CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Narcís Llauger i Dalmau

Pere Navarro al Polónia!

Inefable, el Pere Navarro! Mira, que se n’ha de ser! El pobre home rep una plantofada i aconsegueix que tots els mitjans dediquin més temps a criticar-lo que a censurar la seva agressora; aconsegueix que en comptes de parlar de la transcendència d’agredir físicament a un polític, parlin de la reacció irresponsable d’aquest. Inefable aquest home! És que, a més de rebre una plantofada física, està rebent plantofades dialèctiques per totes bandes! Com a agredit, és ell qui hauria de menjar-se el temps rebent condolences i mostres de suport; doncs, no, ha aconseguit de menjar-se el temps rebent crítiques a vessar. Se n’ha de ser!

Però així és ell. Malament qui hagi intentat fer-li una cara nova. Li ve de fàbrica aquest posat de no saber ni on para ni què ha de fer. Millor que se li vegi d’entrada. Deixeu-li la cara que fa, si us plau.

Algú pot pensar que minimitzo una agressió, fins i tot que l’estic ridiculitzant sense cap necessitat. Escolteu-me, de debò us ho dic, encara gràcies! Que aquest senyor m’ha insultat greument, a mi i a tot el món independentista! I m’ha ofès quan no sustenta l’acusació en cap fet sinó en “impressions”. Les acusacions que ha llençat contra els independentistes són molt més greus que la lleu agressió física que ha rebut. És molt greu que m’hagi acusat de pertorbar la pau del meu festiu i alegre país. És molt greu que em faci responsable de l’agressió rebuda. I és més greu que aquestes acusacions, com ja he dit, no les basi en fets sinó en pures impressions subjectives. I què vol, que m’encengui i l’insulti. Doncs, no, prefereixo riure-me’n perquè és més saludable.

Jo, que he rebut tres llançaments d’ous en la parada de l’Assemblea; jo, que hi he sentit insults; jo, a qui m’hi han adreçat mirades d’odi dia sí i dia també; jo, que em sento violentat per la cara de pocs amics dels policies espanyols a qui parlo en català; jo, que sé que compatriotes meus han estat maltractats per parlar en català als guàrdies civils dels aeroports ; jo, que he de veure com menystenen la meva llengua a la Franja de Ponent; jo, que veig com uns policies espanyols apallissen a Mestalla a un independentista, jo que veig com neguen l’aprenentatge en la seva llengua als xiquets valencians (sense que Navarro es queixi); jo, que puc llegir les injúries que es llencen contra nosaltres en els diaris espanyols; jo,… Jo, que  a més d’aprendre a aguantar serenament aquestes agressions diàries, he d’aguantar que Navarro no em deixi exercir el meu dret a vot sinó és amb el permís impossible d’Espanya, jo li he de sentir a dir que m’acusa de causar un clima de tensió en el meu país?

No vull parlar de com Navarro utilitza l’agressió rebuda justament per amagar la tensió que ell genera amb declaracions calcades a les del PP. Deixo que altres comentin la irresponsabilitat que comporta fer acusacions injustes de crispació als qui sempre han manifestat festivament les seves aspiracions polítiques, perquè això sí que cripa i tensa. Passo de parlar de la indecència de voler capitalitzar políticament una agressió isolada i personal. No vull insistir en com ell està alimentant la tensió dels militants socialistes que no volen ser engolits pel PSOE. De tot això se n’ha parlat en totes les tertúlies i se’n seguirà parlant.

En aquest bloc només he volgut subratllar de com arriba de ser d’inefable i excepcional aquest home, tant que es converteix en centre de crítiques quan seria el moment de rebre solidaritat per l’agressió rebuda.  

Es mereix un bon Polònia!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Un Sant Jordi encongit


Gent tota de Catalunya, on és el cava, on és l?alegria? Que d?aquí a un any ja tindrem la independència! És que no ho voleu celebrar? Que no ho va anunciar l?ANC, que el 23 d?abril de l?any que ve declararíem la independència?

Jo em creia que els diaris ho destacarien a tota primera plana, que les emissores esbombarien que aquest Sant Jordi era l?últim com a espanyols, que els platós de televisió estrenarien un panel especial que marcaria el compte enrere, que la gent s?abraçaria pel carrer entusiasmada per una llibertat que ja tenim a tocar. Però no. El silenci ha estat total. Jo esperava que l?Assemblea seria la primera interessada a encendre l?entusiasme, però no. Ella ha estat la primera a callar: vaig estar en la seva carpa de la Rambla Catalunya de Barcelona i no vaig veure la més mínima referència al fet que estàvem només a un any vista de la nostra llibertat. Res a veure amb la campanya del Yes Scotland, que amb una fe encomiable va marcant cada dia un compte enrere escrupolós, i això que ells no tenen assegurat aquest Sí del què nosaltres estem tan convençuts.

Per això que he trobat que aquest Sant Jordi quedava minvat, retallat, encongit.

És que em fa l?efecte que no ens ho creiem, començant per la mateixa Assemblea. Com s?ho han de creure? Si tampoc ens han explicat per què hem d?esperar al 23 d?abril del 2015. I per què no abans o potser després? És que el dia de la independència no és per si mateix un dia prou assenyalat perquè l?haguem de fer coincidir amb una Diada? A què ve aquest esteticisme? Quin sentit té barrejar les coses? No seria prou escaient el 6 de desembre per anul.lar un dia d?infausta memòria? I per què no l?endemà del referèndum, el 10 de novembre?

Avui ha dit Artur Mas que no es pot aplicar el resultat del referèndum de forma automàtica ni l?endemà ni l?altre, que haurem d?esperar a seure?ns a negociar amb Espanya. No, de cap manera! Hem de negociar amb Espanya, clar, però ja com a plenament sobirans havent declarat abans la nostra independència política. Sembla com si encara esperem el permís d?Espanya per a caminar sols. No ens traiem de sobre la mentalitat de súbdits.

No estic disposat que aquesta vegada l’Assemblea Nacional Catalana torni a jugar amb les dates. Espero que siguem molts els que li recordem dia rere dia el seu compromís i li exigim que torni a posar-se davant del carro de la independència i arrossegui i pressioni els polítics.  

—– Les idees d’aquest article han estat manllevades d’una conversa amb Cel Font. Agraït. —–

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Soraya Sáez de Santamaria veni, vidi, fugit!

Ahir Soraya Sáez de Santamaria va aterrar a Barcelona. Només baixar de l’avió devia quedar aclaparada per la gent que omplia les places i els carrers i que mostrava obscenament el seu amor als llibres, a les roses i al país. Les quatre barres eren el color de la ciutat, arreu en les parades i en quantitat de balcons i façanes. I per més inri, les estelades,  que li recordaven que estem en plena lluita! Cap estanquera, com qui diu. I les roses acompanyant l’alegria de la gent i el bes desvergonyit de les joves parelles! Un panorama inesperat, sorprenent per als seus ulls espanyols.

Soraya Sáez de Santamaria se’n va anar com va venir. No va gosar aparèixer ni en un sol mitjà, no se la veure enlloc. Aclaparada. Havia vingut a saludar els editors. Ni que hagués passat un fantasma, què se’n sap de la visita? No res, pràcticament. Ni un elogi als editors en llengua castellana, ni una aposta de cara al futur. Només una vaporosa promesa de rebaixa de l’IVA. Promesa i per allà a l’octubre. Ja sabeu: paraula d’Espanya o t’ofèn o t’enganya. A l’octubre en tindrem la prova.

Res, que Sáez de Santamaria es va trobar amb un ambient sorprenent i una festa cívica que la va superar. Havia vingut a donar testimoni del domini espanyol sobre aquest territori i es va trobar amb una gent i un panorama que l’enfrontava amb l’evidència: Catalunya no és Espanya ni és com Espanya. Va sucumbir i se’n va anar!

Soraya Sáez de Santamaria veni, vidi, fugit!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El full de ruta de Xavier Sala i Martín (XSM)

Passejant  per tot el país el seu monòleg “És l’hora dels Adéus”, Xavier Sala i Martín ha tingut temps de madurar els trams finals d’aquest Adéu a Espanya. Amb la mateixa facilitat que una fruita  es desprèn de l’arbre quan li arriba el punt, el doctor Sala i Martín va desgranar espontàniament  el seu full de ruta cap a la independència  durant  la tertúlia del dimarts 8 d’abril a Rac1. M’he permès dividir en apartats el que va ser un discurs fluït i seguit, però la fidelitat al text original és plena.

“ Arribarà un moment en què s’haurà de trencar amb la Constitució. El dia que es declari la independència serà inconstitucional.”

Full de ruta

  • “ Però fins aquell moment s’han d’anar seguint les normes. S’ha de demostrar al món que ho hem intentat de totes maneres possibles i per haver, i democràtiques i pacífiques i tal… I per tant, la gent de fora ha de veure que ho fem bé i el dia que trenquem, doncs és perquè no ens queda més remei.”
  • “ Ara, si ho intento visualitzar aquell dia com passarà, a mi l’única cosa que se m’acut és que al final tot això acabarà amb una megamanifestació. Un dia que haurem de fer com a Ucraïna, o tants de lloc, que hi haurà una megamanifestació, centenars i milers de persones durant dies i dies. Tots els catalans ens haurem de posar les piles i haurem de dir senyors això s’ha acabat no hi ha manera de seguir dins d’Espanya.”
  • “I aleshores això posarà una pressió internacional que farà que els nostres líders aniran a Europa i diran senyors no ho podem arreglar. La nostra gent va pel dret, volen això i no hi ha manera d’aturar-los. Si us plau, interveniu vosaltres perquè si no això és un atzucac, que no hi ha sortida.”
  • “ I aleshores els europeus hauran de posar pressió a Espanya perquè arribin a un acord. Si no hi ha aquesta pressió, els espanyols sempre ens diran que no a tot, i per tant acabarem sotmesos. Jo no veig avui dia en un món democràtic com l’europeu, no veig manera d’utilitzar només la lleis per sotmetre la voluntat de la gent, és impossible. Per tant, l’única manera de fer-ho seria per les vies no democràtiques i dins d’Europa això no pot ser. Per tant si els espanyols fan servir vies no democràtiques, quedaran fora d’Europa, els fotran fora”
  • “I per tant,  tard o d’hora acabarem votant.”
  • “ Un cop votat, s’haurà d’implementar [jurídicament].”

Resumint

“La gent, que sàpiga que un dia s’hauran de mullar, que no serà anar de festa fent la V per la Diagonal sinó que haurem d’anar… a la plaça Catalunya. Estic segur que això acabarà amb  una megamanifestació, no d’un dia sinó megavaga perquè no ens donaran cap altra sortida, no tindrem cap altre remei. I aleshores els nostres líders aniran a Europa i diran senyors arregleu! Tal com anem ara, Espanya no pararà de dir No i aleshores hi haurà un dia…

I la constitució espanyola?

En el fons, al final el que diu la constitució m’és igual, de fet el que estem intentant és trencar la constitució. Fer una constitució catalana i un país català vol dir que la constitució [espanyola] no ens interessa per res, per tant és igual el que digui. Mentre siguem part d’Espanya  l’hem de respectar però sabem que al final de l’horitzó, com que els espanyols no s’avindran a reformar ells la constitució -que ells no volen, els grans partits polítics diuen que no-, per tant quan declarem la independència,trencarem amb la constitució.”

I les lleis?

“Com van fer els EEUU,eh? La constitució anglesa ens oprimeix, és l’obligació, diu la declaració d’independència dels EEUU, el Jefferson -no és el dret, és l’obligació, quan les lleis oprimeixen els ciutadans- és obligació dels ciutadans de marxar. Doncs hi haurà un dia que nosaltres haurem de fer això i per tant que la constitució espanyola digui que no podem tant me fa, tant se val; el que volem és carregar-nos aquesta constitució.

“Ara, això només podrà ser, insisteixo, si la gent del carrer, si la gent de Catalunya, posa suficient pressió en les autoritats polítiques europees perquè obliguin els espanyols a acceptar-ho, si no, no veig com acabar-ho: estarem segles i segles els espanyols dient no i nosaltres dient si us plau, si us plau.”


El perquè de tot plegat, dimarts 08-04-14.


Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Reformar la constitució espanyola, una tàctica de desgast.

Ho van insinuar fa temps, però ara pren carta de naturalesa. Els unionistes, que han vist com fracassava el seu discurs de la por, proposen una reforma de la constitució espanyola. La Vanguardia del dissabte i avui mateix s’hi sumava amb l’entusiasme propi d’un titular de portada.

Quin gest més magnànim, quina oferta més espectacular! Els espanyols, com a mostra d’estima singular,  estan disposats a fer canvis en allò que tenen per més sagrat. Un gest ben significatiu de les ganes de complaure’ns i de facilitar-nos les coses, de facilitar-nos l’encaix. Si ara no ens permeten el referèndum és perquè els ho impedeix la constitució. No és que no vulguin, és que s’hi veuen obligats per la llei, sobre tot la llei de lleis. Però, no us neguitegeu, catalans, els bons nois socialistes, que no són pas anticatalanistes com els del PP, si el problema és la constitució, treballaran per canviar-la. Rubalcaba ho va ressaltar solemnement en el debat de dimarts passat al Congrés i avui dilluns ha vingut expressament a Catalunya Ràdio a desgranar-ne el contingut. Però, compte, que els del PP tampoc es queden enrere, el mateix Rajoy en la sessió del Congrés ja esmentada, tot i que de passada, també va oferir aquesta modificació de la constitució; només que l’endemà la vicepresidenta va aigualir-ho dient que ara com ara encara no era el moment perquè no s’albira cap consens sobre el tema.

Aquesta constitució ja no és la de la majoria de catalans. Això sembla i hosabrem del cert quan es faci el referèndum. Modificar-la en nom seu, per facilitar-los l’encaix amb Espanya, no té cap sentit si els catalans no la consideren seva.  El pas previ a una modificació de la constitució espanyola és saber quants catalans volen aquesta constitució o en volen una altra de pròpia i ben seva. És a dir el pas previ és votar el referèndum/consulta del 9-N. La modificació de la constitució espanyola no pot ser mai una alternativa a la consulta.

Com dèiem, el recurs a la por no els està funcionant com esperaven. Els independentistes mantenen l’entusiasme i les estelades als balcons. Ara toca la pastanaga de la reforma de la constitució. En nom de la legalitat, de l’ordre, de l’esperança que tot flueixi sense trencadissa. Al cap i a la fi la gent de Convergència són gent d’ordre i el mateix Mas s’ha embolicat amb la llei d’una forma un tant ingènua.  Perquè al final del trajecte, la independència només es podrà fer sense l’acord del qui no ens vol deixar anar. S’haurà de trencar amb la llei espanyola si volem tenir la nostra pròpia constitució i les lleis corresponents.  Ser lliures no es fa mai amb el consentiment de l’amo sinó trencant amb ell, el seu permís no el tindrem mai.

Que no ens facin perdre energies i temps discutint canvis en la seva constitució. Nosaltres prou feina tenim a fer-ne una de nova i exemplar.

Reformar la constitució espanyola per arribar on? Per aconseguir què? No cal que divaguem sobre el tema perquè d’una cosa estem segurs, sabem i ens han dit per activa i per passiva on NO anirem a parar per més reformes constitucionals espanyoles que hi hagi. Cap reforma de la constitució no ens obrirà les portes ni a la independència ni a exercir el dret a decidir, és a dir cap modificació ens permetrà fer un referèndum d’autodeterminació.

Diguem-ho d’una vegada. Aquesta proposta de reforma pretén allargar el procés per debilitar-lo i podrir-lo. Modificar la constitució comportaria llargues discussions, moltes més que per a l’Estatut, i al final caldria un referèndum espanyol de ratificació. Volen guanyar temps.  I  mentrestant recuperar als que ara caminen per la banda del Sí emportats sobre tot per la marea social i no tant per conviccions raonades. Si el procés s’allarga massa, el componen emotiu es desinflarà, el cansament farà forat i molts preferiran la seguretat del statu quo. Perdrem gent no tant perquè l’oferta espanyola sigui atractiva sinó per condicions de psicologia social.

Seria una vel·leïtat imperdonable per part de Mas la més mínima insinuació a entrar en aquest joc ni tan sols en nom del diàleg. Ni el país ni el procés estan per bromes suïcides. Més aviat, li agrairíem que fos clar i desemmascarés la tàctica enverinada dels espanyols i dels seus aliats unionistes. A ell li correspon dir que no hi ha reformes que valguin perquè una majoria del poble no vol reformes sinó una constitució pròpia i nova; no li valen succedanis. I és Mas qui ho ha de parlar. Altrament estem en desavantatge. La paraula de Duran surt a grans titulars i s’escampa a tots els mitjans. Duran ha de ser contestat amb un altaveu del mateix nivell i potència. Homs ha de contestar directament i sense subterfugis els arguments de Duran. Però és l’altaveu de la presidència qui disposa del mateix interès mediàtic. El futur del país no es pot permetre que el president jugui la carta de la neutralitat quan des del camp unionista es fa servir tota l’artilleria mediàtica i surten a la palestra les primeres espases apostant sense embuts per la seva opció.

No necessitem que els espanyols reformin una constitució que s’estimen tant. La mostra d’estima que realment valoraríem és que ens deixessin votar, i que si decidim fer el camí per nosaltres mateixos, no hi posessin cap obstacle. De tota manera, tampoc ho esperem, seria demanar massa del seu tarannà democràtic. Confiem sobre tot amb la nostra intel·ligència i el nostre coratge. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

V de ReVolució – 11/99/2014

“Ahir l’Assemblea Nacional de Catalunya va decidir, entre moltes altres coses, que la propera Diada es formi una gegant lletra V a la ciutat de Barcelona. Més d’un milió de persones hauran d’omplir trams de l’Avinguda Diagonal de Barcelona i de la Gran Via de les Corts Catalanes. Aquestes dues avingudes si es miren des de l’aire formen juntes la lletra V. L’Assemblea ha escollit la lletra V de ‘Via, Voluntat, Votar i Victòria’. A mi em sembla molt bé tot, i humilment afegeixo més varietat a la llista.”

Andreu Barnils, de qui usurpo aquest article, hi afegeix la paraula que a parer seu més escau al procés català: V de ReVolució.

“Perquè, diria, si hi ha cap paraula que descriu el procés que vivim és Revolució. Molt més que Via, Voluntat, Votar i Victòria. Jo, com més textos llegeixo sobre la Revolució, més semblances hi veig. Recomano, per exemple, la curta i preciosa ‘Teoria de la Revolució’ (pdf) escrita l’any 1969 pel sociòleg nord-americà James C.Davies. Són catorze pàgines que teoritzen sobre la revolució americana, la francesa, la russa i d’altres. Catorze pàgines on ens veig a nosaltres sense parar.

‘És més probable que les revolucions tinguin lloc quan després d’un període de desenvolupament social i econòmic objectiu, ve un curt període d’abrupte inversió. La gent, aleshores, creu subjectivament que es pot perdre el terreny guanyat amb tant d’esforç; i els ànims es tornen revolucionaris’, diu l’autor. És a dir, no hi ha res com tocar la mel amb els dits perquè, al quedar-te’n sense, comencis una revolució. Necessitem millora per aixecar-nos. No és quan estem a baix de tot que ens revoltem. A baix de tot, amb prou feines subsistim. És quan hem tocat la felicitat per un instant, i al següent ens prenen l’alegria de les mans. Allà saltem. Això diu que va passar a la Revolució Russa, la Revolució Americana, i la Revolució Francesa, entre d’altres.

A Amèrica, la Revolució va néixer després d’un creixement econòmic progressiu i una autonomia política que van provocar expectatives creixents. La gent veia futur. La vida era mel. I un segon després, Anglaterra va tallar-los les ales, frenant el creixement que vivien. La gent es va aixecar. A Rússia, van creure que les reformes del Tsar superaven el feudalisme. Per un segon es van crear expectatives, i al frustar-se, la gent es va revoltar. A França, diu que va passar igual. I les revoltes dels negres als EUA dels anys seixanta van ser en ciutats en creixement i obertura que van veure frustrades les il.lusions. No van ser les ciutats on els negres vivien pitjor, les més revolucionàries. Van ser on tenien més expectatives de millora. Millora que al no realitzar-se va provocar la revolta.

Aquesta idea contradiu una idea molt estesa que diu que quan la pobresa i la injustícia superen uns límits, la gent s’aixeca. La revolució neix de la misèria absoluta, la injustícia total. Com pitjor anem, millor per la revolució. Voldrà dir que som a punt d’ebullició. Segons Davies quan la gent està a baix de tot, enfonsada, tot l’esforç es dedica a subsistir. Res d’aixecar-se. Submissió total, com els jueus als camps de concentració. Allà, aguantar, i gràcies. La revolta necessita un període de bonança, que s’estronca després.

Què és el procés català sinó el resultat d’uns anys de bonança, que s’estronquen després? Els catalans no es van revoltar en ple franquisme. Allà, aguantar i gràcies. El procés neix després de trenta anys de democràcia. L’avanç imparable s’ha frustrat amb la sentència de l’Estatut. Un cop has tastat la mel, te la retiren. I fins i tot perds terreny. Llengua catalana dius? Llei Wert. Estat del Benestar? 25% d’atur. L’horror. Tu que creies que sí, i no. La distància entre les expectatives  i el que realment reps, marca la revolta. Millores, ni que sigui una mica, et fas il.lusions, i quan la realitat no et correspon, t’aixeques. I de quina manera. Va passar a Rússia, Amèrica i França. Abans de la revolta, uns anys de millora. Diria que és el que ha passat a Catalunya després del franquisme. Per això a mi no m’estranyaria gens que per la Diagonal es formés una V de revolució. 

Que no ens espanti la paraula. Revolució. Jo la faria servir més perquè ben bé sembla que en seguim el patró. Un cop tastada la mel, no la volem pas perdre.”

andreu.barnils@partal.cat


IMATGE: portada d’El Punt Avui  


 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari