristina no hi tenia res a veure. Però no l’ha disculpada. Ni tan sols l’ha esmentada! Això canta! Per què Tejeiro ha deixat a Cristina de Borbó en el país dels llimbs?

I la raó és que tot i saber que hi estava embolicada, ell no pot dir-ho. Primer perquè el fiscal no li hagués atorgat els beneficis que ha obtingut amb aquesta confessió escapçada. Però sobre tot perquè s’hi podria enganxar ben bé els dits si més endavant la infanta quedés inculpada. Una confessió disculpatòria, si més endavant es demostrés falsa, encara el perdria més. Així doncs, ha optat per no entrar en el tema de la infanta.

Els diaris espanyolistes no han dubtat ni un segon a fer servir els grans titulars per disculpar la infanta i així agraciar-se amb la casa reial espanyola. Massa precipitació, massa altaveu, massa voler fer dir el que aquest senyor no ha dit. Masses ganes! Tot plegat els delata i ens fa creure que la realitat és exactament el contrari del que amb tant d’afany asseguren. La infanta està empastifada fins al capdamunt de la corona principesca.

Confessió a mida. Exacte!. “Això ho declaro i la resta m’ho callo: que l’evolució del cas no demostrés que els he enganyat i encara en sortís escaldat”.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

EL DESTÍ -2- La setmana Joan Vinyoli


Ahir vaig escriure la primera part del comentari a aquest poema EL DESTÍ de Joan Vinyoli



Només qui sap perdre?s en l?incert,
seguint la brusca, perillosa crida,
pot dir-se gran: aquest no troba ja
mai més la pau, ans l?agulló tothora
l?empeny i res del món no l?acontenta

Hi ha persones que van posant anys, però no creixen.  Només aquell que aprèn a navegar per la incertesa creix en saviesa i pot dir-se que madura com a persona ? ?pot dir-se gran?. 
Enfront de les certeses  de l?home simple, qui s?humanitza escolta ?la crida? de la naturalesa que no para d?interrogar-lo sobre tot el que percebem, sentim o pensem. Els interrogants comporten el dolor del buit, del que encara no té resposta, però que necessita omplir-se i satisfer-se. Per això són ?perillosos?.
I també perquè un cop entrat en l?espiral de la incertesa, ?res no acontenta? i els interrogants no paren d?emergir. Tota resposta comporta un altra rosari d?interrogants, perquè cap no és plena ni definitiva. L’home que “vol dir-se gran” portar clavat un ?agulló? que ?no el deixa en pau ja mai més?. El destí, a l?edat madura, és una ?crida? a interrogar-se i a ?cercar? pels ?perillosos? camins de ?l?incert?. El destí, en l’edat madura, no escriu per a nosaltres sinó que demana que cadascú protagonitzi la pròpia aventura vital. És el moment que el destí ens presenta més pàgines en blanc, sense parar una rere l?altra, amb l?exigent urgència de ser emplenades; condició necessària per a l?individu que vol esdevenir persona.
           

D?aquesta manera Vinyoli descriu poèticament l?home madur. És una visió transcendent, filosòfica. Si, en canvi, li apliquem una perspectiva més quotidiana, constatem que de joves a grans els projectes s?acumulen un rere l’altre sense parar perquè cap no ens “acontenta”. Cada nou projecte és enfrontarse a una nova ?incertesa?. I així anem escrivint el nostre destí. De la residència habitual passem a buscar-ne una segona per al descans, no ens acontentem amb el domini d’un idioma i n?aprenem un altre, intentem pujar de categoria dintre l?empresa o en cerquem una altra que ens ofereixi millors condicions… Ens perdem en noves incerteses, en noves aventures vitals.

ssssssssssssssssssssss
Però per tu molt aviat cedia
la violenta estreta del destí,
s?abonançava l?encrespada mar
del sentiment i esdevenia barca. 
Però ja tu no eres el mateix.

Arriba un moment que el destí afluixa la crida, ?cedeix?. L?exigència no ens estreny tant, es torna més amable, ?s?abonança?. Els ?sentiments? estan menys ?encrespats? que en anys anteriors. Ens fem vells. La vida ha esdevingut calma, com la barca que descansa a la badia plana. Ja no som el que érem, semblem uns altres. La vitalitat d?abans ens està abandonant.

ssssssssssssssssssssss
Com una casa on ha viscut un hoste
sublim, resta com buida i sense vida,
quan l?ha deixada, i res no té sentit
d?allò que abans ho era tot en ella,
així restem quan el destí ens oblida
i a poc a poc esdevenim hivern.      

