CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Aquesta Espanya descarada, la de la promiscuïtat entre banquers, constructors, polítics i periodistes, vint-i-quatre hores després, de sobte va ensumar el perill. Durant dècades, des de la transició, s’han dedicat els uns i els altres a omplir-se les butxaques dels uns i dels altres. Els polítics proposant projectes sense sentit, per tal que els constructors fessen diners, que amb els banquers administraven de retorn a la política, on els lladregots es folraven i torna a començar. Una orgia de despropòsits, aves, aeroports, fusions espectaculars, empreses tramposament privatitzades, que, malgrat tot, populars i socialistes pensaven que tenien ben agafada i segura. I que de sobte no ho sembla pas tant.

No és el resultat, espectacular, del Principat. O del País Basc i Navarra. No és pel bac monumental del PP i PSOE al País Valencià i les Illes. A Astúries, per exemple, Podem i Esquerra Unida junts obtenen més vots que no el PSOE o el PP. En indrets com ara Burgos o Lleó, el PP i el PSOE tot just si aconsegueixen la meitat dels vots. Madrid és un autèntic festival. Ciutadans, reconvertit en partit renovador espanyol, i UPyD, fins i tot Vox, pasturen ja en la finca del PP mentre el PSOE fa el pitjor resultat en trenta anys. Sí, sí: el pitjor resultat en trenta anys.

Serà flor d’un dia, tot plegat? A mi no m’ho sembla, però tampoc no serà un canvi ràpid i definitiu. Tanmateix, la tendència és clara. Crec que els mandarins de la transició, tots, s’han fet vells i ja no connecten ni amb la societat espanyola mateix. Els seus mètodes, les maneres de fer, la prepotència… simplement ja cansen. La setmana passada El País –pobrets– va titular a tota pàgina que les europees refermarien el bipartidisme. Però ara –ai, senyor– ja no passa allò que ells volen i dicten des de la portada, com passava en aquelles dècades d’abans que tant els divertien, tan plenes de regals.

Des d’ahir, la por de l’Espanya descarada és que això realment siga una tendència seriosa, sòlida i que s’acabe la festa. Amb una abstenció tan enorme, les europees no són el millor test imaginable, certament. Però per les cares que veig estic segur que l’Espanya descarada mai no havia vist la por tan de prop. Mai d’ençà que Franco va fer rei Juan Carlos perquè tot quedàs ‘atado y bien atado’ i perquè ells poguessen continuar fent com des de fa segles. Les quatre-centes famílies.

“El fracàs escolar no està en els nens que deixen l’escola sinó en els que l’acaben.” En aquell moment, estan fornits amb les eines que el món laboral els demana? Per altra banda, troben el marc social adequat per aportar-hi el que han après i desenvolupar la seva creativitat i emprenedoria? La resposta negativa a aquestes preguntes palesa el fracàs de la nostra escola; fracàs, no de l’alumne sinó de la institució. La independència obrirà tot un camp de possibilitats, entre elles l’estructuració d’una educació moderna i fornidora de les eines que la nostra societat demana. 

L’escola està al nivell que exigeix un alumnat que ha crescut amb les noves tecnologies? El professor Xavier Sala  explica una anècdota personal. Va donar al seu nebot que té encara no dos anys un llibre i li va dir que llegís. El nen no se li va ocórrer altra cosa que posar el dit sobre les paraules i prémer-les com si fossin una tecla de la tauleta amb què el seu pare li ha ensenyat a jugar.

“La societat creixerà amb la innovació. Però innovació no vol dir necessàriament TIC ni I+D. Un 70% de les innovacions es produeixen en coses quotidianes i tradicionals. Exemples: Zara, Circ du Soleil, etc. “

Fins aquí algunes de les moltes idees que va anar desgranant el professor amb el to incisiu habitual i amb l’habilitat comunicativa que el caracteritzen.  

El va precedir Miquel Calçada, comissionari del Tricentenari. El seu va ser un discurs travat, sòlid i orientat a redimir-nos de la mentalitat de derrota per reemplaçar-la per la necessària confiança en els recursos humans de la nostra gent.  Ho va aconseguir. Va ser un discurs, no una proclama ni un míting, tanmateix la gent va respondre amb uns contundents i massius crits d’independència. Qui ha dit que l’àmbit empresarial no és el més adient a la implicació política global de país?

us comunic que avui a les quatre i mitja de l’hora baixa he iniciat en vaga de fam indefinida. A hores d’ara som al casal sa Casa Llarga situada vora l’hospital de Son Espases i que té l’entrada per la carretera de Valldemossa. D’entrada, vull agrair a Jaume Santandreu, a Jaume Mateu i a tots els responsables de la Fundació Can Gazà que hagin obert les portes de sa Casa Llarga per tal de poder acollir la vaga de fam indefinida.

Aquest curs no és normal. No ho va ser l’inici dia 13 de setembre ni tampoc ho pot ésser el final ja que el govern Bauzá ha trencat qualsevol via de negociació i de diàleg. Vam tenir un inici de curs contundent amb tres setmanes seguides de vaga. Dia 5 d’octubre, en l’assemblea celebrada a Porreres, vam decidir suspendre temporalment la vaga indefinida per entrar en una fase de dies de vaga puntuals com el de la vaga a nivell de tot l’estat contra la LOMCE (24 d’octubre), la vaga amb motiu de l’assemblea de batles de Mallorca convocada pel Consell Insular (8 de novembre) i la vaga (7 de gener) en solidaritat amb el director de l’IES Marratxí, Jaume March. Aquest curs ha estat una interminable calendari de mobilitzacions i d’accions que no tenen altre objectiu que exigir al Govern Bauzá al retorn de la via del consens i de la negociació. Com ja sabeu el govern Bauzá, des de fa dos mesos ha davallat la intensitat dels atacs repressius contra la comunitat docent amb la paralització de la Llei de Símbols, per exemple, ja que s’acosten les eleccions europees de dia 25 de maig. Que ningú no s’enganyi. Si Bauzá surt reforçat dia 25 de maig, abans d’acabar el curs ens caurà damunt un allau d’expedients i ens fregiran amb sancions i condemnes. Ara més que mai no podem baixar la guàrdia i confiar-nos. Dia 25 de maig les 120.000 persones que en tot Balears vam sortir al carrer dia 29 de setembre de 2013 per protestar contra les retallades i contra la política educativa irresponsable del PP tenim una cita obligada amb les urnes.

Vam començar el curs amb potència i cal acabar-lo d’una manera proporcional a la força amb la qual vam envestir i també proporcional a la magnitud dels atacs dels quals som víctimes. Hi ha en joc la nostra credibilitat. El motiu de la vaga de fam és ben clar: EXIGIR a José Ramón Bauzá l’inici d’un procés real de negociació amb els comitès de vaga sobre els 10 punts de la Taula reivindicativa; una negociació, no cal dir, basada en el consens i que tengui en compte les opinions no només dels docents sinó també de les famílies. Amb l’entrada en vigor de la LOMQUE estam assistint a un retrocès sense precedents que ens remet a la dictadura franquista on els centres escolars eren dirigits per comissaris polítics i on l’opinió dels docents, pares i alumnes era sistemàticament marginada. La gravetat i la intensitat de l’ofensiva que estam patint fa inevitable adoptar mesures de cada vegada més rotundes i que responguin a l’anunciat “final de curs calent” que des d’aquesta assemblea en reiterades ocasions hem avançat.

Ara que som a les envistes del final de curs i davant la irresponsabilitat del Govern Bauzá que ha abocat milers de joves al fracàs escolar, no podem decebre les expectatives creades ni tampoc l’enorme suport i solidaritat que la nostra lluita ha provocat dins un sector majoritari de la ciutadania, fins i tot més enllà dels límits de les illes Balears.

Vull acabar agraint als companys de l’IES Llucmajor que ahir, reunits en assemblea van decidir d’una manera unànime donar suport a la vaga de fam indefinida com també fer extensiu l’agraïment a sectors socials diversos per la comprensió, la complicitat i el seu suport.

Només no serveix de res el que no es fa. Finalment, faig un convit a enfortir la lluita, a deixar de banda el desànim i a multiplicar els esforços i sacrificis en defensa d’una educació en llibertat, de qualitat i en català.»

IMATGE obtinguda de Vilaweb 

“Farem un escrit on demanem a la UE que recolzi ( escrit que s’ha d’aprovar per una majoria, 356 diputats, que és molt. Haurem de fer allò que se’n diu el porta a porta, des del primer dia i abans del 9-N) la lliure expressió dels ciutadans catalans i que aquesta lliure expressió, amb el resultat que sigui, tingui conseqüències, que se’ns faci cas. I això abans del 9-N, per tant haurem de treballar molt.”

– Si no hi ha acord amb l’estat ni l’UE no dóna aquest suport que vostès buscaran, el 9-N s’ha de fer la consulta?

– Segur. És que la veu la té el poble. S’ha d’acabar amb aquella idea antiga que alguns encara mantenen, que són les elits les que manen i el poble el que obeeix.[…] No escolti, el senyor Mas el que fa, amb dignitat, juntament amb les forces parlamentàries amb un tant per cent elevadíssim, és acompanyar el poble que ha decidit que vol pronunciar-se sobre el seu futur.

– Així doncs, sense acord de l’estat i sense recolzament de la UE la consulta s’ha de fer.

– I tant i tant! És que el principi de llibertat és absolutament fonamental. Si no acceptem això en la democràcia, llavors vol dir que acceptem que les elits ens marquin coses.

– Al final tindrà raó el ministre Margallo  quan diu que la independència o serà unilateral o no serà?

– Si ell ho vol! Doncs, nosaltres encantats. No tenim cap problema. Al final, una votació al 9-N també és una declaració unilateral, és el poble de Catalunya que declara que vol ser lliure. Però és que el que se’n va d’una parella, en un divorci, oi?, ( tot i que la imatge del divorci és problemàtica perquè el 1714 no ens vam casar per amor; hi va un acte de guerra que vam perdre) quan un se’n vol anar, se’n vol anar i ja està: una decisió o declaració unilateral, sí és clar. És senzill! 

https://www.youtube.com/watch?v=-FZKTUgFBlg
 

Federico García-Lorca i més: Blas Infante, Ángel Ganivet, Manuel de Falla, i actualment Miguel Poveda, Lluís Cabrera… Sinèrgies catalanoandaluces descrites per Toni Strubell en aquest article a El PuntAvui.

“Potser com mai abans, al nostre país s’està fent un esforç important per fer entendre als “nous catalans” d’origen espanyol el procés democràtic que ha de dur cap al nou estat independent. Moviments com Súmate, Nous Catalans i Altres Andalusos en són exponents que mostren una voluntat de superar les barreres amb què es troba el nacionalisme ortodox quan vol aproximar-se a aquest sector. […] Sembla, però, que amb els arguments tradicionals del nacionalisme (llengua, símbols, institucions, història, etc.), poca resposta hi trobarem en un sector de temperament, registre emocional i referents culturals prou diferents als nostres.”

“Quins són els referents que podrien potenciar amb màxima efectivitat aquesta complementarietat emocional? És evident que els més icònics i mediàtics. Fixem-nos, per exemple, en el cas de Federico García Lorca, referent cultural andalús per excel·lència. Segurament sorprendrà més d’un saber que el mateix Lorca s’havia arribat a autodefinir com a “furibundo catalanalista”. L’autor irlandès Colm Tóibín ho ha recordat en més d’una ocasió, tot apuntant que Lorca s’havia desplaçat d’una punta a l’altra de la Rambla de Barcelona cridant paraules catalanes que li encantaven: “Núvol” (mot que considerava sublim), “Miravitlles” (cognom d’un seu amic) o, significativament, “Visca Catalunya!”. Recordem igualment la seva Oda a Salvador Dalí, on fa un clar panegíric a la bandera catalana: “Huellas dactilográficas de sangre sobre el oro/rayen el corazón de Cataluña eterna./ Estrellas como puños sin halcón te relumbren,/ mientras que tu pintura y tu vida florecen.” Que no ho vegi la Llanos de Luna.”

“Tanmateix, és evident que Lorca no ha estat l’únic catalanista andalús. Blas Infante, pare de l’andalusisme, va tenir la valentia de visitar el president Companys quan va ser empresonat pels fets del 6 d’octubre. El granadí Ángel Ganivet o el gadità Manuel de Falla també ho eren, arribant a dedicar el gran músic els seus últims anys a musicar l’Atlàntidade Jacint Verdaguer. També cal recordar que el pintor malagueny Pablo Picasso lluïa una gran senyera a la capçalera del seu llit. Per citar exemples més recents, són eloqüents les 700.000 visualitzacions d’un vídeo a Youtube en què una jove malaguenya denuncia la catalanofòbia, l’actuació de l’Associació Cultural de Sevillanes de Sils en la campanya de les consultes (2010), l’aplaudida intervenció de Lluís Cabrera –del Taller de Músics– en el Concert per la Llibertat o el magnífic disc Desglaç, de Miguel Poveda. En un sentit recíproc, caldria esmentar també l’admiració que sentien envers Andalusia molts artistes catalans, entre ells Enric Granados, Isaac Albéniz, Santiago Rusiñol o el mateix Verdaguer, el qual va descriure un seu viatge a Andalusia com el millor de la seva vida.

Recordar aquest torrent de bones vibracions catalanoandaluses pot ser útil per renovar l’empatia i per enfortir la majoria social que necessitem per fer triomfar el procés. També pot servir per trencar els vells tòpics de la catalanofòbia i per contrarestar els arguments dels qui manipulen i intenten crear un escenari de fractura social. Cal reforçar en llenguatge planer –o, com voldria en Justo Molinero, “con un poco más de mala leche”– l’associació emocional entre Catalunya i Andalusia. Fer-ho podria atraure nous suports a un procés amb què segurament hauria simpatitzat plenament el “furibundo catalanista” Federico García Lorca.”

2014
 
 

Llistat de les candidatures

El Financial Times diu de manera inequívoca: ‘Rajoy ha de desfer-se de la idea que el sentiment dels catalans canviarà si la crisi econòmica remet. El desig d’independència dels catalans no és passatger.’ I encara ho rebla així: ‘El primer ministre espanyol ha de cercar un compromís. No es pot amagar rere la constitució argumentant que bloca el camí cap al referèndum o la independència. En un sentit estricte és així. Però la constitució hauria de poder acomodar algunes de les demandes dels catalans sense arribar a trencar Espanya. Ara és l’hora de reconèixer-ho.’

L’editorial, i això és molt significatiu, no acusa els catalans de res, ni una sola vegada. Ben al contrari. Diu que la situació, especialment pel que fa al dèficit fiscal, és insuportable i recorda com n’és, de multitudinària, la demanda d’independència i l’exigència del referèndum. Les acusacions, totes, van de dret a Rajoy. I això és un senyal més, i públic, que als centres de poder europeus el problema català comença a ser el problema espanyol. El Financial Times no fa editorials de qualsevol fotesa ni a la babalà. 

Certament, el text no defensa la independència, ans reclama la tercera via. Però això no em preocupa gens. Perquè no hi haurà tercera via. Hi haurà un xoc de legitimitats en què la qüestió més important, vista des de l’estranger, serà saber qui en té la culpa i qui n’és el responsable. Qui ho ha de pagar. I si el Financial Times, la bíblia del poder, ja sap que és Espanya només ens cal esperar el desenllaç de tot plegat. Tic-tac, tic-tac…

Segons l’enquesta del CEO (primera onada 2014) els favorables a la independencia representen el 47% del cens electoral. Ara bé, el 47% del cens es converteix en 61.2% dels votants. Perquè cens i votants no són el mateix, i a nosaltres ens interessen els votants. Tots sabem que el resultat del referèndum el donarà el percentatge de Sí-Sí dels votants, independentment de quin percentatge representi sobre el cens. S’equivoquen estrepitosament els periodistes de Catalunya Ràdio Kiliam Cebrià i Martí Farrero que ahir en el noticiari del vespre afirmaven que no arribàvem al 50% “necessari per guanyar el referéndum”. (minut 13:29)

Guanyaríem per més del 60% !

I aquest és el pitjor dels casos possibles: un 20% d’abstenció o sigui una participació del 80%, cosa força més que improbable. Mai hem arribat a tanta participació. És clar que aquest referèndum serà una votació molt especial i amb una càrrega emotiva i tensional molt important.  

En honor dels bons periodistes indiquem que les dades que exposo les he manllevat de Vilaweb. Els gràfics d’ElpuntAvui també són molt aclaridors. Però resulta altament alarmant que un senyor com Jordi Muñoz de l’Ara, que passa per politicòleg, no sigui capaç de fer la senzilla distinció que hem fet els altres; això sí magnànimament puja el 47% a 51% per la pura màgia d’un “cuinat” totalment subjectiu. I, és clar, el titular que l’encapçala és d’allò més corrossiu (Un 51% per al ‘sí-sí’: un resultat més ajustat del que podria semblar). Un cop més, si voleu les coses clares, passeu-vos sempre per ElPuntAvui i Vilaweb que us serviran la informació més aclaridora.