 I finalment el cos ha perdut tot alè vital com una casa que ha quedat buida. Aquells pensaments i sentiments que el feien sublim s?han esvanit. Un cos sense aquest hoste animat  ha deixat de ser tot el que era, una persona, i ha perdut tot el que li donava sentit. Quin destí li queda? Deixat de ser persona, deixem de tenir destí, ens ha ?oblidat? com qui diu. El poeta ha començat el poema descrivint la infància com la primavera de la vida, ?somnieig d?abril?; la mort, per a ell, és entrar en l?hivern. 

      


EL DESTÍ   –poema sencer-

En il·lusori somnieig d?abril,
com la glicina en la blavor del vespre,
així flotem sobre la vida un temps.
Tot és en pau, dorm el destí
com un infant, i reflectint les hores,
com un riu quiet al fons de l?ampla vall
corre en silenci transparent la vida. 

Però un dia, de sobte, es fa confusa
l?aurora i enigmàtica la llum;
de laberints de somni retornem,
estranys a tot, amb feixos de tristesa,
car el destí de sobte ens ha cridat
i tot es fa cruïlla.

Només qui sap de perdre?s en l?incert,
seguint la brusca,perillosa crida,
pot dir-se gran: aquest no troba ja
mai més la pau, ans l?agulló tothora
l?empeny i res del món no l?acontenta.

Però per tu molt aviat cedia
la violenta estreta del destí,
s?abonançava l?encrespada mar
del sentiment i esdevenia barca.

Però ja tu no eres el mateix.
Com una casa on ha viscut un hoste
sublim, resta com buida i sense vida,
quan l?ha deixada i res no té sentit
d?allò que abans ho era tot en ella,
així restem quan el destí ens oblida
i a poc a poc esdevenim hivern.    

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Setmana Joan Vinyoli – EL DESTÍ

Creieu en el destí? Sou dels que quan us esdevé alguna situació inesperada, normalment penosa, us acontenteu amb un “estava escrit”? Creieu en un destí determinat prèviament per a cada un de nosaltres?

O més aviat sou dels que firmaríeu la dita que el destí s’escriu fins al darrer alè de la vostra vida? És a dir, que l’anem determinant nosaltres amb les nostres accions més o menys voluntàries i les circumstàncies que les envolten? Joan Vinyoli és d’aquests últims. Si bé no som amos absoluts del nostre destí perquè no tot ho controlem, sí que en gran part l’escrivim amb la nostra llibertat de reacció al que la vida ens depara. Les “cruïlles” no les creem nosaltres, ens les trobem, però nosaltres davant d’aquesta “incertesa” decidim el camí que triem.

En cada etapa de la nostra vida el destí es va escrivint en un gènere diferent. I a cada una, Vinyoli li dedica una estrofa. Durant la infància, a parer del poeta, el destí més aviat deixa les pàgines en blanc, “dorm”, “corre en silenci transparent”.  El poeta, seguint l’imaginari col·lectiu, entén que l’infant està en actitud receptiva i poc del que fa determina el seu futur. És l’esdevenir de “les hores”, que l’infant “reflecteix” en comptes de modelar-les, qui marca la seva vida.  Per tant, el destí no genera, desoint Freud, cap trasbals i la vida transcorre com un riu tranquil, “quiet” i “ ample”, en el profund de la vall. Vull ressaltar l’expressió “dorm el destí com un infant”. Una potent manera d’insinuar que està parlant de l’etapa infantil de la vida, però sense posar “infant” com a subjecte (normalment diríem: l’infant té el destí com dormint). A l’inici, el poeta ha definit la infància com “l’il·lusori somnieig d’abril”. Abril perquè és l’època que les plantes  i la natura en general revifa després de l’hivern. Realment, l’infant  viu un “somnieig il·lusori”: quan parla del seu futur, juga il·lusòriament a ser adult, metge, policia o aviador…

De sobte arriba l’adolescència, de sobte el “destí ens crida”. És el despertar, “l’aurora”, de la persona autònoma i responsable. Una època “confusa” i plena d’interrogants, “enigmàtica”. La vida, aleshores, transcorre en un “laberint”, esquitxat de “cruïlles” que ens demanen decidir una i altra vegada –“retornem”. L’adolescent se sent “estrany  a tot”, carregat de “feixos” de responsabilitat que el deixen sumit en la “tristesa” i amb l’expressió sorruda.

Demà continuaré el comentari. Deixo, però, el poema sencer perquè us animeu a seguir escodrinyant-lo. Crec que he deixat moltes pistes perquè la feina esdevingui lleugera.

EL DESTÍ

En il·lusori somnieig d’abril,
com la glicina en la blavor del vespre,
així flotem sobre la vida un temps.
Tot és en pau, dorm el destí
com un infant, i reflectint les hores,
com un riu quiet al fons de l’ampla vall
corre en silenci transparent la vida.

 Però un dia, de sobte, es fa confusa
l’aurora i enigmàtica la llum;
de laberints de somni retornem,
estranys a tot, amb feixos de tristesa,
car el destí de sobte ens ha cridat
i tot es fa cruïlla.

Només qui sap de perdre’s en l’incert,
seguint la brusca,perillosa crida,
pot dir-se gran: aquest no troba ja
mai més la pau, ans l’agulló tothora
l’empeny i res del món no l’acontenta.

Però per tu molt aviat cedia
la violenta estreta del destí,
s’abonançava l’encrespada mar
del sentiment i esdevenia barca.
Però ja tu no eres el mateix.
Com una casa on ha viscut un hoste
sublim, resta com buida i sense vida,
quan l’ha deixada i res no té sentit
d’allò que abans ho era tot en ella,
així restem quan el destí ens oblida
i a poc a poc esdevenim hivern.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Setmana Joan Vinyoli – ELS CORBS

Que satisfet se’l sentia a l’Oriol Pujol en una entrevista del programa L’Oracle, parlo de no fa tants anys, recordant-nos com d’intel·ligents eren els de CiU esquivant les envestides dels espanyols. Com estava orgullós de la seva astúcia per trobar forats en la legislació espanyola amb què driblar i, finalment sortir-se’n, dels intents hostils del govern de Madrid.

Ara estem tots més ben il·lustrats i sabem que la fanfarronada convergent ha portat a la pitjor de les situacions de la Generalitat, agònics com estem. El pare Pujol ha entonat, a la seva manera, el mea culpa per la política del peix al cove, però molts dels seus seguidors s’han tapat les orelles; sort encara que la direcció sembla que ha començat a canviar de rumb.
 

Hi ha moltes maneres de fer pactes amb el corb espanyol, disposat a devorar-nos. Hi ha els pactes explícits, que ja hem descartat. Però més subtils són els pactes implícits: seguir jugant amb les seves regles de joc per procurar treure partit de la legislació espanyola. Ens hi sotmetem constitucionalment i absurdament. Ningú en diu pacte d’això, però de facto ho és. Atenir-nos a la seva legislació és una forma de donar-la per bona. Tanmateix està pensada per anar en contra nostra; acceptar-la ingènuament és un suïcidi. Al meu entendre es tracta d’una còmode actitud dels nostres polítics, comoditat que volen disfressar adduint que la legalitat constitucional és la condició que demanen a l’estranger per admetre’ns més tard al club de nacions lliures. Males excuses de mals covards. Encara és l’hora que sentim per boca de Mas-Cullell o de Rigau, els més assetjats, admetre explícitament que marxar és l’única solució viable. Mai, encara!

Bé, ara ja sabeu qui són els corbs, quin és joc estúpid en què no podem caure i quina ha de ser la nostra reacció salvadora. Joan Vinyoli ho exposa així: 

ELS CORBS

Grallant a les fosques
els corbs retornen cada vespre.
Vés amb compte amb els becs
privilegiats.
                               Ens hem d’anar fornint
de llums i de defenses.
                                               Desconfia,
que ja has perdut altres vegades
en el joc de pactar-hi.
                                               Tot al més
accepta un peremptori compromís,
però fuig-ne, si pots, no et deixis devorar.

 ——————————

Per què qualifica de privilegiats els seus becs? Perquè són potents com els de cap altra au. Perquè són els espanyols i els poderosos en general qui marquen les regles de joc a favor seu, és clar. Nosaltres estem en inferioritat: els catalans respecte dels espanyols, els hipotecats respecte dels bancs, els petits inversors respecte dels grans, etc. Intentar-hi pactes és un joc ingenu i suïcida.

“Fornir-se de llums”, fornir-se d’arguments, d’armes intel·lectuals contra l’unionisme.

Desconfia”, és l’oposat a la ingenuïtat.

Peremptori compromís”, momentani perquè no queda més remei en aquest moment. “Compromís, no pas pacte.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari